La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".
La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.
Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.
Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.
Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.
Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.
La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?
Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?
La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?
En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.
Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.
Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.
Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.
De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.
La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.
En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).
Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.
31 d’oct. 2017
28 d’oct. 2017
Independentisme terapèutic
L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.
Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...
Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.
No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.
És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.
Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.
L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!
Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...
Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.
No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.
És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.
Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.
L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!
25 d’oct. 2017
Parlar amb algú
"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.
"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.
"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.
"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.
"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."
M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?
Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.
M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.
Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.
El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.
Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.
No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.
L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.
"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.
"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.
"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.
"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."
M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?
Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.
M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.
Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.
El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.
Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.
No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.
L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.
23 d’oct. 2017
Depressions i ús dels condicionals
"No es tracta de determinar què pot curar més, si el camí espiritual, els medicaments o la psicoteràpia. Tots tres camins plegats poden ajudar la persona depressiva i contribuir a la seva curació, donant-se suport i reforçant-se mútuament."
En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)
D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.
Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.
Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.
D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).
El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.
Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).
Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.
Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.
Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.
Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:
"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."
Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.
D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.
Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...
Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).
--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).
En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)
D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.
Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.
Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.
D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).
El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.
Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).
Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.
Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.
Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.
Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:
"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."
Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.
D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.
Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...
Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).
--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).
22 d’oct. 2017
Ball de bastons
Guàrdia Civil,
cop de porra.
Policia Nacional,
cop de porra.
Mossos d'Esquadra,
cop de porra.
Guàrdia Urbana,
cop de porra.
Guàrdia Jurat,
cop de porra.
Porter de discoteca,
cop de porra.
Títol de l'obra:
Memòria històrica.
cop de porra.
Policia Nacional,
cop de porra.
Mossos d'Esquadra,
cop de porra.
Guàrdia Urbana,
cop de porra.
Guàrdia Jurat,
cop de porra.
Porter de discoteca,
cop de porra.
Títol de l'obra:
Memòria històrica.
19 d’oct. 2017
Sobre l'escriure
Com un alcohòlic, només que en lloc de beure ampolles de vi o cervesa, escric. Però la causa de l'addicció en el fons és la mateixa, aquesta mena de buidor lligada al desconcert d'existir i a la necessitat de dissimular. Cal fer alguna cosa: beure, escriure, resar, jugar a les cartes, furgar-te el nas... La que sigui, al capdavall tot és bastant igual.
L'alcohòlic deixa pixums per les cantonades. Per sort efímers, perquè més aviat o més tard plou i no en queda cap rastre. Qui escriu deixa escrits (papers, o avui també arxius digitals), efímers com els orins: alguns perduren un temps (els escrits), d'altres menys, molts no ens sobreviuen ni a nosaltres mateixos, s'escolen ja pel desaigüe de l'oblit abans de la nostra mort. Tots els escrits de tothom, absolutament tots, acabaran desapareixent, perquè tot acabarà desapareixent, absolutament tot: orins, escrits, humans, escarabats i galàxies.
Viure és això, no només saber que aquí hi estem de pas i que tot és absurd, sinó també sentir-ho, sentir-ho al moll de l'os, a la freixura, al bulb raquidi.
Fer esports d'aventura, mirar partits de futbol, consultar el mòbil, beure orxata o cervesa, resar, llegir novel.les o diaris, escriure el que sigui... D'aquesta mena de conductes rutinàries o compulsives (en el meu cas sobretot escriure), d'aquesta mena de buidor en moviment, només me n'allibera el tracte amb la gent.
Quan s'escau, conversar, i per anar bé sobretot escoltar. Mirar als ulls d'algú, amb afecte. Sentir-m'hi vinculat. Sentint-me una mica a gust perquè em sento una mica útil. Amb aquest sentit de la utilitat: el de que, en aquell instant, no és indiferent existir o no existir. Un misteri. Potser el més gran de tots.
Tampoc en quedarà res, d'aquestes estones d'escoltar, de fer companyia, de sentir-me acompanyat. De compartir amb els altres neguits, calideses, complicitats i misteris. No en quedarà res, però és un no quedar res diferent. Més atractiu. Si més no per a mi.
