"Detrás destos dos venía el diablo del cohecho, y este diablo tenía linda cara y talle, cosa que no vi en otro, y era como un oro, y me parece que le he visto en mil diferentes partes, en unas arrebozado, en otras descubierto, llamándose unas veces niñería, otras regalo, otras presente, otras limosna, otras paga, otras restitución, y nunca le vi con su nombre propio, y me acuerdo de haberle visto llamar herencia, ganancia, barato, patrimonio, reconocimiento y nada; y le he conocido en unas partes dotor, en muchas licenciado, entre mujeres bachiller, entre escribanos derechos, y entre confesores limosna."
Fragment del "Discurso de Todos los Diablos", de Francisco de Quevedo.
A l'edició que fullejo (Celeste Ediciones, 2000), a la presentació, Ernesto Pérez Zúñiga diu:
"Quevedo publicó esta obra en 1627. Poco después fue censurada por el padre Diego Niseno, acaso porque en ella había entrevisto algún conocido suyo o su propia imagen en un espejo entre las llamas."
30 de des. 2018
24 de des. 2018
Bon Nadal
Mussie Zerai és un capellà eritreu, un exemple d'aquestes persones cristianes amb vides absolutament admirables. Per la feina que fan.
Tal com ell diu, "En tots nosaltres conviuen el bé i el mal, i cadascú ha d'escollir cada dia si fa el bé o el mal, és una lluita continua i una elecció personal". (1)
Ell ho fa a través de la seva ajuda a les persones migrants (en perill d'ofegar-se al mar, de morir abandonades al desert, en risc de ser esclavitzades, destinades a la prostitució, al comerç d'òrgans, etc.).
Unes activitats a causa de les quals, a sobre, Mussie Zerai està acusat formalment d'afavorir "migracions il.legals". És el que els passa sovint a les persones que s'atreveixen a "molestar" a aquells que tenen el poder (estatal, de les màfies, etc.).
Tal com dic de tant en tant (per exemple, quan vaig parlar de les diferents parròquies que cedeixen els seus locals per a diferents iniciatives socials, com ara als grups d'Alcohòlics Anònims), a l'Església hi ha de tot.
La del capellà Mussie Zerai és una manera de ser-hi. Com la de tantes altres persones, també pertanyents a l'Església, amb vides sovint del tot anònimes però amb compromisos igual de ferms amb els més desfavorits.
El fet que jo no cregui en cap deu (i per tant encara menys en cap església) no m'impedeix en absolut admirar aquestes persones. Perquè una cosa són les creences sobrenaturals i, una altra diferent, la fe en les persones. (2)
Bon Nadal.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 28/07/2018.
(2) De la mateixa manera que l'existència d'aquestes persones admirables no m'impedeix alhora rebutjar, i si s'escau criticar, tot allò que em fa picor i m'indigna de l'Església (persones, grups, iniciatives, doctrines, etc.). Però avui no cal que posi exemples d'aquests, ja ho faig prou altres vegades.
Tal com ell diu, "En tots nosaltres conviuen el bé i el mal, i cadascú ha d'escollir cada dia si fa el bé o el mal, és una lluita continua i una elecció personal". (1)
Ell ho fa a través de la seva ajuda a les persones migrants (en perill d'ofegar-se al mar, de morir abandonades al desert, en risc de ser esclavitzades, destinades a la prostitució, al comerç d'òrgans, etc.).
Unes activitats a causa de les quals, a sobre, Mussie Zerai està acusat formalment d'afavorir "migracions il.legals". És el que els passa sovint a les persones que s'atreveixen a "molestar" a aquells que tenen el poder (estatal, de les màfies, etc.).
Tal com dic de tant en tant (per exemple, quan vaig parlar de les diferents parròquies que cedeixen els seus locals per a diferents iniciatives socials, com ara als grups d'Alcohòlics Anònims), a l'Església hi ha de tot.
La del capellà Mussie Zerai és una manera de ser-hi. Com la de tantes altres persones, també pertanyents a l'Església, amb vides sovint del tot anònimes però amb compromisos igual de ferms amb els més desfavorits.
El fet que jo no cregui en cap deu (i per tant encara menys en cap església) no m'impedeix en absolut admirar aquestes persones. Perquè una cosa són les creences sobrenaturals i, una altra diferent, la fe en les persones. (2)
Bon Nadal.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 28/07/2018.
