El senyor Rius

De professió, el senyor Rius era fuster i bona persona, les dues coses alhora. Feia el manteniment d'aquell nou col.legi, llavors aïllat enmig de camps de cereals i algun bosquet d'alzines i pins, a on em van enviar quan tenia nou anys.

El senyor Rius era un bon artesà. No recordo exactament amb quin motiu o excusa, de vegades passava estones al taller que li havien habilitat al col.legi. Allí m'encantava, mirant i aprenent: a fer la cola de conill amb el tupí i el fogonet elèctric, a untar d'oli el xerrac per tal que llisqués més bé pel tall, a esmolar els informadors, les gúbies i la fulla del ribot, primer amb la mola i després polint el fil, la vora tallant, amb la pedra plana de gra fi i unes gotes d'oli. A fer anar els sarjants, l'escaire, el serrabiaixos, el martell d'orelles i el de placar, el filaberquí, la barrina, el ribot, el garlopí...

Era un plaer estar entre aquelles olors de fusta i resina, d'aiguacuit i oli de llinosa, envoltat de les peces que s'havien de reparar, enmig de les eines, dels prestatges amb els paquets i caixetes de puntes i visos de tota mena i mida, entre els bancs, els taulons, els plafons, trepitjant els flocs i les serradures, acompanyat del seu fer reposat i meticulós, amb la seva gran paciència quan li preguntaves alguna cosa. El senyor Rius, menut, amb les seves petites ulleres a la punta del nas i la seva cara bondadosa...