Arribo al poble després de setmanes de no haver-hi anat. L'última vegada vaig collir uns quants caquis mig verds i els vaig estendre damunt d'un gruix de diaris. Ara, uns quants me'ls trobo que ja estan al punt i, com que em fa mandra cuinar, els dos dies que aquesta vegada estic al poble faig un règim de caquis i pa sec. Caquis i pa sec per esmorzar, per dinar i també per sopar. El pa sec amb un raig d'oli. Tot plegat una meravella!
M'agrada que a la casa del poble hi quedi pa sec, perquè així, quan hi vaig, tinc assegurada alguna cosa per menjar. I el pa sec, a més de conservar-se molt bé, és una de les coses que més m'agraden. Sigui del tipus que sigui, de forn o industrial, de motlle o de barra, integral o no...
Sí quan marxo del poble m'ha sobrat pa, si és una barra o un pa rodó el llesco abans de marxar, i el deixo a dins d'una bossa de roba. D'aquesta manera, el pa no es floreix i, a l'estar llescat, quan hi torno és més fàcil de queixalar.
M'agrada el pa, acabat de desenfornar, del dia abans, de fa una setmana, un mes, un any... Ben cuidat, el pa es conserva molt bé.
Cadascú té els seus gustos. I a banda dels gustos, també té les seves memòries. I jo recordo les vegades que potser només he tingut per menjar un rosegó de pa, i recordo també amb quin deler llavors me l'havia menjat, com l'havia assaborit.
De manera que si llavors el rosegó el podia assaborir com l'assaboria, com la cosa més bona del món, per què ara no me l'haig de poder seguir menjant, quan s'escau, amb la mateixa satisfacció i plaer?
I és que una cosa és el pa, i una altra el cap... i crec que jo tinc la sort que el meu cap, no sé ben bé per quin motiu, en general em fa la vida bastant fàcil.
