La Mari

De vegades la Mari explica que li hauria agradat ser metgessa. Però no va poder anar a l'escola, era la filla gran d'una família nombrosa molt modesta. En aquella casa tot era escàs, precari, just: el rebost era migrat i trist, no tenien ni llum ni aigua corrent, les expectatives de millorar la situació eren poques. Ella havia d'ajudar la mare, ocupar-se dels germans petits, anar a buscar aigua a la font, recollir branquillons, matolls i la mica de llenya que pogués arreplegar resseguint uns erms gairebé pelats, dur el dinar al pare, que treballava de jornaler... la vida no era fàcil i, en aquelles circumstàncies, que una nena assumís totes aquelles responsabilitats era una cosa gairebé inevitable i normal: la necessitat manava, s'havia de fer perquè tocava, no hi havia cap altra alternativa.

Sempre ha treballat com un escarràs, la Mari. Primer al poble. Després, d'emigrant a una gran capital, ja casada, netejant les cases dels altres. Ha tingut una vida dura i complicada, no només laboralment, també familiarment. Una vida difícil que, no obstant, sempre ha encarat amb un gran coratge, superant o aguantant les diferents adversitats, moltes.

Però la proesa més gran de la Mari ha estat aconseguir que un fill seu, addicte a les drogues, les deixés. Només ella sap el que ha patit, el que ha arribat a plorar, sempre amb una determinació irreductible, afrontant el repte durant anys, de vegades molt sola, sense el reconeixement o l'ajuda d'altres membres de la família, plantant-los cara si convenia.

És cert que si una persona addicta no vol deixar l'addicció i no fa l'esforç necessari per a deixar-la, no serveix de res tot el que pugui fer la gent que l'envolta. Hi ha familiars que en casos així s'hi han abocat tant o més que la Mari, i tanmateix no ho han aconseguit. Tot això és veritat. Però també ho és que, en el cas del fill de la Mari, costa d'imaginar que hagués aconseguit sortir-se'n sense aquesta determinació i l'entrega absoluta per part d'ella, disposada a aguantar els xàfecs quan calia aguantar-los, demanant consells i intentant aprendre, buscant recursos assitencials, insistint per totes bandes, acumulant plorades y més plorades, però sempre sense defallir, fins i tot quan l'horitzó era més fosc i negre, durant anys, amb una força inversament proporcional al seu cos menut, però nerviós i incansable.

Si una cosa és ser una gran persona i una altra un gran personatge, per a mi la Mari és les dues coses alhora. És una dona que em meravella.

No obstant, segurament no tots estem igual de capacitats per a plantar cara a segons quins reptes amb el mateix coratge i determinació que la Mari. Algunes persones som més fràgils, menys valentes. Llavors potser hem de ser una mica comprensius i indulgents amb nosaltres mateixos, ja que al capdavall, no es que precisament haguem escollit la majoria de les nostres limitacions.

Un passavolant a la ciutat

Fa dies dèiem que els personatges d'aquestes notes en general pertanyen a ambients rurals. Aquesta era la intenció inicial, però una de les característiques dels passavolants és que els camins i els tombants pels que poden arribar a transitar i badar son sempre un misteri, sobretot tenint en compte que un altre dels trets genuïns dels passavolants és que, en principi, no tenen un projecte de ruta massa concret ni definit, per no dir que no en tenen cap.

Sovint és l'atzar, el vent que un dia bufa o no bufa, alguna emoció d'un color o d'un altre, potser una olor o una música, alguna troballa casual o alguna companyia inesperada, allò que fa que, al final del dia, o d'un temps indeterminat, el passavolant es trobi badant en algun lloc que potser ni s'imaginava que pogués existir, o que mai hauria pensat que podria arribar a visitar.

Per exemple, contemplant una escena com aquesta: a l'ampla vorera d'una gran ciutat, un vellet amb la seva cadira de rodes proveïda de motor elèctric arrossega al seu darrera un altre vellet, aquest amb una cadira de rodes manual. El segon, amb el braç estirat s'arrapa fort a la part posterior de la cadira motoritzada del seu company, mentre els dos, el maquinista i el remolc, van fent petites esses per la vorera... un pintoresc i entranyable trenet que es perd de vista quan giren a l'arribar a la cantonada.

A les ciutats hi ha molta gent, un munt, un formigueig de persones que es mouen d'aquí cap allà. Com que hi ha tanta gent, passen coses constantment, sense parar, moltes, de tota mena. Coses sovint prodigioses, increïbles, curioses, de vegades entendridores. Sobretot si s'està atent, és a dir, si es té la sort o el privilegi de poder-les contemplar amb ulls de badoc o passavolant, predisposat a deixar-se meravellar.

Els escombriaires

Cada dia, els escombriaires,
metòdics i laboriosos,
amb un esforç digne de millors empreses,
recullen la bonica catifa de fulles
amb la que els arbres embelleixen
els parcs i les voreres.

Variant amb flors:

A finals de juny,
els escombriaires escombren
les flors de les acàcies.
I les voreres,
un moment abans esplèndides,
encatifades de pètals grocs,
després del pas de l'escombra
recuperen el seu apagat y fred
color gris de ciment.

Espigolant selectivament

Exercint de passavolant el que ens podem trobar per la vida és múltiple i divers: càlid o fred, aspre o suau, dolç o salat, obscur o lluminós, àgil o feixuc, amable o esquerp... En cada cas, a més, amb totes les gradacions possibles. I amb totes les eventuals combinacions dels diferents elements, conformant realitats infinites. De tota aquesta diversitat, si n'espigolem alguna cosa, el normal és que triem allò que ens atrau més, que ens ve més de gust, passant per alt allò que ens és indiferent, o que fins i tot ens desplau.

Les particularitats d'una persona, allò que potser la fa diferent, poden ser no només curioses, entendridores o simpàtiques. També poden ser poc atractives, o fins i tot d'allò més angoixants, com en els casos de gent que pateix molt, que viu torturada per profunds dolors físics o psíquics. O particularitats sinistres, paoroses, com les d'aquelles persones capaces de provocar terribles dolors i patiments als altres.

