La Susi

Afilerades contra la paret, una rastellera de cadires. Asseguts a cada una, de cara al sol, un home o una dona. De totes les edats. Quiets. Tots amb la mirada absent, perduda. Les hores passen lentes, els dies passen lents, els anys. L'únic al.licient és fumar, o menjar alguna gormanderia. Els que poden ho fan. Els que no tenen provisions, de tant en tant en pidolen als altres. Intents sovint infructuosos.

D'altra banda, són els que estan més bé. Si més no aprofiten que fa bo per a estar una estona a l'aire lliure. A dins, a la sala de baix, en un ambient irrespirable a causa del fum i la manca de ventilació, hi ha els més grans, els més deteriorats, també tot el dia sense fer res. Sentint el soroll de la tele que ningú mira. Aquí l'ambient encara és més trist, desolador. Un magatzem de persones malaltes mentals. Sense autonomia, incapaces de governar-se pel seu compte. Per això són on són. Aparcades de la societat.

A fora, la Susi, asseguda a una de les cadires, mirant allí enllà, amb la mirada perduda, va rosegant una barra de torró. Amb lentitud, la va devorant. És una dona jove, baixeta, grassa. L'Antonio, assegut al seu costat, un home que deu rondar els seixanta anys, té la mirada clavada al torro, seguint la trajectòria de la mà fins a la boca. Una mirada i un posat com els d'un gos alhora submís i anhelant.

A la Susi li cau un tros de torró i no fa cap gest per a recollir-lo. Ell segueix quiet, ara encara més decantat cap a la banda de la Susi, contemplant fixament aquell bocí de torró caigut i les engrunes que se n'han escampat. Quan veu que ella decididament no s'ajup, amb lentitud s'agenolla al seu davant i va recollint els bocins. Amb devoció, com si estés combregant amb cada bocí que es posa a la boca. Ella segueix mirant l'horitzó, l'ignora, com si no existís. Ell, gairebé fregant-li les cames, amb el cap cot, segueix recollint les engrunes i menjant-se-les a poc a poc.