El Jonàs de la Leocàdia

És alt, prim, escardalenc, tot ell xuclat, de la punta dels peus al capdamunt del cap, amb uns ulls inquiets, amb la mateixa inquietud de tota la seva persona fibrosa, sempre a punt per a iniciar una de les seves passejades plenes d'energia i vivacitat... que tanmateix no el poden portar enlloc, només a donar voltes i més voltes pels grans jardins, perquè els murs i les reixes que l'envolten són una frontera infranquejable: té cinquanta i alguns anys, i en fa quatre que està tancat a aquest manicomi.

Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).

Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.

Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.

Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).