27 d’abr. 2024
26 d’abr. 2024
Una trobada, dos relats
Van ser amics durant uns quants anys, molt amics. Després la relació entre ells es va deteriorar (ara no importa el motiu), i al final es van deixar de veure. I van passar dècades sense cap mena de contacte.
Ara fa poc, un dia van quedar. I van parlar de quan eren amics, i també de com es va complicar la relació entre ells. No va ser cap gran retrobament, però els dos van estar contents d'aquella trobada, tot i, alhora, no tenir intenció de repetir-la.
Els vaig conèixer, als dos, quan eren amics; d'això fa més de quaranta anys. Quan ells es van distanciar, vaig mantenir el contacte amb els dos. Durant tots aquests anys, amb els dos hi he tingut una bona relació i, en general, el tema de la seva antiga amistat no ha sigut motiu de conversa. Un d'ells, alguna vegada sí que m'ha preguntat què sabia de l'altre, però a mi normalment no m'ha semblat oportú donar-n'hi gaires detalls, no m'ha semblat que em toqués a mi, fer-ho. L'altre, en canvi, no m'ha preguntat mai res.
Després de la seva trobada recent, un dia vaig parlar amb ells. Per separat, naturalment. Amb uns dies de diferència, els dos em van explicar, de manera bastant detallada, com havia anat la trobada. Al primer no li vaig dir que pensava veure el segon uns dies després, i al segon no li vaig dir que havia vist al primer. En els dos casos, ells pensaven que jo no tenia cap més informació de la seva trobada.
El que he explicat fins ara suposo que no té cap interès especial. L'interès d'aquesta història està en el fet que els dos relats eren bastant diferents. Prou diferents perquè, sense saber que corresponien a la mateixa trobada, a algú li hauria sigut fàcil pensar que corresponien a trobades diferents.
D'altra banda, crec que els dos estaven convençuts de ser sincers i objectius. Cadascú em va explicar el que ell pensava que havia passat, el que s'havia dit, durant aquella trobada.
En resum: un altre exemple, una altra lliçó, d'aquesta "matèria" que a mi tant m'apassiona: el món subjectiu de les percepcions, de la memòria, i dels relats diferents sobre uns mateixos fets.
24 d’abr. 2024
Memòries barrejades
"Quan vaig arribar al poble, a l'estació encara hi havia el cap d'estació que donava la sortida als trens."
Ho diu el Joan Pintor a l'Eugenio, durant una conversa sobre trens i històries de temps antics. L'Eugenio i el Joan tenen una pila d'anys, però els dos conserven el cap clar. Els he estat escoltant, sense dir res, però llavors li dic al Joan que es confon, perquè quan ell va arribar al poble feia molts anys, que ja no hi havia cap d'estació, perquè l'estació ja estava tancada.
Ell em contradiu: diu que ho recorda perfectament. Faig encara un altre intent, li recordo que vaig arribar al poble uns quants anys abans que ell, i que llavors l'estació ja estava tancada. Tancada i ja bastant deteriorada. El Joan, però, torna a insistir, tossut: que sí, que encara hi havia cap d'estació.
M'agraden, aquests exemples de memòries confoses. Sobretot quan s'expressen amb tanta seguretat. No dic que em sorprengui, perquè és normal, tenint en compte les peculiaritats, i les fragilitats, del funcionament de la memòria, a les que tots hi estem exposats. Tots.
D'altra banda, aquestes alteracions sempre tenen una explicació. Una altra cosa és que sapiguem quina, en cada cas. Una hipòtesi, una possible explicació de la confusió del Joan aquesta vegada, podria anar per aquí.
Va néixer el 1930, a un poblet entre Saragossa i Guadalajara. La primera vegada que va agafar un tren va ser quan tenia quinze anys, per anar a Barcelona. Després, durant uns anys, de tant en tant agafava el tren. Llavors, fins i tot a les estacions de pobles petits amb poc moviment, a totes encara hi havia el cap d'estació. I era fàcil, gairebé inevitable, veure'l: a l'andana, amb la seva gorra vermella i el seu senyal per donar la sortida als trens.