Potser no sé explicar-ne bé el motiu (o em fa mandra), però m'hi sento més a gust, amb aquest gust, amb aquesta preferència. I tanmateix, malgrat aquest gust segueixo escrivint (és evident). Segueixo fent el passerell. Perquè els dies són llargs, els criteris són fràgils, el llapis és feble, les contradiccions són quotidianes, arrelades i sòlides.
Més difícils d'esbandir, les contradiccions, que la boira quan fa vent, o que els tolls de pixums dels carrers quan plou.
L'alcohòlic deixa pixums per les cantonades. Per sort efímers, perquè més aviat o més tard plou i no en queda cap rastre. Qui escriu deixa escrits (papers, o avui també arxius digitals), efímers com els orins: alguns perduren un temps (els escrits), d'altres menys, molts no ens sobreviuen ni a nosaltres mateixos, s'escolen ja pel desaigüe de l'oblit abans de la nostra mort. Tots els escrits de tothom, absolutament tots, acabaran desapareixent, perquè tot acabarà desapareixent, absolutament tot: orins, escrits, humans, escarabats i galàxies.
Viure és això, no només saber que aquí hi estem de pas i que tot és absurd, sinó també sentir-ho, sentir-ho al moll de l'os, a la freixura, al bulb raquidi.
Fer esports d'aventura, mirar partits de futbol, consultar el mòbil, beure orxata o cervesa, resar, llegir novel.les o diaris, escriure el que sigui... D'aquesta mena de conductes rutinàries o compulsives (en el meu cas sobretot escriure), d'aquesta mena de buidor en moviment, només me n'allibera el tracte amb la gent.
Quan s'escau, conversar, i per anar bé sobretot escoltar. Mirar als ulls d'algú, amb afecte. Sentir-m'hi vinculat. Sentint-me una mica a gust perquè em sento una mica útil. Amb aquest sentit de la utilitat: el de que, en aquell instant, no és indiferent existir o no existir. Un misteri. Potser el més gran de tots.
Tampoc en quedarà res, d'aquestes estones d'escoltar, de fer companyia, de sentir-me acompanyat. De compartir amb els altres neguits, calideses, complicitats i misteris. No en quedarà res, però és un no quedar res diferent. Més atractiu. Si més no per a mi.
Potser no sé explicar-ne bé el motiu (o em fa mandra), però m'hi sento més a gust, amb aquest gust, amb aquesta preferència. I tanmateix, malgrat aquest gust segueixo escrivint (és evident). Segueixo fent el passerell. Perquè els dies són llargs, els criteris són fràgils, el llapis és feble, les contradiccions són quotidianes, arrelades i sòlides.
Més difícils d'esbandir, les contradiccions, que la boira quan fa vent, o que els tolls de pixums dels carrers quan plou.
18 d’oct. 2017
El melic
Em miro el melic.
Penso en el meu melic.
Escric sobre el meu melic.
Miro, penso, escric...
Al capdavall,
tot es redueix a això,
al melic. El meu.
Penso en el meu melic.
Escric sobre el meu melic.
Miro, penso, escric...
Al capdavall,
tot es redueix a això,
al melic. El meu.
14 d’oct. 2017
Escriure
Escriure és una malaltia.
S'alleuja escrivint.
I escrivint també s'agreuja.
Es cura del tot morint.
S'alleuja escrivint.
I escrivint també s'agreuja.
Es cura del tot morint.
13 d’oct. 2017
La vista
Cel amunt volen els falciots, i els veig.
Passa un estol de coloms,
passa una gavina,
passa un avió,
apareixen dos núvols...
I ho veig tot .
Quina sort, conservar encara la vista.
Passa un estol de coloms,
passa una gavina,
passa un avió,
apareixen dos núvols...
I ho veig tot .
Quina sort, conservar encara la vista.
8 d’oct. 2017
La data
Si un dia, quan sigui vell (o més ben dit, "encara més vell"), per exemple un nebot em pregunta, "I tu, l'1 d'octubre de 2017, què vas fer?", potser el decebré. Perquè li hauré de dir que aquell dia tan assenyalat no vaig tenir cap comportament admirable, sinó que me'n vaig anar de manera discreta a espigolar raïms oblidats a les vinyes ja veremades del voltant del poble (vinyes de parellades, aquesta varietat tan utilitzada per fer cava).
Li hauré de dir que això és el que vaig fer l'1 d'octubre.
