24 de des. 2023

Crònica d'una mort temuda

(salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2023/12/cronica-duna-mort-temuda.html

22 de des. 2023

Cadena perpètua psiquiàtrica


(salut mental)

7 de des. 2023

Llibres de records

Començo a llegir un llibre de records d'una dona que ara ja passa dels noranta anys. Però al cap de poques pàgines el llibre em comença a decebre i a cansar, i al final el deixo estar.

Parlo de decepció perquè m'havia il.lusionat, poder-lo llegir. Perquè pensava que amb la vida d'aquesta dona es podia haver escrit una gran autobiografia, o una gran novel.la. I en canvi, el text en general és un recull d'anècdotes sense massa importància, i a sobre desordenades. De tot allò realment rellevant de la vida de la seva autora, hi apareix molt poca cosa. 

Suposo que l'autora, això sí, s'ho deu haver passat molt bé, escrivint-lo, i es deu sentir satisfeta del resultat. Dic que ho suposo, però de fet ho sé del cert, perquè el seu fill m'ho ha dit. 

Podria dir el nom d'aquesta dona. I llavors la cosa tindria un interès afegit, perquè pertany a una  família "important". Si digués el nom, alimentaria un altre tipus d'interès, una mica morbós, perquè el que no explica en el seu llibre són fets que es poden qualificar, de manera objectiva, com a truculents, d'aquests que les bones famílies més aviat intenten ocultar.

Res més lluny del meu propòsit, que facilitar aquesta identificació. Ni tampoc tinc cap intenció d'explicar allò que en el relat s'oculta, no es diu. No ho faig per dos motius: perquè no tinc gens d'interès a fer-ho, i perquè, a més, seria una deslleialtat absoluta de cara al fill a través del qual m'he assabentat de les ocultacions que he insinuat. És també per aquest mateix motiu que aquí m'he referit a absències i truculències, però sense donar-ne cap detall o pista, tot i jo estar-ne al cas.

Per a mi, l'interès d'explicar aquesta història (al marge de qui sigui en concret la protagonista principal, i del contingut ocultat en el llibre), és la possibilitat que m'ofereix per parlar d'aquest tema dels llibres de memòries. 

Els llibres de memòries, poc o molt, tots estan escrits així. Amb el propòsit de deixar com a testimoni "un relat determinat". L'objectiu principal (més inconscient o conscient), no acostuma a ser la màxima sinceritat i objectivitat. Es seleccionen continguts, se n'exclouen uns altres, es tracten els temes de la manera que es considera més convenient... 

Per descomptat, cadascú escriu com vol i sobre el que vol. I si algú vol manipular o inventar-se la pròpia vida, doncs ho fa. No passa res. Però llavors potser és una mica abusiu, en aquests casos, parlar de llibres de memòries.

2 de des. 2023

El llibre de l'Eva Igualada

(sobre salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2023/12/el-llibre-de-leva-igualada.html

21 de nov. 2023

Al.lucinacions, deliris i altres invasions

(sobre salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2023/11/allucinacions-deliris-i-altres-invasions.html

16 de nov. 2023

Sobre salut mental

15 de nov. 2023

El Joan i els audiòfons

Arribo a casa del Joan Pintor i em diu que fa dos o tres dies que ha perdut els audiòfons. Que els ha buscat, però que no els troba. També em diu que s'ha posat els que feia servir abans (feia potser dos anys que tenia els nous), i que troba que els vells encara li van força bé, que si més no hi sent millor que sense. 

Em diu que aquests vells que porta ara no sap si són de piles o dels que es carreguen. Se'n treu un, i el remeno una mica (d'audiòfons no en tinc ni idea). Trobo una pestanya, l'estiro i apareix el lloc de la pila. Però no n'hi ha cap. Miro l'altre audiòfon, i igual, no té tampoc pila.

Com que m'havia dit que li anaven bé, podria haver-me callat, i ell hauria seguit convençut que funcionaven. I a més, com que no hi ha piles, resulta que tenen l'avantatge que funcionen "sense sorolls ni xiulets", una meravella. Però he fet la manipulació al davant seu, ell ho ha vist tot. 

Malgrat la claredat de la situació, com que ell pensava que funcionaven i que hi sentia més bé, encara em pregunta: "Me'ls poso o no?" I jo li dic que faci el que li sembli millor.

És clar, ara caldrà pensar què cal fer, perquè uns audiòfons nous són molt cars, i els vells, a banda del tema de les piles, els va deixar de fer servir perquè no funcionaven gaire bé. Un bon problema, perquè al Joan no li sobren els diners.

11 de nov. 2023

El Joan Pintor i l'Edvard Munch

Li porto al Joan Pintor dos llibres que m'havia trobat a un punt de reciclatge. Un és de pintures figuratives de la primera meitat del segle passat, de pintors espanyols, i l'altre d'obra d'Edvard Munch. Són dos llibres molt ben editats, amb unes reproduccions excel.lents. Abans de dur-los-hi, a casa algunes estones aprofito per mirar-me'ls, i els gaudeixo.

El Joan m'agraeix que li hagi dut els llibres. Després, hi dona un primer cop d'ull, i em sobta que, de seguida, hi troba algunes pegues. Tant en els quadres figuratius de pintors espanyols com en els d'Edvard Munch. Em diu que hi ha coses "que no estan bé", que això o allò s'hauria d'haver pintat d'una altra manera...

El Joan, ja ho he explicat altres vegades, durant molts anys va ser un pintor aficionat; tenia un bon domini del color i era capaç de fer quadres força dignes (i també altres de menys reeixits). Quadres en general "correctes", però òbviament d'una qualitat molt allunyada dels quadres dels pintors dels dos llibres. 

Ell sempre ha estat convençut que, si com a pintor no va triomfar, va ser "perquè no tenia padrins". Està tan convençut de la seva qualitat com a pintor que totes les parets de casa seva les té atapeïdes de quadres seus. Tots seus, de ningú més. I de tots és capaç de fer-ne elogis (i de cap li he sentit la més petita crítica). La part bona d'això és que ell està molt satisfet de la seva obra, i del seu nivell com a pintor, i això, tenir l'autoestima alta, sempre va bé.

D'altra banda, els seus comentaris sobre els quadres dels dos llibres a mi em recorden una altra història. Temps enrere, un dia vaig tenir l'ocurrència (la mala idea), de dur-li reproduccions de tres retrats que vaig fer jo quan era jove, i dels quals, encara ara, n'estic força content: considero que, sense ser extraordinaris, tenen un punt d'originalitat, i que alhora com a retrats van quedar força bé.

Els hi vaig ensenyar, i ell, als tres, els hi va trobar pegues: de dibuix, de color o de composició. Em va sorprendre, no ho puc negar. És clar, relativament, perquè ja fa anys que sé el peu que calça. A més, encara que jo no tingui una autoimatge com a ex-pintor inflada com la seva, si és el cas que considero que una cosa m'ha sortit mínimament correcta (pintura, dibuix, text, el que sigui), m'afecten poc les eventuals crítiques negatives que me'n puguin fer. Encara que sigui "una persona entesa" qui me les faci. De manera que aquell dia només vaig pensar que havia badat duent-li al Joan aquelles reproduccions (ho vaig fer perquè ell feia dies que m'insistia, "ensenya'm alguna cosa que hagis pintat tu").

Si no fos així, si llavors els seus comentaris m'haguessin afectat ni que fos una mica, ara aquesta mica d'afectació s'hauria dissolt com un terròs de sucre en un torrent, després de veure com ell era capaç de trobar també pegues a les obres de Munch. Unes obres que a mi em semblen absolutament esplèndides.

De fet, si vull, ara fins i tot em puc sentir orgullós de les crítiques que em va fer llavors: em va tractar igual que a l'Edvard Munch!

8 de nov. 2023

Els arrossos de la Rosa

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/11/la-rosa.html

1 de nov. 2023

Les petjades

Les petjades que deixem 
a la sorra de la platja
les onades les esborren.
Quan plou, dels camins polsegosos
també en desapareixen les petjades.
Tot desapareix: encara que vulguem 
que del nostre pas per la vida
en perduri alguna cosa,
i amb aquest propòsit deixem marcades
les nostres petjades en un bloc de formigó,
després, també arribarà un dia
que no en quedarà res.

30 d’oct. 2023

La visita al cementiri

Cada dia, a la tarda, surt de casa i agafa el camí que va cap al cementiri. Amb el seu pas lent, ajudant-se amb el bastó, arriba fins a la porta. Està tancada. A través de la reixa, mira el passadís de nínxols que li queda al davant. Cap al fons, un test a terra li serveix de referència per ubicar el nínxol que busca amb la mirada. Des de la porta, gairebé no es veu. Hi ha enterrat el seu fill.

Com que el camí que va al cementiri també va a altres llocs, de vegades ja m'hi havia trobat la Joana, i pensava que anava a fer un tomb. Aquesta vegada la veig just quan està davant la porta del cementiri, aturada, mirant cap a l'altra banda de la reixa. 

M'hi acosto, i llavors m'ho explica. Que cada dia hi ve, i que encara que la seva tristesa a causa de la mort del seu fill sigui immensa, la consola una mica, aquesta petita estona diària "que està a la vora d'ell".

22 d’oct. 2023

La cosa "trans", continuació

14 d’oct. 2023

La Patrícia i l'Ivan

La Patrícia em parla de l'Ivan, un amic seu al qual li han diagnosticat un càncer. D'aquí a uns dies l'operaran, i ja sap que, anant bé, el resultat de l'operació serà que després tindrà una vida més limitada. La Patrícia diu que a l'Ivan l'esgarrifa, aquesta vida limitada que l'espera després de l'operació, "que no la vol". Però alhora, no es planteja no fer-se l'operació.

Li pregunto a la Patrícia l'edat de l'Ivan, i em diu que voreja els vuitanta anys. Li dic que als vuitanta anys ja hem viscut molt, i que si hi arribem, i llavors resulta que com hem de viure, "des del nostre punt de vista", ja no ens sembla acceptable (a causa del nostre envelliment, malalties, dependències, expectatives frustrades o el que sigui), ningú no ens obliga a seguir vivint. 

La Patrícia em diu que és veritat, que ja ho sap; "que ella i jo" això ho tenim molt clar, però que no tothom és com nosaltres.

Jo em quedo callat. Perquè la Patrícia té una qualitat de vida del tot lamentable, amb una llarga col.lecció de malalties que l'assetgen i la torturen, amb un munt de dolors diferents, de vegades molt forts, desesperants. A causa de tants mals, té una autonomia molt limitada, encongida i empobrida, tota plena "de malaltia i degradació", sense espai per a res més. La seva agenda està plena de visites a diferents especialistes, que li fan fer tota mena de proves i tractaments (de dubtosa utilitat). Això, a banda de les visites extres als serveis d'urgències, quan té alguna de les seves crisis més fortes.

