Tot és mentida

Tot és mentida.
Per sort:
perquè si tot fos veritat
encara seria pitjor.

Cadascú entén el que entén

Dic que fa sol.
I entens que dic que és de nit.
Ho repeteixo,
i entens el mateix d'abans.
No té sentit insistir un tercer cop.
Ja ho sabem:
quan parlem,
qui escolta entén el que entén.
Pel que fa a quan escrivim,
si ens rellegim i considerem
que el que hem escrit
ho hem escrit clar,
amb un cop és suficient.

Tots tenim bufeta

Dijous, 21 de febrer, a la tarda, estació del tren de Girona. Al davant dels lavabos: dues cues, la d'homes i la de dones. Tant a una cua com a l'altra, gent heterogènia. També algunes persones amb mocadors grocs, amb samarretes grogues. O duent senyeres lligades al coll, a tall de capes.

És així: per moltes coses diferents que els uns i els altres tinguem al cap (o fem onejar a dalt d'una canya), tots tenim bufetes. I ens funcionen igual: quan se'ns omplen, tenim la necessitat de buidar-les. I arriba un punt que la necessitat és urgent, imperiosa. Absoluta. Tant si la samarreta o la bandera que potser duem és d'un color o d'un altre.

(ja que he tret el tema de les bufetes, aprofito: ¿per què mai cap partit polític no inclou en el seu programa electoral el desplegament d'una bona xarxa de lavabos públics a les ciutats?)

Cites sobre la memòria (Siri Hustvedt)

Segueixo amb la meva recopilació de cites sobre la memòria, els records, les biografies, etc. En aquest cas, amb cites totes de la Siri Hustvedt, del seu llibre "La mujer temblorosa" (Anagrama, 2010). Sigui dit de passada: sempre que he llegit alguna entrevista a la Siri Hustvedt m'ha semblat una persona molt interessant, i aquest llibre en concret (el vaig llegir fa uns anys) em va fascinar; sobretot quan parla del dolor, i també quan parla de les malalties mentals. El número que acompanya cada cita correspon a la pàgina del llibre.

"El punto de vista de cada uno sesga inevitablemente la percepción de los hechos." 36

"Los neurocientíficos saben ahora que cuando recuperamos un recuerdo no nos retrotraemos al suceso original sino, más bien, a la imagen que convocamos a la conciencia la última vez que recordamos el hecho. Durante este proceso los recuerdos mutan." 119

"Era una chica judía que estudió en un instituto católico y que se encontró con un dilema el día de la ceremonia de su graduación. Era costumbre que después de que cada chica recibiera su diploma besara el anillo del sacerdote que se lo había entregado. J. decidió que no seguiría el ritual por una cuestión de principios y luego contó a su familia y amigos, no sin cierto orgullo, por qué había realizado aquel pequeño, pero significativo, acto de inconformismo. Años después del hecho, J. vio por casualidad una filmación de aquella ceremonia y se quedó de piedra viéndose de jovencita subir al estrado, recoger su diploma e inclinar la cabeza para besar el anillo del sacerdote. J. no cometió el error a sabiendas ni pretendió engañar a nadie. Lo que hizo fue más bien una reordenación inconsciente de imágenes que le sirvió en su momento para una importante restauración de su autoestima. (...) Está claro que su deseo de que el suceso se desarrollara de una forma totalmente distinta a como aconteció formaba parte de dicha transformación. 119, 120

"A menudo me he preguntado cuántos de mis recuerdos serán distorsiones o productos de una imaginación tan vívida que han acabado por parecer reales." 120

"Un recuerdo temprano adopta nuevos significados y suele cambiar mientras la persona va madurando." 120

"Por lo tanto, las personas que dicen recordar el momento de su nacimiento o alguna experiencia importante sucedida durante sus primeros dos años de vida más bien se mueven en el terreno de la fantasía." 121

"La facultad de la memoria no puede separarse de la imaginación. Van de la mano. En mayor o menor medida, todos inventamos nuestro pasado." 123

Satán y cierra España - 2

El mateix dia que em vaig trobar "Satán y cierra España" abans ja m'havia trobat unes vambes, de marca, en molt bon estat i de la meva mida. Les vaig arreplegar, vaig seure en un banc, em vaig treure les que duia (les vaig ficar en una bossa, sempre en duc alguna a la butxaca), i em vaig posar les que havia trobat. I vaig seguir la passejada. Però poca estona, perquè aviat em van començar a fer mal els peus, els genolls i l'esquena.

