Una persona

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2021/12/una-persona.html

Caquis i genolls

L'altre dia vaig parlar de la caixa de caquis que vaig portar fins a casa, i de les conseqüències d'aquest transport sobre la meva esquena i els meus genolls. La part positiva d'aquest tipus d'activitats és que també em serveixen per recordar la sort que tinc de ser prim com un fideu. Perquè si en lloc de ser així, tan prim, arrossegués de manera habitual uns quants quilos de propina o sobrepès, segur que tindria tant l'esquena com els genolls molt pitjor de com els tinc. I en lloc de tenir molèsties o mals durant tres dies, com aquesta vegada, els tindria de forma permanent.

És veritat que de vegades faig coses que no hauria de fer (de cara a la millor conservació de la meva esquena i genolls), però també és veritat "que el 99% del temps de la meva vida" no arrossego aquest sobrepès que moltes persones sí que arrosseguen (no és cap mèrit meu, si de cas de la naturalesa heretada). De manera que suposo que no està tan malament, el que faig, tenint en compte que no ho faig de manera habitual: jo només "castigo" la meva esquena i genolls de manera puntual, algunes poques vegades. I normalment amb un objectiu concret (en aquest cas, endur-me a casa un munt de caquis).

Bé, està clar que quan volem justificar-nos del que sigui només cal que rumiem una mica. Perquè si ho fem, llavors sempre podem trobar, per poc que ens hi posem, les raons que ens facin falta...

I encara una altra cosa, sobre aquest tema. Si no vaig molt carregat, quan arribo a casa sempre pujo per les escales. Sempre, i són sis pisos. I baixo també per les escales. Tant si no em fan mal els genolls com si me'n fan. I tant si no estic cansat com si ho estic. De vegades, si em fan mal els genolls, haig de baixar molt a poc a poc, i si algun dia estic molt cansat, doncs haig de pujar molt a poc a poc... Però pujo i baixo per les escales. Fins ara, la cosa va així (ja veurem quant durarà).

És el millor? Potser m'és perjudicial? No ho sé, però em sembla que si comencés a agafar l'ascensor de manera habitual, em trobaria pitjor. Físicament i mentalment pitjor. Potser molt pitjor.

Troballes comestibles urbanes

D'un descampat urbà en recullo un bon manat de fulles de borratja. Un cop a casa, les bullo, i després afegeixo a l'olla unes misèries de restes de la nevera (patata, bròquil i pèsols), més un pessic de gingebre en pols, un altre pessic de comí i una mica de sal. Llavors espero que torni a bullir, i apago el foc. A continuació, hi afegeixo un bon raig d'oli, i ho trituro amb el "minipimer" o batedora de mà o com se n'hagi de dir.

El puré caldós que queda és una delícia. Les fulles de borratges tenen un gust semblant a les ortigues, i també és curiós que amb un gust semblant les dues punxin o piquin, quan les culls. Però per motius diferents: les borratges a causa de les seves diminutes punxes, i les ortigues a causa de la substància que segreguen els pèls "urticants" (la planta pertany al gènere "Urtica", i les borratges al gènere "Borago"). Però un cop bullides, tant les unes com les altres no punxen ni piquen: són molt suaus, fines i amb un gust peculiar, que jo trobo molt bo.

Uns dies abans recullo unes quantes olives d'una olivera que hi ha a la zona enjardinada de l'església que hi ha a prop de casa. Són olives negres, grans, madures, però encara amb la carn forta, dura. Les rento, i després les espolso amb sal, i al cap de quatre dies repeteixo l'espolsada de sal, i al cap de quatre dies més, quan les tasto i veig que ja han perdut l'amargor, les amaneixo amb una mica de vinagre i deixo passar dos dies més. En total només deu dies, i el resultat és excepcional, unes olives boníssimes. Gentilesa de la parròquia del barri (les que jo no recullo se les van menjant els coloms).