En alguns casos les particularitats d'aquestes vides segurament estan relacionades amb el complex món de les malalties mentals, sempre inquietant: a tots ens fa por la falta de cordura, la bogeria, i ser conscients de la d'algú és com una mena de recordatori d'una urpada amenaçadora que potser, de manera silenciosa, amagada, ronda de lluny les nostres vides o les d'aquells que estimem. Una amenaça que preferim no contemplar, que ens estimem més ignorar, perquè no volem que ens pugui fer trontollar la nostra tranquil.litat.

Però tot això potser ja és una mica una altra història, diferent de les històries d'aquestes pàgines... o potser no...

El Martí

Era menut, fràgil, malgirbat. Segons com semblava una titella o una marioneta, amb els seus moviments poc harmoniosos i encarcarats. I alhora era molt volenterós, orgullós, tossut, treballador.

Vaig conèixer el Martí la primera vegada que vaig estar a una xolla. Una xolla ben atípica, perquè els xolladors, en lloc de màquines elèctriques d'esquilar, feien servir tisores, una cosa llavors ja del tot insòlita.

El Martí intentava seguir el ritme dels seus companys. De la colla de xolladors, set o vuit, era el menys habilidós. Potser per això, com que era el més lent, quan calia deixava d'esquilar i ajudava a travar. De vegades feia patir, amb el seus esforços per dominar alguna ovella revessa i nerviosa, intentant controlar els seus espeternecs, vinclat al seu damunt, amb les seves mans petites procurant mantenir-li les potes juntes, per tal de lligar-les. Però era com una paparra, no es rendia mai i patollava el que cagués fins que se'n sortia. De vegades et venien ganes d'acostar-t'hi i ajudar-lo una mica, una cosa d'altra banda impensable, perquè l'hauria indignat i humiliat.

Era molt bona persona, tenia una mirada mig innocent i mig trapella, bonica. Feia tendresa veure'l segons com tan desvalgut, tot i que és possible que ell no se'n sentís, perquè amb les seves limitacions i al seu ritme mai s'arrupia, sempre plantava cara i insistia. Era una d'aquestes persones que, no saps exactament per què, ocupen sense fer soroll una parcel.la dels teus records i emocions, i s'hi queden discretament.

El Tiringoles

El seu nom no el recordo. Però una vegada vaig preguntar a un conegut quin peu calçava aquell personatge, i em va dir això, que era un tiringoles. D'ençà d'aleshores el vaig associar amb aquesta bonica i sonora paraula. Una paraula que, de fet, vaig omplir de contingut veient com era ell realment: algú que se la sabia molt llarga, romancer, presumit, cregut...

Feia alguns jornals, i a la primavera de vegades es llogava de travador. No s'hi escarrassava massa, s'ho agafava amb molta patxoca: si la feina s'alentia, si algun esquilador s'havia d'esperar perquè no tenia cap ovella lligada, no s'immutava gens ni mica. Al contrari, li donava la volta, sempre se li acudia alguna explicació per argumentar que ell no hi tenia res a veure, que la causa era qualsevol altra: les condicions del corral, el vent que bufava, aquell xoriç tan picant de l'esmorzar...

Es veu que temps enrere havia estat més bon treballador. Però llavors on era més fàcil trobar-lo era al bar, bevent cerveses i fumant, fatxendejant del que fos, amb els seus aires de suficiència, el seu parlar pastós i nasal, una mica afectat. Era així, ben bé un tiringoles, autèntic, de soca-rel.

El Terrible

Era baix i compacte, molt robust, tot múscul i nervi. A la primavera, anava d'un ramat a l'altre amb una colla d'esquiladors fent de travador, és a dir, atrapant les ovelles, duent-les al davant dels esquiladors i allí tombant-les i lligant-los les potes, per tal que els esquiladors només haguessin d'estirar el braç quan n'acabaven una i començaven a esquilar la següent.

Si la feina d'esquilar era pesada, segurament la de travar encara ho era més, era una feina feixuga que ben poca gent volia fer. Encara més feixuga quan els corrals no eren massa adequats, mal distribuïts, de sostres baixos o amb pendents. O quan el terra estava cobert de fems massa tendres i relliscosos, amb el perill d'acabar per terra i arrebossat. I també al contrari, quan el terra era massa sec i polsegós, aixecant-se llavors al traginar amunt i avall núvols de serrill que s'enganxaven amb la suor i es ficaven pels narius i la boca al panteixar en ple esforç, provocant una sensació desagradable i incòmoda.

El Terrible era un fenomen. Feia aquella feina esgotadora amb una fúria incansable, de pressa, lligant una ovella rera l'altra, sense parar. Era molt eficient, però alhora poc fi, brusc, sobretot si algun cap de bestiar plantava més resistència o dificultats de les esperades. Llavors posava una cara de molta mala llet i deixava anar uns regitzells de renecs ben recargolats i barroers, en ocasions traslladant la fúria verbal als gestos, que normalment ja no eren molt acurats, posant llavors de vegades en perill la integritat de l'animal amb la manera violenta com el tractava. Segurament, el sobrenom de Terrible li venia d'aquesta forma de treballar tan desmesurada en tots els sentits.

Tot i que cap pastor veiés amb bons ulls que no tractessin amb prou cura els seus animals, a ell no se li tenien massa en compte els seus eventuals excessos, perquè era molt difícil trobar algú que volgués fer aquella feina, i impossible trobar algú que la fes com el Terrible, amb aquell elevadíssim grau d'eficiència, travant centenars d'ovelles al cap del dia.

És fàcil pensar que l'actitud i el comportament del Terrible tenien relació amb la seva necessitat (d'altra banda ben humana i natural, comuna a tothom) de ser valorat: en allò era el millor, i a falta d'altres virtuts o habilitats més enllà de la seva gran resistència física i els seus esmolats i contundents regitzells de renecs, saber que se'l considerava el millor travador de la comarca suposo que era tota una satisfacció. Un orgull i una satisfacció que anaven de primera als pastors i ramaders pels que treballava, ja que feia la feina de, pel cap baix, dues o tres persones. I a sobre per un jornal ni de bon tros proporcional a la seva extraordinària productivitat.

