Sobre l'escriure

Com un alcohòlic, només que en lloc de beure ampolles de vi o cervesa, escric. Però la causa de l'addicció en el fons és la mateixa, aquesta mena de buidor lligada al desconcert d'existir i a la necessitat de dissimular. Cal fer alguna cosa: beure, escriure, resar, jugar a les cartes, furgar-te el nas... La que sigui, al capdavall tot és bastant igual.

L'alcohòlic deixa pixums per les cantonades. Per sort efímers, perquè més aviat o més tard plou i no en queda cap rastre. Qui escriu deixa escrits (papers, o avui també arxius digitals), efímers com els orins: alguns perduren un temps (els escrits), d'altres menys, molts no ens sobreviuen ni a nosaltres mateixos, s'escolen ja pel desaigüe de l'oblit abans de la nostra mort. Tots els escrits de tothom, absolutament tots, acabaran desapareixent, perquè tot acabarà desapareixent, absolutament tot: orins, escrits, humans, escarabats i galàxies.

Viure és això, no només saber que aquí hi estem de pas i que tot és absurd, sinó també sentir-ho, sentir-ho al moll de l'os, a la freixura, al bulb raquidi.

Fer esports d'aventura, mirar partits de futbol, consultar el mòbil, beure orxata o cervesa, resar, llegir novel.les o diaris, escriure el que sigui... D'aquesta mena de conductes rutinàries o compulsives (en el meu cas sobretot escriure), d'aquesta mena de buidor en moviment, només me n'allibera el tracte amb la gent.

Quan s'escau, conversar, i per anar bé sobretot escoltar. Mirar als ulls d'algú, amb afecte. Sentir-m'hi vinculat. Sentint-me una mica a gust perquè em sento una mica útil. Amb aquest sentit de la utilitat: el de que, en aquell instant, no és indiferent existir o no existir. Un misteri. Potser el més gran de tots.

Tampoc en quedarà res, d'aquestes estones d'escoltar, de fer companyia, de sentir-me acompanyat. De compartir amb els altres neguits, calideses, complicitats i misteris. No en quedarà res, però és un no quedar res diferent. Més atractiu. Si més no per a mi.

Potser no sé explicar-ne bé el motiu (o em fa mandra), però m'hi sento més a gust, amb aquest gust, amb aquesta preferència. I tanmateix, malgrat aquest gust segueixo escrivint (és evident). Segueixo fent el passerell. Perquè els dies són llargs, els criteris són fràgils, el llapis és feble, les contradiccions són quotidianes, arrelades i sòlides.

Més difícils d'esbandir, les contradiccions, que la boira quan fa vent, o que els tolls de pixums dels carrers quan plou.