Un altre dia em trobo dos cartrons de llet, caducada però en bones condicions. Em compro una llimona i, quan arribo a casa, en faig suc i el barrejo amb un litre de llet. M'agrada la llet així, tallada. Ja es tallaria sola, si m'esperés prou, però així, amb la llimona, no calen les esperes. I un altre dia em trobo quatre terrines de flams de La Fageda, i com que és l'hora de dinar, m'assec a un banc i me'ls menjo els quatre, mig litre de crema ben bona; sempre duc una cullereta a la motxilla, "per si de cas"... (i després, més tard, escric a una coneguda que treballa a La Fageda, i li dic que els flams, de primera, que sobrepassen en molt bones condicions la data de caducitat). El mateix dia, junt amb els flams, trobo sis ous frescos. També els arreplego, i quan arribo a casa els bullo, i un cop durs me'ls vaig menjant de mica en mica.

Un altre dia el que em trobo són dues llaunes de sardines que caduquen d'aquí tres anys. Un altre dia una bossa amb un quilo de pomes golden, totes en bones condicions. Un altre dia un enciam, dos pebrots vermells i unes fulles d'api. Un altre dia un paquet de galetes "maria" sense encetar, i ni miro la data, perquè les galetes, com el pa sec, no caduquen mai. Un altre dia un paquet de cuscús i un altre de mill, els dos sense encetar (tampoc miro les dates). Un altre dia... 

De les troballes de pa ja no en dic res, de tan habituals com són, tan habituals que només les recullo de vegades, perquè si no l'únic que faria seria menjar pa.

Però de les últimes troballes "alimentàries" (avui només parlo d'aquestes), potser la que més em sorprèn és aquesta: dues caixes de caquis dels durs, "persimons", una caixa damunt de l'altra, al costat d'uns contenidors. La majoria de caquis encara verdegen, els falta uns dies per madurar del tot. Dues caixes són molts quilos, de manera que en descarto una. I només una caixa també són molts quilos, perquè els caquis són grans, densos i pesants, i a la caixa hi ha dues capes o sostres de caquis. M'organitzo: uns caquis me'ls fico a la motxilla, i la caixa l'agafo, me l'arrepenjo contra la panxa i tiro carrer enllà, cap a casa.

Sense caixa ni motxilla, amb les mans a la butxaca arribar a casa seria un passeig agradable, però carregat així se'm fa llarg, i haig d'anar parant de tant en tant. De vegades faig aquestes tonteries, i dic tonteries perquè amb l'esquena i els genolls que tinc sé que aquestes coses les hauria d'evitar, perquè si les faig normalment després em passen factura. Però mira, no ho sé evitar: apareix l'ocasió, "i sento un impuls irresistible"... 

Quan arribo a casa estic una mica baldat. Però alhora em sento content. D'una banda, perquè tinc un munt de caquis que em podré anar menjant de mica en mica (només arribar a casa em menjo el més madur de tots). I també em sento content perquè penso que, tot i ser ja un jaio, de tant en tant encara puc fer aquesta mena de coses poc assenyades. Estic atrotinat, però es veu que no tant, de moment encara puc fer aquestes coses. 

Només em cal confiar que, com altres vegades, el mal d'esquena i de genolls d'avui no em durin gaire. De moment, fins ara quan m'apareixen aquests mals o molèsties sempre acaben marxant, més aviat o més tard.

(Per si de cas, ho recordo: si només pogués menjar coses d'aquestes trobades, passaria gana, o no en passaria però la meva alimentació seria molt pobre, sobretot a base de pa. I a més la Lívia no m'ho permetria, de fet, la majoria dels dies menjo amb ella, i mengem "normal", coses comprades a la botiga. Els "productes recuperats" procuro menjar-me'ls els dies que no coincidim a les hores dels àpats...)

Caquis i pa sec

Arribo al poble després de setmanes de no haver-hi anat. L'última vegada vaig collir uns quants caquis mig verds i els vaig estendre damunt d'un gruix de diaris. Ara, uns quants me'ls trobo que ja estan al punt i, com que em fa mandra cuinar, els dos dies que aquesta vegada estic al poble faig un règim de caquis i pa sec. Caquis i pa sec per esmorzar, per dinar i també per sopar. El pa sec amb un raig d'oli. Tot plegat una meravella!

