Al final el JS s'ha mort. Uns dies abans de morir, el seu cos inflat com un globus es va desinflar del tot. Va quedar com un pollet plomat i esquelètic, se li podien comptar tots els ossos. En dos dies va fer al canvi, va ser una transformació espectacular: a través d'una nafra que tenia a la part baixa de la panxa li va començar a supurar, a vessar, un líquid aigualit, tan aigualit i en tanta quantitat que de vegades arribava a fer un toll a terra, quan estava a la cadira de rodes. O en un moment quedaven ben amarats els llençols del llit. Aquell cos que últimament per moure'l calia una grua (literalment) llavors era tan lleuger que no costava gens de remenar.
El JS havia estat un home fort i alhora més aviat gras. Durant els darrers mesos o anys, a causa de la malaltia i la immobilitat, es veu que el greix i la massa muscular se li havien anat consumint, però no es notava perquè quedava dissimulat per l'acumulació de líquid. Anava perdent carn i greix i anava guanyant aigua. I es veu que tota aquesta aigua la tenia just a sota de la pell, perquè quan va començar a sortir per la nafra ja no va parar fins que es va haver buidat del tot. Com si fos una bossa plena d'aigua a la que li haguessin fet un forat a sota.
Un cop sec, xuclat del tot, només amb la pell i l'os, es va morir. Es va morir conservant la seva mala llet fins l'últim moment, insultant la seva cuidadora o provant de clavar-li algun cop de puny. No va perdre les seves "virtuts" ni amb la demència. Fet una completa calamitat, si deia alguna paraula o feia algun moviment eren aquests. Si no, silenci i immobilitat. "En pau descansi"... cal ser compassius amb tothom, encara que la veritat és que ell mentre va viure no va deixar descansar gairebé ningú.
Avui he estat parlant amb la seva cuidadora, una dona forastera que ara està fent les maletes per tornar al seu país. Durant uns quants anys ha estat suportant aquest home, les seves impertinències, les seves grolleries i les seves insinuacions de vell verd, i alhora atenent-lo sempre de manera correcta. Aguantant-lo perquè necessitava la feina, per tal de poder ajudar la seva família amb els diners.
Ara se'n torna cap a casa seva, al seu país, esgotada. Se'n torna amb la sensació, em diu, que la gent que no ha fet mai aquest tipus de feina no és capaç d'imaginar-se el que suposa. En el seu cas, estar disponible les vint-i quatre hores del dia els set dies de la setmana. Sempre sola. Amb amb un energumen com el JS.
22 de set. 2015
16 de set. 2015
No és el mateix
No és el mateix
mirar i veure.
Ni veure i beure.
Si beus molt
veus el doble,
i encara que miris
no veus res.
mirar i veure.
Ni veure i beure.
Si beus molt
veus el doble,
i encara que miris
no veus res.
15 de set. 2015
14 de set. 2015
Volent veure...
Volent veure
el que volem veure
de vegades no veiem
el que veiem.
Ens ho perdem.
I quan ens n'adonem,
ja no podem veure
el que veiem
sense veure-ho:
ja no hi és.
el que volem veure
de vegades no veiem
el que veiem.
Ens ho perdem.
I quan ens n'adonem,
ja no podem veure
el que veiem
sense veure-ho:
ja no hi és.
10 de set. 2015
Lliçons d'infelicitat
No em fa mal res.
Fa una calor que puc suportar.
Si fa fred em puc abrigar.
Puc respirar, escoltar, cantar, riure.
No em sento amenaçat per ningú.
Si tinc son puc dormir.
Si em vull moure puc caminar.
Si vull parlar tinc amics.
Si tinc gana puc menjar.
Però ara em ve de gust, molt de gust,
un gelat da maduixa i vainilla.
I només n'hi ha de xocolata.
I estic obsessionat amb el gelat.
Fa una calor que puc suportar.
Si fa fred em puc abrigar.
Puc respirar, escoltar, cantar, riure.