I si em pregunta que per què vaig anar a espigolar raïms precisament aquell dia em serà fàcil dir-li la meitat dels motius, és a dir, que em venia de gust. I em serà més difícil explicar-li l'altra meitat, perquè l'altra meitat és més complicada. I potser em farà tanta mandra tot plegat que potser no li explicaré aquesta altra meitat, o li diré qualsevol cosa per sortir del pas.
Per exemple, potser li diré que política ho és tot, també menjar llenties o gambes, fer o no fer servir aire condicionat quan fa fred o calor, deixar el vàter net o brut quan l'utilitzes, dir o no dir bon dia al matí, somriure o fer ganyotes... I tantes altres coses, moltes de les quals caldria escriure amb lletres majúscules, en lloc de ser (sovint) notes a peu de pàgina amb lletra menuda. Sí, i tantes altres coses...
I que després hi ha la teologia política, amb els corresponents principis de fe dogmàtics, i que en aquests espais de religiositat laica (i també proselitista) em sento perdut, lluny tant dels uns com dels altres.
Potser li diria coses com aquestes, o altres de semblants, o diferents, ves a saber. Perquè de fet, del cert, no ho sé ni jo. Viure dubtant té aquestes coses, que de vegades (bastantes vegades) no tens respostes clares i fàcils. Una situació estranya agreujada pel fet que ni tan sols tens el desig de ventilar els dubtes, perquè ja t'estan bé les incerteses. Són incòmodes (les incerteses), però al capdavall et semblen més veritables, t'inspiren confiança. O potser això és també una altra explicació inventada. Ens inventem tantes coses...
Ves a saber que li contestaria, a algú que algun dia em preguntés que vaig fer l'1 d'octubre del 2017. Perquè el que vaig fer encara ho recordo bé, però el per què, tal com ja he dit és de mal concretar. Aquest i la majoria. Dels perquès. Si més no, és el que sovint em passa a mi.
Li hauré de dir que això és el que vaig fer l'1 d'octubre.
I si em pregunta que per què vaig anar a espigolar raïms precisament aquell dia em serà fàcil dir-li la meitat dels motius, és a dir, que em venia de gust. I em serà més difícil explicar-li l'altra meitat, perquè l'altra meitat és més complicada. I potser em farà tanta mandra tot plegat que potser no li explicaré aquesta altra meitat, o li diré qualsevol cosa per sortir del pas.
Per exemple, potser li diré que política ho és tot, també menjar llenties o gambes, fer o no fer servir aire condicionat quan fa fred o calor, deixar el vàter net o brut quan l'utilitzes, dir o no dir bon dia al matí, somriure o fer ganyotes... I tantes altres coses, moltes de les quals caldria escriure amb lletres majúscules, en lloc de ser (sovint) notes a peu de pàgina amb lletra menuda. Sí, i tantes altres coses...
I que després hi ha la teologia política, amb els corresponents principis de fe dogmàtics, i que en aquests espais de religiositat laica (i també proselitista) em sento perdut, lluny tant dels uns com dels altres.
Potser li diria coses com aquestes, o altres de semblants, o diferents, ves a saber. Perquè de fet, del cert, no ho sé ni jo. Viure dubtant té aquestes coses, que de vegades (bastantes vegades) no tens respostes clares i fàcils. Una situació estranya agreujada pel fet que ni tan sols tens el desig de ventilar els dubtes, perquè ja t'estan bé les incerteses. Són incòmodes (les incerteses), però al capdavall et semblen més veritables, t'inspiren confiança. O potser això és també una altra explicació inventada. Ens inventem tantes coses...
Ves a saber que li contestaria, a algú que algun dia em preguntés que vaig fer l'1 d'octubre del 2017. Perquè el que vaig fer encara ho recordo bé, però el per què, tal com ja he dit és de mal concretar. Aquest i la majoria. Dels perquès. Si més no, és el que sovint em passa a mi.
7 d’oct. 2017
Xarop de bastó
Teatre de titelles:
un policia atonyina un vailet.
Segons qui mira la funció,
quan arriba aquesta escena
amb cada cop de porra
riu i aplaudeix.
O s'espanta, plora i protesta.
Segons qui mira la funció.
un policia atonyina un vailet.