M'agrada que a la casa del poble hi quedi pa sec, perquè així, quan hi vaig, tinc assegurada alguna cosa per menjar. I el pa sec, a més de conservar-se molt bé, és una de les coses que més m'agraden. Sigui del tipus que sigui, de forn o industrial, de motlle o de barra, integral o no...

Sí quan marxo del poble m'ha sobrat pa, si és una barra o un pa rodó el llesco abans de marxar, i el deixo a dins d'una bossa de roba. D'aquesta manera, el pa no es floreix i, a l'estar llescat, quan hi torno és més fàcil de queixalar.

M'agrada el pa, acabat de desenfornar, del dia abans, de fa una setmana, un mes, un any... Ben cuidat, el pa es conserva molt bé.

Cadascú té els seus gustos. I a banda dels gustos, també té les seves memòries. I jo recordo les vegades que potser només he tingut per menjar un rosegó de pa, i recordo també amb quin deler llavors me l'havia menjat, com l'havia assaborit.

De manera que si llavors el rosegó el podia assaborir com l'assaboria, com la cosa més bona del món, per què ara no me l'haig de poder seguir menjant, quan s'escau, amb la mateixa satisfacció i plaer?

I és que una cosa és el pa, i una altra el cap... i crec que jo tinc la sort que el meu cap, no sé ben bé per quin motiu, en general em fa la vida bastant fàcil.

El món és una bola

"El món és una bola que gira al damunt d'una titola". Ho vaig sentir fa anys, i em va agradar. Em va semblar una bona imatge.

Dies enrere vaig parlar de pròtesis hidràuliques de penis, de viagres i de purgacions, i ho vaig fer en un to informal, potser frívol, tenint en compte que en totes les històries que explicava hi apareixia, de manera clara o insinuada, el tema de la prostitució. És complicat, i delicat, perquè això de la prostitució no és cap broma. De fet, a altres espais n'he parlat d'una manera del tot seriosa.

De vegades m'expliquen històries com les que vaig explicar de pròtesis, malalties venèries i prostíbuls. Les escolto i recullo encuriosit, com una manifestació més de la naturalesa humana. O també puc dir que les recullo "perquè les trobo", igual que puc recollir, quan me la trobo pel carrer, posem per cas, una gorra, o un llibre, o una samarreta, o una barra de pa. 

Recullo les històries, i després, alguna d'aquestes històries recollides potser l'explico. Només alguna, perquè el meu cistell de troballes (tant d'històries com de barres de pa), és bastant gran, i si les expliqués totes no podria fer res més. 

De vegades potser explico la història només com una anècdota curiosa; potser l'explico de manera una mica frívola, superficial. I altres vegades a la primera part potser n'hi afegeixo una segona, "amb comentaris morals" (diguem-ho així), quan em sembla que el tema convida a fer-ho, o potser fins i tot ho exigeix. Perquè no sempre és legítima, la superficialitat o frivolitat, ja que de vegades, si et despistes, fent broma pots acabar justificant, amb un eventual tracte inadequat, coses que no s'haurien de justificar. 

Des del meu punt de vista, al parlar d'aquest tema, del món de les pulsions sexuals i de la seva eventual relació amb el món de la prostitució, el to pot ser lleuger quan l'exposició està lligada a la petitesa i la ridiculesa humana. Mentre que l'aproximació lligada a les relacions de poder requereix un altre to, un altre tractament.

Com que considero que són dues coses diferents (el relat "anecdòtic" d'una banda i, d'una altra banda, la reflexió ètica sobre la relació de poder entre el client i la dona que ofereix el seu cos per tal d'obtenir diners), em sembla que les dues poden tenir el seu sentit, en espais diferents. Només cal anar amb una mica de compte, triar els espais que els pertoquen  i procurar no fer barreges inadequades. 

No sé si sempre me'n surto, d'evitar aquestes barreges, però procurar-ho sí que ho procuro.