(2) De la mateixa manera que l'existència d'aquestes persones admirables no m'impedeix alhora rebutjar, i si s'escau criticar, tot allò que em fa picor i m'indigna de l'Església (persones, grups, iniciatives, doctrines, etc.). Però avui no cal que posi exemples d'aquests, ja ho faig prou altres vegades.
20 de des. 2018
El Jonàs
Vaig a veure el Jonàs i, quan arribo al psiquiàtric, la secretària de l'entrada em diu que no puc entrar, que no surto en el registre de persones autoritzades per veure el Jonàs.
Li demano que parli amb algú, perquè al Jonàs fa anys que el vinc a veure, i fins ara mai no m'havien posat cap pega. Telefona a no sé qui i després em torna a dir que no, que si no surto al registre no puc entrar.
Insisteixo, li dic que he fet més de dues hores de viatge per veure el Jonàs (és cert), i que a més, pel que sé, al Jonàs no el va a veure ningú (també és cert, descomptat un germà que hi va quan se'n recorda, cada uns quants mesos).
Li dic que en aquestes circumstàncies em sembla més important la persona, el Jonàs, que el registre, que ja entenc que ella segueix un protocol, però que per favor truqui a algú que estigui pel damunt d'ella i de la persona a qui ha trucat fa un moment.
Em diu que no pot ser, que no hi ha ningú que pugui autoritzar que entri, que a la tarda els responsables no hi són. I jo, ja una mica tip, li dic que no m'ho crec, que a la tarda no hi hagi ningú qualificat per poder avaluar la meva petició, sobretot tenint en compte les moltes vegades que he vingut, que el Jonàs em coneix i ho pot confirmar, que hi ha altres interns que també em coneixen, etc.
Aquesta situació desagradable i absurda s'allarga una mica i, al final, com que veig que no aconseguiré travessar aquesta barrera de la secretària-portera, decideixo canviar d'estratègia. Surto i me'n vaig cap a l'altra punta del recinte, a un lloc que en comptes de paret hi ha una reixa, des de la qual es pot veure un dels patis. M'hi acosto, i veig no gaire lluny un parell d'interns, sense fer res, avorrits, amb cares ensopides.
Els faig un crit: "Coneixeu el Jonàs?" I un s'acosta i em diu que sí; sembla que està content que algú li digui alguna cosa. Li pregunto si em pot fer un favor, i em diu que sí. I llavors li demano si pot anar a avisar el Jonàs, a dir-li que estic aquí, a fora, perquè no em deixen entrar per la porta. I li dic també que l'avisi amb discreció, que sobretot cap treballador del centre no s'adoni de la gestió que li encomano. I em diu que ho farà així, i m'ho diu amb una cara resplendent, content de tenir aquesta feina "delicada i confidencial" per fer.
Al cap d'una estona arriba el Jonàs. Em diu que què passa, que com és que no em deixen entrar, i li ho explico. Fa cara de relativa sorpresa, i alhora de fatalitat; suposo que ja està molt curtit, després de tants anys aquí dins. Parlem una mica, poc perquè em fa por que ens pesquin, no pel que em puguin dir a mi, sinó a ell... no sigui que se la carregui. Li dic que procuraré tornar aviat havent intentat resoldre abans la història aquesta del registre de persones autoritzades.
Durant les dues hores del viatge de tornada penso en la tristesa de la vida en els psiquiàtrics, marginada i sense al.licients, i a sobre de vegades amb protocols que en moments de discrepància prioritzen el respecte de la norma pel damunt del respecte de l'interès de la persona.
L'interès de la persona, en funció del qual en teoria s'hauria d'organitzar tot...
Li demano que parli amb algú, perquè al Jonàs fa anys que el vinc a veure, i fins ara mai no m'havien posat cap pega. Telefona a no sé qui i després em torna a dir que no, que si no surto al registre no puc entrar.
Insisteixo, li dic que he fet més de dues hores de viatge per veure el Jonàs (és cert), i que a més, pel que sé, al Jonàs no el va a veure ningú (també és cert, descomptat un germà que hi va quan se'n recorda, cada uns quants mesos).
