Al final del primer escrit dedicat a la mort de la meva mare em preguntava fins a quin punt, a l'hora de morir, es va respectar o no la seva voluntat.
El cert és que no ho sé, no trobo que sigui una pregunta fàcil de respondre, i menys de manera categòrica. D'entrada, crec que els desitjos i les disposicions de la meva mare s'havien d'entendre (ja m'hi he referit anteriorment), com el conjunt del que deia en els diferents papers que va escriure sobre aquest tema més totes les converses en les que també s'hi referia. Afegint-hi d'alguna manera també els seus esguards silenciosos, uns dius vius i uns altres més apagats, en la mesura que és possible que sovint fossin un reflex encara més fidel de la seva voluntat. No és fàcil, condensar tot això en una idea senzilla, lineal i clara.
Faig un incís. De fet, el que em sembla és que de vegades és molt complicat, o potser fins i tot impossible, respectar la voluntat d'algú, perquè és habitual que la voluntat d'una persona no sigui monolítica sinó plural, que contingui un conjunt de petites voluntats, que no sempre viuen en feliç harmonia. Que de vegades són de mal satisfer, totes alhora. O impossible.
Totes les persones tenim voluntats que es contradiuen. I a algunes persones això els passa amb més intensitat. De les diferents voluntats que a causa de la seva especial manera de ser tenia la meva mare, quina o quines calia prioritzar?
Posaré l'exemple per a mi més clar i alhora més conflictiu: la meva mare volia patir i no patir. No m'estendré ara sobre el desig de patir, només diré que aquest desig era coherent amb les seves conviccions religioses. A mi no em costava entendre'l, aquest desig, el que de vegades em costava era conviure-hi. Per dos motius, perquè no compartia en absolut aquesta opció seva i perquè alhora em semblava que la seva vida ja era prou mortificada, com perquè a sobre es busqués mortificacions afegides.
El meu jo racional entenia els motius que tenia la meva mare per a voler patir (cadascú s'inventa les seves creences, i en principi totes són dignes del mateix respecte, mentre no envaeixin les llibertats dels altres), però alhora el meu jo emocional es compadia, patia amb el seu patiment els moments (els dies, les llargues temporades), en els que el que dominava era el seu desig, de vegades infructuós, de vegades desesperat (sóc conscient de la rotunditat de l'adjectiu), d'evitar qualsevol patiment.
Suposo que, conscient d'aquestes dues voluntats oposades, en els moments crítics que estava en joc la seva vida no em va costar decantar-me a favor de les emocions i el desig d'apaivagar els patiments, en lloc d'optar per a agafar com a referent, en cas de discrepàncies, el món de les seves idees i les seves creences.
Resumint. A banda que la meva mare morís amb l'assistència espiritual que desitjava i envoltada de la família com volia, a banda que no morís a casa tal com també volia, el cert és que, pel que fa al moment que es va decidir tirar la tovallola i no fer més esforços per a conservar-li la vida no sé si es va respectar o no la seva voluntat. Crec, a més, que és impossible respondre de forma categòrica.
Des de la perspectiva emocional que jo ho vaig viure i recordo, crec que es va respectar la seva voluntat en conjunt més poderosa, més global. Des de la perspectiva d'altres germans, que compartien amb ella les seves conviccions religioses, no ho sé. Si de cas, haurien de ser ells els que fessin aquesta valoració.
31 d’oct. 2010
30 d’oct. 2010
La mort de la meva mare - 3
La meva mare es va morir el juny de 2005, tres mesos després que una denúncia anònima acusés d'homicides els metges del servei d'urgències de l'hospital Severo Ochoa de Leganés, pel fet d'haver administrat unes sedacions presumptament inadequades, causants de la mort de 400 persones. Tot i que el procés judicial que es va iniciar es va acabar amb l'absolució dels metges acusats, el mal que va fer aquella denúncia (i la credibilitat que se li va donar des de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid), va ser molt gran. Per una banda, en la confiança dels malalts i, per una altra, en la seguretat professional dels metges.
A la meva mare li va tocar morir en ple rebombori d'aquell cas, i és normal pensar que els metges que llavors la van tractar potser estiguessin poc o molt influenciats per aquells fets (o per d'altres noticies, com les que alguna vegada han sortit als diaris, referents a familiars que denuncien metges pel fet de no haver insistit més en allargat la vida d'algun malalt terminal), i que a l'hora de decidir el que calia fer, per tal de no complicar-se la vida, d'entrada preferissin optar per la insistència, amb independència que, potser, aquella forma d'actuar no els semblés la més adequada.
Aquesta eventual influència del cas Severo Ochoa és una especulació, però que a mi m'agrada contemplar en la mesura que em serveix per a comprendre una mica un altre tipus d'insistència, la que va ser necessari exercir per tal que finalment no maregessin més la meva mare i la deixessin morir en pau.
També és cert que aquestes situacions són de molta tensió, s'hi barregen l'angoixa del malalt, les emocions dels familiars, els dubtes dels metges, les eventuals pressions de l'entorn... no són fàcils per a ningú. I suposo que en cada cas els implicats se'n surten una mica com poden, més aviat que com volen. Crec que és el que va passar en el cas de la meva mare, de manera que, mirat amb perspectiva, penso que no s'escau fer cap retret (a banda que no serveixi de res) a cap dels implicats per la manera com van intentar gestionar els moment més crítics.
