La Nuri

Fa temps que s'ha oblidat de somriure. Ella, que li era tan fàcil. I que ho feia tan bé, tan suaument, amb tanta dolcesa i discret encant.

Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.

Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.

Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.

Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.