Li dic que en aquestes circumstàncies em sembla més important la persona, el Jonàs, que el registre, que ja entenc que ella segueix un protocol, però que per favor truqui a algú que estigui pel damunt d'ella i de la persona a qui ha trucat fa un moment.
Em diu que no pot ser, que no hi ha ningú que pugui autoritzar que entri, que a la tarda els responsables no hi són. I jo, ja una mica tip, li dic que no m'ho crec, que a la tarda no hi hagi ningú qualificat per poder avaluar la meva petició, sobretot tenint en compte les moltes vegades que he vingut, que el Jonàs em coneix i ho pot confirmar, que hi ha altres interns que també em coneixen, etc.
Aquesta situació desagradable i absurda s'allarga una mica i, al final, com que veig que no aconseguiré travessar aquesta barrera de la secretària-portera, decideixo canviar d'estratègia. Surto i me'n vaig cap a l'altra punta del recinte, a un lloc que en comptes de paret hi ha una reixa, des de la qual es pot veure un dels patis. M'hi acosto, i veig no gaire lluny un parell d'interns, sense fer res, avorrits, amb cares ensopides.
Els faig un crit: "Coneixeu el Jonàs?" I un s'acosta i em diu que sí; sembla que està content que algú li digui alguna cosa. Li pregunto si em pot fer un favor, i em diu que sí. I llavors li demano si pot anar a avisar el Jonàs, a dir-li que estic aquí, a fora, perquè no em deixen entrar per la porta. I li dic també que l'avisi amb discreció, que sobretot cap treballador del centre no s'adoni de la gestió que li encomano. I em diu que ho farà així, i m'ho diu amb una cara resplendent, content de tenir aquesta feina "delicada i confidencial" per fer.
Al cap d'una estona arriba el Jonàs. Em diu que què passa, que com és que no em deixen entrar, i li ho explico. Fa cara de relativa sorpresa, i alhora de fatalitat; suposo que ja està molt curtit, després de tants anys aquí dins. Parlem una mica, poc perquè em fa por que ens pesquin, no pel que em puguin dir a mi, sinó a ell... no sigui que se la carregui. Li dic que procuraré tornar aviat havent intentat resoldre abans la història aquesta del registre de persones autoritzades.
Durant les dues hores del viatge de tornada penso en la tristesa de la vida en els psiquiàtrics, marginada i sense al.licients, i a sobre de vegades amb protocols que en moments de discrepància prioritzen el respecte de la norma pel damunt del respecte de l'interès de la persona.
L'interès de la persona, en funció del qual en teoria s'hauria d'organitzar tot...
18 de des. 2018
15 de des. 2018
Un altre cop el Domingo - 2
Després d'haver fet petar la xerrada una estona amb el Domingo, parlant d'entrepans, dinars de forquilla i ganivet i diners de Suïssa, reprenc la meva ruta de passavolant urbà. I al cap d'una estona em trobo un entrepà de pernil salat, ben embolicat, en perfectes condicions.
Una mica més enllà em trobo dues llaunes de "Tónica Schweppes", i després, en un punt de reciclatge, el llibre "Aprendizaje dinámico con PNL" (programació neurolingüística), un tema que m'interessa, escrit per Robert B. Dilts (un referent de la PNL) junt amb Tood A. Epstein.
Prometo que és veritat, aquesta successió de troballes en un mateix dia (en lloc de prometre-ho també ho podria jurar "amb una mà damunt la Bíblia i l'altra sobre la Constitució", però com que sóc doblement ateu, no tindria gaire valor...).
Llavors, com que entre una cosa i l'altra se m'ha fet ja l'hora de dinar, m'assec en un banc, i faig un dinar esplèndid amb l'entrepà de pernil i una de les llaunes de tònica, mentre començo a fullejar el llibre sobre la PNL. Millor impossible.
L'endemà (i torno a prometre que és veritat, que no m'ho invento) abans del migdia em torno a trobar un altre entrepà de pernil, també en perfectes condicions. Aquesta vegada un moment abans he comprat un parell de plàtans i algunes mandarines, pensant que seria el meu dinar. Al final, amb l'entrepà, un plàtan i dues mandarines faig un altre gran àpat, aquest cop assegut al banc de l'estació, mentre espero el tren.