--
(1) Travar, lligar, pessolar. De les tres maneres s'anomenava la feina per aquella comarca i les dels voltants, i consegüentment, les persones que la feien, travadors, lligadors o pessoladors.

Passavolants i espigolaires

Un passavolant pot exercir la seva passavolantia de forma només contemplativa, bocabadant-se i meravellant-se amb les seves contemplacions. O, davallant a un nivell més terrenal i prosaic, aprofitar i exercir alhora també d'espigolador. I espigolar llavors, per exemple, els bagots de les vinyes ja veremades, les ametlles dels ametllers abandonats, els brotons de les cols que s'han espigat, els tomàquets que queden embolicats amb les piles de les tomaqueres, quan les arrenquen i amunteguen al final de la collita...

Però un passavolant espigolador també pot espigolar altres coses més intangibles, com ara les imatges i les converses relacionades amb les persones i els paisatges que es va trobant al llarg de les seves passejades, recollint-les en forma de textos, pel plaer que li comporta aquest exercici de plasmació escrita d'aquestes contemplacions i emocions. De vegades, ho pot fer també amb la intenció de compartir el fruit de la seva collita amb algú més: amb el mateix gust i esperit de companyonia amb el que es poden compartir, quan s'escau i l'altre ho valora, les bledes que creixen a la vora del camí, o les pomes, de vegades una mica macades o cucades, però sucoses i dolces, que queden pel terra dels camps de pomeres.

No obstant, de vegades aquestes espigoladures literàries no es comparteixen, es deixen tancades a dins de la llibreta. Això pot passar, per exemple, quan s'intueix que a l'altre li importen un rave aquestes foteses. Un desinterès i una indiferència d'altra banda positius, legítims i fins i tot admirables, ja que si tots tinguéssim els mateixos gustos, tot seria força monòton, disgustat, trist, aigualit i avorrit.

El flequer

D'ença d'aleshores han passat potser 30 anys. Llavors a aquella ciutat no hi coneixia ningú i, si com en aquella ocasió hi estava de pas, de nit mirava les finestres dels edificis delint-me pels llits que, sens dubte, en molts d'aquells pisos hi havia buits.

Havia estat caminat pels carrers per tal d'escalfar-me una mica, i a estones intentant arraulir-me en algun portal, procurant sense sort fer alguna becaina, perquè anava mal abrigat i el fred se'm ficava al moll dels ossos. Veient-hi una mica de llum a dins, a les quatre de la matinada i tremolant de fred vaig trucar a la porta d'una fleca. Em va obrir el flequer i, compadint-se de mi, em va deixar passar a l'obrador, al fons de la botiga, on ja feia estona que treballaven. Allí, al costat del forn, em vaig anar refent, cosa que vaig acabar d'aconseguir plenament quan el flequer, suposo que endevinant la meva gana, em va oferir un llengüet calent, obert per la meitat, sucat amb oli i amb una espolsada de sucre, una cosa tan exquisida i reconfortant que va fer que, alhora que retornava a la vida, recuperés també la confiança en la bondat de les persones.

Em vaig estar allí fins que va començar a clarejar, en aquell ambient emblanquinat i càlid, en mig d'aquella meravellosa olor de forn, farina i llevat, d'aquella aroma de molla esponjosa i de crosta torrada, assegut damunt d'una pila de sacs, a estones dormint, de tant en tant despertant-me i mirant com aquell bon samarità, junt amb un parell d'ajudants i mentre sonava la ràdio, anaven pastant, tallant la massa, donant forma als diferents pans, deixant-los reposar als prestatges, enfornant-los més tard amb la pala, desenfornant-los ja cuits, daurats, flairosos...

Era un forn de la Rambla Nova de Tarragona, però no en recordo el nom.

El germà porter

Ja negra nit, vaig trucar a la porta d'un aïllat monestir cistercenc, confiant poder-me beneficiar de la regla de San Benet que exhorta a acollir el pelegrí. Malgrat uns núvols amenaçadors, el mestral glaçat que bufava i la meva lleugera i inadequada forma de vestir per a aquella època de l'any, en ple hivern (o precisament per això, per la meva imatge es podria dir que d'indigent, però potser seria mal pensar de forma injusta i imprudent que aquest pogués ser el motiu de la resposta que vaig rebre), el germà porter em va explicar, amablement, que no em podien oferir hospitalitat, argumentant que ho havia d'haver demanat amb antelació.

No vaig insistir, perquè vaig pensar que els germans porters són virtuosos quan segueixen les instruccions dels seus superiors, i encara que una nit al ras a l'hivern sense suficient roba d'abric es pugui fer bastant llarga, el que sí tenia clar és que l'hospitalitat es pot desitjar, fins i tot demanar, però no exigir: si generosament te la concedeixen la pots gaudir i agrair, però si te la deneguen, l'únic que pots fer és acceptar la denegació amb naturalitat i resignació. A més, també és cert que aquest tipus de situacions, amb la seva inicial frustració i la indesitjada incomoditat que inevitablement comporten, quan s'és capaç d'entomar-les amb serenitat i deseiximent, són fins i tot educatives, ja que es poden convertir en bones ocasions per reflexionar sobre la vida i les persones.

L'Anabel

En un poble en qual no s'hi sent integrada, en un casalot gran, fred i sense cap comoditat, l'Anabel viu austerament, amb molts pocs recursos, acompanyada dels seus quatre gossos i una quantitat indeterminada de gats, molts. Menja malament, vesteix de qualsevol manera, no te cura del seu cos cansat i ja una mica atropellat... s'estima poc però, en canvi, tot el que estalvia i no es concedeix ella mateixa no li dol dedicar-ho als seus animals, incloses les atencions mèdiques, en aquest cas veterinàries, de vegades costoses.

De jove era una dona que de seguida es feia estimar. Era vital, curiosa, inquieta, sociable, generosa, viatgera, esplèndida, capaç de cultivar entranyables amistats, sòlides i duradores. Però els atzars de la vida van fer que, a causa de diferents circumstàncies (algun desencís, i sobretot una important decisió equivocada, que la va anar corsecant), s'anés isolant, fins i tot geogràficament, allunyant-se de la gent amb la que havia compartit complicitats i il.lusions. Abocant-se cada cop més als seus animals, es va anar oblidant de les persones, també d'ella mateixa. O potser precisament d'ella mateixa en primer lloc, cosa que va fer que llavors anés lliscant per aquell perillós pendent.

