Parlar amb algú

"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.

"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.

"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.

"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.

"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."

M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?

Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al  trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.

M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.

Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.

El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.

Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.

No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.

L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.