Segons qui mira la funció,
quan arriba aquesta escena
amb cada cop de porra
riu i aplaudeix.
O s'espanta, plora i protesta.
Segons qui mira la funció.
5 d’oct. 2017
La banalització del mal
De tant en tant m'equivoco. De vegades en relació a temes irrellevants, algunes vegades importants.
Fa dos dies vaig associar la paraula "psicopàtic" al comportament d'alguns policies l'1 d'octubre. No vaig estar afortunat, perquè aquesta etiqueta correspon a un trastorn de la personalitat, és a dir, a una característica permanent d'algunes persones, incapaces de sentir empatia (i que per tant de vegades poden fer mal, psicològic o físic, sense sentir remordiments).
Que fes servir aquesta etiqueta va ser un error greu, amb més motiu tenint en compte el meu interès i la voluntat de ser curós pel que fa a la forma de parlar en relació a les persones amb problemes mentals.
Podria justificar-me, i seria només això, una justificació, si digués que em referia a "un estat psicopàtic transitori", quan parlava del brutal comportament d'alguns policies. Però seria només això, una justificació tramposa, perquè tal com he dit la psicopatia és un tret permanent d'un determinat tipus de personalitat, no un estat transitori, accidental.
Potser sí que entre tots els policies n'hi havia algun al qual li escauria l'etiqueta clínica de psicòpata, però seria l'excepció, i de cap manera explicaria l'actuació brutal de tants policies. De manera que cal buscar una altra explicació, i segurament aquesta explicació podria estar més relacionada amb la filòsofa Hannah Arendt i la seva idea de "la banalitat del mal".
L'Hannah Arendt va agafar com a base dels seus estudis l'Holocaust, preguntant-se com va poder ser que a l'alemanya nazi tanta gent normal, ni malvada ni perversa, s'acabés comportant com es va comportar, contribuint de forma passiva (sense oposar-s'hi) o activa (participant-hi directament) a l'Holocaust.
La deshumanització de l'altre, la falta d'actitud crítica, l'obediència com a principi moral i l'ambient general coaccionador conformen l'escenari que afavoreix, "dins d'aquesta normalitat peculiar", l'emergència del que Hannah Arendt va definir com la banalització del mal, és a dir, la acceptació de fets i comportaments del tot inimaginables i intolerables fora d'aquest context especial.
Deixant de banda l'Holocaust, les reflexions de l'Hannah Arendt també poden ser útils per acostar-se i mirar d'entendre fets com aquests de diumenge passat. Un grup de policies, que segurament tots ells d'un en un són persones del tot normals, sensibles i afectuoses amb les seves amistats i les seves famílies, en un moment donat, en mig d'unes determinades circumstàncies, es poden transformar en veritables energúmens, sense cap empatia cap a les persones que maltracten i sense cap consciència (aparentment) de la desmesura del seu comportament.
Als policies i als seus comandaments potser els aniria bé llegir a l'Hannah Arendt. I als polítics dels quals depenen els cossos policials també. De moment, però, el que fa va fent el Govern és anar encongint o eliminat dels plans d'estudis les humanitats i l'assignatura de filosofia, i per tant també l'Hannah Arendt. No anem bé.
Fa dos dies vaig associar la paraula "psicopàtic" al comportament d'alguns policies l'1 d'octubre. No vaig estar afortunat, perquè aquesta etiqueta correspon a un trastorn de la personalitat, és a dir, a una característica permanent d'algunes persones, incapaces de sentir empatia (i que per tant de vegades poden fer mal, psicològic o físic, sense sentir remordiments).
Que fes servir aquesta etiqueta va ser un error greu, amb més motiu tenint en compte el meu interès i la voluntat de ser curós pel que fa a la forma de parlar en relació a les persones amb problemes mentals.
Podria justificar-me, i seria només això, una justificació, si digués que em referia a "un estat psicopàtic transitori", quan parlava del brutal comportament d'alguns policies. Però seria només això, una justificació tramposa, perquè tal com he dit la psicopatia és un tret permanent d'un determinat tipus de personalitat, no un estat transitori, accidental.