De tant en tant diu que vol reinventar-se la vida, donar-se una altra oportunitat, però els anys passen, li pesen al damunt, i cada cop es fa més difícil imaginar que faci aquest pas que, sembla, l'hauria de reubicar en el món de les il.lusions, vinculada d'alguna manera a les persones amb les que va compartir els millors anys de la seva vida, unes persones que, malgrat el pas del temps, tot i haver-se anat inventant les seves pròpies vides, l'acollirien amb afecte i mirarien de fer-li el més fàcil possible aquesta aventura.

Mentrestant, però, de vegades trista i aclaparada, de vegades molt trista i enfonsada, ella segueix rentant plats a un restaurant, amb unes mans cada cop més adolorides i menys àgils a causa de l'artrosi progressiva, amb l'esquena cansada, recompensada només quan, a l'arribar desmanegada i retuda a casa, els lladrucs dels gossos, fidels i dependents, li donen la benvinguda i esperen d'ella les seves atencions: menjar, carícies, paraules... i llavors ella somriu i s'entendreix.

La Maria Àngels

Un dia la van trobar estesa a la cuina, morta de fred. La Maria Àngels vivia sola, en un mas situat al llindar entre uns boscos ufanosos que s'enfilaven muntanya amunt i una plana de conreus fèrtils i agraïts, un lloc extraordinàriament bell i verd, ple de vida, un indret on la naturalesa era generosa de forma especial, amb una gran vitalitat que, no obstant, a ella no se li havia encomanat.

Amb el pas del temps la Maria Àngels s'havia anat tornant cada cop més estranya, més esquerpa, més solitària. Darrerament s'havia envellit molt, caminava amb dificultat, ja no sortia de casa. Sempre anava amb el cap acotat, i la seva esquena, encorbada des de qui sap quan (potser a causa del pes de la seva vida solitària i grisa), amb els anys s'havia anat vinclant encara més, fins el punt que semblava que el nas, ganxut i gran, li busqués els genolls.

Gairebé mai encenia el foc, per a no gastar llenya, i això que el mas a l'hivern era una nevera, per no dir un congelador. Una actitud, la seva, incomprensible si no es coneixien una mica les seves rareses, perquè a l'eixida de llenya sempre n'hi tenia: sempre hi havia algun veí caritatiu que n'hi portava.

Amb la mateixa actitud austera que gestionava la llenya, menjava poc, fred i monòton. Fins i tot estalviava les paraules. Tancada en ella mateixa, les seves converses, si se'ls podia donar aquest nom, s'havien acabat limitant a unes poques paraules, molt i molt pausades, arrossegades, amb la seva veu greu, en general sense ni mirar-te.

Era una bona persona, gelosa de la seva independència i alhora d'una aconformada tristesa, feta a aquella vida solitària, dura i desangelada, aquella vida que, potser de manera irremeiable, sense alternatives possibles, li havia tocat viure.

El senyor Rius

De professió, el senyor Rius era fuster i bona persona, les dues coses alhora. Feia el manteniment d'aquell nou col.legi, llavors aïllat enmig de camps de cereals i algun bosquet d'alzines i pins, a on em van enviar quan tenia nou anys.

El senyor Rius era un bon artesà. No recordo exactament amb quin motiu o excusa, de vegades passava estones al taller que li havien habilitat al col.legi. Allí m'encantava, mirant i aprenent: a fer la cola de conill amb el tupí i el fogonet elèctric, a untar d'oli el xerrac per tal que llisqués més bé pel tall, a esmolar els informadors, les gúbies i la fulla del ribot, primer amb la mola i després polint el fil, la vora tallant, amb la pedra plana de gra fi i unes gotes d'oli. A fer anar els sarjants, l'escaire, el serrabiaixos, el martell d'orelles i el de placar, el filaberquí, la barrina, el ribot, el garlopí...

Era un plaer estar entre aquelles olors de fusta i resina, d'aiguacuit i oli de llinosa, envoltat de les peces que s'havien de reparar, enmig de les eines, dels prestatges amb els paquets i caixetes de puntes i visos de tota mena i mida, entre els bancs, els taulons, els plafons, trepitjant els flocs i les serradures, acompanyat del seu fer reposat i meticulós, amb la seva gran paciència quan li preguntaves alguna cosa. El senyor Rius, menut, amb les seves petites ulleres a la punta del nas i la seva cara bondadosa...

L'Onclet - 2

"Hi ha homes, homenets i moniatos". Quan l'Onclet deia això, no hi havia cap mena de dubte que estava tractant el destinatari dels seus comentaris de moniato. I quan valorava si algú era poc o molt treballador i deia allò de "postes de sol i caps de setmana", també sabies que l'estava tractant de gandul. Amania les converses amb dites com aquestes, especialment amb la gent amb la que hi tenia confiança i hi podia fer broma, cosa que li agradava i buscava sempre que s'esqueia. En aquests casos era xerraire i extravertit, de la mateixa manera que era força reservat, fins i tot sorrut, amb els desconeguts o amb la gent que no li acabava de fer el pes.

Vivia unes cases més amunt. De bon matí, despertava tots els dormilegues del carrer quan engegava el seu tractoret en minatura i marxava lentament cap al defora, si fa no fa a la mateixa velocitat que si hi anés passejant. Era una maquina que feia un soroll inversament proporcional a les seves reduïdes dimensions, un rebombori espectacular, un prodigi d'escandalosos decibels, mentre ell, la mar de cofoi, seia el damunt amb el seu caliquenyo.

Ara ja no hi és, i sense aquells regulars terrabastalls matinals és com si al carrer hi faltés alguna cosa. Quan el senties, pensaves: "Mira, ja marxa l'Onclet". I seguies esmorzant si era el que feies, o et llevaves si era l'hora, o aprofitaves per mandrejar encara una estoneta més...