La Patrícia, quan parla de l'Ivan té les idees molt clares, però quan parla d'ella mateixa...

6 d’oct. 2023

Els pares de la Roser

S'havien casat pel civil durant la guerra, quan la mare va quedar embarassada del germà gran de la Roser. Després, a l'acabar la guerra, es van tornar a casar per l'Església, a causa de la por de ser assenyalats i potser tenir embolics, en aquell nou ambient nacionalcatòlic que ho condicionava tot. El pare no era gens creient, però la mare sí. El problema era que ella, encara que no estigués batejada com a tal, se sentia protestant. De manera que es van casar per l'Església una protestant i un ateu.

Uns anys després d'acabada la guerra va néixer la Roser. La seva mare llavors els dissabtes o diumenges anava a unes reunions o celebracions de protestants que es feien d'amagat en un pis. El pare ho sabia, i no s'hi oposava, però havia posat una condició a la seva dona: que no es bategés mai pel ritu protestant.

Un dia, malgrat els advertiments del marit, la mare va decidir batejar-se. I com que el bateig era per immersió, quan va tornar a casa encara tenia els cabells molls. Quan el pare la va veure entrar amb els cabells molls, va cridar els fills i els va fer seure un a cada banda de la taula. A la mare la va fer seure en una cadira apartada de la taula. I aleshores, dirigint-se als fills, els va dir que "aquella" ja no era la seva mare. Que a partir de llavors seria la seva criada, i menjaria a la cuina.

La Roser llavors tenia vuit o deu anys, i era ja una nena amb molta personalitat. La relació amb el seu pare no era bona, la molestava el seu autoritarisme, i aquella humiliació de la mare la va afectar molt. Ella, com el pare, no se sentia creient, però de vegades acompanyava la mare a les seves reunions, perquè li agradava estar amb ella, sobretot si l'alternativa era quedar-se a casa amb el pare. I llavors, després d'aquella escena terrible, va començar a pensar com es podria venjar del pare. Perquè amb els seus vuit o deu anys el que llavors volia era això, venjar-se'n, aquest era el sentiment i la determinació que tenia.

Va passar el temps. Quan ja era adolescent i tenia més llibertat de moviments va començar a anar de manera regular a les reunions dels protestants, i li va dir al pastor que es volia batejar. I després del període de catequesi preceptiu, la van batejar. Igual que a la seva mare, per immersió.

Va tornar a casa amb els cabells ben molls, i quan es va trobar davant del seu pare el va mirar de manera desafiant, sense dir-li res. I el seu pare, després de mirar-la fixament una estona, tampoc no va dir res, va fer mitja volta i va sortir del menjador.

Després del bateig, la Roser va deixar d'anar a les reunions dels protestants, no hi va tornar més. Un dia, el pastor, estranyat, la va anar a veure, i li va preguntar què havia passat. I ella li va dir la veritat, que si s'havia volgut batejar havia sigut només per donar una lliçó al seu pare, però que no creia en res de tot allò. El pastor es va escandalitzar, li va dir que era una noia perversa i que segur que aniria a l'infern.

Poc després, quan tenia setze anys va marxar de casa. Sense l'autorització paterna, i sense que el seu pare fes cap intent de retenir-la, o de fer-la tornar després. A partir de llavors la Roser va viure de manera independent, al principi amb bastants dificultats (explicar el que llavors va anar passant ja és una altra història). Després de marxar va mantenir sempre el contacte amb la mare, però amb el pare durant anys no hi va parlar. Ni ella entenia gens de ganes, ni ell va demostrar-hi gens d'interès.

La Roser ara és una dona gran. Està bastant malalta, o molt, però conserva el cap ben clar. Diu que està cansada de viure, a causa dels seus mals i de tot el que ha viscut. Un dels dies que la vaig a veure m'explica, entremig d'altres històries, aquesta història dels batejos.

4 d’oct. 2023

Sobre el tema trans

27 de set. 2023

La Villa Maria

24 de set. 2023

Tenir l'oportunitat

(familia sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/09/tenir-loportunitat.html

22 de set. 2023

'Dígame', 5 de gener de 1965

Entremig dels matolls d'un parc hi veig uns papers. M'hi acosto, amb la intenció d'arreplegar-los i llençar-los a una paperera. Però llavors veig que són uns quants exemplars d'una revista antiga, Dígame, dels anys 60 del segle passat. 

Els agafo, m'assec a un banc i els fullejo. I en l'exemplar del 5 de gener de 1965 hi veig una notícia sobre el retorn a Espanya d'unes monges dominiques, a causa de la persecució que havien patit al Congo. Llavors al Congo hi havia una guerra civil, entre els "simba", que havien agafat el control de la part nord-oriental del país, i el Govern (la República Democràtica del Congo havia aconseguit la seva independència cinc anys abans).

Com que quan era jove l'Assumpta havia estat al Congo i sempre s'ha interessat per la seva situació (encara hi manté contactes), uns dies després, quan la vaig a veure, li porto aquesta revista. Li fa il.lusió, i llavors em comença a explicar coses d'aquells anys, perquè llavors ella hi era, al Congo, fent de mestra en un projecte de l'Institut de Missioneres Seculars (IMS), al qual pertany.

Em diu que recorda els grups de monges que van haver de fugir de les zones més conflictives, i alguna que va morir assassinada. De les que van poder fugir, un grup les van acollir en una casa de l'IMS a Kinshasa.

A l'article de la revista també diu que amb les monges que van tornar a Madrid hi anava el periodista de l'ABC Luis María Ansón, que havia anat al Congo com a enviat especial del diari. L'Assumpta diu que va coincidir un dia amb ell, i que el Luis María Ansón el va decebre molt, a causa de les seves opinions racistes, tan extremes, que una companya de l'Assumpta el va fer callar.

També m'explica l'Assumpta que a l'escola on ella donava classes tenien un vigilant, un home amb mitja cara completament destrossada i que feia molta angúnia: si li miraves de perfil la banda bona, era normal, però l'altra banda era espantosa.

Quan buscaven un home per fer la feina de vigilant a l'escola, es van presentar uns quants candidats. Llavors, l'Assumpta va argumentar que aquell home, amb aquella cara, seria impossible que trobés feina enlloc, de manera que li havien de donar la feina a ell. D'altra banda, la cara no era l'únic factor en contra seu, ja que abans havia sigut un simba, i ves a saber què havia fet, com a tal. Les monges coneixien aquest passat seu, però van decidir confiar en ell. I no se'n van penedir mai: va tenir sempre un comportament impecable, del tot exemplar.

Després de deu anys al Congo, a l'Assumpta l'IMS li va demanar que anés a Espanya, perquè assumís unes altres feines. A Espanya s'hi va estar uns tres anys, i després va tornar al Congo, a fer de mestra allí una altra vegada. S'hi va estar uns altres tres anys, fins que el seu pare es va posar malalt i va tornar per ajudar la seva mare.

L'Assumpta de vegades ja m'havia explicat històries dels seus anys al Congo, però aquest episodi de la revolta dels simbas i les monges perseguides, el de la trobada amb Luis María Ansón, i el de la contractació del vigilant, encara no me'ls havia explicat.

Me'ls ha explicat, al capdavall, com a resultat d'aquesta curiosa coincidència, d'aquesta cadena d'atzars: la troballa casual per part meva entre uns matolls d'aquests números de la revista Dígame dels anys 60, i al fet que llavors jo m'assegués a un banc i en fulleges alguns exemplars, i hi trobés precisament aquesta notícia.

Vethoaquí, quines casualitats més curioses...

18 de set. 2023

Dibreiel, Koliel, Uriel

(família sobrevinguda, a través d'un parent una mica parent...)

https://senseseny.blogspot.com/2023/09/dibreiel-koliel-uriel.html

17 de set. 2023

Sobre el final de la vida

12 de set. 2023

Coses LGTBIQ


Vocacions i identitats

10 de set. 2023

Sobre els records

8 de set. 2023

Sobre salut mental

Al.lucinacions neurològiques i psiquiàtriques
https://horitzontal.blogspot.com/2023/09/allucinacions-neurologiques-i.html

La Yolanda, com a exemple
http://horitzontal.blogspot.com/2023/09/la-yolanda-com-exemple.html

6 de set. 2023

Mules i camins de ferradura

Quan encara no hi havia tractors, el Ciscu feia de tractant de mules. El negoci li havia anat sempre força bé. En els seus millors temps, el Ciscu era un tractant molt conegut. Tot i ser d'un poblet d'Alta Ribagorça aragonesa, una vegada (fa potser quaranta-cinc anys), a la Garrotxa, vaig parlar amb un altre antic tractant de bestiar, i aquell home recordava el Ciscu, el tenia present, tot i moure's l'un i l'altre per comarques tan allunyades (i més, tenint en compte que els seus desplaçaments pel territori com a tractants de bestiar, d'una fira a una altra, eren "a pas de mula", o de vaca...).

El Ciscu, com tota la gent de la seva generació, va enganxar la transició dels animals als motors, però com que ell es movia sobretot per zones de muntanya, amb molts pobles llavors només accessibles per camins de ferradura, va ser dels últims tractants de mules actius. De fet, no va saber veure l'abast dels canvis que s'estaven produint, irreversibles. I quan tothom ja es desfeia de les mules que tenia, ell no les va vendre, amb l'argument que hi havia zones de muntanya a les quals els tractors no hi podrien arribar mai, i que, per tant, algun dia es tornaria a revalorar el seu preu. 

No va ser així: de mica en mica les pistes van anar substituint els camins de ferradura. I als pobles on no van arribar les pistes, els seus habitants en van marxar, van quedar deshabitats. El resultat de tot plegat va ser que al final el Ciscu va quedar completament arruïnat. 

Amb les mules no va saber preveure el futur. Però era un home decidit, i llavors no es va arrupir: va començar una altra vegada, amb una trentena d'ovelles, que d'entrada no va poder pagar. Les va quedar a deure, perquè no tenia ni una pesseta. Aquelles poques ovelles, uns quants anys després, quan jo vaig arribar a aquelles muntanyes s'havien convertit ja en un dels ramats més grans de l'Alta Ribagorça, de més de vuit-centes ovelles, ben seleccionades i ben cuidades, que cada any parien un munt de corders. L'antic i important tractant de mules, llavors amb l'ajuda del seu fill gran, ja era un important i respectat pastor d'ovelles.