Potser sí que entre tots els policies n'hi havia algun al qual li escauria l'etiqueta clínica de psicòpata, però seria l'excepció, i de cap manera explicaria l'actuació brutal de tants policies. De manera que cal buscar una altra explicació, i segurament aquesta explicació podria estar més relacionada amb la filòsofa Hannah Arendt i la seva idea de "la banalitat del mal".
L'Hannah Arendt va agafar com a base dels seus estudis l'Holocaust, preguntant-se com va poder ser que a l'alemanya nazi tanta gent normal, ni malvada ni perversa, s'acabés comportant com es va comportar, contribuint de forma passiva (sense oposar-s'hi) o activa (participant-hi directament) a l'Holocaust.
La deshumanització de l'altre, la falta d'actitud crítica, l'obediència com a principi moral i l'ambient general coaccionador conformen l'escenari que afavoreix, "dins d'aquesta normalitat peculiar", l'emergència del que Hannah Arendt va definir com la banalització del mal, és a dir, la acceptació de fets i comportaments del tot inimaginables i intolerables fora d'aquest context especial.
Deixant de banda l'Holocaust, les reflexions de l'Hannah Arendt també poden ser útils per acostar-se i mirar d'entendre fets com aquests de diumenge passat. Un grup de policies, que segurament tots ells d'un en un són persones del tot normals, sensibles i afectuoses amb les seves amistats i les seves famílies, en un moment donat, en mig d'unes determinades circumstàncies, es poden transformar en veritables energúmens, sense cap empatia cap a les persones que maltracten i sense cap consciència (aparentment) de la desmesura del seu comportament.
Als policies i als seus comandaments potser els aniria bé llegir a l'Hannah Arendt. I als polítics dels quals depenen els cossos policials també. De moment, però, el que fa va fent el Govern és anar encongint o eliminat dels plans d'estudis les humanitats i l'assignatura de filosofia, i per tant també l'Hannah Arendt. No anem bé.
4 d’oct. 2017
La caserna de la Travessera
De tant en tant travesso de punta a punta el carrer del Pare Laínez, i per tant passo pel darrera de la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia. Fa uns dies hi vaig tornar a passar. El carrer del Pare Laínez és poc transitat, i normalment a l'alçada de la caserna no s'hi veu mai cap guàrdia civil, perquè la caserna només té una entrada, per la Travessera. Aquest dia, però, vaig veure un guàrdia civil que tombava per allí, mirant amunt i avall. No em vaig quedar e veure què buscava, vaig seguir el meu camí. Era un guàrdia civil jove, no devia tenir més de vint-i-cinc anys, tenia un posat tranquil i feia cara de bona persona.
Pocs dies després, el diumenge dia 1 va passar el que va passar. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van dedicar a estomacar gent indefensa i en actitud pacífica. I llavors vaig pensar en aquell guàrdia civil amb cara de bona persona. Vaig pensar: i si el diumenge també es va dedicar a repartir llenya? Si penso en ell, la veritat és que amb la seva cara de bona persona em costa imaginar-me'l comportant-se com un energumen, com els seus companys el diumenge.
Però suposo (tot són suposicions) que si el diumenge el van enviar a requisar urnes i li van dir que si per tal d'aconseguir-ho havia de fer servir la força, i que si calia havia de repartir cops de porra (encara que la gent estigués en actitud del tot pacífica), suposo que ho devia fer. Perquè és el que fan els policies quan els donen ordres: complir-les.
Suposo que funciona així, fins i tot quan les ordres rebudes són tan desmesurades com les que sembla que van rebre els policies que el diumenge es van dedicar a estomacar gent. Perquè sempre és més fàcil fer el que et diuen i el que fa la majoria que discrepar. Perquè a més, si discrepes te la carregaràs, hauràs d'assumir les sancions que et puguin imposar.
Desconec si en situacions com la del diumenge hi ha policies que posen objeccions a obeir les ordres que reben. I si hi ha casos d'aquests, naturalment desconec quin tan per cent suposen. El que sí tinc clar és que quan un policia obeeix ordres que l'obliguen a apallissar gent en actitud pacífica "ho fa perquè vol". Perquè ningú l'obliga a ser policia, i si ho és, abans de clavar el primer cop de porra a persones indefenses i pacífiques pot dir que plega. De manera que si no plega és perquè ja li està bé que el paguin per atonyinar gent que es manté en actitud pacífica.
