Jo havia anat a veure una amiga. Aquesta amiga vivia a la vora de sor Clara, en una petita caseta solitària, d'un sol espai i amb poques condicions; per exemple, no hi havia terra, el terra era el mateix terreny de fora. A aquesta amiga li havia ofert fer-li una llar de foc i obrir-li una finestra, per tal que la seva minúscula caseta fos una mica més confortable i agradable.
Durant els dies que vaig estar allí feinejant, vaig veure unes quantes vegades sor Clara, i cada vegada que la veia i que l'escoltava em quedava més bocabadat, amb el seu projecte fundacional. Havia sigut monja de les clarisses, i es veu que quan li tocava fer els vots definitius, li van dir que no la veien amb la vocació adequada. Crec que va passar encara per un altre convent, fins que al final va decidir que faria la seva pròpia fundació, al seu gust. De fet, el paper de fundadora li esqueia, perquè més que vocació d'obediència, tenia vocació de manar.
Com que era el cas que ella coneixia molta gent i sabia vendre bé el seu projecte, primer va aconseguir que una dona li cedís una finca amb el mas que llavors es dedicava a reformar. Després, ara d'un ara d'un altre, va anar aconseguint donatius per anar fent les obres que tenia al cap que s'havien de fer (modificacions i ampliacions), per tal de convertir aquell mas en un convent. Amb l'objectiu de, al final, poder acollir les novícies que li anessin arribant. Aquest era el projecte en què estava embarcada sor Clara.
Mentrestant, ella feia vida a una sala gran que hi havia just a l'entrar a la casa, una sala prou gran com perquè, al costat d'una gran taula, que feia servir per menjar i per a qualsevol altra cosa que convingués, hi tingués aparcat el cotxe, un 600 (una altra donació) que utilitzava per als seus desplaçaments. Era una sala que semblava el magatzem d'un drapaire, amb tota mena de coses heterogènies, mobles, sacs de pinso de les gallines, alguns rebentats, llaunes de gasolina i d'oli del cotxe, bombones de butà, bidons i sacs amb continguts diversos... Tot en mig d'una netedat escassa, perquè a més tenia dos gossos grans que també hi feien vida, i ho deixaven tot ple de pèls i impregnat de la seva olor.
Una de les moltes coses que cridaven l'atenció d'aquella sala era una llar de foc immensa, espectacular, feta amb grans blocs de pedra. L'havia fet construir ella, indicant exactament com la volia, una llar de foc ostentosa, absurda i que, a sobre, si hi feies foc no escalfava gens ni mica. Un despropòsit total. De fet, sempre estava apagada, i ella cuinava amb un fogonet de gas, i quan a l'hivern feia fred, s'abrigava.
Llavors sor Clara tenia un munt de gallines ponedores, i en venia els ous com a ecològics. No sé quina mena de pinso els donava, però sí que vaig veure que també els donava altres coses, per exemple coques, croassants, brioixos i altres pastes que arreplegava d'alguna o algunes pastisseries de Reus (allò que els sobrava i ja no ho podien vendre). Aquelles pastes se les enduia cap a casa, "cap al convent", en uns sacs grans, dels quals, els dies que jo vaig estar per allà, amb aquella amiga de vegades en retriàvem allò que encara no estava en males condicions.
Dic això de les males condicions perquè, moltes vegades, aquelles gallines ponedores d'ous ecològics s'atipaven menjant munts de pastes no ja resseques, sinó fermentades, florides, perquè amb l'amuntegament a dins dels sacs, i la humitat de les nates o cremes que algunes pastes tenien, era fàcil que hi hagués fermentacions i floridures.
A la sala, hi havia també una porta amb un rètol al damunt que deia "Clausura". Aquella porta jo no la vaig traspassar mai, però la meva amiga sí: donava a unes escales per pujar al pis de dalt, en el qual ja hi havia cel.les construïdes.
Durant un temps, sor Clara va tenir una novícia, una noia amb problemes mentals. Es va estar amb sor Clara fins que va tenir una crisi més forta que algunes que ja havia tingut, i llavors va acabar ingressada en un psiquiàtric. Va ser l'única novícia que va aconseguir atraure sor Clara, i li va durar poc. Però aquell poc èxit no la va aturar, no va desistir del seu projecte, de la seva missió. Va seguir obtenint donacions, va seguir amb les obres i, entre altres coses, crec que fins i tot va fer construir un claustre.
Les monges fundadores ho són, històricament, perquè són persones que un dia, com a religioses, troben a faltar una determinada forma de viure i fer les coses (entre les diferents ordes ja existents de l'Església). Consideren que hi ha aquesta mancança, aquesta necessitat, i llavors decideixen crear elles un nou espai. En aquest sentit, no sé quin era el "carisma" (les característiques i objectius concrets i diferenciadors), de la congregació que sor Clara tenia al cap. De fet, no recordo que mai esmentés res d'això (ni que la meva amiga me'n digués res), perquè les converses de sor Clara giraven normalment només al voltant de les gallines, dels ratolins, dels paletes, dels problemes amb el seu 600 i coses d'aquestes.
Ja molt gran, un dia va caure, es va trencar una cama i va acabar a l'hospital. Ja no en va sortir, va morir al cap de poc temps. Amb la seva mort, els hereus d'aquella casa, que la propietària, morta també feia anys, en vida havia cedit a sor Clara "de manera indefinida mentre allí hi hagués una congregació activa", van respirar alleujats: ja no hi havia monja ni simulacre de congregació, de manera que podien prendre possessió de la casa i dels terrenys.
