En un text la puntuació marca el ritme: el mateix text puntuat de diferent manera pot estar igual de bé, però a la pràctica només ho estarà aquell que marqui amb més fidelitat el ritme que li ha volgut donar qui l'ha escrit.
De vegades escric coses per a d'altra gent. Com que mai he presumit de no fer faltes, llavors procuro que algú revisi els textos. Un aspecte de les correccions que de vegades em genera problemes és precisament el de la puntuació. Hi ha correctors que es pensen que hi ha una mena de puntuació correcta única, la corresponent al ritme que segons ells hauria de tenir aquell text. No s'adonen que de la mateixa manera que la gent parla amb ritmes diferents, en el cas de l'escriptura passa el mateix: parlats o escrits hi ha tants ritmes com persones, i per tant, en el cas de l'escriptura, també les corresponents puntuacions.
Referent als textos que escric per a d'altra gent, si segueixo sent el responsable del text final, reviso sempre la revisió. A algun corrector de vegades l'empipa, aquest control. Però el cas és que de vegades corregeixen el que no toca, com el que deia abans del ritme, o d'altres aspectes d'estil innecessaris, només perquè a ells els agrada més d'una manera diferent. Tanmateix, moltes vegades, per descomplicar les coses i no posar en perill futures col.laboracions, accepto les correccions innecessàries, només per a no disgustar-los.
De vegades és difícil, la relació amb els correctors, sobretot si són gent titulada i una mica tibada, i encara més difícil si a sobre saben que l'únic títol teu és el de passavolat.
24 de febr. 2011
23 de febr. 2011
Blasi - 2
Amb troncs de vimetera i salanca Blasi feia uns esplèndids collars, bigarrats amb sanefes tallades a punta de ganivet, de vegades de propina pintats amb contrastats i llampants colors. Devia ser dels pocs pastors que encara feia collars de fusta (parlo de ja fa trenta anys), i potser l'únic que encara els feia ornamentats.
Era també dels pocs pastors que encara conservava algun moltó al ramat. Un parell o tres, em sembla que en tenia. Quan feia la cabanera amunt o avall, els col.locava aquells collars, dels que en penjaven uns esquellots espectaculars, molt grans, de so greu. Conservava així un costum antic, però llavors una mica descontextualitzat, sense bona part del sentit i les compensacions de temps enrere: abans, al passar pels pobles la gent admirava els grans moltons i els voluminosos esquellots que traginaven, així com els collars dels que penjaven, i els pastors transhumants se sentien orgullosos de la patxoca dels seus ramats. Però llavors la major part del trajecte ja era al llarg de pobles abandonats, sense que ningú pogués contemplar l'espectacle. Malgrat tot, Blasi repetia el ritual, ja que si més no ell sí que el gaudia.
A més dels collars dels moltons, que només feia servir de forma puntual, també en feia per a les ovelles, més petits, més senzills, aquests sí d'ús continuat, dels que en penjaven esquellerincs i picarols. Val a dir que era bonica de sentir, la dringadissa del seu ramat, que en això també era original, a causa de la gran quantitat d'ovelles esquellades que duia.
Blasi era un bon artesà, habilidós, pacient. Amb el destraló tallava els troncs de vimetera o salanca, potser d'uns quinze centímetres de diàmetre. A continuació en feia un tros d'uns cinquanta centímetres de llarg, i l'obria pel mig segons el sentit de la veta. Encara fent servir el destraló, ara com si fos un tascó, de la banda ampla en treia un taulonet d'uns dos centímetres de gruix. Llavors canviava d'eina, i amb la plana (una eina de tall de dos mànecs, un a cada extrem, per a ser agafada amb les dues mans), n'anava aprimant i allisant la superfície, fins que tenia el gruix adient per a intentar la part més delicada: el seu vinclat, per tal d'aconseguir tancar l'anella. En aquest punt, de vegades la fusta s'estellava i tota la feina se n'anava en orris. L'altre moment delicat, un cop ja vinclat, era el de fer, amb el ganivet, els forats necessaris a cada extrem per a encaixar-hi el passador (de fusta dura, sovint de boix) i així poder-los tancar al voltant del coll de l'ovella.
No sé què se'n deu haver fet, de Blasi, no era gran, i amb el valent i resistent que era suposo que segueix viu. Tenia un fill que semblava que seguiria la tradició, així que ell potser encara l'ajuda i fa poc o molt de pastor...