A la meva mare li va tocar morir en ple rebombori d'aquell cas, i és normal pensar que els metges que llavors la van tractar potser estiguessin poc o molt influenciats per aquells fets (o per d'altres noticies, com les que alguna vegada han sortit als diaris, referents a familiars que denuncien metges pel fet de no haver insistit més en allargat la vida d'algun malalt terminal), i que a l'hora de decidir el que calia fer, per tal de no complicar-se la vida, d'entrada preferissin optar per la insistència, amb independència que, potser, aquella forma d'actuar no els semblés la més adequada.
Aquesta eventual influència del cas Severo Ochoa és una especulació, però que a mi m'agrada contemplar en la mesura que em serveix per a comprendre una mica un altre tipus d'insistència, la que va ser necessari exercir per tal que finalment no maregessin més la meva mare i la deixessin morir en pau.
També és cert que aquestes situacions són de molta tensió, s'hi barregen l'angoixa del malalt, les emocions dels familiars, els dubtes dels metges, les eventuals pressions de l'entorn... no són fàcils per a ningú. I suposo que en cada cas els implicats se'n surten una mica com poden, més aviat que com volen. Crec que és el que va passar en el cas de la meva mare, de manera que, mirat amb perspectiva, penso que no s'escau fer cap retret (a banda que no serveixi de res) a cap dels implicats per la manera com van intentar gestionar els moment més crítics.
27 d’oct. 2010
La funció - 2
Deia l'altre dia que la vida és una funció constant.
Hi afegeixo: només cal mirar-se al mirall.
Hi afegeixo: només cal mirar-se al mirall.
26 d’oct. 2010
Un indigent
Ja l'he vist alguna altra vegada. Deu tenir entre 55 i 60 anys. Més aviat baix, molt prim, xuclat de cara, amb la pell arrapada al front, a les galtes. Amb unes bones entrades, els cabells força blancs, però encara no del tot. Els ulls petits, enfonsats, emmarcats per unes quantes arrugues, presents també entre les celles, i al front, qui sap si a causa de ves a saber quines preocupacions, o a causa del sol i el vent. El coll sec, amb les venes marcades i una nou prominent. Sense afaitar des de fa uns dies. Malgirbat, amb tres samarretes sobreposades, uns pantalons rebregats i un gec lligat a la cintura. La roba no es veu bruta, tampoc acabada de bugadejar, més aviat en un estat de neteja indefinit. A l'esquena una motxilla verdosa, arrossinada, no gaire gran. A la mà una bossa de plàstic mig plena. Sembla un indigent, però no l'he vist mai demanant almoina. Sí que l'he vist algun cop remenant algun contenidor, escorcollant alguna bossa de roba o de pa sec que la gent hi deixa al costat, per si algú ho vol aprofitar. Sembla capficat, reconcentrat. S'adona que el miro i llavors aixeca una mica les celles, fent un petit somriure. M'hi fixo bé, em sembla que sóc jo.
25 d’oct. 2010
La funció
Canvi de tren. Mentre espero el següent, m'entretinc contemplant com la gent que arriba o se'n va es deixa portar per les cintes mòbils. Quiets, sense fer un pas, amb tota naturalitat, tant si duen alguna maleta com si no en duen cap. Mentre la cinta avança amb lentitud, uns semblen encantats, submergits en les seves cabòries; d'altres parlen amb el mòbil o, si van acompanyats, potser xerren entre ells. Me'ls imagino a dalt d'un escenari, passant així, a poc a poc, com si fos una escena humorística, per exemple d'un espectacle del Tricicle. M'entendreix i em diverteix alhora. La vida és una funció constant.
24 d’oct. 2010
La mort dels meus pares
Quan parles d'un tema que t'interessa pot passar que després tinguis la sensació de no haver-te explicat prou bé, de no haver dit les coses amb la suficient claredat i els suficients referents, per tal que fossin enteses amb facilitat. De vegades no només tens aquesta sensació, sinó que el posterior comentari d'algú et fa adonar que realment no te n'has sortit, d'explicar el que volies, o que t'has quedat a mitges. Que han quedat detalls confusos, que potser fins i tot han estat interpretats de forma contrària a la que tu creies que estaves exposant.
Al parlar de la mort dels meus pares de vegades tinc aquesta sensació. En concret, em sembla que es genera una confusió entre les meves idees sobre l'eutanàsia per una banda i per una altra la meva actitud davant dels processos d'envelliment i malaltia dels meus pares que van acabar desembocant en la seva mort.
Mai vaig defensar, ni tan sols insinuar en cap moment, cap eventual pràctica eutanàsica en ningun dels dos casos. Tenia ben clar que els meus pares eren absolutament contraris a l'eutanàsia, i pel que fa a l'entorn familiar em sembla que era i sóc l'únic que defenso amb la convicció i bel.ligerància que ho faig la legalització de l'eutanàsia (i la seva pràctica en determinats casos). Això, és clar, a banda que era i segueix sent il.legal.
