23 de des. 2022

Sobre el final de la vida


21 de des. 2022

Sobre salut mental

18 de des. 2022

Caques

Quan amb el Joan Pintor sortim a fer un tomb, sempre, en algun moment, es queixa de les caques de gos que hi ha pel carrer. 

L'últim dia, quan ja tornem cap a casa, veig que té la cara tensa i que camina més encarcarat del compte. Li pregunto si li passa alguna cosa, i em diu que té moltes ganes de fer caca, que no sap si es podrà aguantar. Diu que entre un medicament que li han canviat i els menjars precuinats que li porten, fa dies que va fluix de ventre.

Li dic que falta poc per arribar a casa, que a veure si pot resistir. Però al final diu que no pot, i neguitós se'n va cap a una banda del carrer no tant a la vista, es baixa els pantalons i fa la feina. Per sort, és un carrer pel qual passa poca gent, i només el veuen, de lluny, un parell de persones.

Després, es puja els calçotets i els pantalons i, amb tota naturalitat i la cara relaxada gràcies a l'alleujament del ventre, reprenem el camí de tornada cap a casa. Com que ell no fa cap comentari, jo tampoc el faig, sobre la cagarada immensa que queda al carrer. Immensa i d'una consistència entre pastosa i líquida. 

També és cert que si ell hagués dit alguna cosa, jo no hauria sabut què dir-li, sobre la possibilitat de recollir "allò", i no deixar-ho abandonat, com fan els amos d'alguns gossos. Perquè el cas és que no duem res adequat per resoldre de manera correcta i civilitzada la situació.

Marxem "de l'escenari del delicte" com dos malfactors.

16 de des. 2022

Sobre la memòria

11 de des. 2022

Sobre salut mental

9 de des. 2022

La fundadora

Devia ser a principis dels anys 80, que la vaig conèixer. Es deia Clara, sor Clara, i estava construint un convent.

Jo havia anat a veure una amiga. Aquesta amiga vivia a la vora de sor Clara, en una petita caseta solitària, d'un sol espai i amb poques condicions; per exemple, no hi havia terra, el terra era el mateix terreny de fora. A aquesta amiga li havia ofert fer-li una llar de foc i obrir-li una finestra, per tal que la seva minúscula caseta fos una mica més confortable i agradable.

Per sort, sor Clara tenia un munt d'andròmines acumulades, al seu nou convent en construcció. Les havia anat recollint per si li podien servir en les obres que anava fent. Entre aquelles andròmines, fustes, ferros i vidres, més alguns totxos i ciment, i amb les eines que ens va deixar sor Clara, vaig fer aquelles dues petites obres.

Durant els dies que vaig estar allí feinejant, vaig veure unes quantes vegades sor Clara, i cada vegada que la veia i que l'escoltava em quedava més bocabadat, amb el seu projecte fundacional. Havia sigut monja de les clarisses, i es veu que quan li tocava fer els vots definitius, li van dir que no la veien amb la vocació adequada. Crec que va passar encara per un altre convent, fins que al final va decidir que faria la seva pròpia fundació, al seu gust. De fet, el paper de fundadora li esqueia, perquè més que vocació d'obediència, tenia vocació de manar.

Com que era el cas que ella coneixia molta gent i sabia vendre bé el seu projecte, primer va aconseguir que una dona li cedís una finca amb el mas que llavors es dedicava a reformar. Després, ara d'un ara d'un altre, va anar aconseguint donatius per anar fent les obres que tenia al cap que s'havien de fer (modificacions i ampliacions), per tal de convertir aquell mas en un convent. Amb l'objectiu de, al final, poder acollir les novícies que li anessin arribant. Aquest era el projecte en què estava embarcada sor Clara.

Mentrestant, ella feia vida a una sala gran que hi havia just a l'entrar a la casa, una sala prou gran com perquè, al costat d'una gran taula, que feia servir per menjar i per a qualsevol altra cosa que convingués, hi tingués aparcat el cotxe, un 600 (una altra donació) que utilitzava per als seus desplaçaments. Era una sala que semblava el magatzem d'un drapaire, amb tota mena de coses heterogènies, mobles, sacs de pinso de les gallines, alguns rebentats, llaunes de gasolina i d'oli del cotxe, bombones de butà, bidons i sacs amb continguts diversos... Tot en mig d'una netedat escassa, perquè a més tenia dos gossos grans que també hi feien vida, i ho deixaven tot ple de pèls i impregnat de la seva olor.