Lo Joan

Lo Joan era germà de lo Xic. Mentre son germà s'ocupava de la casa, ell feia de pastor. Duia un ramat d'ovelles més magres que grasses, amb uns gossos no gaire fins que no paraven de córrer i bordar, alhora esverats i despistats amb els crits que cada dos per tres els feia lo Joan. Amb aquell aldarull, sabies sempre d'una hora lluny per on tombaven.

Tot i aquell rastre acústic inconfusible, quan venia a tomb lo Joan no tenia inconvenient en fer pasturar el ramat pels erms, els rostolls o els sembrats dels veïns, fent-se sempre el desentès quan algú li ho recriminava. Era el pastor més mentider de tots els pastors del món, tot un artista en aquest art de les negacions categòriques mancades de tot fonament i prudència. Per exemple, podia assegurar, impertorbable i rotund, que les seves ovelles no havien estat les que havien pasturat aquell o aquell altre sembrat de perdiguera, encara que hi hagués testimonis que asseguressin haver-lo vist. Duia unes ulleres amb uns vidres que semblaven culs d'ampolla... qui ho sap, potser estava convençut que, com que ell no hi clissava gaire, els altres tampoc el veien quan en feia una de les seves.

Lo Xic

Durant uns anys vaig viure en una casa que tenia una teulada molt particular. Quan plovia, part de l'aigua de la teulada s'escorria cap a la Noguera Pallaresa, mentre que la resta anava cap a la Noguera Ribagorçana.

Seguint el barranc de la vessant de la Noguera Ribagorçana, uns dos quilòmetres més avall, en un mas enclotat hi vivien lo Xic i lo Joan, els dos ja grans. Lo Xic segurament es deia així perquè, a banda de ser el més petit de tres germans (el gran feia molts anys que havia abandonat el mas), era també menut, físicament poca cosa, amb un parlar, una mirada i uns gestos una mica efeminats (si és que es pot dir així i no és políticament incorrecte...). Era pèl-roig, o més ben dit, ho havia estat, perquè de pèls n'hi quedaven pocs, i llavors ja força esblanqueïts pels anys.

Lo Xic s'ocupava de la casa: cuinava, rentava (no gaire), cosia (feia uns sargits i uns pedaços esplèndids, veritables obres d'art), acomboiava l'aviram i els conills... Cuinava sempre a la llar de foc, penjant l'olla de la vianda dels ganxos, posant les paelles damunt dels tres peus o les graelles damunt les brases. Als vespres, si convenia, encenia el llum de ganxo, amb el ble de cotó i l'oli d'oliva de combustible.

L'habitació del foc era semblant a la de totes les cases d'aquelles contrades: petita, sense porta (per a afavorir el corrent d'aire i la combustió de la llenya), amb el foc contra la paret del fons i un banc a cada lateral. Tot i les reduïdes dimensions, era el principal espai de la casa. A més de cuinar-hi, s'hi menjava, amb el plat a la falda, i s'hi passava l'estona al vespre mentre no es feia l'hora d'anar a dormir, a les habitacions plenes de mosquits a l'estiu i glaçades com caramells a l'hivern.

A banda i banda del foc hi havia dues petites finestres, a través de les quals, de dia, si feia bo, passava una mica de claror. A força d'anys d'acumular-s'hi la pols, els vapors densos de les viandes i el greix dels fregits, junt amb els milers de cagades de les mosques que sempre hi havia quan feia bon temps, aquells vidres s'havien anat fent cada cop més opacs, coberts d'una gruixuda i resistent capa d'un color marró resinós, apergaminat, esplèndid.

En un dels vidres, però, al mig hi havia una petita rodona, d'uns tres centímetres de diàmetre, raonablement neta, força transparent: per allí, quan sentien bordar els gossos, podien veure si s'acostava algú a través del pati que hi havia al davant.

En Pau Polinari

Les úniques veremes que he fet fent servir encara portadores van ser amb en Pau Polinari. D'això ja fa més de trenta anys, potser trenta-cinc. Llavors ja no en feia servir ningú, de portadores. Perduda la seva utilitat original, es començaven a fer servir com a elements ornamentals, com tants altres estris del món rural, per a "decorar" entrades y parets de segones residències, i en el cas de les portadores, sovint per a plantar-hi flors.

Els pagesos ja s'havien passat al tractor i el remolc, aquest cobert amb una lona per tal que no en regalimés el suc del raïm. Ell, en canvi, seguia amb les portadores i el seu ritual, "atacant" el raïm amb el piló, perquè n'hi cabés més. Carregar i descarregar aquelles portadores caramullades de raïm era una feina de bastaix, pesaven moltíssim. L'única modernitat que s'havia permés era, a l'hora de dur les portadores des de la vinya fins al celler, la substitució del carro i la mula per un tricicle. Feia ell mateix el vi, era també un dels darrers pagesos que no duia el raïm al sindicat ni el venia a cap dels grans elaboradors.

Un diumenge, com que no veremàvem, a casa seva vaig fer una de les feines més educatives que he fet. No recordo exactament quin problema hi havia al pou mort de la casa, el que si recordo és que m'hi vaig ficar: aquell suc pastós de pixums i merda m'arribava fins a les cuixes. Recordo aquella mena de soterrani fosc, movent-me per aquella bassa terriblement pudenta, ja no sé amb quin objectiu... Però va ser una bona activitat didàctica, d'aquestes que t'ajuden a tenir una visió més definida de la realitat.

No recordo que en Pau Polinari ens apresses a l'hora de collir raïms. Com que els trajectes del tricicle des de la vinya fins el celler eren curts, perquè totes les vinyes estaven a tocar, sempre teníem portadores buides. Però de tant en tant ens deia que paréssim, i llavors reposàvem una mica. Mentrestant, ell fumava sense parar. Era baix, panxut, rodonet, de vegades bastant rondinaire: li venien rampells de crits... que marxaven igual com havien vingut, com si no hagués passat res.

Les persones interessants

Una persona és interessant quan te la mires amb interès. Qualsevol persona, mirada així, pot esdevenir fascinant.