I com a lectura (agafat en préstec de la biblioteca) "Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar", de J.L. Linares, M.J. Pubill i R. Ramos (Herder, 2005). Comença així:
"No cabe duda de la importancia de la comunicación en el campo de la salud mental: el sentido común dice que la comunicación humana es el principal vínculo de bienestar y de sufrimiento, así como el más potente instrumento para modificar los estados mentales individuales y las relaciones interpersonales."
Una mica més enllà em trobo dues llaunes de "Tónica Schweppes", i després, en un punt de reciclatge, el llibre "Aprendizaje dinámico con PNL" (programació neurolingüística), un tema que m'interessa, escrit per Robert B. Dilts (un referent de la PNL) junt amb Tood A. Epstein.
Prometo que és veritat, aquesta successió de troballes en un mateix dia (en lloc de prometre-ho també ho podria jurar "amb una mà damunt la Bíblia i l'altra sobre la Constitució", però com que sóc doblement ateu, no tindria gaire valor...).
Llavors, com que entre una cosa i l'altra se m'ha fet ja l'hora de dinar, m'assec en un banc, i faig un dinar esplèndid amb l'entrepà de pernil i una de les llaunes de tònica, mentre començo a fullejar el llibre sobre la PNL. Millor impossible.
L'endemà (i torno a prometre que és veritat, que no m'ho invento) abans del migdia em torno a trobar un altre entrepà de pernil, també en perfectes condicions. Aquesta vegada un moment abans he comprat un parell de plàtans i algunes mandarines, pensant que seria el meu dinar. Al final, amb l'entrepà, un plàtan i dues mandarines faig un altre gran àpat, aquest cop assegut al banc de l'estació, mentre espero el tren.
I com a lectura (agafat en préstec de la biblioteca) "Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar", de J.L. Linares, M.J. Pubill i R. Ramos (Herder, 2005). Comença així:
"No cabe duda de la importancia de la comunicación en el campo de la salud mental: el sentido común dice que la comunicación humana es el principal vínculo de bienestar y de sufrimiento, así como el más potente instrumento para modificar los estados mentales individuales y las relaciones interpersonales."
14 de des. 2018
Un altre cop el Domingo
Me'l torno a trobar. Aquesta vegada ben lluny de l'anterior, ara al costat de l'Hospital de Sant Pau. Com que mira cap a una altra banda, arribo fins al seu costat sense que se n'adoni, fins al punt que gairebé fa un bot quan em veu. En un instant passa de la cara de pena de captaire a la d'espantat perquè l'he pescat "in fraganti" (no sap què fer amb el got que estava allargant als passants), i després passa a la cara d'alegria, al veure que jo ric i pensar ell (suposo), que encara que hagi d'interrompre "la feina" una estona, a canvi podrà fer petar la xerrada una mica amb mi.
I és el que fem. M'assec al seu costat, al pedrís on ell està assegut, i m'imagino que qui passi, veient-nos als dos, jo amb la meva pinta potser més de captaire que la seva, pensarà això, que som dos captaires o sense sostre que passen l'estona al pedrís.
Parlem d'una cosa i una altra, em diu que ja te gairebé prou euros per anar a dinar al migdia, que només n'hi falten un parell. I jo li dic (no sé per què, perquè no serveix de res), que si en lloc de gastar-s'ho tot entaulant-se per dinar anés a un super o es comprés un entrepà, potser podria acumular prou diners per no haver de dormir després al carrer. I també com altres vegades, ell em diu que no menja entrepans, que són uns desgraciats els que en mengen, que ell vol menjar de forquilla i ganivet. I jo li dic que, mira que bé!
També li dic (com altres vegades) que jo no em puc permetre dinar als restaurants, i ell em diu que és perquè vull, perquè jo tinc milions a Suïssa, que un que ho sap li ho ha dit. També em diu que no em dirà qui li ho ha dit, però que aquesta persona "ho sap bé".
I jo li dic que ho investigui, ja que segons ell diu l'han informat bé, i que després anirem els dos a Suïssa a buscar aquests diners, i com que ell m'haurà ajudat a localitzar-los, ens els repartirem a parts iguals.
Les trobades amb el Domingo sempre són divertides.
A més, el curiós d'aquesta història dels diners a Suïssa és que coincideix amb una hipòtesi o mite familiar, segons el qual el meu pare tenia un compte o caixa forta secrets a Suïssa, tot i que quan va morir, els fills no en vam trobar cap indici, ni al testament ni a cap dels seus papers.