Una de les moltes coses que cridaven l'atenció d'aquella sala era una llar de foc immensa, espectacular, feta amb grans blocs de pedra. L'havia fet construir ella, indicant exactament com la volia, una llar de foc ostentosa, absurda i que, a sobre, si hi feies foc no escalfava gens ni mica. Un despropòsit total. De fet, sempre estava apagada, i ella cuinava amb un fogonet de gas, i quan a l'hivern feia fred, s'abrigava.

Llavors sor Clara tenia un munt de gallines ponedores, i en venia els ous com a ecològics. No sé quina mena de pinso els donava, però sí que vaig veure que també els donava altres coses, per exemple coques, croassants, brioixos i altres pastes que arreplegava d'alguna o algunes pastisseries de Reus (allò que els sobrava i ja no ho podien vendre). Aquelles pastes se les enduia cap a casa, "cap al convent", en uns sacs grans, dels quals, els dies que jo vaig estar per allà, amb aquella amiga de vegades en retriàvem allò que encara no estava en males condicions.

Dic això de les males condicions perquè, moltes vegades, aquelles gallines ponedores d'ous ecològics s'atipaven menjant munts de pastes no ja resseques, sinó fermentades, florides, perquè amb l'amuntegament a dins dels sacs, i la humitat de les nates o cremes que algunes pastes tenien, era fàcil que hi hagués fermentacions i floridures.

A la sala, hi havia també una porta amb un rètol al damunt que deia "Clausura". Aquella porta jo no la vaig traspassar mai, però la meva amiga sí: donava a unes escales per pujar al pis de dalt, en el qual ja hi havia cel.les construïdes.

Durant un temps, sor Clara va tenir una novícia, una noia amb problemes mentals. Es va estar amb sor Clara fins que va tenir una crisi més forta que algunes que ja havia tingut, i llavors va acabar ingressada en un psiquiàtric. Va ser l'única novícia que va aconseguir atraure sor Clara, i li va durar poc. Però aquell poc èxit no la va aturar, no va desistir del seu projecte, de la seva missió. Va seguir obtenint donacions, va seguir amb les obres i, entre altres coses, crec que fins i tot va fer construir un claustre.

Les monges fundadores ho són, històricament, perquè són persones que un dia, com a religioses, troben a faltar una determinada forma de viure i fer les coses (entre les diferents ordes ja existents de l'Església). Consideren que hi ha aquesta mancança, aquesta necessitat, i llavors decideixen crear elles un nou espai. En aquest sentit, no sé quin era el "carisma" (les característiques i objectius concrets i diferenciadors), de la congregació que sor Clara tenia al cap. De fet, no recordo que mai esmentés res d'això (ni que la meva amiga me'n digués res), perquè les converses de sor Clara giraven normalment només al voltant de les gallines, dels ratolins, dels paletes, dels problemes amb el seu 600 i coses d'aquestes.

Ja molt gran, un dia va caure, es va trencar una cama i va acabar a l'hospital. Ja no en va sortir, va morir al cap de poc temps. Amb la seva mort, els hereus d'aquella casa, que la propietària, morta també feia anys, en vida havia cedit a sor Clara "de manera indefinida mentre allí hi hagués una congregació activa", van respirar alleujats: ja no hi havia monja ni simulacre de congregació, de manera que podien prendre possessió de la casa i dels terrenys.

8 de des. 2022

L'Óliver, com a exemple / 2

"Sanidad negocia la adquisición del medicamento más caro del mundo: 2,47 millones por una única dosis". És el titular d'una notícia de fa uns mesos (Oriol Güell, El País, 26/7/2022). L'article començava així:

"El Ministerio de Sanidad negocia con la farmacéutica británica Orchard Therapeutics la financiación pública del Libmeldy, un innovador medicamento de una sola dosis indicado para el tratamiento de la leucodistrofia metacromática. (...) El precio de salida del fármaco, 2,47 millones de euros, lo convierte en el más caro del mundo y deja muy atrás el Zolgensma de Novartis, indicado para la atrofia muscular espinal y disponible en la sanidad pública desde el pasado diciembre a un precio oficial de 1,95 millones de euros."

