Quan amb el Joan Pintor sortim a fer un tomb, sempre, en algun moment, es queixa de les caques de gos que hi ha pel carrer.
L'últim dia, quan ja tornem cap a casa, veig que té la cara tensa i que camina més encarcarat del compte. Li pregunto si li passa alguna cosa, i em diu que té moltes ganes de fer caca, que no sap si es podrà aguantar. Diu que entre un medicament que li han canviat i els menjars precuinats que li porten, fa dies que va fluix de ventre.
Li dic que falta poc per arribar a casa, que a veure si pot resistir. Però al final diu que no pot, i neguitós se'n va cap a una banda del carrer no tant a la vista, es baixa els pantalons i fa la feina. Per sort, és un carrer pel qual passa poca gent, i només el veuen, de lluny, un parell de persones.
Després, es puja els calçotets i els pantalons i, amb tota naturalitat i la cara relaxada gràcies a l'alleujament del ventre, reprenem el camí de tornada cap a casa. Com que ell no fa cap comentari, jo tampoc el faig, sobre la cagarada immensa que queda al carrer. Immensa i d'una consistència entre pastosa i líquida.
També és cert que si ell hagués dit alguna cosa, jo no hauria sabut què dir-li, sobre la possibilitat de recollir "allò", i no deixar-ho abandonat, com fan els amos d'alguns gossos. Perquè el cas és que no duem res adequat per resoldre de manera correcta i civilitzada la situació.
Marxem "de l'escenari del delicte" com dos malfactors.