D'acord, trobar feina no és fàcil, però un sou no ho justifica tot.
Sempre que passo a la vora d'aquesta caserna de la Travessera de Gràcia recordo dues amigues, filles de guàrdies civils, que havien viscut a aquesta caserna, fa molts anys, abans de la seva remodelació. Una en té records bons, l'altre dolents. En qualsevol cas, els seus pares guàrdies civils fa anys que estan morts, i els records d'elles associats a la caserna són dels anys de la dictadura. D'aquells anys en què la Policia Nacional i la Guàrdia Civil feien tanta por.
Tanta por com diumenge passat.
Pocs dies després, el diumenge dia 1 va passar el que va passar. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van dedicar a estomacar gent indefensa i en actitud pacífica. I llavors vaig pensar en aquell guàrdia civil amb cara de bona persona. Vaig pensar: i si el diumenge també es va dedicar a repartir llenya? Si penso en ell, la veritat és que amb la seva cara de bona persona em costa imaginar-me'l comportant-se com un energumen, com els seus companys el diumenge.
Però suposo (tot són suposicions) que si el diumenge el van enviar a requisar urnes i li van dir que si per tal d'aconseguir-ho havia de fer servir la força, i que si calia havia de repartir cops de porra (encara que la gent estigués en actitud del tot pacífica), suposo que ho devia fer. Perquè és el que fan els policies quan els donen ordres: complir-les.
Suposo que funciona així, fins i tot quan les ordres rebudes són tan desmesurades com les que sembla que van rebre els policies que el diumenge es van dedicar a estomacar gent. Perquè sempre és més fàcil fer el que et diuen i el que fa la majoria que discrepar. Perquè a més, si discrepes te la carregaràs, hauràs d'assumir les sancions que et puguin imposar.
Desconec si en situacions com la del diumenge hi ha policies que posen objeccions a obeir les ordres que reben. I si hi ha casos d'aquests, naturalment desconec quin tan per cent suposen. El que sí tinc clar és que quan un policia obeeix ordres que l'obliguen a apallissar gent en actitud pacífica "ho fa perquè vol". Perquè ningú l'obliga a ser policia, i si ho és, abans de clavar el primer cop de porra a persones indefenses i pacífiques pot dir que plega. De manera que si no plega és perquè ja li està bé que el paguin per atonyinar gent que es manté en actitud pacífica.
D'acord, trobar feina no és fàcil, però un sou no ho justifica tot.
Sempre que passo a la vora d'aquesta caserna de la Travessera de Gràcia recordo dues amigues, filles de guàrdies civils, que havien viscut a aquesta caserna, fa molts anys, abans de la seva remodelació. Una en té records bons, l'altre dolents. En qualsevol cas, els seus pares guàrdies civils fa anys que estan morts, i els records d'elles associats a la caserna són dels anys de la dictadura. D'aquells anys en què la Policia Nacional i la Guàrdia Civil feien tanta por.
Tanta por com diumenge passat.
3 d’oct. 2017
Pitjor que la brutalitat, la seva justificació
No és ser gens original dir que em va esgarrifar l'actuació policial del dia 1. Tampoc ho és afegir que em van esgarrifar encara més les declaracions dels càrrecs polítics responsables de l'actuació policial: "Ja ho havíem dit, no volíem arribar a aquests extrems". Prepotents, amb sobergueria, desresponsabilitzant-se ells. Justificant l'actuació dels policies que es van dedicar a repartir llenya. Contra gent indefensa. Contra gent que es limitava a oferir una resistència passiva i pacífica. Contra gent que "no anava armada de cap manera", que només intentava posar un paper a dins d'una capsa.
A la vista dels fets, és indubtable que hi ha policies (no generalitzo, dic que n'hi ha) que tenen un perfil psicopàtic, i que quan els ordenen repartir llenya ho fan amb entusiasme. Aquest percentatge de psicòpates uniformats estan manats (o ho estaven si més no el dia 1) per comandaments justificadors de comportaments psicopàtics. I alhora tots ells estaven sota les directrius de polítics amb les mateixes característiques (si més no aquell dia). Dic això només a la vista del fets dels uns i de les declaracions dels altres.