Fa gairebé cinquanta anys, amb ell i el seu ramat vaig fer algunes cabaneres, traginant el ramat d'unes a unes altres pastures. També vam conviure temporades a un dels pobles de la seva transhumància, i el vaig acompanyar, algun estiu, quan pujava el ramat més amunt, als comuns del seu poble, on feien un únic ramat amb les ovelles dels altres pastors que llavors encara hi havia al poble.

Ell i el seu fill eren bons pastors tant de corral com del defora. Ho dic així perquè un pastor que sigui bo pasturant el ramat, però que no ho sigui feinejant al corral, no pot prosperar; sobretot durant les temporades de cria, al corral hi ha molta feina, i no fàcil de fer. 

Ells, pare i fill, a més tenien un do que a mi em deixava bocabadat. Perquè entre ells dos, per exemple al vespre, a la vora del foc, podien parlar de qualsevol de les seves vuit-centes ovelles, i tots dos sabien de quina parlava l'altre, a partir d'alguna referència que es donaven; les coneixien totes, mentre que jo les veia totes iguals, llevat que tinguessin taques o clapes que les diferenciessin bé, cosa a més poc habitual, perquè gairebé totes eren completament blanques.

D'això ara ja fa gairebé quaranta anys; el pare fa temps que és mort, el fill ja és gran, i a més dels anys té poca salut, ja no pot fer de pastor. I qui porta ara el ramat és el net. Jo, que llavors havia tombat per aquelles muntanyes, ara en visc molt lluny, però tinc molts bons records d'aquells anys, d'aquella vida, d'aquella gent.

I pel que fa a les mules, a banda d'alguna que encara vaig arribar a veure a algun bosc, desemboscant troncs, ara fa molts anys que les úniques mules que alguna vegada veig són les que surten a alguna pel.lícula de l'Oest com a animals de càrrega (o a alguna pel.lícula de la Primera Guerra Mundial, traginant munició o arrossegant canons).

4 de set. 2023

El Raül i els didalets d'aiguardent

El Raül diu que quan era petit, quan tenia quatre anys, el seu pare, a ell i als seus germans de sis i set anys, al matí, en dejú, els donava un gotet amb un través de dit d'aiguardent, i després una galeta. Els feia beure l'aiguardent a la força, els deia que així s'acostumarien a l'alcohol, perquè era important aprendre a beure bé. El Raül diu que les primeres vegades era horrorós, l'aiguardent li cremava la gola i li regirava la panxa, però que després s'hi va anar acostumant.

Del vi, diu que si menges llenties i beus un o dos gots de vi, això no fa mal a ningú, que va bé. Perquè el vi porta nutrients necessaris, que això ja ho saben bé els metges que no tenen prejudicis. A continuació, el Raül defensa l'alcohol de la cervesa, diu que és diferent del del vi, no només per la graduació, sinó per la composició. Diu que l'alcohol de la cervesa és millor, més saludable, que el del vi.

Però quan s'anima realment, quan arriba a la veritable eufòria, és quan comença a fer elogis de la marihuana, de la qual diu que gairebé hauria de ser obligatòria, ja que així la gent estaria més relaxada, contenta, i hi hauria menys conflictes.

Jo he anat a veure l'Eduard, i a casa seva he coincidit amb aquest amic seu, que jo no coneixia. Una bona sorpresa. Com que m'adono que no tindria cap sentit ni utilitat fer el més petit comentari sobre el que diu (és un fervent apòstol de la religió de l'alcohol i la marihuana), no el faig. Només escolto.

Escolto bocabadat, i alhora inquiet. Perquè sé que l'Eduard, fa uns quants anys, a causa dels seus consums va acabar a un psiquiàtric. I tots aquests elogis de l'alcohol i les marihuanes suposo que deuen fer que la germana de l'Eduard més aviat s'esgarrifi. Està asseguda a l'altra part de la sala, callada, fent veure que llegeix un llibre.

2 de set. 2023

El primer tren del matí

Amb la Lívia hem decidit agafar el primer tren del matí per anar al poble. A quarts de set arribem a l'estació del Passeig de Gràcia i, abans de baixar al vestíbul, al davant de la porta d'una botiga de luxe, damunt d'uns cartrons, hi veiem el Domingo dormint. Com és habitual en ell, no porta cap bossa ni motxilla, només la roba posada (pantalons i samarreta) i les sabates. Si fos l'hivern, aniria igual, només amb un jersei o jaqueta afegits.

Li faig una foto de record, i deixo que segueixi dormint, sense dir-li res, tot i que a aquesta hora ja és completament de dia. Altres vegades, també a aquesta hora, ja l'he trobat dormint al davant d'alguna de les botigues que hi ha al costat de l'estació. M'imagino que dorm aquí perquè, com que és un lloc molt cèntric i amb molta visibilitat, i al costat de l'estació, es deu sentir més protegit.

Amb la Lívia baixem al vestíbul, comprem els bitllets, i després ens prenem un cafè al bar del vestíbul, perquè encara falten uns vint minuts pel nostre tren.

Mentre estem al bar, apareix al vestíbul el Domingo. De seguida ens veu i se'ns acosta, amb la cara riallera. Jo, si hagués dormit al carrer com ell, damunt d'uns cartrons, ara estaria ben desmanegat i adolorit, però ell diu que ja hi està acostumat.

Ens pregunta si anem cap al poble, i li diem que sí. Després ens diu que és el seu sant, i és veritat, és sant Domènec (d'aquesta trobada ja fa uns dies). Li diem que el convidem, i demana un cafè amb llet i una pasta, i més que menjar-s'ho, ho devora. La Lívia es queda parada, de veure com ho engoleix, com un gos, amb els ulls fixos en la pasta i la tassa, sense dirigir-nos ni una mirada, fins que s'ho acaba. Llavors sí, ens mira un altre cop, i torna a somriure.

Li pregunto quin programa té, i em diu que primer anirà a la Meridiana, i després a Sant Andreu, i després ja no recordo a quin altre lloc. Uns llocs, ens aclareix, "bons" per als seus propòsits, que no especifica, però que no són cap secret: captar, fer una mica de llàstima i arreplegar uns dinerets.

Aquest mateix dia, ja al poble, trobo el seu germà pel carrer, i em pregunta si fa molt que no he vist el Domingo. I li dic que tot just l'he vist fa unes hores, però no li dic "com l'he vist". Al poble tothom ho sap, la vida que fa quan va a Barcelona (o a alguna altra ciutat), però no cal fer safareig.

25 d’ag. 2023

La Silvestra

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/08/la-silvestra.html

23 d’ag. 2023

Dones, futbol i transicions

(temes LGTBIQ...)

https://eldimoniescuat.blogspot.com/2023/08/dones-futbol-i-transicions.html

22 d’ag. 2023

Inventari de monges

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/08/inventari-de-monges.html

20 d’ag. 2023

El jardiner i la memòria / 2

(històries familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/08/el-jardiner-i-la-memoria-2.html

17 d’ag. 2023

Els dos amics

Al poble el Joan Pintor hi tenia dos amics. Amb els dos hi tenia molta relació: amb cada un sortia a fer excursions, o feia volts pels pobles del voltant, o anava a dinar de tant en tant a algun restaurant.

Després de caure al pis de Barcelona el Joan ja no va poder tornar a la seva casa del poble. La vida li va canviar completament, en molts aspectes. A partir de llavors, quan jo anava al poble i em trobava pel carrer algun d'aquells dos amics seus, sempre em preguntaven què feia el Joan. I jo els ho explicava, i també els deia que, si alguna estona li feien una trucada, ell ho agrairia. I alguna vegada li trucaven. Durant un temps, les trobades meves amb ells anaven així.

Ara ja fa més de dos anys, de la caiguda del Joan. I les últimes vegades que he anat al poble, quan m'he trobat algun d'aquells dos amics seus, ja no m'han preguntat res. Cap dels dos. És com si el Joan ja no existís, per a ells. 

I jo, quan els veig, tampoc no els en dic res, perquè penso que ja els ho vaig dir prou, que si com a mínim el trucaven algun dia, ell estaria content, de manera que no em sembla que ara toqui seguir insistint. 

És clar, a mi això se'm fa estrany, aquest oblit o desinterès absolut actual per part seva, tenint en compte la relació estreta que, durant bastants anys, hi va haver entre ells. Però és així.

Quan jo vaig a veure el Joan, si li dic que he anat al poble sovint em pregunta si els he vist. I llavors, encara que els hagi vist, potser li dic que no. O li dic que sí, que els he vist, i que m'han preguntat què feia, i m'han encarregat que li donés records de part d'ells. I el Joan està content: els seus amics encara el tenen present.

De vegades està bé, dir alguna mentida, és una bona obra...

15 d’ag. 2023

Recordar, pensar, escriure...


(temes familiars)

12 d’ag. 2023

Els PrEP: "Volem follar sense preservatius!"

(sobre le tema del títol)

https://eldimoniescuat.blogspot.com/2023/08/els-prep-volem-follar-sense-preservatius.html

6 d’ag. 2023

Orígens apòcrifs de la ideologia queer

(doncs sobre això...)

https://eldimoniescuat.blogspot.com/2023/08/origens-apocrifs-de-la-ideologia-queer.html

30 de jul. 2023

Monges

(històries familiars)

28 de jul. 2023

L'agulla i el paller

Abans de començar a buscar
una agulla a dins d'un paller,
s'ha de saber, de tots els pallers, 
en quin paller cal buscar-la.
A més, cal que sigui cert,
que l'agulla està en un paller.
I si en lloc d'estar en un paller
està al fons d'una bassa?
I encara més important:
Realment existeix, l'agulla que busquem?
I si resulta que és una agulla
que no ha existit mai?
D'altra banda, i en qualsevol cas,
també és cert que buscar
una agulla en un paller,
fins i tot si no hi ha ni agulla ni paller,
pot omplir de sentit tota una vida.

24 de jul. 2023

Ella

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/07/ella.html

23 de jul. 2023

Anar a plegar caramels

Quan al poble es bateja una criatura, després de la cerimònia a l'església hi ha famílies que conserven el costum de, des de la finestra de casa seva, llençar caramels al carrer, perquè la mainada que ja s'hi ha congregat els arreplegui.

La Marta fa uns dies va anar a un bateig, i després també va anar a arreplegar caramels, i en va recollir uns quants. Ara, però, està tota escruixida, adolorida, abatuda a la butaca de casa seva, sense moure's, perquè li fan mal les cames i l'esquena. I és que la Marta no és cap criatura, té ja noranta-tres anys... És normal, amb aquesta motxilla d'anys, que tant ajupir-se per arreplegar caramels, disputant-los a la mainada, li hagi passat factura.

M'ho explica el seu fill, i també em diu que ara la seva mare s'entreté molt llegint, perquè és una gran lectora. Em diu que fa poc va acabar un llibre "molt gruixut", i que ara n'està llegint un altre "d'encara més gruixut".