No són només persones interessants aquelles que criden fàcilment l'atenció. Per exemple, ens podem deixar engalipar pels mitjans de comunicació i la seva "fabricació de persones interessants". Llavors, enlluernats i suggestionats per aquesta faràndula, després igual ens passa desapercebuda l'originalitat (potser lleu i subtil, però única i irrepetible), de cada una de les persones amb les quals convivim, amb les que tenim algun tipus de relació cada dia.

Quan sabem mirar, persones interessants ho som tothom. Per exemple, la meva veïna. Com tantes dones, s'ha passat tota la vida tenint cura de la gent. Primer dels fills, fins que es van independitzar. Després dels pares, quan aquests, amb els anys, es van anar fent dependents. Més tard dels nets, per tal que els fills poguessin treballar i així anar pagant les hipoteques o la nova televisió d'un munt de polzades. Tot això, a més de contribuir a l'economia familiar fent de perruquera: tallant cabells, rentant, posant bigudins i pentinant els caps d'un munt de dones del poble. I sempre sense fer-se notar gens ni mica, amb la més gran naturalitat i discreció.

Si bades, si aquestes persones te les mires de manera distreta, corres el risc de gairebé no veure-les. Com si fossin del color de la paret, o sense substància, transparents. Però quan t'hi atures, quan desconnectes aquest pilot automàtic que sovint ens governa fent-nos viure com uns autòmats, llavors la gent que ens envolta se'ns fa visible, tangible. Emergeix davant nostre. I ens podem adonar que és una llàstima, desaprofitar aquestes oportunitats: la possibilitat de copsar l'originalitat casolana i discreta d'aquestes persones que viuen tan a la vora de les nostres vides. 

Tot un regal que se'ns ofereix a cada pas... quan estem atents.

El Domingo

Al final de l'estiu el més normal és trobar-te'l varejant els ametllers o collint i traginat raïms durant les veremes. Més endavant, enfilat a dalt d'una olivera i fent caure les olives, estenent i recollint les borrasses, buidant-les a la senalla i omplint els sacs. És fort, valent: quan treballa, de treballador ho és molt... fins que de cop i volta se'n cansa. Llavors, un bon dia, sovint sense avisar, desapareix.

Aleshores te'l pots trobar a la carretera fent autostop, pidolant a alguna parada d'autobús (si convé fent-se l'estrafet, en això és un artista), o engalipant algun rector perquè l'ajudi d'alguna manera, amb roba, menjar, diners. De xerrar en sap una estona, i d'etzibar troles, encara més. És molt espavilat. Quan estant fora del poble necessita diners, el seu cap barrina sempre pintoresques maneres per a aconseguir el que necessita. Per exemple, és capaç de localitzar el domicili d'algun parent d'algú del poble i ensarronar-lo ben ensarronat. Dient-li alguna cosa així com "que se li ha espatllat el camió" i que necessita 50 euros per a una gestió urgent, però "que no cal que es preocupin, que tot just arribi al poble tornarà immediatament els diners al parent". Li ha sortit bé més d'un cop, tot i que ara ho té més complicat, perquè les seves aventures amb els anys s'han anat fent famoses.

Ara ho ha deixat, però durant molt de temps, a més, sovint traguinyolava més del compte, amb la qual cosa encara se li complicaven més les relacions amb la gent. Però ni les desaparicions sobtades, ni les mentides ni la beguda han estat les principals raons que han fet que tingui ben poques simpaties. El que més incomoda són "les ximpleries" que de vegades diu, criticant aquell o aquell altre... No en sap gaire, d'estar-se callat.

Moltes vegades xerra una mica descarrilat, però d'altres, de tant en tant, fa comentaris o judicis tan precisos d'algunes persones i situacions que toca ben bé el voraviu, que punxa com un estilet. Segurament, sense ni ser massa conscient d'aquests encerts. Llavors, la manera de desactivar aquestes mossegades, aquestes càrregues de profunditat que deixa anar, sempre incòmodes en un poble petit en el que tothom es coneix, és qualificar-lo de ximplet i de poca-solta: com que no hi toca gaire, diu el que diu...

Tot i ser sovint una mica pesat, i de vegades fins i tot groller, el Domingo en el fons és una bona persona. Però com que ningú el veu així ni li ho diu, el més possible és que ni ell mateix en sigui conscient.

Un altre rodamón

No en recordo el nom. Va passar pel poble pidolant per les cases. Em va preguntar si sabia a quina hora passava el tren per a anar fins el següent poble. Li vaig dir l'hora, però cap al tard, al mirar els horaris, em vaig adonar que, com que era Cap d'any, aquell dia l'últim tren no passava. Ja era ben fosc. Feia molt fred. Vaig anar a l'estació i el vaig trobar escalfant-se amb un petit foc, en el que amb una paella s'havia cuinat el sopar. Li vaig oferir de venir a casa i va acceptar. No es va separar ni un moment del carret que traginava, el va arrossegar escales amunt fins a l'única habitació calenta, on hi havia l'estufa de llenya i on ell va dormir, al sofà. No va acceptar res de menjar, i ni tan sols va voler fer servir el vàter: pixava a dins d'una ampolla, "per no molestar". No vaig insistir. L'endemà al matí, a primera hora, va marxar, per agafar el primer tren.

Recordo la seva fortor, penetrant, intensa, agressiva. I el seu silenci sever, la seva impenetrabilitat.

El Richard

Quan em pensava que era un expert encenent focs a qualsevol indret amb una botja i quatre branques per fer-hi bullir l'olla, el Richard em va fer adonar que al seu costat era un aprenent. A la primavera, seguint la via del tren, venia caminant des d'Andalusia, per tornar-hi a la tardor. Durant els viatges, quan s'esqueia cuinava amb una petita olla o llauna que traginava, aixoplugant-se als refugis o coberts que coneixia de viatges anteriors. Era baixet i compacte, tenia un caminar lleugerament oscil.lant, una mica encorbat, com arrapat a terra, un caminar discret, econòmic en l'esforç, ben diferent del caminar més tibat dels excursionistes...