A més, al marge de la meva postura respecte de l'eutanàsia, al marge del respecte per la forma de pensar dels meus pares, i la dels meus germans i germanes, en cap moment se'm va passar pel cap que al meu pare o a la meva mare fos adequat aplicar-los una hipotètica eutanàsia.
El meu pare es va anar consumint durant anys. La meva mare en quinze dies va passar de tenir en teoria encara molts anys de vida pel davant a estar morta. Durant el procés d'anys del meu pare i el de dies de la meva mare, el que vaig defensar, a partir d'un determinat moment en cada cas, va ser que no es seguissin fent esforços per a conservar-los la vida. En el cas del meu pare, per exemple, era del parer de no vacunar-lo contra la grip, o de no tractar-lo si n'agafava una, limitant les intervencions mèdiques només a les necessàries per tal d'evitar-li qualsevol incomoditat o patiment. Però es van fer les dues coses, tant la vacunació com, quan va agafar no sé si una grip o una pneumònia, l'administració d'antibiòtics per tal de prevenir eventuals infeccions (unes infeccions que, de produir-se, amb una mica de sort potser haurien pogut escurçar una mica la durada del seu calvari).
En el cas de la meva mare, després que les tres visites al quiròfan l'haguessin deixat en un estat cada cop més deteriorat, el que vaig defensar va ser que deixessin de seguir insistint en l'intent de salvar-li la vida. Per sort, a ella al final la van deixar morir en pau. D'eutanàsia, ni una paraula, en cap dels dos casos. Perquè una cosa és el que jo vulgui fer amb la meva vida, i una altra el que vulgui fer cadascú amb la seva.
El que també és cert és que ara, en el cas hipotètic de trobar-me un altre cop implicat i vinculat a una situació com la del meu pare, i a la persona afectada se li volgués allargar la vida amb decisions que jo no compartís, segurament me'n desvincularia, desapareixeria de l'escena, deixant el protagonisme del seguiment i l'atenció d'aquesta persona en mans de qui fos partidari d'aquesta via.
Al parlar de la mort dels meus pares de vegades tinc aquesta sensació. En concret, em sembla que es genera una confusió entre les meves idees sobre l'eutanàsia per una banda i per una altra la meva actitud davant dels processos d'envelliment i malaltia dels meus pares que van acabar desembocant en la seva mort.
Mai vaig defensar, ni tan sols insinuar en cap moment, cap eventual pràctica eutanàsica en ningun dels dos casos. Tenia ben clar que els meus pares eren absolutament contraris a l'eutanàsia, i pel que fa a l'entorn familiar em sembla que era i sóc l'únic que defenso amb la convicció i bel.ligerància que ho faig la legalització de l'eutanàsia (i la seva pràctica en determinats casos). Això, és clar, a banda que era i segueix sent il.legal.
A més, al marge de la meva postura respecte de l'eutanàsia, al marge del respecte per la forma de pensar dels meus pares, i la dels meus germans i germanes, en cap moment se'm va passar pel cap que al meu pare o a la meva mare fos adequat aplicar-los una hipotètica eutanàsia.
El meu pare es va anar consumint durant anys. La meva mare en quinze dies va passar de tenir en teoria encara molts anys de vida pel davant a estar morta. Durant el procés d'anys del meu pare i el de dies de la meva mare, el que vaig defensar, a partir d'un determinat moment en cada cas, va ser que no es seguissin fent esforços per a conservar-los la vida. En el cas del meu pare, per exemple, era del parer de no vacunar-lo contra la grip, o de no tractar-lo si n'agafava una, limitant les intervencions mèdiques només a les necessàries per tal d'evitar-li qualsevol incomoditat o patiment. Però es van fer les dues coses, tant la vacunació com, quan va agafar no sé si una grip o una pneumònia, l'administració d'antibiòtics per tal de prevenir eventuals infeccions (unes infeccions que, de produir-se, amb una mica de sort potser haurien pogut escurçar una mica la durada del seu calvari).
En el cas de la meva mare, després que les tres visites al quiròfan l'haguessin deixat en un estat cada cop més deteriorat, el que vaig defensar va ser que deixessin de seguir insistint en l'intent de salvar-li la vida. Per sort, a ella al final la van deixar morir en pau. D'eutanàsia, ni una paraula, en cap dels dos casos. Perquè una cosa és el que jo vulgui fer amb la meva vida, i una altra el que vulgui fer cadascú amb la seva.
El que també és cert és que ara, en el cas hipotètic de trobar-me un altre cop implicat i vinculat a una situació com la del meu pare, i a la persona afectada se li volgués allargar la vida amb decisions que jo no compartís, segurament me'n desvincularia, desapareixeria de l'escena, deixant el protagonisme del seguiment i l'atenció d'aquesta persona en mans de qui fos partidari d'aquesta via.
23 d’oct. 2010
La mort de la meva mare - 2
-Potser no era inevitable, que la meva mare morís quan va morir.
-Quan va morir, la meva mare tenia ganes de viure.
-Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort.