Aquelles imatges d'aquells caps d'estació li van quedar gravades a la memòria. I va arribar un punt que, un dia (potser el mateix dia d'aquesta conversa amb l'Eugenio), pel motiu que fos, sense ser-ne conscient va barrejar les dues memòries: va ubicar un d'aquells caps d'estació que realment havia vist, a l'estació del poble on ell, anys després (sense haver-hi estat mai, abans), s'hi havia comprat una casa. Quan aquella estació, com tantes altres estacions petites de diferents línies, llavors feia anys que estava tancada, i per tant ja no hi havia ni cap d'estació ni cap treballador dels trens.
D'altra banda, aquesta història encara té un altre detall divertit. Perquè quan ell es va comprar la casa, quan anava al poble (era una segona residència, llavors vivia habitualment, i encara viu, a Barcelona), no hi anava en tren, sinó en cotxe. Sempre en cotxe. De manera que podria ser (és una altra hipòtesi), que no hagués agafat cap tren a l'estació del poble (l'estació queda una mica apartada del poble).
Les nostres memòries, més sovint del que ens pensem, ens fan jugades d'aquestes, de vegades potser de poca envergadura, i altres vegades més grans. Per això és tan delicat, arriscat, creure massa fàcilment les afirmacions d'algú que assegura, potser de manera molt rotunda, "això o allò altre", perquè diu que ell en va ser testimoni directe: "Ho recordo perfectament!".
22 d’abr. 2024
Relacionat amb la salut mentat
https://horitzontal.blogspot.com/2024/04/el-germa-que-no-esta-boig.html
Em fa mandra saludar la Teresa
https://horitzontal.blogspot.com/2024/04/em-fa-mandra-saludar-la-teresa.html
21 d’abr. 2024
Un sense sostre més
De tant en tant passo pel davant del local d'una entitat que ofereix ajuda a les persones sense sostre: la possibilitat de dutxar-se, de canviar-se de roba, orientacions per tal d'aconseguir altres ajudes, llocs on poder anar a menjar...
Molt a la vora d'aquest local hi ha un supermercat, ni gran ni petit, del qual en són clients (sobretot de cerveses), alguns dels sense sostre que s'acosten al centre. L'altre dia vaig entrar a aquest supermercat. Només vaig comprar una barra de pa, de les barates. Al pagar-la, la caixera, una noia molt jove i amb una cara somrient, amistosa, va treure de sota del taulell de la caixa dos plàtans i, sense dir-me res, me'ls va allargar.
Sorprès, els vaig agafar. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Només un cop al carrer ho vaig entendre: havia pensat que jo era un sense sostre, i havia tingut aquell gest de solidaritat, per tal que amb el pa pogués menjar alguna cosa més.
Vaig pensar també que la idea que s'havia fet de mi era normal, perquè la meva pinta habitual sé que de vegades pot afavorir aquesta identificació. Amb les meves bambes velles, foradades, la roba potser gastada, una motxilla també gastada i potser amb un dèficit de neteja, una gorra que va canviant (segons les que em trobo), la meva cara xuclada i mal afaitada...
Algun conegut alguna vegada m'ho ha dit, que semblava un indigent, un sense sostre. No em preocupa. A més, també té els seus avantatges, com per exemple aquest, que un dia en un supermercat et regalin un parell de plàtans. De fet, no és la primera vegada que m'ha passat una cosa semblant, a un supermercat o al carrer (altres avantatges és que els pidolaires no et demanen res, i aquests de les ONG que volen que t'hi apuntis no t'aturen, etc.).
D'aquesta anècdota dels plàtans, sobretot m'agrada recordar el somriure amistós de la caixera.
19 d’abr. 2024
Nas de pallasso
És un home gran, suposo que d'entre vuitanta i noranta anys. Mol ben vestit. Camina a poc a poc, amb un bastó. Es troba un conegut, un home jove amb una nena petita. Es saluden. L'home del bastó, somrient, també saluda la nena. Ella deu tenir uns tres anys. L'home, mentre parla amb ella, es fica la mà a la butxaca i en treu un nas de pallasso. Se'l posa, i li fa a la nena un somriure encara més expressiu. Després, es diuen adeu. Pare i fill se'n van cap a una banda, i ell en direcció contrària.