No em sento amenaçat per ningú.
Si tinc son puc dormir.
Si em vull moure puc caminar.
Si vull parlar tinc amics.
Si tinc gana puc menjar.
Però ara em ve de gust, molt de gust,
un gelat da maduixa i vainilla.
I només n'hi ha de xocolata.
I estic obsessionat amb el gelat.
2 de set. 2015
El dit de l'Anabel
Remenant andròmines, l'Anabel es trenca el dit petit de la mà esquerra. Viu sola, té seixanta-cinc anys i és de caràcter independent, poc inclinada a demanar ajuda. Té clar que el dit se li ha trencat, només mirant-se'l ho veu. Sense atabalar-se, s'adreça el dit trencat, i amb benes i un parell de fustetes ella sola se l'immobilitza, ajuntant-lo alhora al del costat, l'anular. Més o menys tal com es feia abans, quan no es donava tanta importància aquests petits incidents (i accedir a un metge no era tan fàcil); quan un dit trencat s'immobilitzava igual que s'encordava (amb dues fustes, draps i cordills) la pota que s'havia trencat del gos o la cabra.
L'Anabel es mira la seva obra: no té cap dubte que ha fet una bona feina, i està contenta de la seva capacitat de ser autosuficient.
L'Anabel té una germana infermera. Al cap de dos dies la germana infermera s'assabenta de l'incident del dit, i comença a insistir "que l'ha de veure un metge", que allò no és manera de fer les coses. La germana és un corcó, insisteix un dia i un altre... L'Anabel la coneix, sap que l'estratègia de la germana es fonamenta en l'esgotament, anirà insistint tant com calgui, fins que ella cedeixi, de manera que al final acaba claudicant i se'n va al metge. Sobretot perquè calli la germana.
El metge li treu tot el parament que ella s'havia fet, li fa dues radiografies des de dos angles diferents i diu que el dit no està perfectament alineat, que s'ha d'adreçar. Trenca la incipient soldadura, l'adreça segons el seu criteri i li posa un guix des de la punta del dit fins el colze. I li diu que torni al cap de deu o quinze dies, per revisar com va.
Quan torna per fer la revisió, li fan dues noves radiografies. El metge se les mira, arrufa el nas, diu que el dit no està del tot ben adreçat. Li torna a trencar el dit, l'enguixa un altre cop, aquesta vegada només fins el canell, i la cita per al cap de deu o quinze dies. Passen aquests dies i l'Anabel va un altre cop a la revisió. I passa exactament el mateix: noves radiografies, el nas arrufat, el dit trencat un altre cop, la ma novament enguixada.
No m'invento res, no exagero res. L'Anabel es va trencar accidentalment el dit i després el metge li va trencar intencionadament tres cops, per la senzilla raó que li semblava que no li quedava prou adreçat. No hi havia cap altre problema, l'únic problema (presumpte problema) era aquest, el de la "perfecta alineació". Des que es va trencar el dit fins que li van treure el darrer guix van passar gairebé tres mesos.
Però alerta, que encara falta la cloenda: a l'Anabel el dit li ha quedat tort. Sí, després de tantes radiografies, de tanta trencadissa intencionada i de tant guix, li ha quedat tort. Molt més tort que quan ella se'l va immobilitzar, perquè llavors per veure la presumpta falta d'alineació va caldre fer dues radiografies, i ara les radiografies no calen, és evident que el dit li ha quedat "incorrectament adreçat".
Insisteixo un cop més que aquest relat no està gens amanit. Les fractures "intencionades" a càrrec del traumatòleg van ser tres. I abans de la primera intervenció del traumatòleg a simple vista no es veia cap desviació del dit.
