El Manolo - 3

"-Com et dius?
"-Julián Bargaño.
"-Y de què t'acusen?
"-De ser el fill de l'alcalde de Pesaguero.
"-Doncs si a tu t'acusen d'un crim tan espantós, de què acusen el teu pare?
"-No l'acusen... El van lligar a la cua d'un cavall, li van clavar unes fuetades i el cavall va sortir disparat i el meu pare va morir arrossegat."

És un fragment del llibre del Manolo (1). El va començar a escriure en llibretes i fulls solts durant la seva primera estada a la presó, quan va caure en mans de l'exèrcit franquista durant la Guerra Civil. Va seguir escrivint quan el van alliberar, quan al tornar al poble, la Guàrdia Civil, seguint la política repressora i venjativa dels cacics de la zona, el va estomacar de valent algun cop. I va seguir amb els seus apunts quan va marxar amb un grup de maquis, no per ideologia sinó tip de les pallisses. S'hi va afegir pels mateixos motius que els altres membres del grup, tots escarmentats i temorencs d'algun dia a alguna caserna deixar-hi la pell, a causa dels cops de culata i les puntades de peu. El Manolo va continuar escrivint ja fora dels maquis, durant els anys de la clandestinitat, i va seguir amb les seves notes quan després de lliurar-se voluntàriament va tornar a la presó, de la que en va sortir amb quaranta anys. En total, vint anys d'escriptura clandestina, vint anys "no viscuts", "robats" a causa de les circumstàncies que li va tocar viure, a causa de les enveges i les rancúnies dels cacics de la comarca, emparats per la Guàrdia Civil (llavors especialment incivil) i els representants de l'Església, alguns d'esperit ben poc caritatiu.

Tota una epopeia literària: el que anava escrivint buscava la manera que anés arribant d'amagat a casa de la seva tia, la qual ho anava guardant en una olla incrustada a una paret de les golfes, que la Guàrdia Civil no va trobar mai en els diferents registres que hi va fer.

Vaig conèixer el Manolo uns vint anys després del seu alliberament definitiu. Llavors ell havia anat a viure a un poblet abandonat del prepirineu de Lleida, cansat que passats quaranta anys del final de la Guerra Civil al seu poble encara el seguissin malmirant i li anessin complicant i amargant la vida, fent-li impossible dedicar-se sense entrebancs a fer de pagès, que era l'únic que volia. Quan el vaig conèixer, s'havia posat a passar a net les notes que havia començat a escriure feia quaranta anys, amb la intenció d'algun dia poder publicar aquelles memòries. El recordo teclejant la seva màquina d'escriure, amb lentitud, ara una tecla, ara una altra...

Fa uns dies em van avisar que, finalment, s'havia publicat el llibre del Manolo, i tan aviat com vaig poder el vaig anar a veure, a ell i a la Teresa i l'Eduard, els dos germans que el van acollir i amb els que viu des de fa anys a Tarragona. Té 95 anys, però conserva el cap clar, i està content i feliç de la culminació del seu projecte, iniciat fa setanta anys. Vam passar la tarda xerrant, del llibre i d'aquells temps, enllaçant amb el passat antifranquista de la Teresa, la seva militància sindical, la ideologia republicana dels pares de la Teresa i l'Eduard... Una conversa plena d'anècdotes sucalloses que malauradament, a causa de la meva catastròfica memòria, la majoria ja no les puc recordar.

Un últim apunt: sobre la cita inicial, i per tal que ningú tregui una idea equivocada de la intenció d'aquest nota, sóc conscient que no és gens difícil trobar una cita semblant en la que els papers estiguin invertits, en la que els protagonistes de la prepotència i la brutalitat desfermada pertanyessin al bàndol contrari. Malauradament, en ambdós bàndols es poden trobar abundants exemples de comportaments esgarrifosos, durant aquells anys de barbàrie.

(1) Manuel Díaz, Antonio Brevers. La Brigada Machado, memorias de un guerrillero antifranquista. Cloux Editores, Santander, 2010. Antonio Brevers és l'autor de la segona part, més general, sobre els diferents grups guerrillers (com a la serralada cantàbrica anomenaven els maquis) que operaven a la zona als anys quaranta del segle passat.