Normalment

Normalment,
la reiteració persistent
de l'ús de paraules encadenades
acabades en ment
provoca un gran cansament.
Per tant, és millor
evitar aquest comportament,
i en lloc de seguir escrivint
així de malament,
de tant en tant, per exemple,
escriure malamint o malamunt.

Avui és un bon dia

Avui tinc l'esquena adolorida,
però de nit he pogut dormir.
Avui estic constipat,
però podria tenir la grip, i no la tinc.
Avui em fa mal un genoll, només un
(l'altre no, i els turmells tampoc).
I podria anar seguint...
Per exemple,
podria dir que avui fa fred,
però que en podria fer molt més
(i que per sort tinc una teulada i roba d'abric).
Podria dir que avui m'agradaria menjar
un arròs a la cassola,
però que em podré menjar un arròs bullit.
Podria dir que avui...
Doncs això, que avui és un bon dia.

3/24

La Carme em descriu les converses que de tant en tant té amb una germana seva. Perdó, em corregeixo, em descriu els monòlegs que li etziba la seva germana en aquestes ocasions, un monòleg sempre sobre els mateixos temes, i que a més en una mateixa sessió repeteix una vegada i una altra: quan acaba l'explicació comença un altre cop des del principi, automàticament, sense la més mínima pausa, sense ni un instant de silenci. Així, tantes vegades com ho permet l'estona que estan juntes.

La Carme em diu que no suporta aquesta faceta de la seva germana, i la descriu com "la 3/24", fent al.lusió a aquest canal de notícies que durant tot el dia va repetint les mateixes informacions. Amb l'agreujant que d'un dia per l'altre el repertori del 3/24 pot anar canviant, i en canvi en el cas de la germana "les notícies" són sempre les mateixes.

El primer cop que em descriu la seva germana com "la 3/24" la veritat és que em fa molta gràcia, trobo que és una descripció molt original. Em fa gràcia i tristesa, perquè a la seva germana la conec, i sé que les dues s'estimen, i aquesta faceta obsessiva i repetitiva de la germana quan parlen dificulta la relació entre elles.

Jo també conec alguna persona 3/24. I em passa com a la Carme, trobo aquestes persones molt pesades, amb els seus discursos de temàtica única, circular, inacabable. Te les trobes, aquestes persones, i automàticament activen el "play", engeguen el seu discurs com si fos una gravació, i no paren fins que te n'acomiades (segurament, ni llavors deuen parar, deuen seguir mortificant-se mentalment elles mateixes).

Ho repeteixo (tot i que potser no cal, suposo que tots coneixem gent així), són persones molt pesades. Però alhora, cap a alguna d'aquestes persones sento una gran compassió, perquè sé que són persones amb vides bastant difícils. A les dificultats objectives a què algunes de vegades han de fer front, se'ls afegeix aquesta manera tòxica i extenuant de pensar i parlar, com el ratolí a dins de la gàbia, donant voltes i voltes a la sínia. Aquestes persones s'esgoten elles i alhora esgoten la gent que les envolta. De manera que és fàcil (normal) que les altres les vulguin evitar, per tal de no ser "castigades" amb el seu discurs repetit mil vegades, i que qui escolta (o que fa com si escoltés) ja se sap de memòria.

Pots agafar-te la relació i les trobades amb aquestes persones com una obra de misericòrdia, altruista, però no està gens clar que serveixi de res fer-ho. Si no pots trencar el seu discurs, si no ets capaç d'introduir alguna falca que les faci sortir del carril de les seves reiteracions i del seu automatisme verbal, segurament el temps de conversa és un temps mort, estèril. Ningú en treu cap profit: no serveix de res que les escoltis, després no estan millor pel fet que les hagis escoltat.