Sembla que se n'han oblidat, i ara no em refereixo als comandaments sinó "a la classe de tropa": l'obediència deguda no és un eximent de culpa en el cas d'atemptats contra la integritat i la dignitat de les persones. Per tant, per exemple, el policia que mentre tenia agafada una dona pels cabells l'arrossegava pel terra, ell, el policia, és directament responsable de la seva actuació (de la seva agressió a una dona que només oferia una resistència passiva, ara no recordo a quin centre electoral). Igual que els policies que colpejaven amb les porres les barreres humanes pacífiques que els impedien el pas a diferents centres electorals: cadascun d'aquells policies és responsable dels cops de porra que va etzibar.
No minimitzo la responsabilitat dels seus comandaments, ni la dels polítics, encapçalats pel Ministre de l'Interior i el President del Govern Central, per permetre, i a sobre justificar, aquestes actuacions. Però cada un dels policies que va clavar cops de porra a gent que mantenia actituds pacífiques és responsable dels cops de porra que va clavar.
En un estat democràtic la policia té el monopoli de la violència, i quan l'exerceix perquè és imprescindible exercir-la, i llavors ho fa de manera proporcionada, la seva feina és tan necessària com digna de reconeixement. Suposo que no cal posar exemples, en tenim de ben recents i dramàtics.
Però atonyinar persones que oposen una resistència pacífica no té cap legitimitat ni proporció. És igual quina sigui la reivindicació de la gent: si la reivindicació és pacífica no es pot silenciar amb cops de porra, gasos lacrimògens o pilotes de goma.
Veure policies actuant amb aquesta violència i amb total impunitat és molt inquietant. Perquè si a més els responsables polítics d'aquestes actuacions policials justifiquen el que ha passat, vol dir que pot tornar a passar. Qualsevol dia. Quan el que caldria, en canvi, seria que a la vista de la desproporció i de la brutalitat desplegades, els polítics implicats dimitissin, que també dimitissin els alts comandaments policials implicats, i que s'expedientessin de manera exemplar, "per la seva responsabilitat personal", tots els policies que es van extralimitar.
Tots els cossos policials corren els mateixos riscos, si no tenen molt clar quins són els seus límits. I tots els polítics en el poder poden tenir les mateixa temptació, de ser tolerants, o directament instigadors, pel que fa a les extralimitacions policials.
Tots els cossos policials, de qualsevol govern. No només la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Per exemple, només cal recordar el calvari de l'Esther Quintana, a la qual els Mossos d'Esquadra li van buidar un ull amb una pilota de goma el 14N de 2012, i la cadena de mentides a partir de llavors dels Mossos, protegits pels responsables polítics de torn. O el cas del 4F de 2006, amb quatre caps de turc acusats (i torturats), amb la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos, un cas del qual encara esperem que algun dia, jutges, policies i polítics implicats ens diguin la veritat, ens la diguin i s'avergonyeixin "de la veritat inventada" que entre tots van fabricar.
Són només dos exemples. Tots els cossos policials tenen el seu historial negre, alimentat de tant en tant amb episodis desafortunats. Cal posar-hi fre, i quan passa, no ocultar-ho ni relativitzar-ho. Aquesta hauria de ser la consigna que els mateixos cossos policials, o si més no els seus membres més lúcids, haurien de reivindicar: "Contra els excessos policials, tolerància zero". I zero vol dir zero, sigui quin sigui el cos policial i el color polític del govern de torn.
Un últim apunt: tots els vídeos que es van filmar i que s'han difós sobre l'1 d'octubre, i que han servit de testimonis incontestables de la brutalitat policial, segons la "llei mordassa" actualment vigent poden ser considerats il.legals i els seus autors i divulgadors perseguibles judicialment. Aquesta llei, malgrat la falta de majoria absoluta actual del Partit Popular, segueix encara vigent, més d'un anys després de l'inici de l'actual legislatura. És una altra "anormalitat" que fa pensar, i que implica molts interlocutors.
A la vista dels fets, és indubtable que hi ha policies (no generalitzo, dic que n'hi ha) que tenen un perfil psicopàtic, i que quan els ordenen repartir llenya ho fan amb entusiasme. Aquest percentatge de psicòpates uniformats estan manats (o ho estaven si més no el dia 1) per comandaments justificadors de comportaments psicopàtics. I alhora tots ells estaven sota les directrius de polítics amb les mateixes característiques (si més no aquell dia). Dic això només a la vista del fets dels uns i de les declaracions dels altres.