Per descomptat, d'aquesta història al Domingo mai n'hi he explicat ni mitja paraula. Ves quines coincidències o misteris...
12 de des. 2018
"Material desinfectado"
TITET - Apa, apa; vinga! Aném á arreglá'l mon.
CEBRIA - Me heu sentit á dir moltas vegadas que mentres se digui, aixó es teu y aixó es meu, lo mon, no pot anar bé.
GRABAT - De cap manera.
CEBRIA - Donchs, per evitar aixó, hi há un medi molt senzill: Primerament; mataría á tots els homes de las donas ricas.
TITET - ¡Recristo, quina 'acatomba'!
GALLARDA - ¡Ave María Purissima!
CEBRIA - Sens pecat fou concebida.
NEN - A mi no 'm tocaria, perque soch pobre y solter.
GRABAT - Ni a mi tampoch.
CEBRIA - Després, mataría á totas las donas dels homes pobres.
GALLARDA - ¡Jesús María y Joseph!
NEN - Digueu que tirariau mitj mon á can Pistraus.
TITET - Y dresprés de tant estermini, ja quedaria tot llest y arreglat?
CEBRIA - Vaya: alashoras, viudas las donas ricas y viudos los homes pobres, tocaría una dona rica per cada home pobre, y 'tutti contenti'.
GALLARDA - Je, je, je!... Vaya un arreglo!
GRABAT - Estaría bé, batualisto!... A mí no se 'm hauria acudit may.
És un fragment de l'Escena IX de "El carro del vi / Quadro de costums vilatanas", de R. Ramon y Vidales. L'obra es va estrenar "ab gran éxit en lo Teatre Catalá (Romea) la nit del 10 de Setembre de 1903". El llibret, amb el text de l'obra i la informació sobre l'estrena, es va imprimir a "VENDRELL / Imprempta Ramon germans y nebot, Teatro, 18 / 1903".
És una obra curta, el llibret té només 34 pàgines. L'exemplar que tinc (que m'he trobat) es veu que es va fer servir molt, està gastat i ple d'anotacions. Per tal d'evitar el seu deteriorament, el van "enquadernar" amb un paper gruixut (una partitura musical reciclada), relligat amb un cordillet prim.
A la portada hi ha un paper enganxat que n'identifica l'ús i el propietari: "Gran Compañia de Alta Comedia Catalana y Castellana / PUJOL - ARQUER / Dirigida por el primer actor y director / Bartolomé Pujol". I també a la portada, i a la tercera pàgina, hi ha el tampó amb el nom "Bartolome Pujol" (tot i que també hi ha una nota a llàpis, se suposa que posterior, que diu "Propietat de Visens Victoria").
A la portada també hi ha un altre tampó. Va ser el que sobretot em va cridar l'atenció quan em vaig trobar el llibret. Amb lletres grans, diu:
"MATERIAL DESINFECTADO"
CEBRIA - Me heu sentit á dir moltas vegadas que mentres se digui, aixó es teu y aixó es meu, lo mon, no pot anar bé.
GRABAT - De cap manera.
CEBRIA - Donchs, per evitar aixó, hi há un medi molt senzill: Primerament; mataría á tots els homes de las donas ricas.
TITET - ¡Recristo, quina 'acatomba'!
GALLARDA - ¡Ave María Purissima!
CEBRIA - Sens pecat fou concebida.
NEN - A mi no 'm tocaria, perque soch pobre y solter.
GRABAT - Ni a mi tampoch.
CEBRIA - Després, mataría á totas las donas dels homes pobres.
GALLARDA - ¡Jesús María y Joseph!
NEN - Digueu que tirariau mitj mon á can Pistraus.
TITET - Y dresprés de tant estermini, ja quedaria tot llest y arreglat?
CEBRIA - Vaya: alashoras, viudas las donas ricas y viudos los homes pobres, tocaría una dona rica per cada home pobre, y 'tutti contenti'.
GALLARDA - Je, je, je!... Vaya un arreglo!
GRABAT - Estaría bé, batualisto!... A mí no se 'm hauria acudit may.
