17 d’ag. 2023

Els dos amics

Al poble el Joan Pintor hi tenia dos amics. Amb els dos hi tenia molta relació: amb cada un sortia a fer excursions, o feia volts pels pobles del voltant, o anava a dinar de tant en tant a algun restaurant.

Després de caure al pis de Barcelona el Joan ja no va poder tornar a la seva casa del poble. La vida li va canviar completament, en molts aspectes. A partir de llavors, quan jo anava al poble i em trobava pel carrer algun d'aquells dos amics seus, sempre em preguntaven què feia el Joan. I jo els ho explicava, i també els deia que, si alguna estona li feien una trucada, ell ho agrairia. I alguna vegada li trucaven. Durant un temps, les trobades meves amb ells anaven així.

Ara ja fa més de dos anys, de la caiguda del Joan. I les últimes vegades que he anat al poble, quan m'he trobat algun d'aquells dos amics seus, ja no m'han preguntat res. Cap dels dos. És com si el Joan ja no existís, per a ells. 

I jo, quan els veig, tampoc no els en dic res, perquè penso que ja els ho vaig dir prou, que si com a mínim el trucaven algun dia, ell estaria content, de manera que no em sembla que ara toqui seguir insistint. 

És clar, a mi això se'm fa estrany, aquest oblit o desinterès absolut actual per part seva, tenint en compte la relació estreta que, durant bastants anys, hi va haver entre ells. Però és així.

Quan jo vaig a veure el Joan, si li dic que he anat al poble sovint em pregunta si els he vist. I llavors, encara que els hagi vist, potser li dic que no. O li dic que sí, que els he vist, i que m'han preguntat què feia, i m'han encarregat que li donés records de part d'ells. I el Joan està content: els seus amics encara el tenen present.

De vegades està bé, dir alguna mentida, és una bona obra...