Malauradament, sóc delicat de peus (de sempre, i encara més amb l'edat), i si no vaig ben calçat se m'escampa el malestar per tot el cos. De manera que vaig tornar a seure, i em vaig tornar a posar les vambes meves (comprades, no arreplegades). I les que havia trobat les vaig tornar a deixar penjades al primer contenidor que vaig trobar.

Després del petit experiment fracassat amb les vambes trobades, al tornar-me a posar les meves vaig gaudir aquesta sensació inefable de caminar a gust. De fet, aquesta va ser la part millor de l'experiment: tenir present (recordar-me a mi mateix), "el privilegi que suposa poder caminar bé", sense incomoditats.

La rutina de vegades fa que ens oblidem d'aquestes meravelles quotidianes...

Una mica més enllà, suposo que per compensar-me la frustració de les vambes, "la providència" em va oferir l'obsequi d'un parell de croassants (a dins d'una bossa de paper que deia "Vivari, Coffee & Bakery"). I vaig estar la mar de content: vaig pensar que me'ls menjaria per sopar o l'endemà per esmorzar.

Satán y cierra España

"Satán y cierra España": és la segona frase del pròleg del llibre "Las sectas satánicas", de Pilar Salarrullana. (1)

És un exemple d'aquests llibres que de vegades trobo, arreplego i fullejo una mica, encuriosit pels títols, pels temes, pels autors o autores, per l'època i el context de publicació...

En aquest cas, l'endemà, un cop fullejat, li pregunto a l'Antonio, quan el veig: "Escolti, a més dels extraterrestres, també li interessen els dimonis?" Perquè els extraterrestres ja ho sé, que a l'Antonio li interessen, i molt, però de dimonis fins ara no me n'ha parlat mai.

Em diu que sí, que el tema dels dimonis també li interessa molt, i li brillen els ulls quan li ensenyo el llibre (amb unes bruixes i uns mussols a la portada, de Goya), i se'l queda ben content.

--
(1) Temás de Hoy, 1991. A la solapa diu que l'autora, nascuda a Zaragoza, va ser primer senadora i després diputada, entre els anys 1979 i 1989 (però no diu per quin partit). Per tal de situar una mica el punt de vista de l'autora, en cito dos fragments: a) "El Diablo, ese personaje increible que ha acompañado a la humanidad durante toda su existencia (...) 'es' a fuerza de que le hemos hecho 'ser'." (inici del segon capítol); b) "Como católica, acepto la doctrina de mi Iglesia en todos los asuntos de fe, pero no creo en ese Diablo, Demonio, Lucifer, Satanás o Belcebú a quien temen tantos, adoran algunos y con el que nos atemorizan otros". (cap al final, p. 330)

De l'amistat

"Vet aquí tot el que tenia per dir-vos sobre l'amistat. Us aconsello, tanmateix, que col.loqueu en el cim més alt la virtut -sense la qual no hi pot haver amistat-, i que, exceptuant la mateixa virtut, cregueu que no hi ha res més valuós que l'amistat."

És el final de "Leli / De l'amistat", de Ciceró. (1)

Trobo el llibre en una biblioteca, i abans de fullejar-lo m'haig de dedicar a anar obrint els plecs de fulls (per sort, duc una navalla). És una forma d'enquadernar, aquesta, que segurament només té un avantatge o curiositat: de vegades, saber que ets el primer lector. (2)

En aquest cas, el primer lector després de dinou anys d'haver-se catalogat (aquest detall me'l diu la bibliotecària, a la qual li faig la consulta): em sento alhora important (com a primer lector d'aquest exemplar), i alhora trist (pel mateix motiu).

