Satán y cierra España - 2

El mateix dia que em vaig trobar "Satán y cierra España" abans ja m'havia trobat unes vambes, de marca, en molt bon estat i de la meva mida. Les vaig arreplegar, vaig seure en un banc, em vaig treure les que duia (les vaig ficar en una bossa, sempre en duc alguna a la butxaca), i em vaig posar les que havia trobat. I vaig seguir la passejada. Però poca estona, perquè aviat em van començar a fer mal els peus, els genolls i l'esquena.

Malauradament, sóc delicat de peus (de sempre, i encara més amb l'edat), i si no vaig ben calçat se m'escampa el malestar per tot el cos. De manera que vaig tornar a seure, i em vaig tornar a posar les vambes meves (comprades, no arreplegades). I les que havia trobat les vaig tornar a deixar penjades al primer contenidor que vaig trobar.

Després del petit experiment fracassat amb les vambes trobades, al tornar-me a posar les meves vaig gaudir aquesta sensació inefable de caminar a gust. De fet, aquesta va ser la part millor de l'experiment: tenir present (recordar-me a mi mateix), "el privilegi que suposa poder caminar bé", sense incomoditats.

La rutina de vegades fa que ens oblidem d'aquestes meravelles quotidianes...

Una mica més enllà, suposo que per compensar-me la frustració de les vambes, "la providència" em va oferir l'obsequi d'un parell de croassants (a dins d'una bossa de paper que deia "Vivari, Coffee & Bakery"). I vaig estar la mar de content: vaig pensar que me'ls menjaria per sopar o l'endemà per esmorzar.