És un fragment de l'Escena IX de "El carro del vi / Quadro de costums vilatanas", de R. Ramon y Vidales. L'obra es va estrenar "ab gran éxit en lo Teatre Catalá (Romea) la nit del 10 de Setembre de 1903". El llibret, amb el text de l'obra i la informació sobre l'estrena, es va imprimir a "VENDRELL / Imprempta Ramon germans y nebot, Teatro, 18 / 1903".
És una obra curta, el llibret té només 34 pàgines. L'exemplar que tinc (que m'he trobat) es veu que es va fer servir molt, està gastat i ple d'anotacions. Per tal d'evitar el seu deteriorament, el van "enquadernar" amb un paper gruixut (una partitura musical reciclada), relligat amb un cordillet prim.
A la portada hi ha un paper enganxat que n'identifica l'ús i el propietari: "Gran Compañia de Alta Comedia Catalana y Castellana / PUJOL - ARQUER / Dirigida por el primer actor y director / Bartolomé Pujol". I també a la portada, i a la tercera pàgina, hi ha el tampó amb el nom "Bartolome Pujol" (tot i que també hi ha una nota a llàpis, se suposa que posterior, que diu "Propietat de Visens Victoria").
A la portada també hi ha un altre tampó. Va ser el que sobretot em va cridar l'atenció quan em vaig trobar el llibret. Amb lletres grans, diu:
"MATERIAL DESINFECTADO"
10 de des. 2018
El nacionalcatolicisme explicat a la meva filla - 2
Vaig parlar de la condició de la dona segons la "Enciclopedia de Segundo Grado" de l'Editorial Luis Vives. Per descomptat, la condició de la dona no és l'únic tema que tracta l'enciclopèdia. Per exemple, a la secció de geografia, ens diu:
"Cuando España, el día del Pilar de 1492, aborda en las playas de San Salvador, no sabe (...) que la antropofagía, la sodomía, los sacrificios humanos, son las grandes lacras de Aztecas y Pieles Rojas, Caribes y Guaraníes, Quechuas, Araucanos y Diaguita. No importa: España tiene el ideal a la altura de su pensamiento cristiano (...) España fué un Estado misionero antes que conquistador. Si utilizó la espada fué para que, sin violencia, pasara triunfante la cruz." (p. 207)
I per deixar-ho ben lligat, a la part d'Història d'Espanya, diu:
"Así, pues, Colón fué el instrumento de que se valió la Providencia para dar a nuestra Patria el destino sumamente glorioso de descubrir el Nuevo Mundo y hacerle partícipe de nuestra cristiana civilización." (p. 234)
"España ha de volver a cumplir la misión de propagar por el mundo la civilización cristiana. Le incumbe la misión más alta que puede darse en la Historia." (p. 243)
Barrejat amb les pàgines d'aritmètica, ciències naturals, llengua, geometria, i aritmètica ("división es la operación que tiene por objeto partir un número, llamado dividendo, en tantas partes iguales como unidades tiene otro número, llamado divisor", p. 105), l'enciclopèdia exposa quin ha de ser el paper de la dona (casolana i submisa), exalta la religió, recorda "el destí imperial d'Espanya"... i per descomptat, ens parla de "Francisco Franco".
Per exemple, a l'apartat "Gramática Española", a la lliço sobre els "Verbos transitivos, reflexivos, recíprocos e intransitivos", proposa analitzar els verbs d'aquesta poesia (p. 76):
LA FLOTILLA MILAGROSA
Ha muerto la tarde.
Ya del cielo en la bóveda malva
titilan algunos luceros de plata.
(...)
¿Qué magnética brújula marca
a las Naos audaces de Franco
los rumbos de España?
(...)
De repente, tronar de cañones desgarra
los sutiles cendales del viento
con cuchillos de fuego y metralla.
Y Franco, el caudillo que altivo atalaya
(...)
al sentir los siniestros bramidos
de los viles navíos piratas,
entornando los ojos, y abriendo
las agudas pupilas del alma,
rasgó la penumbra de la noche,
y allá en la lontananza
vislumbró la figura radiante, sin mancha,
de la Virgen que, a guisa de escudo, rodela o coraza,
protegía a los barcos impares de España.
Los barcos bermejos de sangre y de infamia
se alejan vencidos
(...)
¡Amanece en los cielos de España!