--
(1) Col.lecció Bernat Metge, 1999, volum 312 (edició bilingüe llatí-català). El text en llatí: "Haec habui de amicitia quae dicerem. Vos autem hortor, ut ita virtutem locetis, sine qua amicitia esse non potest, ut ea excepta nihil amicitia praestabilius putetis." La traducció és de Pere Villalba. Per a mi el traductor és una sorpresa, perquè l'havia conegut: era professor del col.legi al qual jo vaig anar.
(2) A la mateixa biblioteca trobo una traducció d’Ana Gómez Rabal (L’amistat, Adesiara, 2013); la fullejo, comparo l'últim fragment amb la traducció de Pere Villalba, i m'agrada més la versió de l'Ana Gómez: "Això és tot el que tenia per dir sobre l’amistat. Només em queda encoratjar-vos a col.locar la virtut -sense la qual l’amistat no pot existir- en un lloc tan alt que, amb ella com a única excepció, no pugueu creure que hi hagi res que sigui més valuós que l’amistat." Després miro per internet i veig que s'han fet diferents traduccions al català, senceres o parcials (sencera, la de l'Ana Gómez és la darrera).

Vivim a cavall

Vivim a cavall entre l'emoció i la raó.
Però hi ha moltes menes de cavalls,
i moltes maneres de muntar-hi.
En qualsevol cas, tots cavalquem.

Cites sobre la memòria

Si es poguessin viure diferents vides alhora, en dedicaria una a pensar, llegir i parlar sobre la memòria i els records. Sobre les seves fragilitats, i sobre com incideixen a l’hora d’elaborar relats històrics, col.lectius o individuals, públics o privats.

Però com que només tenim una vida, a aquest tema fascinant només hi puc dedicar l’atenció de tant en tant, perquè altres interessos m’estiren també en altres direccions.

Aquest és, per tant, un interès intermitent, activat de cop en trobar alguna referència sobre aquests misteris. En general, aquesta activació es produeix durant la lectura d’algun llibre o article. Passa així: de cop, passejant per un text, apareix alguna referència a la memòria, als seus biaixos i contaminacions, als peatges que condicionen els relats històrics o familiars, a l'impuls d'embellir les autobiografies, etc., i automàticament se’m multiplica el grau d’atenció.

Les cites que vénen a continuació són exemples d’aquestes troballes.

"La memòria fa giragonses, i té clots i balmes."
Isabel-Clara Simó, "Els racons de la memòria", Edicions 62, 2009.

"A més, tot se'ns barreja, s'embrolla i s'esborra. Situem l'oasi de Sodira a Líbia i no pas al Sudan, el poble de Tefé a Laos i no pas al Brasil, i Galle, un petit port de pescadors, a Portugal i no pas allà on cau de veritat, és a dir, a Sri Lanka."
Ryszard Kapuscinski, Eben, Anagrama, 2008, p. 167.

"Em sembla recordar que Bruno Bettlheim (...) afirmava compartir amb Freud la idea que qui es decideix a escriure una biografia -o una autobiografia- es veu obligat a mentir, a dissimular, a falsejar."
Jaume Cela, "M'ho passava bé", dins de "Quan jo anava a estudi", diferents autors, Col.legi Públic El Serrat, 1996

"Avui dia la Lisbeth i en Barthélémy han triat conservar el millor, el més capriciós, el més lluminós. Han llençat la resta. Potser tenen raó."
Delphine de Vigan, "Res no s'oposa a la nit", Edicions 62, 2012, p. 135.

