Apunts - 3

Al mig del carrer una gavina, grisa, gran, imponent, sacseja amb el seu bec poderós un colom encara viu, agonitzant. Quan el colom deixa de bellugar-se, aguantant-lo amb el bec la gavina fa una petita volada i se l'enduu fins un racó poc transitat, disposada a assaborir, sense ser destorbada, el seu berenar.

Recapitulació

Aquests apunts al principi volien ser una recopilació de personatges, escenes o paisatges en general vinculats al món rural. Amb el pas dels dies, de mica en mica s'han anat obrint algunes altres finestres, desdibuixant-se els límits inicials, eixamplant-se i fent-se indefinits.

Així que, corregint la declaració d'intencions de fa un temps, els temes i els tractaments d'aquests textos sembla que aniran sent "els que vagin sent", tal com ragin, sense que calgui escalfar-se el cap per tal que encaixin en un marc predefinit. I així ja no caldrà patir per si compleixen o no unes determinades característiques.

L'únic que no canvia és l'objectiu fonamental, potser fins ara no explicitat: passar una bona estona escrivint, jugant amb les paraules i els records, fent d'aquest exercici un entreteniment agradable, un joc, sense pretensions més ambicioses.

Sense oblidar (siguem honestos) el que podríem anomenar "la part inconfessable" d'aquestes activitats. Cal tenir en compte el factor narcisista i exhibicionista que, de manera més o menys intensa, arrosseguem la majoria de les persones. En aquest cas, és molt probable que l'afirmació de que s'escriu només per al propi plaer i satisfacció, sense la preocupació de si algú altre ho llegeix o no, sigui només una mentida infantil i no gaire elaborada, una innocent forma d'autoengany. És un fet conegut: entabanar-se un mateix no és difícil, de manera especial quan ens encanta o asserena l'engany.

La meva mare - 3 (pastís de pa)

Abans era habitual recollir al calaix del pa les molles que es feien al llescar-lo. L'objectiu de recollir-les no era només estalviar-se cops d'escombra més tard sinó també, o sobretot, conservar-les dins del circuit alimentari, aprofitar-les, evitant que entressin en la categoria d'escombraries.

Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.

La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.

Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.

Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.

El pa

El forn d'aquell poble feia anys que no es feia servir. El petit habitacle, al qual s'hi arribava baixant uns graons des del carrer, donava una sensació d'abandonament, de tristesa. Encara hi havia dues pales d'enfornar, renegrides, i algunes lleixes mig desmanegades a la paret. La teulada estava força deteriorada, amb alguna llata trencada, els cabirons vinclats amenaçant també d'esfondrar-se, a causa del mal que de mica en mica havien anat fent les goteres, un mal afavorit pel pes de les grans lloses, que conformaven una teulada molt més pesada que les de teules. En canvi, en aquell espai trist i que amenaçava ruïna, al fons, el forn pròpiament dit es conservava força bé, amb la boca d'entrada, la xemeneia, la volta interior i la solera intactes.

Era un poble molt petit, hi havia hagut només entre sis i deu cases habitades. El Climent, un dels darrers pagesos que hi havia viscut (llavors feia anys que estava abandonat del tot, i encara més que ell n'havia marxat), em va explicar algunes coses relacionades amb l'ús del forn, que era comunal. Segons em va dir, més o menys un cop al mes, una família rere l'altra, per tal d'aprofitar al màxim l'escalfor de la cuita anterior i minimitzar la despesa de llenya, anaven couen cadascuna el seu pa. Com que qui coïa primer havia d'assumir una despesa de llenya molt més gran, ja que trobava el forn fred, l'ordre de cuita era rotatori, potser amb alguna excepció si hi havia alguna família en una situació més precària, a la qual llavors es podia alliberar del primer torn.

Els pans que hi coïen eren grans, uns pans de dos o tres quilos, que aguantaven bé el pas de les setmanes. Pans compactes, que quan eren més bons no era tot just cuits, sinó a partir d'un parell de dies després, quan havien reposat una mica. Amb els dies i les setmanes s'anava assecant, molt de mica en mica, s'anava endurint lentament. Però més tendre o més sec era un pa que es menjava amb gust. I amb alegria, perquè la gana no anava escassa i qualsevol aliment, no només el pa, era sempre benvingut.

Al llarg dels segles el pa ha estat un aliment que sempre s'ha menjat, per dir-ho d'alguna manera, amb una certa devoció, tant pel fet de ser un aliment bàsic, una part fonamental de la dieta, com per la seva simbologia religiosa, vinculada als orígens del cristianisme (Jesús de Natzaret repartint el pa entre els apòstols durant el darrer sopar, fent el miracle dels pans i dels peixos...).

De fet, es podria escriure la història dels nostres avantpassats a través de la seva relació amb el pa, de l'escassetat que en algunes èpoques en van patir, de quan el pa blanc era un privilegi dels rics, només accessible per a la gent corrent els dies de festa gran, com si fos un pastís, dels moliners que amb molins d'aigua o de vent molien el blat, de les adulteracions de la farina, dels temps no tan llunyans en què un pa valia un jornal, de la torna, el tall de pa que s'afegia al pa que es comprava quan aquest no arribava al pes que havia de fer...

Recordant aquests dies històries relacionades amb el pa, amb la cultura agrícola i social basada en el conreu dels cereals, els molins fariners i els forns, llegeixo amb sorpresa una notícia sobre els contenidors d'escombraries, en concret d'un nou model que s'incorporarà als existents, dedicat en exclusiva a la matèria orgànica. Parlant d'aquests nous contenidors, la notícia posa exemples del que s'hi haurà d'abocar, i entre els exemples esmenta "el pa sec".

No és que ignori que a les societats opulentes, com la nostra, entre moltes altres restes de menjar cada dia es llencen munts de pa sec a les escombraries. Però si aquest fet em sembla trist i simptomàtic dels mals de la societat en què vivim, encara m'ho sembla més que l'Administració, els responsables polítics, a través dels seus tècnics y especialistes, elevin a la categoria de "norma cívica" aquest comportament lamentable.

La meva mare - 2 (la platja)

Durant l'estiu i part de la tardor, de bon matí, de vegades encara fosc, la meva mare anava a banyar-se a la platja. Al final, els darrers temps, hi anava ja una mica acovardida, a causa dels anys i dels diferents mals i contrarietats que anava acumulant, com ara la seva pròtesi de maluc cada cop més desmanegada, que l'obligava a caminar amb el bastó o la crossa, tota adolorida. Però malgrat el progressiu increment d'adversitats ella seguia anant de bon matí a banyar-se (la resta de l'any anava a una piscina), amb la seva ferma determinació, amb la voluntat de conservar aquell hàbit i la possibilitat de gaudir d'aquelles albades fresques i lluminoses a la vora del mar.

Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.

Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...

Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...

És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.

A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.

Apunts - 2

L'escena passa a un barri d'aquests de gent benestant, tirant a luxós. Per la vorera ampla d'un carrer una mica costerut, un avi ben vestit, ben pentinat, ben afaitat, seriós, reconcentrat, enfila amunt assegut a la seva cadira de rodes elèctrica, controlant amb la mà els comandaments de la direcció i la velocitat, a bon ritme, com si tingués pressa, o com si volgués fugir d'algun mal humor, potser el de la revolta perduda contra l'edat, les malalties, la falta d'autonomia... Al seu darrera, una noia amb pinta de sud-americana, segurament la seva cuidadora, baixeta, grassoneta, amb una bossa del supermercat ben plena a cada mà, camina a passets menuts i accelerats, esbufegant i fent esforços per tal que no se li escapi l'avi malhumorat.