3/24

La Carme em descriu les converses que de tant en tant té amb una germana seva. Perdó, em corregeixo, em descriu els monòlegs que li etziba la seva germana en aquestes ocasions, un monòleg sempre sobre els mateixos temes, i que a més en una mateixa sessió repeteix una vegada i una altra: quan acaba l'explicació comença un altre cop des del principi, automàticament, sense la més mínima pausa, sense ni un instant de silenci. Així, tantes vegades com ho permet l'estona que estan juntes.

La Carme em diu que no suporta aquesta faceta de la seva germana, i la descriu com "la 3/24", fent al.lusió a aquest canal de notícies que durant tot el dia va repetint les mateixes informacions. Amb l'agreujant que d'un dia per l'altre el repertori del 3/24 pot anar canviant, i en canvi en el cas de la germana "les notícies" són sempre les mateixes.

El primer cop que em descriu la seva germana com "la 3/24" la veritat és que em fa molta gràcia, trobo que és una descripció molt original. Em fa gràcia i tristesa, perquè a la seva germana la conec, i sé que les dues s'estimen, i aquesta faceta obsessiva i repetitiva de la germana quan parlen dificulta la relació entre elles.

Jo també conec alguna persona 3/24. I em passa com a la Carme, trobo aquestes persones molt pesades, amb els seus discursos de temàtica única, circular, inacabable. Te les trobes, aquestes persones, i automàticament activen el "play", engeguen el seu discurs com si fos una gravació, i no paren fins que te n'acomiades (segurament, ni llavors deuen parar, deuen seguir mortificant-se mentalment elles mateixes).

Ho repeteixo (tot i que potser no cal, suposo que tots coneixem gent així), són persones molt pesades. Però alhora, cap a alguna d'aquestes persones sento una gran compassió, perquè sé que són persones amb vides bastant difícils. A les dificultats objectives a què algunes de vegades han de fer front, se'ls afegeix aquesta manera tòxica i extenuant de pensar i parlar, com el ratolí a dins de la gàbia, donant voltes i voltes a la sínia. Aquestes persones s'esgoten elles i alhora esgoten la gent que les envolta. De manera que és fàcil (normal) que les altres les vulguin evitar, per tal de no ser "castigades" amb el seu discurs repetit mil vegades, i que qui escolta (o que fa com si escoltés) ja se sap de memòria.

Pots agafar-te la relació i les trobades amb aquestes persones com una obra de misericòrdia, altruista, però no està gens clar que serveixi de res fer-ho. Si no pots trencar el seu discurs, si no ets capaç d'introduir alguna falca que les faci sortir del carril de les seves reiteracions i del seu automatisme verbal, segurament el temps de conversa és un temps mort, estèril. Ningú en treu cap profit: no serveix de res que les escoltis, després no estan millor pel fet que les hagis escoltat.

Tots necessitem ser escoltats, però si se'ns escolta quan vomitem aquests discursos compulsius, si no hi ha cap interacció, si no s'introdueix cap possibilitat de reflexió, cap possibilitat d'eventual replantejament de la dinàmica dominant, tot és bastant absurd. Ningú hi guanya res, ni que parla ni qui escolta. Qui t'ha etzibat el discurs després està exactament igual que abans d'infligir-te'l, o potser pitjor, ja que la seva obsessiva argumentació sovint encara l'enerva i desestabilitza més.

I tu, que indefens has sofert la pallissa, et sents també malament. Derrotat, esgotat. Això sí, al final de tot feliç, alleujat que la pallissa s'hagi acabat. És la part positiva.

Suposo que hi deu haver maneres de fer sortir aquestes persones d'aquests discursos circulars, repetitius, inútils, esgotadors i tòxics. Jo no sé fer-ho. En aquests casos gairebé sempre em sento derrotat: cansat de la pallissa que m'han clavat i desanimat per no haver sabut trobar la manera de trencar aquests discursos, per no haver sabut trobar la manera de fer anar la conversa cap a una altra banda, cap a un espai "realment de conversa", dialogant, productiu, sense l'automatisme del 3/24.

I em sento trist, sobretot perquè m'adono que aquestes persones en general tenen vides tristes. A mi m'ha aclaparat una estona, només una estona, però elles segueixen mortificant-se, donant voltes i voltes a les seves obsessions i als seus particulars (i sovint absurds) memorials de greuges.