Li pregunto quin llibre és, el que ara llegeix la seva mare, i em diu que no ho sap. Però que va mirar les pàgines que té, "i en té més de mil!" I m'ho repeteix, posant-hi molt d'èmfasi, "Més de mil!" I després afegeix, per tal que jo no em confongui: "En canvi, jo no llegeixo res".

Entesos, em queda clar... i li dic que, alguna estona, passaré a saludar la seva mare.

21 de jul. 2023

Dues mirades

(família sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/07/dues-mirades.html

16 de jul. 2023

Trenta quilos de més

Quan arribo a casa de l'Enric la porta està oberta. Saludo des de l'entrada i, com que ningú no diu res, entro. El trobo a la cuina, enfeinat, amb una mà agafat al caminador, i amb l'altra menjant-se un préssec. Al damunt de la taula hi té també un plàtan i un iogurt.

Feia potser sis anys que no el veia (viu molt lluny, i anar-lo a veure és un viatge llarg). D'entrada em costa reconèixer-lo, de tant que s'ha envellit i engreixat. Pel que fa al pes, li sobren com a mínim trenta quilos, i trenta quilos de més són molts. En aquests casos, sempre penso en sacs de guix, ciment o morter: com que jo n'havia remenat molts, sé com és de feixuc traginar-ne un, de vint, o vint-i-cinc, quaranta o cinquanta quilos. De manera que m'imagino qui sigui, que s'ha engreixat molt, tot el dia amb un sac d'aquests al damunt. Espantós.

D'altra banda, no són només els quilos, ja que en el cas de l'Enric a sobre hi ha el parkinson, l'artrosi, el colesterol i algunes coses més. I tot plegat, és clar, li complica encara més la mobilitat i la vida. Si surt al carrer, ara ja l'han de dur en una cadira de rodes. Per dins de casa, el poc que es mou és amb un caminador, arrossegant els peus, que de vegades sembla que els tingui de plom i inarticulats. Necessita ajuda per seure o alçar-se d'una cadira, per vestir-se, per anar al vàter, per estirar-se al llit... Per a tot.

Al cap d'un moment d'arribar jo, arriba la seva dona. Em diu que havia deixat la porta oberta perquè havia anat a casa d'una veïna i sabia que jo estava a punt d'arribar. A ell li diu que falta només mitja hora per dinar, i fica a la nevera el plàtan i el iogurt. 

Li dic a l'Enric que trobo que s'ha engreixat molt, i llavors ell em diu, tan tranquil, que no es veu gras. I jo, és clar, amb la seva resposta em quedo desconcertat. La seva dona em mira i somriu. Ella somriu sovint; a ella també li sobren uns quants quilos, però els seus no li impedeixen anar fent tot el que li calgui fer: és el puntal de la casa, atenta a tot, sense ella no funcionaria res (ha tingut també problemes de salut, però és una dona amb una voluntat de ferro).

Després, al cap de mitja hora, el dinar no és precisament lleuger, al contrari. Primer, una amanida amb formatge i embotits. A continuació, una escudella amb botifarra negra, blanca, altres parts del porc, col i pasta de sopa. Després, llonganissa tendra amb patates fregides. I de postres, préssec amb almívar i flam. Una cosa del tot desmesurada.

Com que m'ha impressionat veure'l a ell tan gras, i les dificultats que té per moure's, mentre dinem m'atreveixo a dir-los que, potser, el tema del menjar se l'haurien de replantejar una mica. Els dic que abans, fa uns anys, que ell mengés molt no era un problema, perquè després ho cremava tot, feinejant pels corrals, segant i arreplegant l'herba, pasturant el ramat... Però ara, tot el dia sense fer res, tot el que menja es converteix en greix, en quilos. A més, el curiós és que, abans, quan treballava, era una persona molt frugal, no feia mai excessos, amb el menjar.

De tota manera, em vaig adonant que no té sentit dir res. No en té perquè veig que difícilment canviarà res. Perquè per a ell menjar es veu que és l'únic plaer que li queda: tota la seva vida ha sigut treballar, i treballar, i treballar... Malgrat els anys i les malalties, encara ara li agradaria poder seguir treballant, i com que no pot, se sent un inútil, i sentir-se inútil li provoca malestar i ansietat, i llavors menja per apaivagar-la... Un embolic. 

Per part d'ella, encara que s'adoni del que passa, està atrapada en aquesta dinàmica, i no es veu amb cor d'intentar modificar-la. Entre altres coses, perquè a sobre ell li fa poc cas. De vegades, el que és pitjor, fins i tot és desconsiderat o impertinent, amb ella, cosa que ja és un despropòsit total, perquè depèn d'ella absolutament.

Vaja, que el més probable és que seguirà tot igual, ell amb aquest munt de quilos, i afegint-n'hi de nous. I a causa dels quilos i les malalties, cada vegada amb més problemes. I ella, cada vegada amb els braços i l'esquena més adolorits, a causa dels esforços que ha de fer per ajudar-lo a ell. Fins al dia que ella peti, i ja no el pugui ajudar, i llavors sigui ella qui també necessiti ajuda.

La situació de casa seva, d'ells, és com la d'un barco vell i amb el casc esquerdat, cada vegada amb les esquerdes més grans, amb la bodega més plena d'aigua, cada vegada més decantat i amb la línia de flotació més submergida...

12 de jul. 2023

Les dues vaques (actualització)

Fa gairebé quatre anys em van explicar una història de dues vaques. Fa unes setmanes, la mateixa persona me la van tornar a explicar. Aquesta vegada la història era una mica diferent. No els elements fonamentals, que seguien sent els mateixos, però sí alguns detalls. Insisteixo, la història seguia sent la mateixa, els canvis eren petits detalls i, sobretot, "del color de l'exposició", les proporcions, els adjectius... El resultat era una història sens dubte més atractiva i divertida que la primera.

Naturalment, podria ser que el meu record de fa uns anys em fallés, al fer la comparació. Però resulta que llavors ho vaig escriure. De manera que la referència que ara, avui, jo tinc, ja no és "el que aquella persona em va dir", sinó el que llavors jo vaig escriure. De la primera vegada, avui el "meu" record ja no són les seves paraules, sinó les meves. 

Tinc clar que si llavors el relat hagués sigut més acolorit, com el d'ara fa uns dies, segur que jo ho hauria reflectit, quan vaig fer-ne una nota fa uns anys. Perquè incorporar-ho hauria anat a favor de l'atractiu de la història explicada. És a dir, que si fa uns anys no ho vaig recollir, segur que va ser perquè, en aquell primer relat, alguns detalls, i aquesta cosa més amanida o espurnejant d'ara, "no hi era". 

Tot això, és clar, no té res a veure amb què va passar exactament, fa una pila d'anys, amb aquelles dues vaques. Aquesta ja és una altra història, ben diferent. Aquí només parlo de "relats", de les versions que es poden originar a partir d'uns fets, de les posteriors cròniques, d'un mateix o diferents cronistes (escrites amb referències de primera mà, segona o la que sigui), de l'exactitud i fiabilitat d'aquests relats, etc. 

Duent-ho a un extrem: de vegades pot passar -i passa- "que dues vaques d'una crònica" en realitat no van existir mai, o potser eren dos conills...

Per acabar. La nota sobre la història de les dues vaques (de contingut més auster) que vaig escriure fa uns anys era aquesta:

https://passavolant.blogspot.com/2019/11/les-dues-vaques.html

11 de jul. 2023

El Revolt de les Monges - 9


https://senseseny.blogspot.com/2023/07/el-revolt-de-les-monges-9.html

9 de jul. 2023

Pasta de dents

(família sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/07/pasta-de-dents.html

8 de jul. 2023

Retalles allò que incomoda


Retalles allò que incomoda.
Emblanquines el que fa lleig.
Silencies algunes dissonàncies
i ressaltes les harmonies.
Amplies el que és irrellevant,
per tal de dissimular millor el que ocultes.
Tot ho tens en comptem, tot ho adaptes 
de cara a la coherència del teu relat.
I si llavors algú qüestiona el que dius,
tu ho remates dient 
que cadascú té el seu punt de vista.

7 de jul. 2023

La salamandra i el SPSS

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/07/la-salamandra-i-el-spss.html

3 de jul. 2023

La visita dels meus pares a A

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/07/la-visita-dels-meus-pares-a.html

26 de juny 2023

Gràcies a Monsenyor

Un dia un guàrdia civil va fer seure a la taula de la cuina la seva dona i les seves dues filles, aleshores adolescents i que començaven a voler anar una mica al seu aire. Això passava a finals dels anys seixanta, a un poble de muntanya. Llavors, ell dret i les tres assegudes, va desenfundar la pistola, la va posar damunt la taula i, a continuació, molt seriós, va dir a les tres dones: "Si alguna em fa avergonyir, la mato".

La història l'explica P, l'home que uns anys després es va casar amb una de les filles. Ho explica durant una llarga sobretaula durant la qual ell i el seu germà, A, van enllaçant diferents anècdotes, unes de quan eren petits i altres de posteriors. Ells parlen, i jo escolto, bocabadat.

Després, quan amb A marxem de casa del seu germà, li dic que m'ho he passat molt bé, amb tantes històries, unes curioses, unes altres divertides, unes altres dramàtiques... Com la del pastor que, un dia, es va mudar i, ben mudat, se'n va anar cap a un roure que ja tenia ullat i es va penjar.

Li dic a A, amb el qual som amics des de fa cinquanta anys, que, ves per on, resulta que els dos hem d'estar agraïts a Monsenyor Escrivá de Balaguer, ja que si ell no hagués existit, no hauria existit l'Opus Dei, i si no hagués existit l'Opus Dei, no hauria existit el col.legi de l'Opus Dei al qual em van portar els meus pares i on el vaig conèixer a ell, quan hi va anar a fer de professor. Aquella coincidència va ser l'inici de la nostra llarga amistat, que ha durat fins ara. (1)

Pel que fa a les històries que ell i el seu germà expliquen aquest dia, unes ja les sabia, i unes altres no. Moltes per a mi tenen un doble interès, perquè alguns dels protagonistes els vaig conèixer, com per exemple el pastor que, després de mudar-se, es va penjar (fins i tot havia treballat per a ell, en alguna esquilada d'ovelles). I al guàrdia civil de la pistola també el vaig conèixer, i el cas és que, com a guàrdia civil, recordo que la gent de la zona que ell tenia encomanada no el consideraven una mala persona. 