Si no recordo malament es deia Antoni, però li deien Richard en referència al protagonista d'una sèrie de televisió dels anys seixanta, buscat per l'FBI acusat d'un crim que no havia comès (Richard Kimball, "El fugitivo"). En el seu cas, sembla que fugia d'ell mateix, dels seus records... Es veu que la seva dona, ja feia molts i molts anys, l'havia enganyat i deixat, i no ho havia pogut pair. D'ençà d'aleshores sovint bevia més del compte i feia aquella vida de rodamón, fent algunes feines de tant en tant, en punts determinats dels seus trajectes. Era molt habilidós retolant menús als plafons o vidres dels restaurants, no només el text amb boniques lletres de cal.ligrafia, també ho podia adornar amb sanefes i il.lustrar amb un esplèndid escamarlà o uns quants calamars arrebossats. Quan estava seré, era una persona intel.ligent, afable, discreta, bondadosa, amb una mirada entre trista i somrient.

En una ocasió jo m'havia acabat de comprar una bicicleta. Una Orbea de passeig, nova, bonica, elegant, amb els frens de varetes, uns dels darrers models que es devien fer d'aquestes característiques. Era una bici molt robusta, a prova de tot, i veient que li feia il.lusió, en un moment donat sense pensar-m'ho massa la hi vaig regalar. No sé si li vaig fer cap favor. La va fer servir un temps... fins que se la va vendre, com de fet ja era d'esperar, per a comprar-se vi.

Aparentava molts més anys dels que tenia. Ja fa temps vaig saber que, durant un dels seus viatges, s'havia mort de fred.

La Senyora Prudència

Havia anat alguna vegada a casa de la Senyora Prudència, durant aquells estius rurals de la infantesa en els que un seminarista que ens feia de tutor s'hostatjava a casa seva. Temps estranys i pretèrits de minyones, cuineres i cosidores a ciutat, de seminaristes, mosques i màrfegues de pallofa de blat de moro a l'estiu...

De la Senyora Prudència el que més recordo es la seva comuna, aleshores tot un descobriment venint de la ciutat, i la seva cantarella cada cop que hi anàvem: "Tapeu la comuna!"

Bastants anys més tard, ja emancipat, fent de passavolant per diferents poblets abandonats d'algunes comarques del nord de Catalunya, vaig retrobar les comunes a les cases d'aquells pobles. Recordo sobretot la més insòlita de totes, una que segur que mai havia calgut tapar perquè no se n'escapés la pudor: en una casa just a la vora d'un cingle, mirant pel forat de la comuna veies un abisme impressionant, acompanyat de l'esplèndid paisatge circumdant, una autèntica meravella.

És clar que no totes aquelles cases tenien comuna, de fet tenir-ne ja era un senyal d'un cert progrés, ja que les cases més humils només tenien el femer, a un racó del corral de la mula, en el qual s'hi anaven amuntegant els fems dels animals i la femta de les persones, un valuós tresor quan era l'hora d'adobar els horts i els camps.

Pepe dels Molins

Amb Pepe dels Molins potser només hi havia parlat un cop. Em va explicar que, temps enrere, com que vivia sol i ja tenia una certa edat, el fill se l'havia endut a Barcelona. Però ell no hi estava bé, se li feia incòmoda la vida al pis, a la ciutat, i al cap d'un temps se'n va atipar i va decidir tornar a la seva apartada casa de l'Alta Ribagorça, sol un altre cop.

Es veu que una de les coses que el molestava més del pis de Barcelona era "haver d'anar sempre a pondre tancat i al mateix forat", referint-se a la ineludible obligació que tenim de buidar regularment els budells i la bufeta. Estava acostumat de tota la vida a pixar i cagar quan i on li venia de gust, un plaer que segurament és difícil o impossible de valorar si mai s'ha gaudit.

Era menut, sec, hàbil amb l'aixola, el destraló i la navalla, eines amb les que feia, amb destresa i precisió, coms i altres atuells o estris de fusta.

La dona del Batlle

A la cuina remenant les cassoles, traginant les perolades dels porcs, dins del corral amb les ovelles, repartint la palla per les grípies, vestida de feina i amb el mocador al cap (del que sempre se n'escapaven alguns cabells rebels), amb el braços arremangats i la brusa una mica descordada, àgil i dinàmica, amb la mirada desperta, atenta a la feina, seductora tant a causa de la seva vitalitat com de la seva bellesa natural i espontània... la dona del Batlle. M'impressionava.

El més divertit és el que em passava quan la trobava algun dilluns al mercat. Hi anava "mudada", amb sabates de talons i un vestit jaqueta, amb una faldilla cenyida que només la deixava caminar a petites passes, amb dificultat, sense cap vestigi d'aquella elegància i naturalitat amb què es movia pels corrals i l'era. Amb la cara pintada i un lleig moneder. I, el que encara era pitjor, un pentinat espantós, que feia gairebé impossible endevinar els bonics cabells que de fet tenia. Fins i tot la seva mirada semblava més apagada, amb tota aquella disfressa i l'ànsia, suposo, "de semblar una senyora".

La dona del batlle... tot i ser ella bastant més gran, quan la veia brandant per casa seva la trobava molt atractiva, desitjable... i alhora me la mirava desconcertat, fins i tot amb tristesa, quan la veia al mercat.

Caramel Xiulet

Va ficar-se a la motxilla els "Viatges amb Charlie", del John Steinbeck, i se'n va anar durant una setmana a fer algunes etapes del Camí de Santiago. Però com que intentava dur el mínim de pes possible, a mesura que anava avançant la lectura anava arrencant les pàgines llegides. Quan va tornar, estava entusiasmada amb la lectura... i sense llibre.

Qui ho sap, potser un altre pelegrí o pelegrina també va llegir per aquelles dates els Viatges amb Charlie, tot anant recollint els diferents "fascicles" que la nostra pelegrina, tan bona lectora com estalviadora de pes a la motxilla, havia anat deixant al llarg de les diferents etapes...

El Juanitu

Del Juanitu en recordo moltes anècdotes i estones compartides. Per exemple, sovint recordo la seva divertida teoria de la fecundació amb Cacaolat. Bé, no sé si exactament era una teoria o un fet que afirmava que havia passat, potser era això segon. En qualsevol cas, teoria o fet real, ell ho explicava absolutament seriós, ben convençut de la lògica de les seves explicacions.

