La Patrícia em parla de l'Ivan, un amic seu al qual li han diagnosticat un càncer. D'aquí a uns dies l'operaran, i ja sap que, anant bé, el resultat de l'operació serà que després tindrà una vida més limitada. La Patrícia diu que a l'Ivan l'esgarrifa, aquesta vida limitada que l'espera després de l'operació, "que no la vol". Però alhora, no es planteja no fer-se l'operació.
Li pregunto a la Patrícia l'edat de l'Ivan, i em diu que voreja els vuitanta anys. Li dic que als vuitanta anys ja hem viscut molt, i que si hi arribem, i llavors resulta que com hem de viure, "des del nostre punt de vista", ja no ens sembla acceptable (a causa del nostre envelliment, malalties, dependències, expectatives frustrades o el que sigui), ningú no ens obliga a seguir vivint.
La Patrícia em diu que és veritat, que ja ho sap; "que ella i jo" això ho tenim molt clar, però que no tothom és com nosaltres.
Jo em quedo callat. Perquè la Patrícia té una qualitat de vida del tot lamentable, amb una llarga col.lecció de malalties que l'assetgen i la torturen, amb un munt de dolors diferents, de vegades molt forts, desesperants. A causa de tants mals, té una autonomia molt limitada, encongida i empobrida, tota plena "de malaltia i degradació", sense espai per a res més. La seva agenda està plena de visites a diferents especialistes, que li fan fer tota mena de proves i tractaments (de dubtosa utilitat). Això, a banda de les visites extres als serveis d'urgències, quan té alguna de les seves crisis més fortes.
La Patrícia, quan parla de l'Ivan té les idees molt clares, però quan parla d'ella mateixa...