Tots necessitem ser escoltats, però si se'ns escolta quan vomitem aquests discursos compulsius, si no hi ha cap interacció, si no s'introdueix cap possibilitat de reflexió, cap possibilitat d'eventual replantejament de la dinàmica dominant, tot és bastant absurd. Ningú hi guanya res, ni que parla ni qui escolta. Qui t'ha etzibat el discurs després està exactament igual que abans d'infligir-te'l, o potser pitjor, ja que la seva obsessiva argumentació sovint encara l'enerva i desestabilitza més.

I tu, que indefens has sofert la pallissa, et sents també malament. Derrotat, esgotat. Això sí, al final de tot feliç, alleujat que la pallissa s'hagi acabat. És la part positiva.

Suposo que hi deu haver maneres de fer sortir aquestes persones d'aquests discursos circulars, repetitius, inútils, esgotadors i tòxics. Jo no sé fer-ho. En aquests casos gairebé sempre em sento derrotat: cansat de la pallissa que m'han clavat i desanimat per no haver sabut trobar la manera de trencar aquests discursos, per no haver sabut trobar la manera de fer anar la conversa cap a una altra banda, cap a un espai "realment de conversa", dialogant, productiu, sense l'automatisme del 3/24.

I em sento trist, sobretot perquè m'adono que aquestes persones en general tenen vides tristes. A mi m'ha aclaparat una estona, només una estona, però elles segueixen mortificant-se, donant voltes i voltes a les seves obsessions i als seus particulars (i sovint absurds) memorials de greuges.

Mal d'ull

El Ramon m'acompanya en cotxe a l'estació. Primer parlem de banalitats, fins que li pregunto què li sembla que li passa a la seva mare, que últimament està molt ensorrada. Llavors la conversa es comença a complicar, em diu que les dones són molt terribles, malvades, que tenen poders malignes. Intueixo que malgrat la generalització es refereix a algú en concret, però encara no endevino qui, si és la seva mare o alguna altra dona. (1)

Em diu que hi ha coses que no es poden dir, que s'han de callar, perquè són molt greus, molt terribles. Jo pràcticament no obro la boca, només escolto, deixo que segueixi el seu discurs. L'estació queda una mica lluny, i ell de mica en mica va completant el relat. Al final ho concreta, diu que hi ha una dona que el vol a ell, una nimfòmana, però que ell no en vol saber res. Aquesta dona dolenta i malvada s'ha sentit rebutjada per ell, i ella, amb el seu desig sexual insatisfet, un desig sexual furiós i incontenible, rabiosa amb ell, ha fet mal d'ull a la seva mare. Per això, em diu, la seva mare està tan malament, i per això és tan difícil trobar una solució, i torna a fer servir el plural, diu que les dones són malvades, terribles...

Pobre Ramon, sempre et pregunta si tens parella, i si li dius que si, llavors et pregunta que com et va. I si li dius que bé, et diu que quina sort, que això és molt important. Però ell no ha tingut mai cap parella, crec que ni una amiga. I se'n va ja cap els quaranta anys. I les seves perspectives de futur són molt complicades.

He anat a veure la seva mare perquè sabia que ella estava molt malament. I no és estrany: viu amb aquest fill, i la vida junts és molt difícil. Mentre parlo amb ella a casa seva, veig el fill a la seva habitació que camina amunt i avall, com un tigre engabiat, amb els cascos posats, amb la música tan forta que jo, tot i que ell l'escolta amb els cascos, també la sento. Estona i estona així, quatre passes amunt, girar, quatre passes avall, girar... 

El Ramon amb la seva mare té una relació molt estranya. Per exemple, de vegades ell li fa a ella unes carícies i uns petons que semblen fora de lloc, que sembla que no toquen entre fill i mare. Estar-hi present, contemplar-ho, em fa sentir incòmode. La mare es deixa fer, sobretot perquè crec que ja no sap què fer. M'imagino com s'ha de sentir ella, estant allí tot el dia, cada dia, sempre... Anar a casa seva és d'aquestes visites que fan que, quan marxes, et sentis alleujat, alliberat d'un gran pes. Alliberat i alhora una mica culpable de tenir aquest sentiment.

