Lo Xic

Durant uns anys vaig viure en una casa que tenia una teulada molt particular. Quan plovia, part de l'aigua de la teulada s'escorria cap a la Noguera Pallaresa, mentre que la resta anava cap a la Noguera Ribagorçana.

Seguint el barranc de la vessant de la Noguera Ribagorçana, uns dos quilòmetres més avall, en un mas enclotat hi vivien lo Xic i lo Joan, els dos ja grans. Lo Xic segurament es deia així perquè, a banda de ser el més petit de tres germans (el gran feia molts anys que havia abandonat el mas), era també menut, físicament poca cosa, amb un parlar, una mirada i uns gestos una mica efeminats (si és que es pot dir així i no és políticament incorrecte...). Era pèl-roig, o més ben dit, ho havia estat, perquè de pèls n'hi quedaven pocs, i llavors ja força esblanqueïts pels anys.

Lo Xic s'ocupava de la casa: cuinava, rentava (no gaire), cosia (feia uns sargits i uns pedaços esplèndids, veritables obres d'art), acomboiava l'aviram i els conills... Cuinava sempre a la llar de foc, penjant l'olla de la vianda dels ganxos, posant les paelles damunt dels tres peus o les graelles damunt les brases. Als vespres, si convenia, encenia el llum de ganxo, amb el ble de cotó i l'oli d'oliva de combustible.

L'habitació del foc era semblant a la de totes les cases d'aquelles contrades: petita, sense porta (per a afavorir el corrent d'aire i la combustió de la llenya), amb el foc contra la paret del fons i un banc a cada lateral. Tot i les reduïdes dimensions, era el principal espai de la casa. A més de cuinar-hi, s'hi menjava, amb el plat a la falda, i s'hi passava l'estona al vespre mentre no es feia l'hora d'anar a dormir, a les habitacions plenes de mosquits a l'estiu i glaçades com caramells a l'hivern.

A banda i banda del foc hi havia dues petites finestres, a través de les quals, de dia, si feia bo, passava una mica de claror. A força d'anys d'acumular-s'hi la pols, els vapors densos de les viandes i el greix dels fregits, junt amb els milers de cagades de les mosques que sempre hi havia quan feia bon temps, aquells vidres s'havien anat fent cada cop més opacs, coberts d'una gruixuda i resistent capa d'un color marró resinós, apergaminat, esplèndid.

En un dels vidres, però, al mig hi havia una petita rodona, d'uns tres centímetres de diàmetre, raonablement neta, força transparent: per allí, quan sentien bordar els gossos, podien veure si s'acostava algú a través del pati que hi havia al davant.