"Cuando algo no coincide con nuestro sesgo mental, lo ignoramos y tomamos lo que coincide, por eso sólo seguimos a los que piensan como nosotros. Y por eso sólo recordamos cuanto coincide con lo que pensamos que somos y olvidamos lo que no."
Facundo Manes, La Vanguardia (La Contra), 4/2/2019

"Cuando leo libros de historia, la seguridad impertérrita con que sus autores establecen lo ocurrido hace milenios me produce una invencible sensación de incredulidad. ¿Cómo es posible reconstituir un pasado remoto si incluso el más reciente aparece sembrado de tantas incertidumbres y dudas?"
Juan Goytisolo, "Coto vedado", Seix Barral, 1985, p. 35.

"Una història dels emperadors que inventa personatges, dates, fets, que copia, deforma i crea autors imaginaris és més aviat una obra de ficció (...) la historiografia no fou, en tota l'antiguitat, una disciplina científica, com ho demostra el fet que els més grans historiadors clàssics constitueixen encara avui dia un model d'estil (...) més que no pas de mètode històric científic i de criteris de veritat i objectivitat (...) La tradició de documents falsificats és llarga en el món antic."
Jordi Binaghi, introducció a la "Història Augusta", Edicions de La Magrana, 1998, p. 11, 16.

"En todo caso evito la palabra 'memorias' y mucho más la palabra 'recuerdos', porque me parecen demasiado elevadas: la memoria inventa, arregla, modifica, actualiza el pasado. Escribo sobre lo que pasó, y lo escribo desde hoy, como lo siento hoy y como corresponde a la textura que tengo hoy."
Eduardo Haro Tecglen, "Hijo del siglo", Aguilar, 1998, p. 9.

"La mente es una cárcel de mentiras y tonterías."
Brad Blanton, "Honestidad radical", Planeta, 2008, p. 20.

Fer de pare

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2019/02/fer-de-pare.html

El regal de les crítiques negatives

Que ens qüestionin el que fem a tots ens incomoda: no ens agrada que ens facin retrets.

Però si som capaços de veure en les objeccions o els retrets una oportunitat per a la reflexió, la inicial incomoditat llavors es pot convertir en una activitat estimulant i enriquidora. Sigui quin sigui el resultat: potser concloure que aquella crítica ens sembla inconsistent, o al contrari, encertada.

Que ens qüestionin les nostres idees o els nostres actes és una de les millors coses que ens poden passar. Perquè tots busquem estats i zones de confort que ens permetin viure sense ensurts, amb el convenciment que les nostres idees són correctes i els nostres actes adequats. Però no sempre és així.

El problema és que la rutina, el confort i l'autocomplaença, ens empetiteixen els horitzons mentals. Per això, quan des de fora ens sacsegen (encara que d'entrada ens sentim incòmodes) de fet ens fan un favor, sobretot si aconseguim que per part nostra llavors prevalgui la curiositat pel damunt de l'actitud d'autodefensa.

Les crítiques ens poden convidar a plantejar-nos aspectes que fins aleshores potser no ens havíem plantejat, o que no ens els havíem plantejat amb l'atenció i rigor amb què després potser ho podem fer.

I el resultat d'aquest procés és que de vegades ens veiem obligats a canviar punts de vista. Quan és així, òbviament el que cal és reconèixer l'encert de les crítiques i, si és necessari, demanar disculpes.

Altres vegades és diferent i, contràriament al que potser pretenien aquells que havien formulat les crítiques (per exemple, fer-nos dubtar de la legitimitat de les nostres iniciatives), el que aconsegueixen és que al final estiguem més tranquils pel que fa al tema impugnat, més segurs de les nostres iniciatives.

Sigui com sigui, tal com deia al principi, que ens qüestionin les nostres idees o els nostres actes és una de les millors coses que ens poden passar a la vida.

El Carles i el seu fill

(salut mental)

El Carles i el seu fill
https://horitzontal.blogspot.com/2019/02/el-carles-i-el-seu-fill.html

Parlar de pel.lícules
https://horitzontal.blogspot.com/2019/02/parlar-de-pellicules.html

Les esperes
http://horitzontal.blogspot.com/2019/02/les-esperes.html