24 d’abr. 2020

Dolor i sofriment

Al principi de tot era el no res.
Al final de tot tornarà el no res.
Entremig, moltes foteses.
Llevat del dolor i el sofriment:
també finits, però, de vegades,
encara que potser només sigui
durant un instant,
implacablement infinits.

22 d’abr. 2020

Si ets...

Si ets un tren i vols volar,
si ets un núvol i vols ser un gat,
si ets un peu i vols ser un nas,
si ets vermell i vols ser blau,
si ets un mi i vols ser un fa...
segurament, seguiràs sent el que ets.
I a més, de propina,
seràs un desgraciat.

14 d’abr. 2020

Sobre el funcionament de la memòria, algunes cites

"Els records que jauen en nosaltres no estan gravats sobre pedra; no només tendeixen a esborrar-se amb els anys, sinó que sovint es modifiquen, o fins i tot creixen, incorporant-hi aspectes estranys."
Primo Levi. Els enfonsats i els salvats. Edicions 62, 2000 (p. 21)

"El pas silenciós de la mentida a l'autoengany és útil: qui menteix de bona fe menteix millor, representa millor el seu paper, és cregut més fàcilment pel jutge, l'historiador, el lector, la muller, els fills. Com més s'allunyen els fets, més creix i es perfecciona la construcció de la veritat favorable." Primo Levi, Ibid (p. 25)

"La memoria consciente es frágil, muy inexacta, engañosa porque concede una certeza que no se corresponde con la realidad."
Antonio Muñoz Molina. Babelia, El País, 22/09/2018

"Pero es que, además, lo que percibimos está influenciado por nuestro propio cerebro, de forma que el resultado no es lo que existe 'ahí-afuera', sino una mezcla de estímulos externos y construcción cerebral. Esto lo vemos muy claro en las ilusiones ópticas, que no reflejan fielmente la realidad."
Francisco J. Rubia. La conexión divina, Crítica, 2003 (p. 9)

"Nuestro cerebro crea, almacena, y revisa los recuerdos, utilizándolos constantemente para dar sentido al mundo. Dependemos de la memoria para pensar, aprender, tomar decisiones e interaccionar con otras personas. Cuando la memoria falla, esas facultades mentales esenciales se resienten. Por tanto, la memoria es el adhesivo que aglutina nuestra vida mental. Sin su capacidad unificadora, la conciencia se desvanece."
Eric R. Kandel. "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos", Paidós, 2019 (p. 117)

"Cuando uno evoca una memoria, la memoria se hace inestable y se puede agregar nueva información. En cierta manera, la memoria humana es un acto creativo. Cada vez que evocamos una memoria, la podemos reconstruir, la podemos modificar. Y luego la guardamos, y lo que recordamos al otro día no es el hecho que vivimos, sino el último recuerdo."
Facundo Manes. aprendemosjuntos.elpais.com, 5/9/2019

"La vida no es la que vivimos, sino cómo la recordamos para contarla."
Gabriel García Márquez (citat per Facundo Manes)

"El vértigo del pasado nos sitúa entre la memoria y el olvido."
Mario Benedetti. Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 43)

"Comprendo el impulso, el deseo de querer eliminar o distorsionar las cosas que nos crean dolor, que nos desgarran, porque esto hace más fácil poder enfrentarlas en un cierto momento de nuestra vida."
David Cronenberg (comentant la seva pel.lícula "Spider"). El País, 22/05/2002

10 d’abr. 2020

Veritats incòmodes - 2

"Si la llibertat significa alguna cosa, serà, sobretot, el dret a dir als altres el que no volen sentir." George Orwell (1)

Vaig parlar del cas d'Ulrich Gantz, fill d'un SS. En una entrevista, Gantz explicava que els seus germans no volen parlar d'aquest aspecte del pare, conegut després de la seva mort (la seva pertinença a les SS i la seva participació en assassinats). Els germans, davant d'aquesta revelació, prefereixen posar-s'hi d'esquena, i així poder conservar la imatge "digna, harmoniosa i coherent" a la qual estaven acostumats. Prefereixen la imatge del pare "incompleta", perquè la nova, "sencera", els trasbalsa. No volen assumir que, a més del pare que van conèixer, abans va existir "un altre pare".

En aquest cas, pel que fa a l'existència d'un passat familiar incòmode, "la voluntat de negació" és activa, implica una determinació clara: "no volem mirar això perquè no volem veure el que veuríem; preferim ignorar-ho".

En altres casos, d'entrada no existeix informació sobre els fets conflictius (o presumptes fets). Potser només hi ha alguna pista, una intuïció que potser ens diu que en el relat oficial no tot acaba d'encaixar... Però és només una sensació o intuïció, d'entrada sense concrecions.

