El flequer

D'ença d'aleshores han passat potser 30 anys. Llavors a aquella ciutat no hi coneixia ningú i, si com en aquella ocasió hi estava de pas, de nit mirava les finestres dels edificis delint-me pels llits que, sens dubte, en molts d'aquells pisos hi havia buits.

Havia estat caminat pels carrers per tal d'escalfar-me una mica, i a estones intentant arraulir-me en algun portal, procurant sense sort fer alguna becaina, perquè anava mal abrigat i el fred se'm ficava al moll dels ossos. Veient-hi una mica de llum a dins, a les quatre de la matinada i tremolant de fred vaig trucar a la porta d'una fleca. Em va obrir el flequer i, compadint-se de mi, em va deixar passar a l'obrador, al fons de la botiga, on ja feia estona que treballaven. Allí, al costat del forn, em vaig anar refent, cosa que vaig acabar d'aconseguir plenament quan el flequer, suposo que endevinant la meva gana, em va oferir un llengüet calent, obert per la meitat, sucat amb oli i amb una espolsada de sucre, una cosa tan exquisida i reconfortant que va fer que, alhora que retornava a la vida, recuperés també la confiança en la bondat de les persones.

Em vaig estar allí fins que va començar a clarejar, en aquell ambient emblanquinat i càlid, en mig d'aquella meravellosa olor de forn, farina i llevat, d'aquella aroma de molla esponjosa i de crosta torrada, assegut damunt d'una pila de sacs, a estones dormint, de tant en tant despertant-me i mirant com aquell bon samarità, junt amb un parell d'ajudants i mentre sonava la ràdio, anaven pastant, tallant la massa, donant forma als diferents pans, deixant-los reposar als prestatges, enfornant-los més tard amb la pala, desenfornant-los ja cuits, daurats, flairosos...

Era un forn de la Rambla Nova de Tarragona, però no en recordo el nom.