1- La meva mare va morir quan es va decidir no fer més esforços per a conservar-la amb vida. Dic això de que "es va decidir" perquè de fet a ella se li va explicar, més que consultar. La decisió la vam prendre els fills, comptant també amb el parer de la seva germana, amb la que estaven molt unides. Crec que en aquell moment la idea que teníem, cadascú dels implicats, de la situació de la meva mare i de les seves possibilitats de viure potser no era ben bé la mateixa.
Jo crec que la meva mare encara tenia opcions de sobreviure, superar aquell punt crític, tornar cap a casa i viure potser uns anys més. Potser aquestes opcions eren poques, o poquíssimes, potser inexistents, però jo crec que hi eren. Més ben dit, com que desconec si hi eren, haig de contemplar la possibilitat que hi fossin. De fet, en aquell moment els metges no eren encara partidaris de tirar la tovallola. No tinc clar fins a quin punt la seva postura era estrictament mèdica o en part política; és a dir, no sé si actuaven seguint una mena de protocol no escrit que, en casos així, conflictius, per tal d'evitar eventuals reclamacions "de no haver fet tot el possible" per a salvar la vida del malalt, aconsella que més val optar per l'excés intervencionista que pel defecte. Alguna altra estona potser m'entretindré una mica més amb aquest tema.
2- Quan va morir la meva mare tenia ganes de viure, estava en un estat de gran eufòria, en "un estat alterat de la consciència", feliç i contentíssima d'estar-hi, com sempre que en d'altres moments de la seva vida hi havia estat. Xerraire, vital, manaire... Tenint en compte que portava més d'un any enfonsant-se progressivament en un estat depressiu, cada cop més intens i profund, se m'acudeixen un parell d'explicacions per a aquell pas tan sobtat a l'eufòria. D'una banda, la consciència que la vida li penjava d'un fil, que la situació era excepcional, límit. D'una altra, l'eventual efecte d'alguna combinació del munt de medicaments que li administraven a dojo aquells dies, al quiròfan i a la UCI. O potser encara de forma més probable, una combinació dels dos factors. En qualsevol cas, en aquell estat, si llavors se li hagués preguntat directament, sense cap reflexió afegida, si volia que els metges seguissin intentant salvar-li la vida, estic gairebé convençut del tot que hauria dit que sí.
3- Tal com he dit al principi, malgrat que la mort de la meva mare potser no fos del tot inevitable, malgrat la seva vitalitat i el seu estat d'eufòria en aquell moment (la fase prèvia a l'augment progressiu de la sedació, per tal que no patís, que al final va provocar la seva pèrdua de consciència), vaig estar content que es morís, perquè em feia molta por la vida que li esperava a partir de llavors.
Per dir-ho des de la seva perspectiva religiosa de la vida i amb una mica de poesia, crec que Deu, que darrerament li anava posant proves d'una dificultat creixent (a banda de totes les que li havia anat posant al llarg de la vida), compadit dels seus patiments i de l'aspresa de la vida que li tocava viure, va decidir ser misericordiós i estalviar-li el calvari que l'esperava. Crec, en definitiva, que la seva mort inesperada en aquell moment va ser providencial, una veritable obra de caritat divina.
Vaig estar content, a més, perquè la meva mare va morir com volia, lúcida, conscient de la imminència del seu final. Rebent l'assistència espiritual que desitjava, preparant-se cristianament per a la mort. I vaig estar també content perquè va morir amb el cap clar, repartint consells a tort i a dret als fills i als nets, tal com sempre havia dit que volia fer abans de morir. És cert que no va poder morir a casa, tal com també volia, però fent un balanç dels diferents factors no em sembla el més rellevant; estic segur que si ella hagués hagut de triar entre els seus diferents desitjos, havent-ne de renunciar a un, hauria renunciat a aquest i s'hauria quedat amb l'assistència espiritual i l'acomiadament familiar. Una altra cosa és que potser fins i tot això s'hauria pogut organitzar; sempre ens podem capficar, amb les coses que en un moment determinat "hauríem pogut fer millor", però això no serveix de gaire res, i segurament ja vam fer prou intentant gestionar el millor que vam poder aquella situació.
Vaig estar content per més motius. Sobretot, perquè jo era molt conscient que, després d'aquells dos darrers dies inesperats d'eufòria exultant, si hagués sobreviscut, al cap de poc hauria vingut l'inexorable davallada, tant a causa del desgast provocat per l'eufòria com per la confrontació amb la realitat que s'hauria trobat. De l'hospital n'hauria sortit, segur, pitjor del que hi havia entrat. Si abans de l'operació ja l'espantava la perspectiva d'anar-se envellint i fent dependent, sens dubte s'hauria trobat que el pas per l'hospital li havia fet davallar de cop uns quants graons de la seva anterior autonomia.
Vaig alegrar-me de la seva mort perquè si no s'hagués mort llavors el que li pogués quedar de vida hauria estat molt feixuc, per a ella i els que l'envoltaven. Molt més, per exemple, que el que va viure el meu pare com a conseqüència de la seva demència, a causa de la qual suposo que moltes estones no era conscient de la seva situació. La meva mare, en canvi, no tenia aquesta "protecció" de la demència, hauria hagut de contemplar com es consumia, com necessitava cada vegada més l'ajuda dels altres, ella, que sempre havia volgut ajudar (val a dir que amb desiguals encerts), i que no suportava, l'aterria, la deprimia (literalment, psiquiàtricament), que l'haguessin d'ajudar en tot allò relacionat amb la pròpia autonomia i higiene personal.
