Fa temps que s'ha oblidat de somriure. Ella, que li era tan fàcil. I que ho feia tan bé, tan suaument, amb tanta dolcesa i discret encant.
Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.
Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.
Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.
Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.
26 de juny 2009
19 de juny 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 2
Quan vaig a veure el Jonàs no hi arribo per la carretera, passo per un camí que fa drecera, polsegós, ressec, vorejat de fonolls, cards i gramínies de diferents menes, algunes oliveres abandonades, amb la brosta encongida, sobtada, esclarissada, també algun garrofer i algunes figueres de moro... el verd de les diferents plantes és més aviat glauc, enfarinat de pols i descolorit per la sequera.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
El Jonàs de la Leocàdia
És alt, prim, escardalenc, tot ell xuclat, de la punta dels peus al capdamunt del cap, amb uns ulls inquiets, amb la mateixa inquietud de tota la seva persona fibrosa, sempre a punt per a iniciar una de les seves passejades plenes d'energia i vivacitat... que tanmateix no el poden portar enlloc, només a donar voltes i més voltes pels grans jardins, perquè els murs i les reixes que l'envolten són una frontera infranquejable: té cinquanta i alguns anys, i en fa quatre que està tancat a aquest manicomi.
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
1 de juny 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