Era també dels pocs pastors que encara conservava algun moltó al ramat. Un parell o tres, em sembla que en tenia. Quan feia la cabanera amunt o avall, els col.locava aquells collars, dels que en penjaven uns esquellots espectaculars, molt grans, de so greu. Conservava així un costum antic, però llavors una mica descontextualitzat, sense bona part del sentit i les compensacions de temps enrere: abans, al passar pels pobles la gent admirava els grans moltons i els voluminosos esquellots que traginaven, així com els collars dels que penjaven, i els pastors transhumants se sentien orgullosos de la patxoca dels seus ramats. Però llavors la major part del trajecte ja era al llarg de pobles abandonats, sense que ningú pogués contemplar l'espectacle. Malgrat tot, Blasi repetia el ritual, ja que si més no ell sí que el gaudia.
A més dels collars dels moltons, que només feia servir de forma puntual, també en feia per a les ovelles, més petits, més senzills, aquests sí d'ús continuat, dels que en penjaven esquellerincs i picarols. Val a dir que era bonica de sentir, la dringadissa del seu ramat, que en això també era original, a causa de la gran quantitat d'ovelles esquellades que duia.
Blasi era un bon artesà, habilidós, pacient. Amb el destraló tallava els troncs de vimetera o salanca, potser d'uns quinze centímetres de diàmetre. A continuació en feia un tros d'uns cinquanta centímetres de llarg, i l'obria pel mig segons el sentit de la veta. Encara fent servir el destraló, ara com si fos un tascó, de la banda ampla en treia un taulonet d'uns dos centímetres de gruix. Llavors canviava d'eina, i amb la plana (una eina de tall de dos mànecs, un a cada extrem, per a ser agafada amb les dues mans), n'anava aprimant i allisant la superfície, fins que tenia el gruix adient per a intentar la part més delicada: el seu vinclat, per tal d'aconseguir tancar l'anella. En aquest punt, de vegades la fusta s'estellava i tota la feina se n'anava en orris. L'altre moment delicat, un cop ja vinclat, era el de fer, amb el ganivet, els forats necessaris a cada extrem per a encaixar-hi el passador (de fusta dura, sovint de boix) i així poder-los tancar al voltant del coll de l'ovella.
No sé què se'n deu haver fet, de Blasi, no era gran, i amb el valent i resistent que era suposo que segueix viu. Tenia un fill que semblava que seguiria la tradició, així que ell potser encara l'ajuda i fa poc o molt de pastor...
21 de febr. 2011
El meu pare - tema pendent
Algun cop algú m'ha dit que no sóc just quan parlo del meu pare, que tinc la tendència a fixar-me més en segons quins trets negatius, a sobre exagerats (o potser fins i tot més imaginats que reals), alhora que no valoro i ressalto prou d'altres aspectes més favorables.
D'entrada no tinc la sensació que sigui així, però tampoc ho puc descartar; si algú ho diu deu ser per algun motiu. A més, com que posats a equivocar-se sembla que més val fer-ho a favor dels altres que no pas en contra (sens dubte és una actitud més noble, i alhora més optimista), potser val la pena fer una pausa per a reflexionar sobre tot plegat. Perquè haig de reconèixer que si és cert el que em retreuen, és més greu que el que jo eventualment podria retreure a algú que s'equivoqués en sentit contrari.
Crec que aquesta eventual falta d'objectivitat (i de generositat) té alguna relació amb el fet que sigui de mena saberut, un defecte històric del que en sóc conscient. Per sort, amb els anys em sembla que se m'ha anat apaivagant una mica aquesta tendència, però m'adono, reconec, que encara la tinc força arrelada. Com que la tinc present i sé les conseqüències negatives que comporta, em sembla sensat tenir en compte, en aquest cas, el toc d'alerta sobre la meva presumpta falta d'imparcialitat o d'equitat a l'hora de parlar del meu pare.
Bé, diguem que avui he intentat posar el tema a l'agenda i provar d'enfilar l'agulla, a veure si alguna altra estona trobo la manera d'embastar una mica la peça.
