El pa

El forn d'aquell poble feia anys que no es feia servir. El petit habitacle, al qual s'hi arribava baixant uns graons des del carrer, donava una sensació d'abandonament, de tristesa. Encara hi havia dues pales d'enfornar, renegrides, i algunes lleixes mig desmanegades a la paret. La teulada estava força deteriorada, amb alguna llata trencada, els cabirons vinclats amenaçant també d'esfondrar-se, a causa del mal que de mica en mica havien anat fent les goteres, un mal afavorit pel pes de les grans lloses, que conformaven una teulada molt més pesada que les de teules. En canvi, en aquell espai trist i que amenaçava ruïna, al fons, el forn pròpiament dit es conservava força bé, amb la boca d'entrada, la xemeneia, la volta interior i la solera intactes.

Era un poble molt petit, hi havia hagut només entre sis i deu cases habitades. El Climent, un dels darrers pagesos que hi havia viscut (llavors feia anys que estava abandonat del tot, i encara més que ell n'havia marxat), em va explicar algunes coses relacionades amb l'ús del forn, que era comunal. Segons em va dir, més o menys un cop al mes, una família rere l'altra, per tal d'aprofitar al màxim l'escalfor de la cuita anterior i minimitzar la despesa de llenya, anaven couen cadascuna el seu pa. Com que qui coïa primer havia d'assumir una despesa de llenya molt més gran, ja que trobava el forn fred, l'ordre de cuita era rotatori, potser amb alguna excepció si hi havia alguna família en una situació més precària, a la qual llavors es podia alliberar del primer torn.

Els pans que hi coïen eren grans, uns pans de dos o tres quilos, que aguantaven bé el pas de les setmanes. Pans compactes, que quan eren més bons no era tot just cuits, sinó a partir d'un parell de dies després, quan havien reposat una mica. Amb els dies i les setmanes s'anava assecant, molt de mica en mica, s'anava endurint lentament. Però més tendre o més sec era un pa que es menjava amb gust. I amb alegria, perquè la gana no anava escassa i qualsevol aliment, no només el pa, era sempre benvingut.

Al llarg dels segles el pa ha estat un aliment que sempre s'ha menjat, per dir-ho d'alguna manera, amb una certa devoció, tant pel fet de ser un aliment bàsic, una part fonamental de la dieta, com per la seva simbologia religiosa, vinculada als orígens del cristianisme (Jesús de Natzaret repartint el pa entre els apòstols durant el darrer sopar, fent el miracle dels pans i dels peixos...).

De fet, es podria escriure la història dels nostres avantpassats a través de la seva relació amb el pa, de l'escassetat que en algunes èpoques en van patir, de quan el pa blanc era un privilegi dels rics, només accessible per a la gent corrent els dies de festa gran, com si fos un pastís, dels moliners que amb molins d'aigua o de vent molien el blat, de les adulteracions de la farina, dels temps no tan llunyans en què un pa valia un jornal, de la torna, el tall de pa que s'afegia al pa que es comprava quan aquest no arribava al pes que havia de fer...

Recordant aquests dies històries relacionades amb el pa, amb la cultura agrícola i social basada en el conreu dels cereals, els molins fariners i els forns, llegeixo amb sorpresa una notícia sobre els contenidors d'escombraries, en concret d'un nou model que s'incorporarà als existents, dedicat en exclusiva a la matèria orgànica. Parlant d'aquests nous contenidors, la notícia posa exemples del que s'hi haurà d'abocar, i entre els exemples esmenta "el pa sec".

No és que ignori que a les societats opulentes, com la nostra, entre moltes altres restes de menjar cada dia es llencen munts de pa sec a les escombraries. Però si aquest fet em sembla trist i simptomàtic dels mals de la societat en què vivim, encara m'ho sembla més que l'Administració, els responsables polítics, a través dels seus tècnics y especialistes, elevin a la categoria de "norma cívica" aquest comportament lamentable.