Tanmateix, si es mira en conjunt aquest estat del Ramon és un bon estat. Ha passat per èpoques molt pitjors, alguna vegada havia acabat ingressat en una unitat d'aguts. En general contra la seva voluntat, amb les corresponents escenes de resistència, intervenció de la policia, etc. Té un diagnostic d'esquizofrènia, des de fa anys.

Amb els problemes que té, és incapaç d'adonar-se que en gran mesura si la seva mare està tant ensorrada i derrotada és precisament a causa de la convivència amb ell, d'aquesta convivència tan dura, en què els períodes bons es caracteritzen per eventuals deliris, i els dolents per al.lucinacions. Potser no és que ell no ho pugui entendre, potser sobretot és que entendre-ho li resultaria insuportable. Entre d'altres coses, o principalment, perquè és una persona del tot dependent. En tots els sentits, no només l'econòmic.

He dit que l'enfonsament de la mare "en part" està causat per la convivència amb ell. Hi ha més parts. Aquests dies, una altra filla, que en general també viu fent equilibris, està ingressada a causa d'un brot psicòtic. Aquesta filla no viu amb la mare, en teoria és més autònoma. Fa dos mesos, però, va desaparèixer. Normalment es trucaven cada dia, però va deixar de contestar el telèfon. Va marxar del pis on vivia sense dir res a ningú. Aquesta filla també té un diagnòstic d'esquizofrènia.

Fins al cap d'un mes no en van tenir notícies. No a través d'ella, sinó de no se quin organisme que els va avisar. Es veu que l'havia detingut la policia del nord d'Itàlia, per haver robat en un supermercat, i no sabien què fer-ne. Després de les explicacions corresponents, una altra filla la va anar a buscar (no és el primer cop que l'han d'anar a buscar a un lloc llunyà). I un cop ja aquí, després d'ingressar-la (perquè estava fatal, en ple brot), també van anar sabent que feia mesos que no pagava el lloguer del pis on vivia, ni els serveis... uns deutes que de moment haurà d'assumir, com tantes altres vegades, la mare. Aquesta filla té una paga d'invalidesa, i ben administrada li és suficient per poder sobreviure (de vegades pot passar mesos sense problemes). Però mal administrada (sobretot amb compres absurdes, o encara pitjor, amb l'adquisició de marihuana, que per a ella és una bomba) els diners són del tot insuficients.

De tant en tant telefono la Carmen, la mare del Ramon, i més de tant en tant la vaig a veure. Sempre tinc remordiments, per l'espaiament de les visites.

De vegades penso que potser sí que és veritat, "que algú li ha fet mal d'ull" a la Carmen, perquè sembla mentida que li hagin tocat tantes calamitats. I no n'he fet la llista sencera, de les seves calamitats, perquè si la fes sencera, llavors potser ja semblaria que m'ho invento tot. I no, no m'invento res: la seva vida encara és més complicada del que he explicat.

--
(1) Quan vaig a veure la Carmen al marxar normalment prefereixo anar caminant fins a l'estació, tot i que el Ramon sempre s'ofereix a portar-me, perquè li agrada molt conduir. Aquest cop accepto la invitació perquè, malgrat les ganes de caminar i d'airejar-me, estic interessat en sentir el que em pugui dir ell estant els dos sols, a fora de casa. I l'encerto. Pel que fa a anar en cotxe conduint ell, hi vaig tranquil, perquè és prudent, el porta bé. Que jo sàpiga, fins ara no ha tingut mai cap accident, ni tan sols un petit incident, i fa molts anys que condueix (hi ha alguna altra persona sense els seus problemes mentals amb la que quan vaig amb ella en cotxe vaig molt més intranquil). De tota manera, també és cert que, tal com he dit, prefereixo anar caminant.