Posats a repassar històries curioses, una de les més curioses seria la d'aquest amic. Després de néixer en un poble de muntanya només accessible per un camí de ferradura, és a dir, només accessible a peu o amb mula (ni carros tenien), als disset anys, tip de la vida rural i de pasturar bestiar, en contra de la voluntat de la seva família va decidir que volia estudiar i tenir una vida diferent. I se'n va sortir: alhora que treballava per tal de sobreviure a la ciutat, va anar estudiant, va arribar a la universitat, es va llicenciar i, al final, la seva vida ha sigut molt diferent de la que semblava a què estava predestinat. Tant, que fins i tot ha arribat a ocupar càrrecs polítics força importants. Però aquesta ja és una altra història.

Aquesta vegada passo tres dies amb ell, en una casa solitària enmig de la muntanya, envoltats d'uns paisatges espectaculars, fent tombs i parlant els dos d'històries antigues. Cada dia, també anem a veure una estona el seu germà, que tota la vida ha fet de pastor. I també parlem de nosaltres dos, de la seva vida, fugint d'un món rural que l'ofegava, i de la meva, de sentit contrari, anant a viure durant uns anys a aquell món rural del qual ell n'havia fugit, i en el qual jo vaig viure experiències que per a mi van ser molt importants.

Ho diuen els seus deixebles, i en aquest cas jo també ho puc dir: "Sense Monsenyor Escrivá de Balaguer, tot hauria sigut diferent".

--
(1) Aquest amic guarda molt bon record dels seus anys de professors en aquell collegi de l'Opus Dei on ens vam conèixer. Diu que va tenir molta sort, llavors, de poder-hi treballar, i que sempre el van tractar molt bé.

20 de juny 2023

La Clara

(temes familiars)

18 de juny 2023

Textos antics sobre l'Elisabet

Sis textos de fa anys sobre l'Elisabet (ara revisats, però conservant la data de la seva redacció), que em van passar per alt quan vaig començar aquesta recopilació de textos després de morir ella.

13 de juny 2023

L'inici de l'alzhèimer del meu pare

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/06/linici-de-lalzheimer.html

11 de juny 2023

Sobre salut mental

Reso perquè s'enfonsi el sistema
https://horitzontal.blogspot.com/2023/06/reso-perque-senfonsi-el-sistema.html

4 de juny 2023

Les distorsions de la Valentina

Tots tenim imatges distorsionades de nosaltres mateixos, l'única diferència és el grau de distorsió de cadascú. En general, les nostres distorsions ens afavoreixen, ens mostren una imatge de nosaltres millorada. Però també hi ha excepcions, casos en què la pròpia imatge és pitjor que la realitat, cosa que, és clar, acostuma a complicar la vida de les persones pertanyents a aquest grup.

La Valentina pertany a la majoria, no a les excepcions. Un dia em diu, molt seriosa, que ella no ha alçat mai la veu a ningú, que sempre ha tractat de manera respectuosa tota la gent amb la qual s'ha relacionat. I jo em quedo mut. Perquè sé que de vegades ha fet unes bones escridassades a algunes persones, sovint sense cap mena de justificació, unes escridassades de vegades memorables. De fet, jo mateix algun cop també he sigut víctima de les seves fúries desbordades. De les quals, de propina, ella després en general no té el costum de disculpar-se'n. Per això he dit que em quedo mut, quan em diu el que em diu.

La Valentina actualment és una dona gran amb diferents problemes importants de salut. A causa dels seus problemes de mobilitat actuals, surt poc de casa, i no és estrany que es queixi de la seva solitud, i de l'abandonada que la té la gent que havia conegut. Aquesta vegada també m'ho diu, i a mi ni em passa pel cap, suggerir-li que pensi, si ella, hi té res a veure, amb això. Ni em passa pel cap, perquè malauradament estic convençut de la seva incapacitat per fer aquest tipus de reflexió. Al contrari, la seva reacció més probable seria un atac, i mira, si ho puc evitar no em ve de gust, que s'esbravi amb mi (l'experiment alguna vegada ja el vaig fer, i tinc present el resultat). 

D'altra banda, si l'he anat a veure no ha sigut per donar-li consells ni per fer-li cap sermó, sinó només per fer-li una estona de companyia. De manera que, pel que fa a les seves queixes, callo, i si ella amb el meu silenci es pensa que comparteixo la seva queixa, doncs m'és igual. Cosa que no evita que alhora el que li passa m'entristeixi, perquè és molt trist, veure que situacions que ja són complicades, de persones amb edats avançades, malaltes, dependents, isolades, encara es compliquin més a causa de la falta de lucidesa, i de la forma de ser cantelluda, d'aquestes persones.

En el seu cas, encara és tot més curiós o paradoxal, perquè la Valentina va dedicar una part important de la seva vida a ajudar a canviar "les formes conflictives de ser" de les persones d'un determinat col.lectiu, molt necessitades d'aquest tipus de canvi (si no dono més detalls d'aquest col.lectiu és per no donar més pistes de la identitat real de la Valentina, que de fet no es diu així). Durant uns anys, aquesta feina d'acompanyament i guiatge resulta que la va fer considerablement bé (de fet, durant aquella etapa a mi em va fer un favor que no he oblidat). Era una dona decidida i eficient, malgrat que de vegades la traís, ja llavors, aquest caràcter seu complicat i de reaccions arbitràries, en alguns moments.

A causa d'aquest passat dedicat als altres, ara suposo que encara té més aquesta sensació d'haver estat abandonada, perquè té present totes les persones a les quals va ajudar. I segurament, quan es queixa així, també té una part de raó... Una part, no tota. D'altra banda, això altre també és cert: la queixa no serveixi de res, al contrari, només fa que ella encara s'amargui més l'existència. 

Pobre Valentina... quan era jove tenia força de sobres per suportar les conseqüències de les seves contradiccions, era com una màquina de tren que res no l'aturava, com un tanc, però ara, en canvi, amb la seva motxilla d'anys, dolors i solituds, viure cada vegada se li fa més costerut.

3 de juny 2023

Els tatuatges de la Yolanda

La Yolanda és una noia jove que treballa de cambrera a un bar del barri. De tant en tant, si veig que hi ha poca gent, i que ella no està enfeinada, entro i demano un cafè, i llavors fem petar una mica la xerrada. M'agrada parlar amb ella perquè és una dona peculiar, per diferents motius. 

Durant uns anys la Yolanda es va dedicar a fer-se tatuatges per tot el cos. Durant l'hivern, només se li veuen els que se li enfilen pel coll, o els que li arriben a les mans. Però quan comença a fer bo i va amb samarretes de màniga curta, llavors el seu munt de tatuatges crida bastant l'atenció.

Ara ja fa uns quants anys, que se'ls va fer, i després, de mica en mica se'n va anar cansant. Fins i tot es va començar a penedir d'haver-se'ls fet, fins al punt que va arribar un dia que va decidir treure-se'n alguns. Però treure tatuatges és més complicat que posar-los, i després d'unes primeres proves, va acabar optant per tapar-los, és a dir, per tatuar-hi al damunt un negre uniforme.

Va començar per un avantbraç, fins que li va quedar tot negre, des del canell fins al colze. Després va deixar passar un temps i, ara fa poc, va reprendre la feina. Primer amb el braç que ja tenia parcialment tapat i, poc després, amb l'altre. 

La veig uns dies després dels últims canvis, i m'explica que el braç que ja tenia a mitges, acabar-lo li va costar 400 euros, i per l'altre, tot sencer, va trobar "una oferta" per 500 euros. També m'explica que per fer aquest tipus de tatuatges ennegridors els tatuadors fan servir una mena de pintes amb unes trenta agulles afilerades, i d'aquesta manera, "pentinant" la pell amb aquesta mena de rasclet multitatuador, el tatuador avança molt la feina.

Ara bé, tot i que el preu de 500 euros incloïa el segon braç sencer, veig que n'hi ha quedat alguna part sense tatuar, i quan li ho comento, em diu que va arribar un punt que se sentia molt malament, que ja no suportava més la sessió de tatuatge, i li va dir al tatuador que parés. Després, a causa del malestar general que aquella sessió li va provocar, va estar una setmana de baixa, sense poder venir a treballar. Per sort, com que és una cambrera molt eficient i molt simpàtica amb els clients, ni aquesta setmana perduda ni els braços ennegrits fan que perdi la feina.

De broma, li dic que si segueix ennegrint-se el cos d'aquesta manera, potser l'acabaran ficant a la presó. Com que fa cara de sorpresa, li explico que això de pintar-se i "fer-se passar per negre" sense ser-ho, tal com de vegades es feia a les pel.lícules antigues, avui està molt mal vist, perquè hi ha qui ho considera racista. 

Li dic això, i llavors ella riu. I jo somric, perquè la Yolanda em cau molt bé. Em cau molt bé i alhora també em genera una mica de neguit, perquè la veig tan fràgil, tan vulnerable... De fet, això dels tatuatges crida molt l'atenció, però és bastant irrellevant, al costat de la inestabilitat del seu món interior, del qual de vegades també en parla una mica.

28 de maig 2023

Amb alcohol i sense sostre

26 de maig 2023

Salvament marítim i normalització lingüística

Un home truca al servei de salvament marítim i diu:

-Se'ns ha tombat la barca i s'està enfonsant, i la meva dona no sap nedar!
-Dígame la ubicación.
-Però, vostè no parla en català?
-Llevo aquí poco tiempo, ¡dígame la ubicación, por favor!
-Miri, ja n'estic tip, que no m'atenguin en català! Fa segles que ens estan oprimint! Com és que fa aquesta feina si no sap parlar en català?! No li fa vergonya?!

Mentrestant, la barca s'anava enfonsant...

No se sap del cert com va acabar l'incident. Segons unes versions, l'home de la barca al final va entendre que, en aquell moment, la prioritat no era la campanya de normalització lingüística, sinó que els auxiliessin, fos qui fos i en l'idioma que fos. Segons unes altres versions, mentre l'home de la barca seguia amb el seu llarg i irat memorial de greuges sobre l'opressió de Catalunya i l'ús del català, la seva dona es va ofegar.

Podria ser qualsevol dels dos desenllaços, perquè de fet aquesta és una història inventada. Ara bé, aquesta història inventada està inspirada en una història real. Sense mar ni barques, però amb una conversa semblant pel que fa a l'ús del català, a partir d'una necessitat important concreta, d'una demanda d'ajuda. I també amb un tercer protagonista, en situació vulnerable, que acaba sent víctima de les dèries i fúries lingüístiques i polítiques del protagonista principal.

Jo en vaig ser testimoni. I fins i tot em va tocar el rebre, quan davant de la situació desgavellada i esperpèntica que estava contemplant, se'm va acudir fer un comentari.