Segons explicava, una dona una vegada va quedar embarassada després de masturbar-se amb una ampolla de Cacaolat. La seva explicació d'un fet tan insòlit era elemental: a la fàbrica de Cacaolat, un dels operaris de la cadena d'envasament s'havia masturbat i havia ficat el semen a dins d'una ampolla, un semen que s'hauria conservat en perfectes condicions gràcies als components del Cacaolat: la llet, el sucre i el cacau. El que no estava clar del tot era si aquell operari feia aquella maniobra amb una certa regularitat, o si va ser un únic cop, precisament amb aquella ampolla que la dona que va acabar embarassada va fer servir per a masturbar-se. Em sembla recordar que afegia que si es volgués seria molt fàcil demostrar-ho, només caldria fer una anàlisi genètica del semen dels operaris de la cadena d'envasat i comparar-lo amb el de la criatura que va engendrar aquella dona...

D'idees pintoresques el Juanitu en tenia un munt... Un dia me'l vaig trobar pel carrer, jo amb la meva bici i ell amb el seu carretó carregat de tomàquets i carbassons que portava de l'hort. Quan vam ser l'un al davant de l'altre, es va mirar a poc a poc la meva bici, em va mirar a mi i em va dir tot seriós: "On vas amb aquesta bicicleta de marica?" Per a ell era "una bici de marica" perquè era "una bici de dona", de les que no porten barra superior al quadre (amb a qual cosa, per cert, és molt més fàcil pujar-hi o baixar-ne, un obvi avantatge en relació a "les bicis d'home"...).

De vegades enyoro el Jaunitu, amb le seves idees pintoresques, la seva cara bondadosa, la seva rialla trapella, la seva gran generositat i hospitalitat...

Els personatges

Els personatges i els paisatges d'aquestes notes no pertanyen a una mateixa localitat ni zona geogràfica. Tampoc corresponen a una mateixa època, i alguns ja són morts, perquè aquests records, en alguns casos, es remunten molts anys enrere.

Els personatges només tenen en comú que, en general (llevat d'alguna excepció) pertanyen a ambients rurals, ja sigui com a residents o passavolants ocasionals. No s'associen amb les respectives ubicacions perquè no es pretén fer cap crònica local concreta. A més, d'aquesta manera, potser és més difícil que algú es reconegui, se senti al.ludit (i el que seria pitjor, incomodat). No obstant, els noms en principi són els originals, amb alguna excepció que tan pot ser intencionada com fortuïta, a causa del temps transcorregut i una memòria no sempre fiable.

Per donar una idea de l'origen dels diferents personatges que és possible que vagin apareixent, esmentarem només que poden correspondre a comarques tan diferents com la Garrotxa, l'Empordà, l'Anoia, el Tarragonès, l'Alt Camp, el Barcelonès, el Vallès, el Pallars, la Ribagorça... Pel que fa a les èpoques, els més antics reflecteixen persones, fets o anècdotes dels anys 70 del passat segle. Els més nous són actuals.

El Maldo

Del Maldo recordo com cantava quan pasturava les ovelles. M'encantava, de cop, començar a sentir la seva veu, venint de molt lluny... i veure llavors el seu ramat, no gaire gran, estès per la solana de l'altra banda del barranc, o per algun serrat de més enllà. Poques vegades m'hi havia acostat per a parlar-hi, i si ho feia, quan s'adonava que enfilava cap a ell deixava de cantar. La veritat és que no recordo si cantava bé o malament, però m'impressionava la seva veu poderosa escampant-se per les muntanyes.

Em passava el mateix amb Francisquet, l'altre cantaire de la zona. De Francisquet sí que recordo que cantava molt bé. Cantava quan pasturava el bestiar, quan esporgava les oliveres...

Poques vegades m'ha emocionant tant algú cantant com aquestes dues persones quan cantaven per aquelles muntanyes solitàries, en mig del silenci d'aquells barrancs i serrats, només trencat, a més de per la seva veu, potser pel murmuri del vent i de les fulles dels matolls, d'algun cant o piuladissa d'ocells...

De Francisquet també en recordo el vi que ell mateix es feia, i que jo tastava quan un cop a l'any baixava per a ajudar-lo a xollar el ramat. Després de l'àpat formidable del migdia, quan tocava tornar a entrar al corral per a prosseguir la xolla, sense aquells traguinyols de vi fresc i lleuger hauria estat impossible dissoldre als grans volums de viandes ingerides i acotar l'esquena per a poder engrapar les ovelles i travar-les.

La veritat és que, a l'aixecar-se de taula i anar al corral, entre el menjar i el vi tot el ramat es veia borrós, i semblava impossible, completament impossible, poder agafar la primera ovella i gitar-la a terra. Però un cop aconseguit el prodigi, quan ja havia travat quatre o cinc animals, la pesantor del menjar i els vapors de l'alcohol desapareixien completament, eliminats per la suor que començava a rajar com si fos una aixeta, a causa de la calor asfixiant del corral i dels espeternecs del bestiar quan els engrapaves les potes.

L'Onclet

Recordo l'Onclet escombrant el tram de carrer del davant de casa seva. De tant en tant hi feia una sessió extra de neteja: amb l'aixadella, escapçava qualsevol petit lletsó o morella roquera que hagués tingut l'atreviment d'arrelar en alguna de les petites esquerdes del vell enquitranat del carrer, o entre les juntes dels panots (1) de les voreres. Ho feia metòdicament, amb el seu moviment oscil·lant d'home gras i baixet, amb l'etern caliquenyo a la boca, en la que hi ballaven algunes dents corcades i renegrides, fins el dia que "es va fer la boca nova", i gairebé enlluernava de tanta blancor.

(1) Panot: lloseta feta amb morter de ciment i sorra destinada a fer paviments resistents, especialment els situats a la intempèrie. GDLC

Passavolant

Passavolant:
1. Persona que passa.
2. Persona que va, per la seva professió, d'una localitat a una altra.
(Diccionari català-valencià-balear)