Me'ls he estat mirant i, llavors, m'hi acosto. El saludo, i li alabo el seu nas de pallasso. Me l'ensenya orgullós; estem d'acord que és un bon nas de pallasso, i que no és fàcil trobar-ne, com el seu. Perquè la majoria que pots trobar no van gaire bé. Són de plàstic, no s'adapten correctament al nas, i t'acaben molestant. Aquest no. Li pregunto on l'ha comprat, i em diu que el va comprar a una botigueta de Santiago de Compostela. Mala sort, Santiago de Compostela em queda molt lluny.
Li dono les gràcies per les explicacions i ens acomiadem. Ell se'n va amb el seu nas de pallasso posat. Passa gent, se'l miren, somriuen. Ell també somriu, amb el seu bastó, el seu vestit elegant, el seu caminar lent... i el seu nas de pallasso.
14 d’abr. 2024
Sobre el final de la vida
Les contradiccions de la Guillermina
https://miravolant.blogspot.com/2024/04/les-contradiccions-de-la-guillermina.html
4 d’abr. 2024
1946-1947, Campions!
(caricatures de l'avi)
https://senseseny.blogspot.com/2024/04/1946-1947-campions.html
3 d’abr. 2024
Tres textos
La Carlota i les seves identitats
http://horitzontal.blogspot.com/2024/04/la-carlota-i-les-seves-identitats.html
26 de març 2024
25 de març 2024
24 de març 2024
23 de març 2024
Som petits insectes
Som petits insectes,
formigues, cuques, mosques, borinots...
Insignificants, delirants:
ben convençuts que som importants.
Però quan bufa la tramuntana de la finitud
se'ns emporta, tot s'acaba.
Desapareixem.
Completament.
Tu, jo, ell...
Tots.
No en queda ni el més petit vestigi,
de nosaltres.
Però mentre existim,
com mosques enganxoses,
amb ungles i dents,
ens arrapem a l'existència.
21 de març 2024
Refugi de conills
Fa pocs dies vaig llegir un article (no recordo el diari ni la data exacta) que explicava que s'havia creat un refugi per a conills domèstics abandonats. Un dels responsables del refugi explicava que eren molts, els conills que la gent abandonava, i que les despeses de manutenció d'aquests pobres conills abandonats eren elevades. I que com que no tenien cap ajuda de l'Administració, la viabilitat del refugi era difícil. Perquè, per acabar-ho d'embolicar, les adopcions eren poques: recollien molts més conills dels que finalment algú adoptava.
Tot canvia. Abans, arreplegar un conill i poder-lo ficar a la cassola era una sort, un motiu d'alegria. I si algú hagués fet campanya a favor del dret a la vida dels conills, en contra del seu ús com a un aliment amb proteïnes de bona qualitat, ningú no li hauria fet gens de cas. La gent s'hauria fet un tip de riure. Només, potser, si aquest "activista animalista" s'hagués fet molt pesat, al final potser l'haurien tancat en un manicomi, per tal que no donés la tabarra.
Ara, en canvi, si quan estàs amb segons qui dius que t'agrada menjar conill a la cassola (per exemple, amb patates, ceba i julivert), pot ser que t'acabin acusant de ser un assassí, de promoure "l'odi i l'extermini animal", etc. I com que tot és un desgavell, potser algun dia hi haurà una llei que prohibirà fer "apologia del conill a la cassola", i es castigarà els apologistes amb penes severes... Que no? Ja ho veurem.
Torno a la notícia: el que no s'explicava era si els responsables del refugi per als conills abandonats respectaven "els drets sexuals i reproductius" dels conills recollits. Perquè si els respectessin, tenint en compte l'elevada fecunditat dels conills, és interessant imaginar-ne les conseqüències a mitjà termini...
(En cas que no, ignoro si hi ha algun Comitè de Bioètica Animal que avali la privació del dret a les relacions sexuals dels conills)
14 de març 2024
La mantega i el pernil dolç
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2024/03/la-mantega-i-el-pernil-dolc.html
11 de març 2024
L'Eudald, els gelats i els iogurts
L'Eudald em convida a dinar, una paella d'arròs amb ceba que ha fet ell, i una cassola d'aletes de pollastres fetes a foc lent, sense oli, que ha fet la seva filla, la Maite. Els dos plats la mar de bons.