Números simbòlics

Mico
Mofeta
Poll
Paparra
Escarabat merder
Llimac
Porc
Llambric intestinal
Medusa
Rat-penat
Albert
Caterina
Total: dotze

No descendim dels micos

No descendim dels micos:
som micos.
Però som micos diferents els uns dels altres:
uns som babuïns,
uns altres som orangutans,
uns altres som lèmurs,
uns altres som goril.les,
uns altres som ximpanzés,
uns altres som bonobos,
uns altres som mones de Gibraltar...
I si, posem per cas, som goril.les,
per molt que ens esforcem
per ser lèmurs o bonobos
sempre serem bastant goril.les.

Oblits

En el bloc d'un conegut veig que esmenta una notícia que trobo molt interessant. Escric a aquest conegut per dir-li que m'ha agradat trobar en el seu bloc la referència de la notícia. Li dono les gràcies. Llavors ell em contesta i em dóna les gràcies a mi... em diu que la referència de la notícia la hi vaig passar precisament jo, fa dies, quan es va publicar. La notícia és sobre una persona que coneixem bé els dos, i el tema que tracta també ens interessa als dos. Sembla impossible que coneixent la persona i estant interessat pel tema em pugui haver desaparegut el record. Però no recordo res, ni haver llegit la notícia, ni haver-li enviat el missatge, res de res. M'agafa una esgarrifança.

Ho comento amb la meva companya i em diu que a ella també li vaig enviar la notícia. Tampoc ho recordo. Reviso els missatges enviats i, efectivament, veig els missatges que els vaig enviar dies enrere. Llavors la meva companya em diu que els dies d'aquells missatges jo estava ben enfebrat, amb el cap bullint, mig estabornit i adormit tot el dia... Però no ho devia estar del tot, perquè en algun moment vaig veure la notícia, em va semblar interessant i la vaig compartir amb ells.

I després, se'm va esborrar del cap. La notícia i l'enviament. Tot. Mai he tingut gaire bona memòria, però aquesta mena d'episodi em sembla que és nou (com que tinc mala memòria tampoc ho puc assegurar). Només em tanqiil.liza una mica el context de la febre. És "una explicació". Però també és cert que no és la primera vegada que tinc febre, i en principi tenir-ne fins ara no ho havia associat mai amb extraviar records.

Vaig tenir més febre aquesta vegada? No ho sé, aquesta és una altra història: quan tinc febre no sé mai quanta en tinc, perquè fa dècades que no em poso cap termòmetre. Quan em sento enfebrat normalment només faig dues coses: fer-ne poc cas i tenir paciència. Penso: "que s'aguanti, quan es cansi de fer la guitza ja marxarà". I el cas és que fins ara m'ha funcionat.

Però això de l'oblit no em fa gràcia...

Els "manguitos"

Devia ser al voltant de 1945, al poble llavors hi havia un rector d'aquests molt puritans i alhora controladors. Per exemple, es veu que, de vegades, en mig de la missa li deia a l'escolà que anés a avisar alguna dona, perquè se li havia mogut la mantellina i no tenia el cap ben tapat.

No estava per brocs, una altra cosa que no tolerava era, quan feia bo i les dones anaven amb vestits més frescos, que entressin a l'església sense els "manguitos" corresponents (el Diccionari català-valencià balear diu que és un "castellanisme inadmissible", i remet a "maneguí o manegot", però amb aquestes paraules ningú sap de què parles, de manera que seguiré amb els "manguitos"). (1)

Això dels "manguitos" jo només ho coneixia com a complement dels oficinistes d'abans, per tal d'evitar tacar-se els punys de les camises quan escrivien amb els plomins. Però es veu que, si més no en alguns llocs, tal com dic era també un complement imprescindible del vestuari de missa femení. Quan feia bo les dones anaven a missa amb vestits amb mànigues per exemple fins als colzes, i per entrar a l'església s'havien de tapar l'avantbraç, fins als canells, perquè dur-els avantbraços destapats a dins de l'església era una falta de respecte. L'avantatge dels "manguitos" era que al sortir de missa si en portaven se'ls podien treure i no calia anar a casa a canviar-se de vestit, si tenien calor.