De vegades deia que aquesta falta d'acceptació de la realitat, del que ella deia que era la voluntat divina, era falta d'humilitat, orgull. Tenia interioritzat que això era un gran defecte, cosa que li suposava un profund conflicte emocional i moral, que encara la feia patir més, afegint un altre element desencadenant del procés depressiu. Tot feia pila en contra seu.
Per tots aquests motius vaig estar content que llavors es morís. El cert és que a partir d'un moment determinat de la seva estada a l'hospital (que ara no sé concretar), al veure com s'anava deteriorant la situació de forma progressiva i greu, imaginant l'escenari hostil que l'esperava si se'n sortia, vaig anar tenint aquest sentiment, aquest desig que no se'n sortís. I llavors vaig mirar d'afavorir aquest desenllaç, procurant convèncer els germans indecisos i, un cop convençuts, junt amb ells, exigint als metges que no la mortifiquessin més i la deixessin morir en pau.
De tot això no em penedeixo de res (cosa que no em passa pas sempre ni amb les decisions que prenc ni amb el que faig).
Ja per acabar (si més no per avui): com deia l'altre dia, aquests són els meus records del que va passar llavors. Si va ser ben bé així o no, me'n guardaré prou d'assegurar-ho; suposo que les versions dels altres germans i persones implicades poden ser diferents, fins i tot molt diferents. I potser més fidels a la realitat.
-Quan va morir, la meva mare tenia ganes de viure.
-Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort.
1- La meva mare va morir quan es va decidir no fer més esforços per a conservar-la amb vida. Dic això de que "es va decidir" perquè de fet a ella se li va explicar, més que consultar. La decisió la vam prendre els fills, comptant també amb el parer de la seva germana, amb la que estaven molt unides. Crec que en aquell moment la idea que teníem, cadascú dels implicats, de la situació de la meva mare i de les seves possibilitats de viure potser no era ben bé la mateixa.
Jo crec que la meva mare encara tenia opcions de sobreviure, superar aquell punt crític, tornar cap a casa i viure potser uns anys més. Potser aquestes opcions eren poques, o poquíssimes, potser inexistents, però jo crec que hi eren. Més ben dit, com que desconec si hi eren, haig de contemplar la possibilitat que hi fossin. De fet, en aquell moment els metges no eren encara partidaris de tirar la tovallola. No tinc clar fins a quin punt la seva postura era estrictament mèdica o en part política; és a dir, no sé si actuaven seguint una mena de protocol no escrit que, en casos així, conflictius, per tal d'evitar eventuals reclamacions "de no haver fet tot el possible" per a salvar la vida del malalt, aconsella que més val optar per l'excés intervencionista que pel defecte. Alguna altra estona potser m'entretindré una mica més amb aquest tema.
2- Quan va morir la meva mare tenia ganes de viure, estava en un estat de gran eufòria, en "un estat alterat de la consciència", feliç i contentíssima d'estar-hi, com sempre que en d'altres moments de la seva vida hi havia estat. Xerraire, vital, manaire... Tenint en compte que portava més d'un any enfonsant-se progressivament en un estat depressiu, cada cop més intens i profund, se m'acudeixen un parell d'explicacions per a aquell pas tan sobtat a l'eufòria. D'una banda, la consciència que la vida li penjava d'un fil, que la situació era excepcional, límit. D'una altra, l'eventual efecte d'alguna combinació del munt de medicaments que li administraven a dojo aquells dies, al quiròfan i a la UCI. O potser encara de forma més probable, una combinació dels dos factors. En qualsevol cas, en aquell estat, si llavors se li hagués preguntat directament, sense cap reflexió afegida, si volia que els metges seguissin intentant salvar-li la vida, estic gairebé convençut del tot que hauria dit que sí.
3- Tal com he dit al principi, malgrat que la mort de la meva mare potser no fos del tot inevitable, malgrat la seva vitalitat i el seu estat d'eufòria en aquell moment (la fase prèvia a l'augment progressiu de la sedació, per tal que no patís, que al final va provocar la seva pèrdua de consciència), vaig estar content que es morís, perquè em feia molta por la vida que li esperava a partir de llavors.
Per dir-ho des de la seva perspectiva religiosa de la vida i amb una mica de poesia, crec que Deu, que darrerament li anava posant proves d'una dificultat creixent (a banda de totes les que li havia anat posant al llarg de la vida), compadit dels seus patiments i de l'aspresa de la vida que li tocava viure, va decidir ser misericordiós i estalviar-li el calvari que l'esperava. Crec, en definitiva, que la seva mort inesperada en aquell moment va ser providencial, una veritable obra de caritat divina.