En aquests casos, arribar a les concrecions, a la constatació d'eventuals proves, requeriria una voluntat clara, una dedicació, un esforç. I per tant, "com que no hi ha res tangible", és relativament fàcil descartar, i fins i tot desacreditar, aquesta via, aquesta opció "detectivesca". En aquestes circumstàncies, és fàcil donar per bo "el relat que ja es té per bo".

Un altre argument per defugir aquestes eventuals inquisicions és el de "viure en el present": la vida ja ens apressa prou des de diferents bandes, no ens hem d'obsessionar amb el passat, fer-ho és estèril, etc. Són arguments que ens faciliten la decisió "de descartar la curiositat i els dubtes": si no obrim ni remenem els calaixos tancats d'uns episodis de la història, ens estalviarem la possibilitat d'eventuals ensurts desagradables. Sí, millor deixar el passat en pau i ocupar-nos del present!

Continuo. Com que les persones som contradictòries i paradoxals, alhora el que passa és que de vegades (més de les que en som conscients), pot coexistir una actitud molt inquisitiva cap a actuacions "sospitoses" d'altres persones o col.lectius, i alhora una tolerància o voluntat d'ignorància cap a temes o episodis que ens afecten directament. A nosaltres mateixos, individualment, o a algú (o algun col.lectiu) "dels nostres".

Com que som fràgils i tenim por, en general seleccionem les veritats que considerem que podem assumir, i les altres, les que ens incomoden o desestabilitzen, procurem ignorar-les (i si ens fan massa la guitza, fins i tot les neguem amb fermesa).

Constatar aquestes estratègies que adoptem d'equilibris i subjectivitats, aquestes atencions selectives i rigoroses en uns àmbits, acompanyades alhora de desatencions volgudes i flagrants en uns altres, constatar, en definitiva, aquesta falta de coherència general fa que t'adonis, si hi penses, del poqueta cosa que som.

--
(1) La frase crec que és de "Rebel.lió a la granja", la cito de memòria.

8 d’abr. 2020

Veritats incòmodes

"Si queremos entender nuestro pasado, no puede haber tantas páginas en blanco." Eva Peruga (1)

La tardor passada l'escriptora mexicana Elena Poniatowska, de 87 anys, va explicar que el seu primer fill va ser el resultat de la violació que va patir, el 1954, per part del també escriptor mexicà Juan José Arreola. Poniatowska va explicar també que se sentia trasbalsada, a causa dels atacs rebuts posteriorment per part d'algunes persones, sobretot per la família d'Arreola, pel fet d'haver-ho dit. (2)

Fa poc Ulrich Gantz, en una entrevista (3), explicava que quan va morir el seu pare, va accedir a un munt de documentació sobre la vida del seu pare com a SS, inclosa la participació en assassinats massius. Explicava que els seus germans van voler cremar la documentació, però ell va aconseguir que no es fes.

Poniatowska i Gantz tenen en comú que parlen del que alguns no volen sentir. En el cas de Poniatowska, els qui no ho volen sentir són els descendents del seu violador, i en el cas de Gantz, els seus germans.

Tothom és lliure de gestionar el propi passat, o el de la gent que li importa, de la manera que vulgui, però pel mateix motiu ningú no és lliure d'imposar "el seu criteri de gestió" a altres persones, siguin de la pròpia família o alienes. Ningú no té "aquesta llibertat d'imposició", per molt que el fet que altres exerceixin aquesta llibertat l'afecti personalment.

Pel que fa a la Poniatowska i Gantz, considero que són persones que contribueixen a fer un món menys hipòcrita, menys sòrdid, i per tant també més digne. I també més compassiu: perquè la compassió, o si més no "la primera i principal compassió", la mereixen les víctimes, mai els agressors, per molt que els agressors siguin (quan és el cas), "dels nostres".

D'històries com les de la Poniatowska i Gantz en tinc presents també d'altres (com més gran et fas, són més les històries que vas arreplegant i acumulant). Els continguts d'aquestes històries són diferents, i les respectives envergadures i gravetats també (en general molt menors). Però comparteixen aquesta característica comuna, el conflicte entre "la voluntat d'ocultació" d'una part dels implicats, i la "voluntat d'explicació" d'una altra part.

--
(1) "Así se escribe la historia", El Periódico, 9/1/2011
(2) Arreola va morir el 2002. La notícia va sortir al desembre a diferents mitjans de comunicació; jo me'n vaig assabentar per primer cop a través d'un article de La Vanguardia del 14/12/2019.
(3) La Vanguardia, La Contra, 9/3/2020