Una altra cosa que no li agradava al rector era que els seus feligresos i feligreses anessin a veure segons quines pel.lícules. Cal no oblidar les pel.lícules que es podien veure llavors, retallades prèviament les eventuals escenes en què sortís algun petó que no fos ben cast i a la galta, o alguna abraçada massa estreta. Però malgrat les tisores inclements o la banalitat de les pel.lícules que no calia censurar, al rector li seguia semblant que n'hi havia que no eren apropiades, i que veure-les era incompatible amb anar a combregar. Alguna vegada havia negat la comunió a algú per aquest motiu (procurava estar al cas de qui anava al cine). En mig de la missa, quan l'incaut s'acostava a combregar, el rector li deia que res de res. I així, amb aquella escenificació, la lliçó i l'avís per a la resta d'assistents era més exemplaritzant.

No sé si era aquell mateix rector (la grisor i la caspa al poble i al país va durar molts anys), que als nens i nenes, quan anaven a combregar els donava un val, una petita cartolina blava en que hi havia imprès aquest text: "1 comunión". Després, els "campions anuals de les comunions" tenien premi, que consistia normalment en anar a Montserrat. A missa, naturalment. D'aquests vals en conservo un, com si fos un tresor, però no recordo com va arribar a les meves mans. Encuriosit, fa temps vaig preguntar què significava, i em van explicar el que he explicat.

La història de les amonestacions per les mantellines, els "manguitos" i les pel.lícules me les han explicat diferents persones. L'última, fa poc, el Jan, que llavors era escolà, i per tant l'encarregat de transmetre l'advertiment del rector a l'eventual infractora de les normes de les mantellines o els avantbraços. A més, com a escolà, també havia estat testimoni d'alguna denegació de la comunió pel tema del cine. El Jan, quan m'ho explica, em diu que aquell rector tenia una idea de la religió grisa, repressora, i m'ho resumeix dient que el que no suportava aquell mossèn era que la gent estigués a gust, contenta, que es divertís.

--
(1) Mentre escric aquesta nota rellegeixo "La metamorfosi" de Kafka. Poc després de començar el relat hi ha aquest fragment: "Representava una senyora asseguda, encarcarada, guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l'espectador amb un immens maniguet on s'amagava l'avantbraç." La traducció és de Jordi Llovet, de 1976. Maneguí, manegot, maniguet... Sigui quin sigui o fos el seu ús (laboral, religiós o ostentós), quan surt el tema segueix dominant el "castellanisme inadmissible".

Benjamí i Ismael

-Pare, he tingut pensaments impurs.
-Has pecat, Benjamí.
-També he comés actes impurs.
-Encara és un pecat més gran, Benjamí.
Fins que un dia Benjamí
va fer un veritable propòsit d'esmena.
Cansat de tanta impuresa i de tanta culpa,
es va apartar del temple,
i alliberat de penitències,
de remordiments i culpabilitats,
finalment va poder viure feliç i en pau
amb el seu estimat Ismael.

La malaltia de l'homosexualitat

Ordenant llibres em trobo a les mans "La puerta de la esperanza", escrit de manera conjunta el 1990 pel psiquiatre Juan Antonio Vallejo-Nágera i per José Luis Olaizola. El fullejo i el contingut em sembla poc consistent, amb pretensions però més aviat banal. De manera curiosa, però, va ser un éxit de vendes, se'n van fer un munt d'edicions. D'altra banda, al llibre també hi trobo alguna desagradable sorpresa, com aquesta:

"El ser homosexual es complicadísimo. Deben merecer toda nuestra comprensión y cariño, pero para intentar curarlos, no para animarles a serlo." (1)

Aquesta referència no és cap casualitat. A "Introducción a la psiquiatria", de Juan Antonio Vallejo-Nágera, editat per primera vegada el 1981 i reeditat després moltes vegades hi ha un apartat titulat "Las perversiones sexuales", i en aquest apartat, junt amb el sadisme, l'animalisme i la pedofília (i alguna altra fília), hi apareix també l'homosexualitat. (2)