--
(*) "Voy pobre y con poco equipaje, pero instruidito"; és el subtítol de la portada del llibre. A la imatge, un noiet assegut al port, se suposa que esperant per poder-se embarcar, per tal d'anar a cercar fortuna... Als anys 40 la vida, sobretot per als pobres (per no parlar dels "desafectos"), era molt dura.
8 de des. 2018
El nacionalcatolicisme explicat a la meva filla
Hi ha moltes maneres d'explicar la història. Una és a través de la revisió dels llibres escolars de les diferents èpoques. En posaré un exemple, a partir dels textos de l'enciclopèdia de l'Editorial Luis Vives dels anys 40 o principis dels 50 ("Enciclopedia, Segundo Grado"; no sé l'any exacte perquè a l'exemplar que tinc li falten les primeres pàgines).
A l'apartat titulat "Derecho", a la "Lección 2ª, Derecho Civil. Las personas", diu:
"11. Causas modificadoras de la capacidad jurídica. Las principales causas modificadoras de la capacidad jurídica (la de tener derechos) son:
El sexo. Así, la mujer casada queda supeditada al marido; no puede, verbigracia, contratar sin el consentimiento del marido. (...) También limitan la capacidad jurídica la sordomudez, la imbecilidad, la prodigalidad, la interdicción civil." (p. 298)
I a la "Lección 4ª - Patria potestad. Adopción. Tutela", diu:
"19. Patria potestad. - Se entiende por patria potestad el poder concedido al padre, y en su defecto a la madre, sobre sus hijos no emancipados." (p. 300)
Abans, a la "Lección 1ª, Preliminares", diu:
"6. Relación del derecho con la Religión. - El Derecho procede de Dios, Criador del hombre y de la sociedad; Él es el que ordena todo lo existente. El Derecho, por lo tanto, se relaciona con la Religión." (p. 297)
És a dir, que entre l'Església i l'Estat, avalant-se mútuament, la condició de la dona era la que era...
A l'enciclopèdia també diu això:
"Al tratar de resolver un problema debemos, ante todo, discurrir sobre el paso que se nos propone." (p. 98)
El veritable problema era que, durant el nacionalcatolicisme, si realment se t'acudia "discurrir", te la jugaves... Això si eres un home: si eres una dona, que se t'acudis "discurrir" era del tot inconcebible.
A l'apartat titulat "Derecho", a la "Lección 2ª, Derecho Civil. Las personas", diu:
"11. Causas modificadoras de la capacidad jurídica. Las principales causas modificadoras de la capacidad jurídica (la de tener derechos) son:
El sexo. Así, la mujer casada queda supeditada al marido; no puede, verbigracia, contratar sin el consentimiento del marido. (...) También limitan la capacidad jurídica la sordomudez, la imbecilidad, la prodigalidad, la interdicción civil." (p. 298)
I a la "Lección 4ª - Patria potestad. Adopción. Tutela", diu:
"19. Patria potestad. - Se entiende por patria potestad el poder concedido al padre, y en su defecto a la madre, sobre sus hijos no emancipados." (p. 300)
Abans, a la "Lección 1ª, Preliminares", diu:
"6. Relación del derecho con la Religión. - El Derecho procede de Dios, Criador del hombre y de la sociedad; Él es el que ordena todo lo existente. El Derecho, por lo tanto, se relaciona con la Religión." (p. 297)
És a dir, que entre l'Església i l'Estat, avalant-se mútuament, la condició de la dona era la que era...
A l'enciclopèdia també diu això:
"Al tratar de resolver un problema debemos, ante todo, discurrir sobre el paso que se nos propone." (p. 98)
El veritable problema era que, durant el nacionalcatolicisme, si realment se t'acudia "discurrir", te la jugaves... Això si eres un home: si eres una dona, que se t'acudis "discurrir" era del tot inconcebible.
3 de des. 2018
Plovineja i fa fred (el Domingo)
Arribo a l'estació a quarts de set del matí, encara fosc, i com que falta una mica pel meu tren, m'assec al vestíbul. Al carrer fa fred i plovineja. Al cap d'una estona veig que entra un home encongit, caminant encarcarat. Veig que em mira, i d'entrada no el reconec, fins que m'adono que és el Domingo.