Com que d'aquest tema ja en vaig parlar fa uns dies, ara ja no hi afegeixo res. Només volia aportar aquestes dades, com un exemple més del que llavors explicava, que resumit era això:

"La paradoxa, però, és aquesta: vivim en una societat en la qual de vegades es fa "tot" per salvar una vida (...), i alhora, a causa d'aquesta concentració de recursos, es poden estar desatenent, precaritzant, exposant, hipotecant, les necessitats de moltes altres criatures. Perquè amb els pans i els peixos només feia miracles Jesús."

--

11/12/2022: Després d'haver penjat ja aquest escrit, el mateix dia, més tard, veig aquesta altra notícia: "El medicamento más caro del mundo (...) cuesta 3,5 millones de dólares" (Miguel Jiménez, El País, 08/12/2022).

1 de des. 2022

L'Óliver, com a exemple

"Solo el 28% de los niños famélicos accede al tratamiento nutricional de emergencia." (1)

A l'Óliver, un nen de dos anys resident a Mèxic, li van detectar un tumor al cap, i els seus pares van demanar ajuda per tal que pogués ser traslladat a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, amb l'objectiu d'intentar salvar-li la vida. La notícia va sortir a la majoria de diaris, amb grans titulars i articles de mitja pàgina.

A partir de llavors, l'Óliver va seguir sortint als diaris. Primer, amb la informació que una persona s'havia ofert per pagar les despeses d'un avió medicalitzat per traslladar-lo des de Mèxic a Barcelona. Després, amb les informacions dels preparatius del viatge, l'arribada, les primeres exploracions i anàlisis, la programació de l'operació, la seva execució, el resultat, els tractaments posteriors...

Els diaris anaven explicant la història amb tota mena de detalls, perquè aquestes històries agraden als lectors: històries que toquin la fibra, i encara millor si el protagonista és un nen. Perquè un nen "concret", per exemple amb un tumor al cap, i més si ens expliquen la seva vida i ens diuen que està a punt de morir, ens preocupa, ens entendreix. 

La paradoxa, però, és aquesta: vivim en una societat en la qual de vegades es fa "tot" per salvar una vida (per exemple la d'un nen com l'Óliver), i alhora, a causa d'aquesta concentració de recursos, es poden estar desatenent, precaritzant, exposant, hipotecant, les necessitats de moltes altres criatures. Perquè amb els pans i els peixos només feia miracles Jesús.

Es pot parlar d'aquesta manera, de la vida d'un nen i d'uns altres nens, fent aquestes comparacions? O potser és lleig? És clar, de tot això, als pares de l'Óliver, si me'ls trobés, segurament no m'atreviria a explicar-los res, sobretot ara, en aquest moment, perquè seria molt complicat. Perquè el més important per a ells és la vida del seu fill... Sigui dit de passada: igual que per a les mares i pares dels fills en risc immediat de mort a causa de desnutrició o d'una diarrea, unes situacions crítiques que sovint es podrien enfrontar, comparativament, amb pocs recursos.

Tal com deia al títol, he fet servir el cas de l'Óliver només com a exemple. Es podrien posar fàcilment altres exemples, de "paradoxes" d'aquestes, també més properes, quotidianes. Per exemple, mentre aquí en alguns casos s'inverteixen recursos "milionaris" (literalment) fent alguns tractaments o intervencions mèdiques a alguns malalts, resulta que quan truques al CAP et surt una màquina parlant, i si al final aconsegueixes que et visiti un metge, com que té cinc minuts per malalt, gairebé només li pots dir hola i adeu. 

--
(1) Rosa M. Bosch, La Vanguardia, 24/7/2022. És el titular de la notícia que, entre altres coses, diu: "Una de cada cinco muertes de niños que todavía no han cumplido los 59 meses se atribuye a la emaciación grave, causada por la escasez de nutrientes combinado con reiterados ataques de otras enfermedades, como la malaria, el sarampión y la diarrea."
Subscriure's a: Missatges (Atom)