D'entrada no tinc la sensació que sigui així, però tampoc ho puc descartar; si algú ho diu deu ser per algun motiu. A més, com que posats a equivocar-se sembla que més val fer-ho a favor dels altres que no pas en contra (sens dubte és una actitud més noble, i alhora més optimista), potser val la pena fer una pausa per a reflexionar sobre tot plegat. Perquè haig de reconèixer que si és cert el que em retreuen, és més greu que el que jo eventualment podria retreure a algú que s'equivoqués en sentit contrari.
Crec que aquesta eventual falta d'objectivitat (i de generositat) té alguna relació amb el fet que sigui de mena saberut, un defecte històric del que en sóc conscient. Per sort, amb els anys em sembla que se m'ha anat apaivagant una mica aquesta tendència, però m'adono, reconec, que encara la tinc força arrelada. Com que la tinc present i sé les conseqüències negatives que comporta, em sembla sensat tenir en compte, en aquest cas, el toc d'alerta sobre la meva presumpta falta d'imparcialitat o d'equitat a l'hora de parlar del meu pare.
Bé, diguem que avui he intentat posar el tema a l'agenda i provar d'enfilar l'agulla, a veure si alguna altra estona trobo la manera d'embastar una mica la peça.
16 de febr. 2011
L'acaparador de diaris
Deu tenir a la vora de vuitanta anys. És un home encorbat, encongit, amb la pell de la cara flàccida, amb una mica de papada. Amagat al darrere de les seves ulleres i del coll de l'abric, si alça els ulls la seva mirada és desconfiada. Té motius per a estar a la defensiva: assegut a un racó de la biblioteca, a sota del diari que té obert n'amaga un parell més, vigilant que cap punta no en sobresurti, no sigui que algú se n'adoni i els hi reclami.
Si n'hi demanes algun dels que té amagats, et fa d'entrada, d'ofici, una mala mirada; et manifesta obertament, amb el seu gest, sense una paraula, que se sent agredit. I llavors, com si li estiguessis arrencant un queixal, amb desgana i lentitud, te'l dóna remugant. Això si tel dóna, perquie també pot esdevenir-se que llavors el passi al davant de la pila i se'l posi a llegir, així, descaradament. I et cedeixi, et concedeixi, si de cas, el que estava llegint fins aleshores. En qualsevol cas, el que no fa mai és disculpar-se, potser és que ni en sap, segurament ni se li ha passat pel cap que s'escaigui. Fins i tot és possible que pensi que qui s'hauria de disculpar ets tu, per haver gosat interrompre la seva lectura i pretendre arrabassar-li part de la seva reserva de diaris.
Amb diferents variants pel que fa a la seva cara d'avarícia i de guineu, o pel que fa a la seva capacitat acumuladora, o a la resistència que oposa a cedir part del seu botí, és un personatge que no falta mai a les biblioteques: l'home acaparador de diaris. Especifico el masculí perquè d'entrada els lectors de diaris de les biblioteques públiques de forma majoritària són homes jubilats. Les dones són excepcionals, i les poques que s'hi veuen sovint hi van acompanyant els marits. I a més, en lloc de diaris llegeixen revistes (els especialistes deuen saber els motius d'aquesta curiosa diferenciació sexual).
El cas és que a causa de diferents canvis de residència n'he sovintejat unes quantes, de biblioteques (de vegades només per qüestions de supervivència, buscant l'escalfor a l'hivern i la fresca de l'aire condicionat a l'estiu), i en general les característiques dels usuaris són semblants. De forma majoritària, homes jubilats, i entre ells, l'inevitable acaparador de diaris.
Si n'hi demanes algun dels que té amagats, et fa d'entrada, d'ofici, una mala mirada; et manifesta obertament, amb el seu gest, sense una paraula, que se sent agredit. I llavors, com si li estiguessis arrencant un queixal, amb desgana i lentitud, te'l dóna remugant. Això si tel dóna, perquie també pot esdevenir-se que llavors el passi al davant de la pila i se'l posi a llegir, així, descaradament. I et cedeixi, et concedeixi, si de cas, el que estava llegint fins aleshores. En qualsevol cas, el que no fa mai és disculpar-se, potser és que ni en sap, segurament ni se li ha passat pel cap que s'escaigui. Fins i tot és possible que pensi que qui s'hauria de disculpar ets tu, per haver gosat interrompre la seva lectura i pretendre arrabassar-li part de la seva reserva de diaris.