Se m'acosta i em saluda, té dificultats per parlar, la cara li tremola. El seu somriure habitual aquest cop és forçat, cansat: està congelat i moll. Li dic que sembla que ha passat una mala nit, i llavors ell despista, com si no m'hagués sentit, i després em diu si el convido a un cafè.
Ja em coneix i no m'ho demana mai, però avui ell ha fet una excepció i jo també la faig, i li dic que sí. En aquest instant no és el Domingo caradura, sinó un Domingo congelat i desvalgut.
Com que el bar de l'estació ja està obert, i com que a ell gairebé no se l'entén de tantes tremolors, li demano jo un cafè amb llet, i llavors em diu si també pot demanar una pasta, i la demanem.
Li dic que és curiós, perquè li pago el que jo no m'he pagat mai. Li dic que no he entrat mai sol a un bar per prendre'm un cafè o qualsevol altra cosa (i és veritat, si vaig a algun bar i em bec un cafè és sempre acompanyat, perquè el cafè és només l'excusa per a la vida social). Mentre xarrupa amb delit i avidesa el cafè amb llet i mossega la pasta, em mira de cua d'ull (com si fos un animalet), i suposo que pensa que sóc molt estrany.
M'acomiado d'ell, perquè ja falta poc pel meu tren i haig de baixar a l'andana. Suposo que amb el cafè amb llet el Domingo es refarà una mica, i llavors, ja més animat, estarà en condicions de començar a captar. I al migdia segurament ja tindrà diners per anar a fer un bon dinar, i potser també un bon sopar: quan pot, menysprea els entrepans i s'entaula. I com que viu no al dia, sinó "a l'instant", potser al vespre es tornarà a trobar escurat i a la intempèrie, ves a saber.
D'altra banda, aquests dies si estigués al poble (el conec d'allí) podria anar a jornal, collint olives. Tindria el menjar assegurat i podria dormir a cobert a casa del seu nebot. De fet, va començar la collita, però com tantes altres vegades, li va agafar el rampell i va marxar.
Després de tants anys, ara ja l'entenc, ell és així, no hi pot fer res. Ni vol. I ves quines coses, tot i la seva despreocupació i caradura (a parts iguals), em cau molt bé.
Se m'acosta i em saluda, té dificultats per parlar, la cara li tremola. El seu somriure habitual aquest cop és forçat, cansat: està congelat i moll. Li dic que sembla que ha passat una mala nit, i llavors ell despista, com si no m'hagués sentit, i després em diu si el convido a un cafè.
Ja em coneix i no m'ho demana mai, però avui ell ha fet una excepció i jo també la faig, i li dic que sí. En aquest instant no és el Domingo caradura, sinó un Domingo congelat i desvalgut.
Com que el bar de l'estació ja està obert, i com que a ell gairebé no se l'entén de tantes tremolors, li demano jo un cafè amb llet, i llavors em diu si també pot demanar una pasta, i la demanem.
Li dic que és curiós, perquè li pago el que jo no m'he pagat mai. Li dic que no he entrat mai sol a un bar per prendre'm un cafè o qualsevol altra cosa (i és veritat, si vaig a algun bar i em bec un cafè és sempre acompanyat, perquè el cafè és només l'excusa per a la vida social). Mentre xarrupa amb delit i avidesa el cafè amb llet i mossega la pasta, em mira de cua d'ull (com si fos un animalet), i suposo que pensa que sóc molt estrany.
M'acomiado d'ell, perquè ja falta poc pel meu tren i haig de baixar a l'andana. Suposo que amb el cafè amb llet el Domingo es refarà una mica, i llavors, ja més animat, estarà en condicions de començar a captar. I al migdia segurament ja tindrà diners per anar a fer un bon dinar, i potser també un bon sopar: quan pot, menysprea els entrepans i s'entaula. I com que viu no al dia, sinó "a l'instant", potser al vespre es tornarà a trobar escurat i a la intempèrie, ves a saber.
D'altra banda, aquests dies si estigués al poble (el conec d'allí) podria anar a jornal, collint olives. Tindria el menjar assegurat i podria dormir a cobert a casa del seu nebot. De fet, va començar la collita, però com tantes altres vegades, li va agafar el rampell i va marxar.
Després de tants anys, ara ja l'entenc, ell és així, no hi pot fer res. Ni vol. I ves quines coses, tot i la seva despreocupació i caradura (a parts iguals), em cau molt bé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