De postres, l'Eudald treu uns iogurts i uns gelats caducats, i llavors encetem una animada conversa sobre aquest tema de les caducitats dels aliments, sobre fins a quin punt són fiables les dates que posen, si és més important, més aconsellable, refiar-se del seu gust i olor, etc.
És un tema que als dos ens interessa, i en parlem una bona estona. Mentre en parlem, ell es va menjant, ben content, assaborint-lo, un gelat que, a causa de la mala pinta que té, jo no m'hauria atrevit ni a tastar-lo. Sens dubte, ell és més valent que jo (o més imprudent). Mentre ell es menja el gelat, jo em menjo un iogurt, també ben caducat, però me'l menjo tranquil, perquè segons la meva experiència en menjars caducats, en general els iogurts resisteixen bé el pas dels dies.
L'Eudald sempre està content, quan el vaig a veure. Si visquéssim més a la vora hi aniria més sovint. Hi aniria més sovint perquè, a més d'altres temes de conversa, d'aquest dels menjars caducats menjables no se'n pot parlar amb naturalitat amb molta gent... De manera que cal aprofitar les ocasions que es presenten.
Uns dies després, trobo pel carrer uns iogurts (caducats), i me'ls emporto ben content cap a casa. Estan en perfectes condicions. Me'n menjo tres, un darrere l'altre, i el quart el barrejo amb la llet d'una ampolla de litre i mig que m'havia trobat dos dies abans, naturalment també caducada, però en bon estat. Després, deixo el pot amb aquesta llet barrejada amb iogurt a dins d'un armari, tal com feia una dona de fer feines que tenien els meus pares quan jo era petit (la Carmen gallega). I al cap de dos dies tinc un litre i mig de iogurt líquid la mar de bo, que llavors fico a la nevera i me'n vaig bevent cada dia una mica.
Alguna estona hauré de telefonar a l'Eudald i explicar aquestes troballes, i l'elaboració del iogurt a dins de l'armari... segur que li interessarà.
27 de febr. 2024
25 de febr. 2024
22 de febr. 2024
3D / 2
L'altre dia vaig parlar dels pessebres 3D (és a dir, "dels pessebres"). Avui parlaré de la cosa aquesta de les "D", en general. (1)
La incorporació al vocabulari actual d'aquesta expressió, "3D" (3 dimensions) també em fa pensar en una altra cosa. Perquè a partir d'aquesta modernitat terminològica (una mica ridícula), un pessebre 2D seria una felicitació de Nadal, és a dir, un dibuix, o una reproducció d'una pintura, amb un naixement (o una foto d'un naixement escultòric).
Ara la gent ja no n'envia, de felicitacions de Nadal, però si algú encara ho fa, s'hi podria referir així: "Aquest any ja he enviat els pessebres 2D als familiars i coneguts!"
I si seguim amb la cosa de les D, un pessebre 4D podria ser un pessebre amb aigua circulant. Un pessebre 5D, amb llumets incorporats (per exemple, un de vermell a sota de l'olla que fan bullir els pastors). Un 6D, amb el so de nadales. 7D, amb un difusor d'olor de pi i farigola, o d'olor de bou i de mula (o de la caca del caganer), etc.
I 1D? Què seria un pessebre 1D? Doncs un pessebre 1D seria un pessebre completament inexistent (perquè seria només un punt).
Suposo que això, "l'1D", és el que avui s'esforcen per intentar impedir els pessebristes en actiu: que la tradició de fer pessebres no es perdi.
12 de febr. 2024
7 de febr. 2024
Escudella barrejada
Sobre els suïcidis (un altre recordatori)
https://miravolant.blogspot.com/2024/02/sobre-els-suicidis-un-altre-recordatori.html
Correspondència rebuda (JJJ)
https://divagaccions.blogspot.com/2024/02/correspondencia-rebuda-jjj.html
5 de febr. 2024
Sobre salut mental
Marihuana, brots psicòtics i teràpies
https://horitzontal.blogspot.com/2024/02/marihuana-brots-psicotics-i-terapies.html
4 de febr. 2024
3 de febr. 2024
28 de gen. 2024
Troballes
Surto a fer una passejada pel carrer i em trobo dos llibres del Terenci Moix ('Món mascle' i 'La increada consciència de la raça'). Després em trobo dos plàtans, i després un pa rodó llescat, sencer, a dins d'una bossa de plàstic encara precintada.
