Abans el menú habitual del dia de Nadal era escudella i carn d'olla, mentre que ara cada vegada més gent (la que pot, i de vegades també la que no pot) es decanta pel marisc. Aquest any jo també, tot i que no exactament el dia de Nadal, sinó uns dies abans.
Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).
Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.
Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).
L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.
En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!
Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.
Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).
Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.
Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).
No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.
En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.
En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.
Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.
Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".
29 de des. 2015
27 de des. 2015
15 de des. 2015
No sé si mai ho he explicat.
No sé si mai ho he explicat.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
8 de des. 2015
I si algun dia algú...?
No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú), però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa d'interpretacions seves desafortunades (en les malintencionades ja val més ni pensar-hi), com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo de vegades el faig (amb un grau d'encert que desconec), sobre algunes persones, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, em serà indiferent, perquè al cementiri els ossos o la cendra no senten ni pensen. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que llavors podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués après a què em fossin indiferents aquestes coses.
Escric això pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares. O sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que, a ells, alguns d'aquests escrits no els fessin gens de gràcia (si fossin vius), i que llavors pensessin que sóc una persona tramposa, mentidera, o poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva).
O potser no, potser els seria del tot indiferent, perquè potser haurien fet aquest procés que a mi m'agradaria poder fer (d'indiferència general, deseiximent, etc.), i per tant els importaria un rave el que jo pugués pensar, dir o escriure sobre ells.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. I, tanmateix, de tant en tant segueixo escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
4 de des. 2015
Visc sol i sóc descurat
Visc sol i sóc descurat.
Avui, però, vindrà gent.
He escombrat l'entrada i la sala.
He netejat els fogons
i els plats de l'aigüera.
He endreçat la taula
i he recollit la roba escampada.
I he anat a comprar pa del dia.
Després, m'he dutxat.
M'he posat roba neta
i he encès l'estufa de llenya.
Ara, tot està en ordre
i jo em sento feliç.
Sí, avui vindrà gent...
[una cosa semblant em sona molt haver-la llegit, no recordo de qui -demano disculpes per aquesta falta de memòria- En qualsevol cas, confio que això, més que un plagi, si de cas sigui una altra versió d'aquesta idea]
Avui, però, vindrà gent.
He escombrat l'entrada i la sala.
He netejat els fogons
i els plats de l'aigüera.
He endreçat la taula
i he recollit la roba escampada.
I he anat a comprar pa del dia.
Després, m'he dutxat.
M'he posat roba neta
i he encès l'estufa de llenya.
Ara, tot està en ordre
i jo em sento feliç.
Sí, avui vindrà gent...
[una cosa semblant em sona molt haver-la llegit, no recordo de qui -demano disculpes per aquesta falta de memòria- En qualsevol cas, confio que això, més que un plagi, si de cas sigui una altra versió d'aquesta idea]
3 de des. 2015
Noves descobertes - 2
M'havia oblidat d'una informació rellevant (a "Noves descobertes", 22-11-2015). Malgrat el poc que sabia del que va fer el meu pare durant la guerra (al marge del temps que va passar al front amb els nacionals), sí que sabia que després de la guerra va fer tres anys de servei militar, dels 21 als 24 anys. No recordo que mai fos un tema de conversa, recordo només aquesta informació telegràfica, potser ni tan sols facilitada per ell mateix, potser em va arribar a través de la meva mare.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
24 de nov. 2015
La idea i el límit
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/11/la-idea-i-el-limit.html
http://miravolant.blogspot.com/2015/11/la-idea-i-el-limit.html
22 de nov. 2015
Noves descobertes
Ja vaig parlar del descobriment que el meu pare durant la primera meitat de la Guerra Civil havia estat amagat a la zona republicana. Vaig parlar de la sorpresa que va suposar, uns quants anys després de la seva mort, fer aquest descobriment. Una sorpresa acompanyada d'incomoditat: la sorpresa pel fet que ell no n'hagués parlat mai, i la incomoditat pel fet que cap dels fills no haguéssim tingut gaire interès (o cap) sobre què havia fet ell durant la guerra. (1)
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
15 de nov. 2015
Com si estigués adormit
M'he fet gran.
En general conservo tots els sentits en acceptables bones condicions.