16 de maig 2023

Belladona 30

La Lívia, al fer endreça, troba un tubet d'homeopatia: "Arnica Montana 15" (de la marca Boiron). Probablement, fa temps li devia donar una amiga metgessa que en receptava. Com que fa pocs dies la Lívia va caure, i encara està una mica adolorida (diuen que l'àrnica, la planta, per exemple com a ingredient d'una pomada, va bé en aquests casos), se n'empassa un parell o tres de boletes, malgrat que la seva fe en l'homeopatia és molt petita, tot i que potser no arriba a la meva incredulitat absoluta. El bri de dubte que a ella potser li queda crec que és només perquè, en general, no té aquesta tendència a la rotunditat que, en segons quins casos, tinc jo. 

A mi, tots els temes "religiosos" em provoquen aquest tipus de reacció enèrgica i al.lèrgica, i l'homeopatia, des del meu punt de vista, és també un tema religiós, amb la seva teologia, comunitat de creients, rituals, etc.

Amb el d'Arnica Montana la Lívia troba també un tubet de Belladona 30, i li dic que aquest me'l quedo jo. Està gairebé ple (si ple l'etiqueta diu que hi havia 80 boletes, potser n'hi ha 70). L'obro i m'empasso totes les boletes. (1)

Naturalment, no sento res especial, perquè la composició de cada una de les boletes, és de 0,85 grams de sacarosa i 0,15 de lactosa (és la informació que surt al tub). Per tant, belladona zero: l'homeopatia va d'això, màgia i credulitat. (2)

Suposo que si cada dia m'empassés uns quants pots sencers de boletes (de boletes homeopàtiques amb l'etiqueta de belladona, o d'àrnica, o d'antimoni, calèndula, acònit, etc.), arribaria un dia que potser sí, que tindria problemes de salut... Però seria a causa de l'excés d'ingesta de sacarosa, de sucre. Perquè l'excés de sucre sí que pot provocar problemes, per exemple, obesitat, diabetis, càries, etc.

D'acord, tot plegat és una tonteria, tant l'homeopatia, com les meves ingestes massives de boletes, com aquests comentaris... però mira, d'alguna manera s'ha de passar l'estona, ja sigui empassant-se boletes, i després explicant-ho, i etc.

--
(1) Això dels 30, 15, o el número que sigui que acompanya els noms, és la "suposada dissolució/concentració/potència" de les boletes, vaja, un aspecte més de la doctrina homeopàtica.
(2) Un exemple, 'Boletes d'homeopatia':
https://horitzontal.blogspot.com/2023/05/boletes-dhomeopatia.html

14 de maig 2023

Alexia González-Barros

(temes religiosos)

https://holapronobis.blogspot.com/2023/05/alexia-gonzalez-barros.html

9 de maig 2023

L'Elisabet (família sobrevinguda)

La tia monja

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/05/la-tia-monja.html

7 de maig 2023

Recordatori maig 2023

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/05/recordatori-maig-2023.html

5 de maig 2023

Sobre alcohol i conductes


1 de maig 2023

La ruta dels bars

Vaig a veure el Bartomeu. Primer pujo al pis, i llavors ell diu que millor si baixem i anem al bar. Li dic que d'acord. Baixem, anem al bar de la cantonada, jo demano un cafè i ell una mitjana.

M'explica que havia deixat de beure, però que al no beure no tenia cap motiu per sortir de casa. I com que no sortia, no caminava. Que, en canvi, ara, al fer la ruta dels bars, una cervesa aquí i una altra allà, fa petites caminades. 

Aquest abandonament temporal de les cerveses s'han anat repetint diferents vegades. Al llarg "de sempre", perquè mai no ha fet cap treball seriós de deshabituació. Des que el conec, i potser fa ja quaranta-cinc anys, sempre l'he vist, en aquest sentit, igual.

Al cap d'una estona em pregunta si vull alguna altra cosa, i li dic que no. Llavors ell demana una segona mitjana, perquè la primera ja se l'ha acabat. Diu que el metge li ha dit que hauria de deixar de beure, perquè ja té el fetge tocat, i es veu que el cor també. Però afegeix que a ell, amb l'edat que té, tant li fa morir-se. Que no passa res, si qualsevol dia es mor.

Fins ara no li he fet cap comentari sobre les seves cerveses. Sobre les d'avui, i les de cada dia, i les de tota la vida. I quan ell em diu això de morir-se, només li dic: que morir-se no és cap problema, però la malaltia, i l'eventual sofriment, sí. Li ho dic així, telegràfic, només de passada, perquè no em vull fer pesat. A més, sé que ell no passa una etapa fàcil, des que va morir la seva parella, amb la qual estaven molt units, des de feia potser cinquanta anys.

També és veritat, tal com he dit, que la seva relació amb les cerveses no és nova: quan la seva parella vivia ell també bevia, de vegades molt, fins al punt d'arribar de vegades a casa completament borratxo. Ella també bevia, de vegades també de manera abusiva. Però a banda d'això, s'estimaven molt, i ara ell la troba molt a faltar.

Quan s'acaba de beure la segona cervesa em pregunta si vull caminar una mica, i li dic que sí. Llavors ell va al lavabo, a fer un riu. Després, resulta que la passejada és només d'uns dos-cents metres, fins al següent bar. Demana una altra mitjana, de manera que en total, amb les dues prèvies, ja és un litre. 

Aquesta vegada jo ja no sec amb ell, li dic que me'n vaig, que vull aprofitar per fer una altra cosa al barri. És veritat, però també ho és que, amb tantes cerveses, ja em fa mandra, seguir amb ell; no vull acabar fent-li cap comentari sobre les seves cerveses, i tampoc tinc ganes de seguir compartint aquesta dinàmica. Per avui ja n'hi ha prou.

Des que va morir la seva parella, fa potser mig any, no l'havia vist. Ho tenia pendent. Suposo que més endavant tornaré a quedar amb ell. Perquè a banda de les cerveses, i d'uns monòlegs seus que s'acaben fent una mica pesats, entremig, de tant en tant, també va apareixent "ell", amb la seva solitud, la seva tristesa, i això sí que m'arriba.

26 d’abr. 2023

La Katharine Hepburn

(històries familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/la-katharine-hepburn.html

24 d’abr. 2023

La Carme Elias

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/04/la-carme-elias.html

22 d’abr. 2023

Dissabte in albis

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/dissabte-in-albis.html

20 d’abr. 2023

La cervesa

De lluny, veig el Joseph just en el moment que es treu una llauna de cervesa de la butxaca de la jaqueta i se la beu. Després, s'acosta a una paperera que té a la vora i hi tira la llauna. Llavors s'adona que em dirigeixo cap a ell, però d'entrada fa veure que no em veu. Tot i que en aquell moment al carrer no hi ha ningú més, no em mira fins que estic a tocar seu, i aleshores primer fa veure que mira cap al cel, fa un gest amb la mà, com si es dirigís al sol, diu alguna cosa que no entenc i encongeix les espatlles. Només llavors, em mira.

Ell sap que l'he vist bevent-se la llauna de cervesa. Però jo no n'hi dic res: el saludo, i parlem d'altres coses, en la mesura que ho permet el seu extremadament limitat castellà.

Després de molts anys vivint al carrer es va passar sis mesos a un centre de desintoxicació. En va sortir en principi abstemi, o si més no era el que deia. Al sortir li van buscar una habitació en una casa, en la qual també li posaven plat a taula. Estava content. La veritat és que no sé quina entitat ha gestionat tant els mesos de deshabituació, com el seguiment posterior; quan alguna vegada li ho he preguntat, no he aconseguit aclarir res.

Abans d'aquest dia de la llauna de cervesa ja l'havia vist diferents vegades captant al davant del supermercat, el mateix on es posava quan vivia al carrer aquí, al barri. Penso que, encara que ara tingui assegurat un lloc per dormir i el menjar, com que durant el dia fa el mateix que feia abans, només captar, i al mateix barri, al mateix carrer on es va passar anys bevent munts de cerveses, pot ser només qüestió de temps, que la quantitat de cerveses vagi augmentant, tot se li vagi complicant i, al final, acabi una altra vegada al carrer.

La monja Victòria Molins, quan parla de la seva relació amb persones marginades i alcoholitzades, o addictes a altres substàncies, acostuma  a fer referència a les moltes recaigudes, "habituals", fins que algun dia, algunes persones (no recordo que parli de proporcions) aconsegueixen mantenir de forma sostinguda l'abstinència, i llavors poden reprendre una vida més normal. Algunes, perquè altres moren de sobredosis, o de diferents malalties, després d'anys de vides molt dures al carrer, o entrant i sortint d'algun centre d'acollida. (1)

Ella d'aquestes persones en parla amb molta compassió i tendresa. Jo m'adono que no tinc aquest grau d'empatia o "sentiment amorós", tal com diu ella, cap a aquestes persones. No tinc tampoc les seves creences, i això suposo que també està relacionat amb el tipus de lligams que ella estableix. Ella, sense cap mena de dubte, està "en un nivell superior", o com a mínim diferent, d'humanitat, o com se'n pugui o hagi de dir.

Però malgrat tot penso que alguna cosa he anat aprenent, i avui el Joseph l'he vist tan desvalgut, que ni se m'ha passat pel cap, de fer-li cap comentari sobre la seva cervesa, tot i que a mi l'últim que m'havia dit, i no feia tants dies, era que ara, ell, "cap cervesa" (val a dir que llavors ja vaig dubtar que fos cert, tot i no tenir-ne cap prova). No sé què li hauria dit, la Victòria Molins...

Suposo que al Joseph jo no li dic res perquè el veig, tal com he dit, tan desvalgut,  tan fràgil, tan sol, que em sembla gairebé inevitable, que vagi bevent, ja que les cerveses, al capdavall, han sigut sovint la seva única companyia permanent, el seu únic refugi, durant anys, durant dècades. I trencar això, aquesta dependència, aquesta podria dir-se que "amistat", quan la teva vida segueix sent tan solitària, no és gens fàcil.