Un dia d'aquests haig d'anar a veure el dit de l'Anabel, perquè amb ella de moment només hi he parlat per telèfon. Sé que el seu relat és fidel, que no ha exagerat res. Perquè pel que fa als afers de la seva salut l'Anabel té tendència a ser molt discreta, fins i tot muda. Sovint li has de treure la informació d'aquest tipus amb un tirabuixó, si és que aconsegueixes treure-li alguna cosa. I de problemes de salut no n'hi falten, al contrari. Potser per això aquesta vegada ha estat fàcil que parlés del dit, perquè parlant-ne dóna la sensació "que ja explica què li passa", i mentrestant els problemes de pes queden invisibles, ocults gràcies a la història esperpèntica del dit.
Ultimes i bones notícies: per sort, aquest traumatòleg expert en trencar dits s'ha jubilat.
L'Anabel es mira la seva obra: no té cap dubte que ha fet una bona feina, i està contenta de la seva capacitat de ser autosuficient.
L'Anabel té una germana infermera. Al cap de dos dies la germana infermera s'assabenta de l'incident del dit, i comença a insistir "que l'ha de veure un metge", que allò no és manera de fer les coses. La germana és un corcó, insisteix un dia i un altre... L'Anabel la coneix, sap que l'estratègia de la germana es fonamenta en l'esgotament, anirà insistint tant com calgui, fins que ella cedeixi, de manera que al final acaba claudicant i se'n va al metge. Sobretot perquè calli la germana.
El metge li treu tot el parament que ella s'havia fet, li fa dues radiografies des de dos angles diferents i diu que el dit no està perfectament alineat, que s'ha d'adreçar. Trenca la incipient soldadura, l'adreça segons el seu criteri i li posa un guix des de la punta del dit fins el colze. I li diu que torni al cap de deu o quinze dies, per revisar com va.
Quan torna per fer la revisió, li fan dues noves radiografies. El metge se les mira, arrufa el nas, diu que el dit no està del tot ben adreçat. Li torna a trencar el dit, l'enguixa un altre cop, aquesta vegada només fins el canell, i la cita per al cap de deu o quinze dies. Passen aquests dies i l'Anabel va un altre cop a la revisió. I passa exactament el mateix: noves radiografies, el nas arrufat, el dit trencat un altre cop, la ma novament enguixada.
No m'invento res, no exagero res. L'Anabel es va trencar accidentalment el dit i després el metge li va trencar intencionadament tres cops, per la senzilla raó que li semblava que no li quedava prou adreçat. No hi havia cap altre problema, l'únic problema (presumpte problema) era aquest, el de la "perfecta alineació". Des que es va trencar el dit fins que li van treure el darrer guix van passar gairebé tres mesos.
Però alerta, que encara falta la cloenda: a l'Anabel el dit li ha quedat tort. Sí, després de tantes radiografies, de tanta trencadissa intencionada i de tant guix, li ha quedat tort. Molt més tort que quan ella se'l va immobilitzar, perquè llavors per veure la presumpta falta d'alineació va caldre fer dues radiografies, i ara les radiografies no calen, és evident que el dit li ha quedat "incorrectament adreçat".
Insisteixo un cop més que aquest relat no està gens amanit. Les fractures "intencionades" a càrrec del traumatòleg van ser tres. I abans de la primera intervenció del traumatòleg a simple vista no es veia cap desviació del dit.
Un dia d'aquests haig d'anar a veure el dit de l'Anabel, perquè amb ella de moment només hi he parlat per telèfon. Sé que el seu relat és fidel, que no ha exagerat res. Perquè pel que fa als afers de la seva salut l'Anabel té tendència a ser molt discreta, fins i tot muda. Sovint li has de treure la informació d'aquest tipus amb un tirabuixó, si és que aconsegueixes treure-li alguna cosa. I de problemes de salut no n'hi falten, al contrari. Potser per això aquesta vegada ha estat fàcil que parlés del dit, perquè parlant-ne dóna la sensació "que ja explica què li passa", i mentrestant els problemes de pes queden invisibles, ocults gràcies a la història esperpèntica del dit.
Ultimes i bones notícies: per sort, aquest traumatòleg expert en trencar dits s'ha jubilat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