Sembla que se n'han oblidat, i ara no em refereixo als comandaments sinó "a la classe de tropa": l'obediència deguda no és un eximent de culpa en el cas d'atemptats contra la integritat i la dignitat de les persones. Per tant, per exemple, el policia que mentre tenia agafada una dona pels cabells l'arrossegava pel terra, ell, el policia, és directament responsable de la seva actuació (de la seva agressió a una dona que només oferia una resistència passiva, ara no recordo a quin centre electoral). Igual que els policies que colpejaven amb les porres les barreres humanes pacífiques que els impedien el pas a diferents centres electorals: cadascun d'aquells policies és responsable dels cops de porra que va etzibar.
No minimitzo la responsabilitat dels seus comandaments, ni la dels polítics, encapçalats pel Ministre de l'Interior i el President del Govern Central, per permetre, i a sobre justificar, aquestes actuacions. Però cada un dels policies que va clavar cops de porra a gent que mantenia actituds pacífiques és responsable dels cops de porra que va clavar.
En un estat democràtic la policia té el monopoli de la violència, i quan l'exerceix perquè és imprescindible exercir-la, i llavors ho fa de manera proporcionada, la seva feina és tan necessària com digna de reconeixement. Suposo que no cal posar exemples, en tenim de ben recents i dramàtics.
Però atonyinar persones que oposen una resistència pacífica no té cap legitimitat ni proporció. És igual quina sigui la reivindicació de la gent: si la reivindicació és pacífica no es pot silenciar amb cops de porra, gasos lacrimògens o pilotes de goma.
Veure policies actuant amb aquesta violència i amb total impunitat és molt inquietant. Perquè si a més els responsables polítics d'aquestes actuacions policials justifiquen el que ha passat, vol dir que pot tornar a passar. Qualsevol dia. Quan el que caldria, en canvi, seria que a la vista de la desproporció i de la brutalitat desplegades, els polítics implicats dimitissin, que també dimitissin els alts comandaments policials implicats, i que s'expedientessin de manera exemplar, "per la seva responsabilitat personal", tots els policies que es van extralimitar.
Tots els cossos policials corren els mateixos riscos, si no tenen molt clar quins són els seus límits. I tots els polítics en el poder poden tenir les mateixa temptació, de ser tolerants, o directament instigadors, pel que fa a les extralimitacions policials.
Tots els cossos policials, de qualsevol govern. No només la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Per exemple, només cal recordar el calvari de l'Esther Quintana, a la qual els Mossos d'Esquadra li van buidar un ull amb una pilota de goma el 14N de 2012, i la cadena de mentides a partir de llavors dels Mossos, protegits pels responsables polítics de torn. O el cas del 4F de 2006, amb quatre caps de turc acusats (i torturats), amb la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos, un cas del qual encara esperem que algun dia, jutges, policies i polítics implicats ens diguin la veritat, ens la diguin i s'avergonyeixin "de la veritat inventada" que entre tots van fabricar.
Són només dos exemples. Tots els cossos policials tenen el seu historial negre, alimentat de tant en tant amb episodis desafortunats. Cal posar-hi fre, i quan passa, no ocultar-ho ni relativitzar-ho. Aquesta hauria de ser la consigna que els mateixos cossos policials, o si més no els seus membres més lúcids, haurien de reivindicar: "Contra els excessos policials, tolerància zero". I zero vol dir zero, sigui quin sigui el cos policial i el color polític del govern de torn.
Un últim apunt: tots els vídeos que es van filmar i que s'han difós sobre l'1 d'octubre, i que han servit de testimonis incontestables de la brutalitat policial, segons la "llei mordassa" actualment vigent poden ser considerats il.legals i els seus autors i divulgadors perseguibles judicialment. Aquesta llei, malgrat la falta de majoria absoluta actual del Partit Popular, segueix encara vigent, més d'un anys després de l'inici de l'actual legislatura. És una altra "anormalitat" que fa pensar, i que implica molts interlocutors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