--
(1) Aquests dies tinc més present la Victòria Molins perquè m'han deixat el seu llibre "El regal de la vida" (Columna, 2013), i m'ha agradat molt. Per diferents raons, entre altres, perquè també parla de la feina de la Genoveva Masip, una altra monja admirable (aquesta de les Filles de la Caritat; la Victòria és Teresiana). A la Genoveva fa anys una vegada m'hi vaig referir, al parlar d'una altra història de drogaddicció i degradació, d'una persona que jo havia conegut. Llavors no vaig posar els noms reals, i a la Genoveva li deia mare Caritat. A més, en la gestió d'aquell cas (llavors jo no ho tenia clar), hi van estar implicades també les teresianes de la Victòria Molins, ja que en aquests tipus d'iniciatives, tal com la Victòria explica molt bé en el seu llibre, al barri treballaven conjuntament unes i altres monges.
El que vaig explicar fa uns quants anys era això (17/4/2013):

14 d’abr. 2023

Més ortigues

Passo per un camí a la vora d'un torrent i veig un munt d'ortigues, moltes i ufanoses. Decideixo agafar-ne unes quantes, només els brots més tendres, i com que no em puc entretenir perquè m'estan esperant, les cullo sense les precaucions adequades, de manera que m'ortigo una mica. Però no hi dono importància, perquè hi ha qui diu que ortigar-se és saludable:

"Contra los dolores llamados reumáticos, las ortigas recién arrancadas, vivas, se utilizan como revulsivas, sacudiendo con ellas, sin excesiva violencia, que no es necesaria, los miembros enfermos, junto a las articulaciones y en torno de ellas, repetidas veces al día." (1)

Un cop a casa, fico la bossa plena d'ortigues a la nevera i, l'endemà al matí, en lloc de fer com uns dies enrere, que havia afegit unes poques i petites fulles d'ortiga a l'amanida de l'esmorzar, decideixo canviar la proporció, aprofitant que en tinc moltes: hi poso sobretot, com a ingredient principal, ortigues, i d'acompanyament, alguns lletsons (collits a la vora de les ortigues), i també una mica de porro, carbassó, bròquil i enciam.

Com que les ortigues segueixen ortigant, primer les tallo ben petites, esperant que així després no em picaran a dins de la boca. I funciona: un cop preparada l'amanida, quan me la menjo, sí que sento una mica de formigueig a la boca, però és això, només un formigueig.

I com que al llarg del dia no noto cap efecte advers, durant els tres dies següents vaig repetint la mateixa dosi generosa d'ortigues a l'amanida de l'esmorzar (n'havia collit moltes). I és curiós, perquè passen els dies i les ortigues segueixen ortigant com el primer dia, quan les tallo petites per incloure-les a l'amanida. I després, també noto el lleu formigueig a la boca. Fins a l'últim dia, tot i que llavors ja en fa quatre o cinc, des que les vaig collir.

Quan se m'acaba la provisió d'ortigues, llavors torno a la dosi més reduïda d'ortigues dels dies abans, amb només algunes fulles d'unes poques ortigues que han sortit a la terrassa. Amb una mica de sort, si aquestes ortigues arriben a florir i escampen llavors, potser llavors més endavant en sortiran més a altres torretes.

Anys enrere, de vegades també havia menjat importants quantitats d'ortigues sense coure, però llavors, després de collir-les, les estenia al sol, i el sol al cap d'una estona desactivava els pèls urticants. El descobriment d'ara, la conservació de les seves plenes capacitats urticants durant dies, guardades així, amb una bossa de plàstic a dins de la nevera, és una novetat interessant. (2)

Dic això de les ortigues crues perquè, bullides, com a verdura o puré, no és cap secret que no tenen cap risc (ja ho he explicat altres vegades), a més de ser bones i saludables.

--
(1) Pío Font Quer. 'Plantas medicinales. El Dioscórides renovado'. Editorial Labor, 1978 (p. 133)
(2) Urticants, ortigants... en aquest escrti no sé si he fet servir correctament aquestes dues paraules. I em fa mandra investigar-ho.

12 d’abr. 2023

Memòries esbiaixades / 2

(sobre una xerrada sobre fosses de la Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2023/04/memories-esbiaixades-2.html

10 d’abr. 2023

Reunió de familiars

(l'Elisabet, família sobrevinguda)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/04/reunio-de-familiars.html

6 d’abr. 2023

Sobre el final de la vida


4 d’abr. 2023

La Lorena (continuació)

Fa dos anys vaig parlar de la Lorena, dels seus problemes de salut, dels seus esgotaments i dolors (1). Durant els mesos següents, el seu estat no va millorar, més aviat va empitjorar. Ja vaig explicar que ella no en parlava amb ningú, del que li passava. Ho dissimulava, i aconseguia que la gent no se n'adonés. De cara als altres, funcionava amb normalitat i, quan estava sola, la seva prioritat era descansar, refer-se, evitar esforços per tal de no desgastar-se i, així, després poder fer aquelles coses que, per a ella, eren prioritàries.

Fa mig any, un dia li va explicar a una parenta el que li passava. Aquesta parenta també tenia problemes de salut importants, i a banda d'anar a metges, també havia demanat opinions i buscat ajudes entre alguns terapeutes "alternatius". No detallo ni els problemes concrets ni les diferents iniciatives seves en aquests espais alternatius, en primer lloc, perquè m'allargaria i, en segon lloc, perquè no és necessari, de cara a la història de la Lorena.

Aquesta parenta, després d'escoltar les explicacions de la Lorena, li va parlar d'un home que practicava la medecina xinesa; li va dir que no era metge, però que a ella les seves opinions i consells, en una ocasió, li van ser molt útils.

La Lorena d'entrada no ho va veure clar. Anar al metge sempre li havia costat, a causa del seu escepticisme, i anar a "terapeutes alternatius" encara ho veia més complicat. Però va anar pensant en el que li havia dit la seva parenta i, al final, va considerar que si feia la prova, encara que no en tragués res de profit, l'únic que hi perdria serien els diners de la consulta. 

La visita va consistir en tres coses. La primera, moltes preguntes, i sense presses: sobre la seva vida, els seus hàbits, la seva alimentació... La segona cosa que va fer aquell home va ser agafar-la pels canells dels dos braços, amb els palmells cap amunt, tot palpant-li alhora les venes dels canells amb la punta dels dits, amb deteniment. La tercera va ser dir-li que tragués la llengua, i llavors hi va donar un cop d'ull ràpid.

A continuació, li va dir quina era la seva conclusió: "estava molt baixa d'energia", com una bateria descarregada. I que el primer que havia de fer era evitar cansar-se, per tal de no empitjorar la situació. Alhora, per tal de poder-se refer, per tornar a carregar les piles, havia de començar a menjar més (la Lorena s'alimentava amb molta frugalitat), i sobretot alimentar-se amb aliments que li aportessin més energia. En concret, li va dir que havia de menjar moltes proteïnes, i que tenint en compte el seu estat, les més indicades eren les proteïnes animals, ja que eren més fàcils d'assimilar i estaven més concentrades (li va dir que amb proteïnes vegetals hauria d'ingerir un volum tan gran d'aliments, que li costaria molt fer-ho).

A més d'aquestes dues indicacions, també li va dir que, par tal d'afavorir el procés de recuperació, durant un temps li aniria bé que es prengués algunes herbes i extractes naturals, fàcils de trobar a les herboristeries. I que amb el mateix propòsit, també seria convenient, durant unes setmanes, algunes sessions d'acupuntura.

La Lorena li va dir que de moment seguiria les dues primeres recomanacions, i a veure com anava. Perquè tant els preparats d'herbes com les agulles naturalment tenien un cost, i ella de moment preferia concentrar la inversió en l'alimentació.

Va marxar de la consulta pensant que era bastant probable que aquell home tingués raó. I va acabar de convèncer-se'n quan, pocs dies després, va fer una cosa que feia anys que no feia. Aquesta cosa era pesar-se. I quan llavors ho va fer, es va quedar esgarrifada: havia perdut un bon grapat de quilos, en relació amb el seu pes de quan era jove. I com que sempre havia sigut una dona molt prima, sense gens de greix, aquells quilos que havien desaparegut només podien ser de múscul. Vaja, que li havia passat com a les anorèxiques (o a la gent famolenca d'alguns països africans), que a causa de la falta de nutrients, els seus cossos es van "autoconsumint".

Després de la bàscula, ja no va tenir cap mena de dubte. I es va proposar fer els deures que li tocaven. Des d'aleshores, ha passat mig any. I el canvi que ha experimentat la Lorena en aquest mig any ha sigut radical: gairebé li han desaparegut tots aquells símptomes tan molestos i invalidants. I a més, ja no s'ha de preocupar per evitar els cansaments, perquè cada vegada és capaç de fer esforços més grans sense que després se senti baldada o malalta.

La Lorena diu que el seu cas és com la història del pagès i el ruc. La història diu que hi havia un pagès que va pensar que si al seu ruc li donava una mica menys de farratge, el ruc potser no ho notaria. Va fer la prova, i no va notar cap canvi. Al cap d'unes setmanes, va pensar que potser podria tornar a treure una petita part de la ració de menjar del ruc, i ho va tornar a fer. I tampoc no va notar cap gran canvi. I així, de mica en mica, va anar reduint el menjar del ruc... fins que el ruc es va morir.

És clar, el pagès no va notar els canvis perquè cada vegada eren molt petits, i ell no tenia com a referència "l'estat inicial del ruc", sinó el previ a cada prova. De manera que el ruc s'anava esllanguint lentament, i el pagès no se n'adonava.

La Lorena diu que ella era, alhora, el pagès i el ruc: qui prenia les decisions, i qui en pagava les conseqüències. Ho explica rient; i diu que també és una mostra que ella no és molt espavilada... perquè si ho hagués sigut una mica, no hauria arribat mai al punt crític que va arribar.

2 d’abr. 2023

Visita al Tribunal Eclesiàstic

(temes religiosos... i també familiars)

https://holapronobis.blogspot.com/2023/04/tribunal-eclesiastic.html

29 de març 2023

Aparicions

(temes més o menys familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/03/aparicions.html

27 de març 2023

Amanida amb ortigues

Coliflor, porro, enciam i xampinyons de la nevera. Sàlvia, julivert, menta, caputxina i tarongina de la terrassa. Barrejat amb una mica d'arròs i de llenties. Més una mica de sal i un bon raig d'oli. I un pessic de llevat, i un altre pessic de comí molt, i uns altres pessics d'alfàbrega i de farigola seques i triturades. 

Sovint aquests són els ingredients de les amanides de l'esmorzar, aquesta temporada. I, des de fa uns dies, també hi poso unes fulles d'ortigues, d'unes ortigues que de manera inesperada han aparegut a una torreta de la terrassa, sense que tingui ni idea de com hi van poder arribar, les llavors.

M'agraden, aquestes amanides. I m'agrada, aquests dies, poder-hi afegir les ortigues: em recorden temps enrere, quan de vegades feia juguesques, dient-li a algú que en podia collir i menjar-me-les directament. I em deien que no era capaç. I és clar, m'atrevia i guanyava la juguesca. I sense ortigar-me. Però això em sembla que fa temps ja ho vaig explicar.

I també vaig explicar que una cosa són les ortigues crues. I una altra, cuites, ja que llavors no hi ha cap risc d'ortigar-te. Cuites, sobretot si són tendres, són molt bones. Com a verdura, o encara millor fetes puré. S'assemblen una mica als espinacs, però tenen un gust més suau, més fi. Ves a saber, potser algun dia oferiran aquests purés d'ortigues als restaurants de luxe, com una delicadesa...