Vaig estar content, a més, perquè la meva mare va morir com volia, lúcida, conscient de la imminència del seu final. Rebent l'assistència espiritual que desitjava, preparant-se cristianament per a la mort. I vaig estar també content perquè va morir amb el cap clar, repartint consells a tort i a dret als fills i als nets, tal com sempre havia dit que volia fer abans de morir. És cert que no va poder morir a casa, tal com també volia, però fent un balanç dels diferents factors no em sembla el més rellevant; estic segur que si ella hagués hagut de triar entre els seus diferents desitjos, havent-ne de renunciar a un, hauria renunciat a aquest i s'hauria quedat amb l'assistència espiritual i l'acomiadament familiar. Una altra cosa és que potser fins i tot això s'hauria pogut organitzar; sempre ens podem capficar, amb les coses que en un moment determinat "hauríem pogut fer millor", però això no serveix de gaire res, i segurament ja vam fer prou intentant gestionar el millor que vam poder aquella situació.
Vaig estar content per més motius. Sobretot, perquè jo era molt conscient que, després d'aquells dos darrers dies inesperats d'eufòria exultant, si hagués sobreviscut, al cap de poc hauria vingut l'inexorable davallada, tant a causa del desgast provocat per l'eufòria com per la confrontació amb la realitat que s'hauria trobat. De l'hospital n'hauria sortit, segur, pitjor del que hi havia entrat. Si abans de l'operació ja l'espantava la perspectiva d'anar-se envellint i fent dependent, sens dubte s'hauria trobat que el pas per l'hospital li havia fet davallar de cop uns quants graons de la seva anterior autonomia.
Vaig alegrar-me de la seva mort perquè si no s'hagués mort llavors el que li pogués quedar de vida hauria estat molt feixuc, per a ella i els que l'envoltaven. Molt més, per exemple, que el que va viure el meu pare com a conseqüència de la seva demència, a causa de la qual suposo que moltes estones no era conscient de la seva situació. La meva mare, en canvi, no tenia aquesta "protecció" de la demència, hauria hagut de contemplar com es consumia, com necessitava cada vegada més l'ajuda dels altres, ella, que sempre havia volgut ajudar (val a dir que amb desiguals encerts), i que no suportava, l'aterria, la deprimia (literalment, psiquiàtricament), que l'haguessin d'ajudar en tot allò relacionat amb la pròpia autonomia i higiene personal.
De vegades deia que aquesta falta d'acceptació de la realitat, del que ella deia que era la voluntat divina, era falta d'humilitat, orgull. Tenia interioritzat que això era un gran defecte, cosa que li suposava un profund conflicte emocional i moral, que encara la feia patir més, afegint un altre element desencadenant del procés depressiu. Tot feia pila en contra seu.
Per tots aquests motius vaig estar content que llavors es morís. El cert és que a partir d'un moment determinat de la seva estada a l'hospital (que ara no sé concretar), al veure com s'anava deteriorant la situació de forma progressiva i greu, imaginant l'escenari hostil que l'esperava si se'n sortia, vaig anar tenint aquest sentiment, aquest desig que no se'n sortís. I llavors vaig mirar d'afavorir aquest desenllaç, procurant convèncer els germans indecisos i, un cop convençuts, junt amb ells, exigint als metges que no la mortifiquessin més i la deixessin morir en pau.
De tot això no em penedeixo de res (cosa que no em passa pas sempre ni amb les decisions que prenc ni amb el que faig).
Ja per acabar (si més no per avui): com deia l'altre dia, aquests són els meus records del que va passar llavors. Si va ser ben bé així o no, me'n guardaré prou d'assegurar-ho; suposo que les versions dels altres germans i persones implicades poden ser diferents, fins i tot molt diferents. I potser més fidels a la realitat.
21 d’oct. 2010
Apareixem com un bolet
Apareixem com un bolet.
Ja està, existim.
Llavors ens ho hem d'inventar tot,
il.lusions i pensaments,
orígens i destins.
I encara més,
tornavisos, flabiols,
cafeteres i coixins;
sovint reciclant les invencions
dels que ens han precedit.
De vegades, reinventant-les pitjor
(no sempre avancem,
de vegades reculem).
I així anem passant la vida,
buscant-li a l'existència
un sentit que no té,
però que ens cal imaginar-lo,
fer-lo consistent i creïble.
Convertint-lo,
al final del nostre procés inventiu,
en la nostra veritat
(temorencs de les incerteses,
si no ens inventem
un punt de referència
la vida ens sembla
feixuga i de mal viure).
Res no té sentit?
No res, llevat d'aquell que siguem capaços d'inventar?
Vinga doncs, si l'inventem divertit,
ben inventat estarà.
Ja està, existim.
Llavors ens ho hem d'inventar tot,
il.lusions i pensaments,
orígens i destins.
I encara més,
tornavisos, flabiols,
cafeteres i coixins;
sovint reciclant les invencions
dels que ens han precedit.
De vegades, reinventant-les pitjor
(no sempre avancem,
de vegades reculem).
I així anem passant la vida,
buscant-li a l'existència
un sentit que no té,
però que ens cal imaginar-lo,
fer-lo consistent i creïble.
Convertint-lo,
al final del nostre procés inventiu,
en la nostra veritat
(temorencs de les incerteses,
si no ens inventem
un punt de referència
la vida ens sembla
feixuga i de mal viure).
Res no té sentit?
No res, llevat d'aquell que siguem capaços d'inventar?