D'entrada vull pensar que aquesta referència a l'homosexualitat com a trastorn és una part desafortunada del llibre, i que la resta de l'obra està més endreçada. Però no, no és així. Al mateix llibre Juan Antonio Vallejo-Nágera ens diu això de la masturbació:

"En algunos adolescentes introvertidos, la masturbación adquiere un carácter simbólico de 'venganza o compensación' de sus frustraciones. Por ello, a cada nueva humillación o fracaso responde con un acto masturbatorio, que a su vez es frustrante por los sentimientos de culpa que provoca, cerrando el círculo vicioso, del que le es muy difícil salir sin ayuda médica. En estos casos está justificada una medicación ansiolítica i anafrodisíaca, que por la disminución simulatanea de la angustia y de la excitación sexual impone un período de reposo que permite al adolescente rehacerse si tiene el apoyo de un buen médico, y en caso necesario, de una breve psicoterápia." (3)

La psiquiatria al servei del Magisteri de l'Església. Una barreja (de psiquiatria i catequesi) que es converteix en una bomba. Primer des de la trona et diuen que masturbar-te és pecat, de manera que si t'ho creus, quan et masturbes tens consciència de culpabilitat. Aquesta consciència de culpabilitat no fa minvar el desig, el que fa és generar ansietat, i a partir d'aquí, la solució és medicar-te i, "en cas necessari", que vagis a un psiquiatre-capellà per tal que et faci veure que no t'has de remenar les parts del cos susceptibles, si te les remenes, de donar-te plaer sexual.

Per descomptat que hi ha gent que es masturba de manera compulsiva i poc saludable (igual que les persones que es renten les mans compulsivament, perquè tenen un trastorn obsessiu-compulssiu). Aquestes persones sí que necessiten ajuda, però no perquè es masturben, sinó perquè ho fan d'una manera compulsiva que els complica la vida. Però són casos aïllats, la gran majoria de persones que es masturba no té cap trastorn. S'ho passen bé masturbant-se, no fan cap mal a ningú, i si se senten ansioses i culpables és perquè prèviament se'ls ha inculcat el sentit de la culpabilitat. Per tant, no se'ls han de donar pastilles ni enviar-les al psicòleg, sinó deixar-les en pau. Deixar d'alimentar el seu sentit de culpabilitat. I si ja el tenen interioritzat, ajudar-les a desactivar-lo.

Que l'Església segueixi considerant que masturbar-se és un pecat és una pena. I que segueixi considerant que les relacions homosexuals són un altre pecat, una altra pena. Però és normal, previsible: tot el relacionat amb el sexe a l'Església sempre li ha fet tuf de sofre. Excepte, és clar, quan l'activitat sexual es produeixi dins del matrimoni i amb finalitats procreatives (i si pot ser, "sense passar-s'ho massa bé").

Però que avui hi hagi (n'hi ha) professionals de la salut mental que segueixen considerant que l'homosexualitat i la masturbació són problemes mentals, malalties que s'han de tractar, és intolerable.

--
(1) Està editat conjuntament per Ediciones Rialp (vinculada a l'Opus) i Editorial Planeta (la cita és de la 22a edició, del maig de 1992, p. 64)
(2) Introducción a la psiquiatria. Editorial Científico-Médica, 1981. A la introducció a la 15a edició, de l'octubre de 1985, l'autor diu: "(...) los estudiantes encuentran en este libro un sendero, menos difícil que otros para su iniciación en nuestra especialidad." I lamentablement és cert, alguns psiquiatres que es van iniciar en la seva professió amb aquesta mena de criteris (pel que fa a l'homosexualitat i la masturbació) encara els conserven. Per sort, avui són una minoria.
(3) Introducción a la psiquiatria > Trastornos sexuales > Onanismo (p. 182)