Amb diferents variants pel que fa a la seva cara d'avarícia i de guineu, o pel que fa a la seva capacitat acumuladora, o a la resistència que oposa a cedir part del seu botí, és un personatge que no falta mai a les biblioteques: l'home acaparador de diaris. Especifico el masculí perquè d'entrada els lectors de diaris de les biblioteques públiques de forma majoritària són homes jubilats. Les dones són excepcionals, i les poques que s'hi veuen sovint hi van acompanyant els marits. I a més, en lloc de diaris llegeixen revistes (els especialistes deuen saber els motius d'aquesta curiosa diferenciació sexual).
El cas és que a causa de diferents canvis de residència n'he sovintejat unes quantes, de biblioteques (de vegades només per qüestions de supervivència, buscant l'escalfor a l'hivern i la fresca de l'aire condicionat a l'estiu), i en general les característiques dels usuaris són semblants. De forma majoritària, homes jubilats, i entre ells, l'inevitable acaparador de diaris.
15 de febr. 2011
14 de febr. 2011
Les crispetes
El cap és una incansable torradora de crispetes.
Sense parar, les idees, les manies i les obsessions
esclaten i surten disparades en totes direccions.
Omplen sorollosament la paella,
trabuquen la tapa, cauen per las bores.
És impossible controlar-les.
Més ben dit (punt i seguit):
el cap és pitjor que una torradora de crispetes,
perquè els fogons sempre estan encesos,
la paella sempre està calenta
i l'oli i el moresc no s'acaben mai.
Caldejada pel foc,
la munició tot el dia espetega,
sense concedir cap treva.
Només para de fregir (i refregir),
quan s'acaba el gas i,
amb els fogons apagats i la paella freda,
fas via cap a la quietud i el silenci
(definitius) del canyet.
Sense parar, les idees, les manies i les obsessions
esclaten i surten disparades en totes direccions.
Omplen sorollosament la paella,
trabuquen la tapa, cauen per las bores.
És impossible controlar-les.
Més ben dit (punt i seguit):
el cap és pitjor que una torradora de crispetes,
perquè els fogons sempre estan encesos,
la paella sempre està calenta
i l'oli i el moresc no s'acaben mai.
Caldejada pel foc,
la munició tot el dia espetega,
sense concedir cap treva.
Només para de fregir (i refregir),
quan s'acaba el gas i,
amb els fogons apagats i la paella freda,
fas via cap a la quietud i el silenci
(definitius) del canyet.
12 de febr. 2011
No es pot parlar a la biblioteca
Biblioteca pública de Tremp. Tres nens parlen entre ells a l'àrea infantil. Trenquen el silenci, però no són escandalosos. El cert és que parlen de forma força discreta, sobretot tenint en compte l'edat que tenen.
De cop, se sent un crit: "Silenci, aquí no es pot parlar!"
El crit l'ha fet la bibliotecària, situada entre la zona infantil i la dels diaris. S'ha sentit per tota la biblioteca. La potència de decibels ha estat molt més elevada que la lleu remor de fons dels nens. En aquell moment la bibliotecària no estava atenent ningú, així que sembla que s'hauria pogut alçar, acostar-se a la taula i advertir-los amb discreció que s'estiguessin en silenci.
Segona part. Al cap d'una estona ve una amiga de la bibliotecària, i s'estan ben bé un quart d'hora xerrant pels descosits, en veu alta, com si res.
Tercera part. Hi ha molts dies que, a la zona de les revistes i els diaris, alguns jaios no paren de xerrar. Com més mudats, en veu més alta. Deuen formar part de les forces vives del poble, perquè la bibliotecària, que els té a tocar, fa com si no hi fossin, com si no els sentís, ni un sol cop els fa el més petit comentari, ja no dic retret.
Conclusió: quan siguin grans, aquell grupet de nens ja saben el que han de fer. Si poden, escridassar la mainada, i alhora fer el que els roti als espais públics, prescindint de si molesten algú.
De cop, se sent un crit: "Silenci, aquí no es pot parlar!"
El crit l'ha fet la bibliotecària, situada entre la zona infantil i la dels diaris. S'ha sentit per tota la biblioteca. La potència de decibels ha estat molt més elevada que la lleu remor de fons dels nens. En aquell moment la bibliotecària no estava atenent ningú, així que sembla que s'hauria pogut alçar, acostar-se a la taula i advertir-los amb discreció que s'estiguessin en silenci.