25 de març 2023

Panets

El Joan Pintor normalment no es menja tots els panets que li arriben quan, en dies alterns, li porten el menjar cuinat per als diferents àpats de la setmana. Com que li sobren panets, de vegades en dóna als coloms o a les cotorres. 

Jo alguna vegada també me n'havia endut algun, fins que vaig llegir la llista d'ingredients i em vaig quedar esgarrifat. Vaig pensar: com pot ser que, en un petit panet, s'hi puguin posar tantes coses? En un panet que, en teoria, hauria d'estar fet de pa, és a dir, només amb farina, aigua, llevat i, eventualment, un pessic de sal. Reprodueixo a continuació la llista d'ingredients dels panets del Joan, per tal que ningú no es pensi que sóc un exagerat:

"Harina de trigo integral, agua, azúcar, sal, aceite de girasol (aceite de girasol refinado, antiespumante E-900, antioxidantes E-304 y E-306), vinagre (vinagre de vino blanco, conservante E-220), margarina vegetal (aceites y grasas vegetales de palma y girasol, agua, mantequilla, sal, emulgente E-322 y E-471, aroma natural, acidulante E-330, colorante E-160), levadura liofilizada (levadura natural, agente de rehidratación alimentaria E-491), mejorante para panadería (antiaglomerante E-170, emulgentes E-472e y E-471, harina de trigo, agente de tratamiento de la harina E-330, encimas), conservador E-282." (1)

D'altra banda, també és veritat que tot és segons com es miri. I encara sort, que hi hagi aquest servei de menjar a domicili finançat per l'Ajuntament per a persones en situacions de vulnerabilitat com el Joan Pintor... D'acord, això és una sort. ¿Però, realment costaria molt, que en lloc de portar-li panets amb tants additius, li portessin panets "de només de pa"?

--
(1) Cada panet va a dins d'unes bossetes de cel.lofana, en les quals hi ha la composició que he reproduït. També diu que el fabricant és pans.cat i, al web d'aquesta empresa, expliquen: "pans.Cat neix bàsicament per l'interès de millorar la qualitat del pa dels menjadors escolars. (...) Pel camí s'hi han afegit un bon nombre de residències i Casals d'avis, menjadors socials (...)". 

22 de març 2023

Temes familiars

11 de març 2023

La veïna

Es va passar la vida cuidant als altres. Cuidant, quan va ser necessari, les filles, una tia, el pare, la mare, el marit, de vegades també els nets... I alhora, les estones que podia, anava treballant, portant un sou a casa.

Al final va acabar vivint sola, perquè a casa seva ja no hi quedava ningú. Perquè uns havien mort, i uns altres havien marxat. 

Va passar el temps i, a l'anar fent anys, va arribar un moment que viure sola se li va començar a fer complicat. Perquè tant el cos com el cap se li anaven afeblint. I llavors va anar a viure a casa d'una filla i, de vegades, a casa d'una altra. I així van passar uns anys més.

Ara he sabut que l'han dut a una residència. Suposo que era previsible, tot i que, per a mi, també inconcebible: tota la vida tenint cura dels altres i, quan ella ha necessitat ajudes, més atencions, ha semblat  normal dur-la a una residència (els seus pares, la seva tia, el marit, tots van morir a casa, atesos per ella). L'han dut a una residència perquè, és clar, "ningú no pot ser assumir tanta dedicació", "cadascú ha de poder fer la seva vida", etc.

Anys enrere, quan jo arribava al poble el primer que feia era trucar a casa seva i saludar-la. Sovint fins i tot ho feia abans d'obrir la porta de casa meva, al costat de la seva. Teníem una molt bona relació, fàcil; de vegades ella em feia favors, de vegades els hi feia jo. O, senzillament, fèiem petar la xerrada. Era la millor veïna que podia tenir, una dona senzilla, discreta, amable, servicial... No recordo haver-la vist mai enfadada.

Sé que el seu cas no és cap excepció. Al contrari, ara més aviat és la norma: quan la gent es fa gran i perd autonomia, quan comença a necessitar ajudes, arriba un punt que sembla que és el que toca, portar aquesta persona a una residència. La decisió es justifica de diferents maneres. Per exemple, dient que el pare o la mare "hi estarà molt bé", a la residència. O que s'ha d'aprofitar l'ocasió, "perquè ara hi ha plaça i, més endavant, ves a saber". O que, és clar, "com que nosaltres treballem"...

En aquests casos, és fàcil, trobar excuses... igual que sembla que és fàcil, molt fàcil, oblidar el passat. Només existeix el present, o més ben dit, "el nostre present", els nostres interessos... Nosaltres.

Ella tenia, té, un grau de dependència moderat: acompanyada, encara podia sortir al carrer, i a casa s'entretenia amb facilitat mirant la tele o per la finestra, o fent becaines... A estones, fins i tot podies mantenir amb ella converses força normals. I seguia conservant la seva afabilitat i bon caràcter de sempre, seguia sent una dona de tracte molt fàcil.

Ho he sabut ara, que ja fa més d'un mes que és a la residència. I més que indignació, o mal humor, el que sento és tristesa. Molta tristesa, i també un gran desànim.

9 de març 2023

Històries del Dimoni Escuat

5 de març 2023

El Revolt de les Monges - 8

Qui hi deu haver posat aquestes flors i l'estampa del Jesús de la Divina Misericòrdia...?


Sobre la història d'aquesta creu del Revolt de les Monges:
https://passavolant.blogspot.com/2018/07/el-revolt-de-les-monges.html
(2018)

Altres entrades relacionades:

El Revolt de les Monges - 2


El Revolt de les Monges - 4 (cronologia parcial)


El Revolt de les Monges - 6

El Revolt de les Monges - 7 (camí del fondal de la Budellera)

27 de febr. 2023

Rescobla

Una altra vegada,
un cop més,
repetit,
reiterat:
no entenc res.

26 de febr. 2023

Consciència

Com un barquet de paper
endut pel rierol de la vida
i que al final s'enfonsa.
Consciència d'existir.

25 de febr. 2023

Iguals

Els éssers humans
som molt iguals
perquè tots tenim
les nostres rareses.

20 de febr. 2023

Sobre l'embolic "trans"

Déu és "Elle", i les campanyes del Ministeri d'Igualtat
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2023/02/deu-es-elle-i-les-campanyes-del.html

11 de febr. 2023

La lobotomia de la Rosemary

5 de febr. 2023

L'Elisabet (l'altra família)

2 de febr. 2023

Sobre l'oblit

De vegades,
l'oblit és tan ràpid 
que esborra els records 
gairebé abans que els peus 
hagin deixat les seves efímeres petjades 
en la platja de la vida.

1 de febr. 2023

Autobiografies

"Autobiografia: Biografia de qualcú feta per ell mateix." DCVB

Una altra definició: una autobiografia és una novel.la, un relat de ficció basat, més o menys, en la vida de qui escriu, en alguns episodis o aspectes de la seva vida. És a dir, una autobiografia no és mai "la vida d'aquella persona", sinó "una versió", entre les diferents versions possibles, de la seva vida. Perquè la vida d'algú, "íntegrament" (tots els fets, tots els atzars, totes les relacions, totes les vivències i emocions, tots els condicionants, etc.), és inexplicable.

Per tant, quan parlem d'autobiografies (igual que en el cas de les biografies), hem de tenir clar que sempre es tracta "d'aproximacions parcials i subjectives", allò que se'ns presenta. En cada cas, per part de l'autor varia la voluntat o capacitat d'objectivitat i sinceritat. Sempre hi ha, és inevitable, una selecció d'allò que es tria, o que no es contempla (o s'oculta), la forma i el punt de vista com es presenta, etc. 

Ara bé, malgrat aquestes variables i condicionants, el resultat de vegades pot ser raonablement honest, més aproximat a la realitat (o a una part de la realitat, per ser més exactes, perquè ja he dit que "el relat total" és impossible). I en l'altre extrem, un relat autobiogràfic també pot ser una pura invenció de cap a peus. En el segon cas, d'altra banda, pot ser que qui escriu no sigui conscient de tota la fantasia o quilos de maquillatge que hi ha abocat... mentre que de vegades, pot ser que qui escriu sigui ben conscient de les seves tergiversacions i manipulacions, en general incorporades amb un propòsit o un altre. En definitiva: en una autobiografia queda clar que la distorsió és inevitable, el que quedaria pendent de concreció seria, en cada cas, la seva envergadura. 

En una autobiografia en general la tendència de l'autor és a ser benèvol amb ell mateix, a amagar aspectes incòmodes i alhora a exagerar virtuts (reals o presumptes). En el cas de les biografies, a banda que també pugui passar això (per exemple, és l'habitual en el cas de les hagiografies, i també en el de les hagiografies laiques), pot passar el contrari: és a dir, que qui fa la biografia tingui l'objectiu de desacreditar el biografiat, restar-li tants mèrits com pugui... i de vegades fins i tot vulgui difamar-lo.

Tant frustrants i decebedores són les biografies que pequen per un extrem com per l'altre. 

Punt i a part. Com que sóc una persona del tot irrellevant, la meva eventual autobiografia no interessaria a ningú. I tot el que vaig escrivint, igual, ja que la realitat és que no ho llegeix gairebé ningú (de vegades sense el gairebé: ningú). Escric molt i el que escric es llegeix molt poc, poquíssim. De fet, ja ho he dit altres vegades: suposo que si segueixo escrivint és, en bona part, principalment, a causa de la meva incapacitat d'estar sense fer res. Escriure és una mena de compulsió.

Dit això, també és cert que uns quants dels textos recollits aquí podrien formar part d'una eventual autobiografia, si un dia em plantegés escriure-la. I també en podrien formar part algunes de les pàgines que he escrit als apartats dedicats a la salut mental, al final de la vida i, òbviament, unes quantes pàgines de l'apartat de temes familiars.

Aquests continguts autobiogràfics, com tots els escrits de qui sigui d'aquest tipus, tal com he exposat abans estan condicionats, òbviament i inevitablement, per la visió subjectiva que un té d'ell mateix. I en concret, per una subjectivitat molt concreta: "la distorsió positiva". Perquè quan parlem (o escrivim) sobre nosaltres mateixos, sempre procurem donar una imatge o versió "millorada" de nosaltres. Tant si això ho fem (ja ho he dit també abans), de manera inconscient o més o menys conscient.

Jo no sóc cap excepció, i si avui, aquí, remarco això de les subjectivitats és només amb el propòsit de deixar constància que en sóc del tot conscient.

Subscriure's a: Missatges (Atom)