Amb cada troballa sento una alegria suposo que semblant a la de la gent que va a buscar bolets i en troba. La diferència és que jo no vaig a buscar res: surto a passejar i, de vegades (no sempre), em trobo coses. Un dia una samarreta o uns mitjons, un altre dia una taronja, més sovint alguna barra de pa, de tant en tant iogurts o paquets de llet (caducats però en bon estat), o pots de llenties cuites, o paquets de llenties per coure. O un llapis i papers, com els que faig servir avui per escriure això, mentre estic al tren.
Però, és clar, si cada vegada que trobo alguna cosa i l'arreplego, comestible o no, ho expliqués, aquest recull d'escrits seria bastant avorrit. Per això només en parlo de tant en tant, d'aquestes troballes, per tal de compartir, tal com he dit, l'existència d'aquestes petites alegries periòdiques "de boletaire urbà".
Un altre exemple: tota la roba que duc avui, mitjons, calçotets, pantalons, dues samarretes sobreposades, un jersei, una jaqueta i una gorra, tot és arreplegat del carrer. Només són comprades les bambés, perquè m'és molt difícil trobar-ne que em vagin bé (com que tinc una esquena complicada, haig de vigilar com em calço, per tal que no se'm ressenteixi).
Tal com he dit, escric això mentre faig un viatge en tren. Alguna estona també aprofito per llegir; aquesta vegada duc a la motxilla "La sostenibilitat, una utopia?", un recull de conferències de Jorge Wagensberg, Antonio Turiel, Ramon Folch i Marina Garcés (Fundació Collserola, 2013). És també un llibre trobat, fa uns dies. Crec que el que hi diuen aquestes quatre persones també té a veure amb el que he explicat avui. Té a veure amb el munt de coses que et pots trobar pel carrer, i amb els contenidors d'escombraries, cada vegada més grans, sovint desbordats...
El vaig llegir quan el vaig trobar. I ara l'he tornat a començar, des del principi. I potser quan l'acabi encara en tornaré a rellegir parts un altre cop. Em sembla un llibre important. I bastant inquietant.
26 de gen. 2024
La rajola
Caminem els dos per la mateixa vorera, en direcció contrària. Ella va mirant el mòbil. Just quan ens creuem, entrepussa i cau a terra. Hi queda ben estesa. Té uns cinquanta anys. L'ajudo a aixecar-se, li pregunto si s'ha fet mal i em diu que li sembla que no.
Un cop dreta, mira la vorera i assenyala una rajola que sobresurt una mica, i diu que per això ha entrepussat. Li dic que no, que ella no ha passat per on hi ha la rajola que assenyala, que ella anava pel mig de la vorera, i que les rajoles del mig estan totes bé.
La que està una mica aixecada està a un metre de per on ella ha passat. A més, seria molt difícil que hi hagués passat pel damunt, perquè una mica abans i una mica després hi ha motos aparcades: hauria hagut de fer una essa molt rara.
És tot molt evident, però ella el primer que ha fet ha sigut mirar al voltant, i llavors fixar-se en aquella rajola. Ha buscat una causa, o de manera més concreta, "una culpabilitat". I si no li hagués portat la contrària, segurament hauria quedat convençuda que havia caigut per culpa d'aquella rajola.
Quan tenim problemes, és una bona idea: buscar de seguida un culpable i, si cal, inventar-te'l. Sigui una rajola o el que sigui. Llàstima per a ella que, en aquest cas, hi havia un testimoni, jo, i he testificat a favor de la innocència de la rajola.
24 de gen. 2024
14 de gen. 2024
Quan tot és veritat
(sobre en Josep Bosch, 'Piculives')
https://senseseny.blogspot.com/2024/01/quan-tot-es-veritat.html
12 de gen. 2024
11 de gen. 2024
Més apunts sobre salut mental
La Martina i les seves diferents males sorts
http://horitzontal.blogspot.com/2024/01/la-martina-i-les-seves-diferents-males.html
2 de gen. 2024
1 de gen. 2024
Inventari de monges, continuació
(temes familiars "col.laterals")
https://442m.blogspot.com/2024/01/inventari-de-monges-continuacio.html