Segona part. Al cap d'una estona ve una amiga de la bibliotecària, i s'estan ben bé un quart d'hora xerrant pels descosits, en veu alta, com si res.
Tercera part. Hi ha molts dies que, a la zona de les revistes i els diaris, alguns jaios no paren de xerrar. Com més mudats, en veu més alta. Deuen formar part de les forces vives del poble, perquè la bibliotecària, que els té a tocar, fa com si no hi fossin, com si no els sentís, ni un sol cop els fa el més petit comentari, ja no dic retret.
Conclusió: quan siguin grans, aquell grupet de nens ja saben el que han de fer. Si poden, escridassar la mainada, i alhora fer el que els roti als espais públics, prescindint de si molesten algú.
10 de febr. 2011
El Joan Maria
Els diumenges va puntualment i amb devoció a missa, i un cop a l'any fa uns dies de recés espiritual a l'hostatgeria d'un monestir. S'encarrega també de la catequesi de la mainada del poble. Parla pausat, com un monjo, sempre amb un petit somriure mig amagat a sota d'una barba ufanosa. A l'estiu va amb sandàlies; si li posessin un hàbit i el col.loquessin a un claustre, la imatge resultant conformaria la postal típica d'un monestir.
Quan va al defora a treballar (duu un munt de terra, vinyes, ametllers i oliveres), o a la granja dels garrins, va amb la roba més arrossinada i esparracada que ningú no es pugui imaginar. En aquest ambient, la seva imatge també s'adiu amb la del germà llec d'alguna congregació religiosa encarregat de l'hort.
Però té més registres. També te'l pots trobar, ben cofoi, conduint un cotxe de gran luxe, d'aquests que valen una bona morterada. O en un altre moment te'l pots trobar, quan caduca el contracte vigent, volent apujar abusivament el lloguer d'alguna de les diferents cases que té en propietat. O, aprofitant que algú passa per una situació econòmica complicada, negociant la compra d'algun camp o casa, rebaixant fins a extrems vergonyosos l'oferta, sense cap mena d'escrúpol.
Si pot escanyar algú, l'escanya de valent, sense contemplacions. És una persona d'aquestes amb un duro a cada ull, de la que no t'acabes de creure que pugui ser tan avariciosa i insensible. Com quan fa dormir algun jornaler immigrant, al qual no cal dir que paga un jornal de misèria, a la cort dels porcs. Sovint s'esforça per a superar-se ell mateix; si una anècdota sobre la seva avaricia és lamentable, una altra serà igual o pitjor.
És així, gasiu com ell sol, miserable fins el moll de l'ós, un batut de defectes difícil d'empitjorar. Ara bé, sempre amb el seu somriure angelical, tant quan ensenya el contrari del que fa a les classes de catequesi com quan explota miserablement algun treballador.
Quan va al defora a treballar (duu un munt de terra, vinyes, ametllers i oliveres), o a la granja dels garrins, va amb la roba més arrossinada i esparracada que ningú no es pugui imaginar. En aquest ambient, la seva imatge també s'adiu amb la del germà llec d'alguna congregació religiosa encarregat de l'hort.
Però té més registres. També te'l pots trobar, ben cofoi, conduint un cotxe de gran luxe, d'aquests que valen una bona morterada. O en un altre moment te'l pots trobar, quan caduca el contracte vigent, volent apujar abusivament el lloguer d'alguna de les diferents cases que té en propietat. O, aprofitant que algú passa per una situació econòmica complicada, negociant la compra d'algun camp o casa, rebaixant fins a extrems vergonyosos l'oferta, sense cap mena d'escrúpol.
Si pot escanyar algú, l'escanya de valent, sense contemplacions. És una persona d'aquestes amb un duro a cada ull, de la que no t'acabes de creure que pugui ser tan avariciosa i insensible. Com quan fa dormir algun jornaler immigrant, al qual no cal dir que paga un jornal de misèria, a la cort dels porcs. Sovint s'esforça per a superar-se ell mateix; si una anècdota sobre la seva avaricia és lamentable, una altra serà igual o pitjor.
És així, gasiu com ell sol, miserable fins el moll de l'ós, un batut de defectes difícil d'empitjorar. Ara bé, sempre amb el seu somriure angelical, tant quan ensenya el contrari del que fa a les classes de catequesi com quan explota miserablement algun treballador.
8 de febr. 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