Vinga doncs, si l'inventem divertit,
ben inventat estarà.
20 d’oct. 2010
Prou que trona i pedrega
Prou que trona i pedrega
quan trona i pedrega.
No cal que ens inventem més tempestes.
quan trona i pedrega.
No cal que ens inventem més tempestes.
18 d’oct. 2010
Dret de cita (Amin Maalouf - parlar de nosaltres mateixos)
"Gairebé no parlem de nosaltres mateixos. Som una família de persones silencioses. I és molt difícil per a mi parlar d'aquestes coses, però com més envelleixo, més sento que necessito fer-ho. I crec que seguiré fent-ho perquè hi ha molts aspectes en els que necessito anar més enllà."
Amin Maalouf (Entrevistat per Juan Cruz, El País Semanal, 17-10-2010)
Amin Maalouf (Entrevistat per Juan Cruz, El País Semanal, 17-10-2010)
17 d’oct. 2010
La mort de la meva mare
Quan va morir la meva mare, al revisar els seus papers vaig trobar tres o quatre testaments vitals, des del promogut per la Conferència Episcopal fins a d'altres més informals, en els que de vegades s'hi barrejaven els aspectes propis d'un testament vital amb d'altres referents a la gestió de les seves coses un cop morta. Cap d'aquests papers o documents tenia data i, llevat del de la Conferència Episcopal, ni tan sols estaven signats.
Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. Les referències a que no se li allargués la vida artificialment i la voluntat que no se li apliqués l'eutanàsia apareixien esmentades en algun cas.
A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, caldria afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida), tot i que el desig de morir cristianament i que no se li allargués la vida artificialment era constant.
La variació més significativa pel que fa als comentaris sobre aquest tema era l'oscil.lació entre l'acceptació de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i una mena de petició de misericòrdia, un anhel de treva, fruit d'un profund cansament, d'una imperiosa necessita de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquests casos demanava a Deu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.
Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan se n'anava a l'altre extrem, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució del seus objectius (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com ara els eventuals problemes materials o de relacions d'algun fill, etc.).
El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, li va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys (però que abans havia condicionat de forma radical tota la seva vida, a partir més o menys dels trenta anys). Va ser llavors, amb la invasió un altre cop de l'estat depressiu, que les oscil.lacions esmentades es van anar decantant; temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats. L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Estava atrapada.
Crec que llavors era ben conscient que el seu estat depressiu, a banda de tenir un origen endogen, un component genètic, també era el resultat d'un desencadenant ambiental, o d'una combinació de desencadenants ambientals. S'adonava que s'anava fent gran, amb els diferents inconvenients associats; és a dir, s'adonava que s'anava fent vella, que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma imparable. I aquesta perspectiva li feia una por immensa. Pànic. Tan gran era el seu temor que sovint totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que de tant en tant no podia evitar manifestar-la. Patia molt.
Aquesta lluita, i la forma com durant aquell últim període de la seva vida es resolia, amb la por present i creixent, es resolia en un trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió, fent-la naufragar en el seu món de tristeses i falta de delit, que tant l'espantava.
Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en el que la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada, comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital. Però ja no en va sortir: després de sorgir complicacions i passar tres cops pel quiròfan, va morir.
Tot això de fet és només una introducció al que realment volia parlar, les circumstàncies concretes de la seva mort i fins a quin punt (si més no tal com llavors jo ho vaig viure i ara ho penso), es va respectar o no la seva voluntat. Una altra estona reprendré el fil en aquest punt.
Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. Les referències a que no se li allargués la vida artificialment i la voluntat que no se li apliqués l'eutanàsia apareixien esmentades en algun cas.
A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, caldria afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida), tot i que el desig de morir cristianament i que no se li allargués la vida artificialment era constant.
La variació més significativa pel que fa als comentaris sobre aquest tema era l'oscil.lació entre l'acceptació de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i una mena de petició de misericòrdia, un anhel de treva, fruit d'un profund cansament, d'una imperiosa necessita de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquests casos demanava a Deu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.
Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan se n'anava a l'altre extrem, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució del seus objectius (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com ara els eventuals problemes materials o de relacions d'algun fill, etc.).
El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, li va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys (però que abans havia condicionat de forma radical tota la seva vida, a partir més o menys dels trenta anys). Va ser llavors, amb la invasió un altre cop de l'estat depressiu, que les oscil.lacions esmentades es van anar decantant; temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats. L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Estava atrapada.
Crec que llavors era ben conscient que el seu estat depressiu, a banda de tenir un origen endogen, un component genètic, també era el resultat d'un desencadenant ambiental, o d'una combinació de desencadenants ambientals. S'adonava que s'anava fent gran, amb els diferents inconvenients associats; és a dir, s'adonava que s'anava fent vella, que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma imparable. I aquesta perspectiva li feia una por immensa. Pànic. Tan gran era el seu temor que sovint totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que de tant en tant no podia evitar manifestar-la. Patia molt.
Aquesta lluita, i la forma com durant aquell últim període de la seva vida es resolia, amb la por present i creixent, es resolia en un trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió, fent-la naufragar en el seu món de tristeses i falta de delit, que tant l'espantava.
Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en el que la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada, comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital. Però ja no en va sortir: després de sorgir complicacions i passar tres cops pel quiròfan, va morir.
Tot això de fet és només una introducció al que realment volia parlar, les circumstàncies concretes de la seva mort i fins a quin punt (si més no tal com llavors jo ho vaig viure i ara ho penso), es va respectar o no la seva voluntat. Una altra estona reprendré el fil en aquest punt.
14 d’oct. 2010
La Judit
La Judit, tota ella passió desbordada i entusiasme militant, m'exposa els sòlids arguments de la teoria, per a ella fet incontestable, de la profunda saviesa de la naturalesa i del sentit de cada una de les seves manifestacions. Tot és perfecte, m'explica, res no és atzarós, tot és resultat d'un destí d'ordre superior, profundament savi i coherent, ignorat per nosaltres i que només podem arribar a intuir si assolim la necessària preparació espiritual.
Li dic a la Judit que a mi no em costa entendre, des d'una perspectiva humana, a ran de terra, que la naturalesa de vegades ens pugui ser adversa, inclement, fins i tot molt inclement, contraria a les il.lusions i les necessitats de les persones. Sequeres, inundacions, malalties congènites, epidèmies, terratrèmols... la naturalesa és així, no cal encaparrar-s'hi, i l’únic que podem fer és intentar minimitzar aquestes adversitats.
Ara bé, li dic que aquestes adversitats em semblarien veritables mostres de crueltat, fruit d'una perversitat inaudita, si fossin el resultat, si formessin part, d'un pla dissenyat per alguna mena d'entitat superior, se li doni el nom que se li doni. Li explico que no puc evitar passar de l'acceptació al judici moral si faig aquest exercici d'imaginació, o si parlo amb algú que vol justificar aquestes adversitats com a part d'un programa pensat per un presumpte ésser superior, del qual no podem arribar a entendre el sentit dels seus actes, el sentit dels seus savis i inescrutables designis, a causa de la nostra ignorància terrenal.
És clar, no ens posem d'acord amb la Judit, cadascú es queda amb les seves idees, i ho deixem perquè la situació no porta enlloc, no cal insistir-hi. Parlem de tot això un dia, i dos dies després recordo la conversa. La trobo malhumorada, amb cara de patiment; li ha vingut la regla i li fan mal els ovaris, l'esquena, el cap. Se sent molt cansada i irritable. Sempre són dolorosos, els dies de la seva regla, però aquest cop el dolor i la falta d'energia encara són més intensos.
Sóc molt prudent i me'n guardo molt, de fer el més mínim comentari sobre la conversa de dos dies enrere. Em fa patir, veure-la tan desvalguda, vulnerable, sofrent...
Li dic a la Judit que a mi no em costa entendre, des d'una perspectiva humana, a ran de terra, que la naturalesa de vegades ens pugui ser adversa, inclement, fins i tot molt inclement, contraria a les il.lusions i les necessitats de les persones. Sequeres, inundacions, malalties congènites, epidèmies, terratrèmols... la naturalesa és així, no cal encaparrar-s'hi, i l’únic que podem fer és intentar minimitzar aquestes adversitats.
Ara bé, li dic que aquestes adversitats em semblarien veritables mostres de crueltat, fruit d'una perversitat inaudita, si fossin el resultat, si formessin part, d'un pla dissenyat per alguna mena d'entitat superior, se li doni el nom que se li doni. Li explico que no puc evitar passar de l'acceptació al judici moral si faig aquest exercici d'imaginació, o si parlo amb algú que vol justificar aquestes adversitats com a part d'un programa pensat per un presumpte ésser superior, del qual no podem arribar a entendre el sentit dels seus actes, el sentit dels seus savis i inescrutables designis, a causa de la nostra ignorància terrenal.
És clar, no ens posem d'acord amb la Judit, cadascú es queda amb les seves idees, i ho deixem perquè la situació no porta enlloc, no cal insistir-hi. Parlem de tot això un dia, i dos dies després recordo la conversa. La trobo malhumorada, amb cara de patiment; li ha vingut la regla i li fan mal els ovaris, l'esquena, el cap. Se sent molt cansada i irritable. Sempre són dolorosos, els dies de la seva regla, però aquest cop el dolor i la falta d'energia encara són més intensos.
Sóc molt prudent i me'n guardo molt, de fer el més mínim comentari sobre la conversa de dos dies enrere. Em fa patir, veure-la tan desvalguda, vulnerable, sofrent...
6 d’oct. 2010
Sense rima - Agost, 3 x 5
No fa vent.
Fa calor.
Gotes de suor.
Cap al tard.
Plovineja,
sonen els pàmpols.
Amb la pluja,
surten els cargols
buscant els enciams.
Les orenetes,
remullades,
esperen que escampi.
Ha plogut a la vinya.
Creixen els fongs,
el pagès ensulfata.
Fa calor.
Gotes de suor.
Cap al tard.
Plovineja,
sonen els pàmpols.
Amb la pluja,
surten els cargols
buscant els enciams.
Les orenetes,
remullades,
esperen que escampi.
Ha plogut a la vinya.
Creixen els fongs,
el pagès ensulfata.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