Una oïda prou afinada. Una raonable bona vista.
El nas operatiu. El tacte, el gust.
Però de vegades tinc la sensació de no veure,
de no escoltar, de no ensumar. De no sentir.
Com si fos de fusta. Com si estigués adormit. O automatitzat.
Això, automatitzat: seguint les rutines diàries,
com un autòmat programat.
De vegades tinc aquesta sensació, i encara sort:
el pitjor és quan, sense tenir-la, visc igualment així.
Sense ni tan sols adonar-me que no m'adono de res.
En general conservo tots els sentits en acceptables bones condicions.
Una oïda prou afinada. Una raonable bona vista.
El nas operatiu. El tacte, el gust.
Però de vegades tinc la sensació de no veure,
de no escoltar, de no ensumar. De no sentir.
Com si fos de fusta. Com si estigués adormit. O automatitzat.
Això, automatitzat: seguint les rutines diàries,
com un autòmat programat.
De vegades tinc aquesta sensació, i encara sort:
el pitjor és quan, sense tenir-la, visc igualment així.
Sense ni tan sols adonar-me que no m'adono de res.
3 de nov. 2015
31 d’oct. 2015
Experiències inefables.
No tinc experiències inefables.
M'aconformo amb les afables.
Quan és possible.
M'aconformo amb les afables.
Quan és possible.
29 d’oct. 2015
Ortografia i gramàtica
Accents aguts, greus i diacrítics.
Subjecte, verb i predicat.
Infinitiu, participi i gerundi.
Pronoms febles i complements datius.
Noms, epònims i cognoms.
Adverbis i proverbis.
Preposicions conjuncionals.
Polisíndeton.
Metonímia.
Epifonema.
Sempre em faig un embolic.
Us ho podeu ben creure.
Subjecte, verb i predicat.
Infinitiu, participi i gerundi.
Pronoms febles i complements datius.
Noms, epònims i cognoms.
Adverbis i proverbis.
Preposicions conjuncionals.
Polisíndeton.
Metonímia.
Epifonema.
Sempre em faig un embolic.
Us ho podeu ben creure.
22 de set. 2015
Desinflar-se
Al final el JS s'ha mort. Uns dies abans de morir, el seu cos inflat com un globus es va desinflar del tot. Va quedar com un pollet plomat i esquelètic, se li podien comptar tots els ossos. En dos dies va fer al canvi, va ser una transformació espectacular: a través d'una nafra que tenia a la part baixa de la panxa li va començar a supurar, a vessar, un líquid aigualit, tan aigualit i en tanta quantitat que de vegades arribava a fer un toll a terra, quan estava a la cadira de rodes. O en un moment quedaven ben amarats els llençols del llit. Aquell cos que últimament per moure'l calia una grua (literalment) llavors era tan lleuger que no costava gens de remenar.
El JS havia estat un home fort i alhora més aviat gras. Durant els darrers mesos o anys, a causa de la malaltia i la immobilitat, es veu que el greix i la massa muscular se li havien anat consumint, però no es notava perquè quedava dissimulat per l'acumulació de líquid. Anava perdent carn i greix i anava guanyant aigua. I es veu que tota aquesta aigua la tenia just a sota de la pell, perquè quan va començar a sortir per la nafra ja no va parar fins que es va haver buidat del tot. Com si fos una bossa plena d'aigua a la que li haguessin fet un forat a sota.
Un cop sec, xuclat del tot, només amb la pell i l'os, es va morir. Es va morir conservant la seva mala llet fins l'últim moment, insultant la seva cuidadora o provant de clavar-li algun cop de puny. No va perdre les seves "virtuts" ni amb la demència. Fet una completa calamitat, si deia alguna paraula o feia algun moviment eren aquests. Si no, silenci i immobilitat. "En pau descansi"... cal ser compassius amb tothom, encara que la veritat és que ell mentre va viure no va deixar descansar gairebé ningú.
Avui he estat parlant amb la seva cuidadora, una dona forastera que ara està fent les maletes per tornar al seu país. Durant uns quants anys ha estat suportant aquest home, les seves impertinències, les seves grolleries i les seves insinuacions de vell verd, i alhora atenent-lo sempre de manera correcta. Aguantant-lo perquè necessitava la feina, per tal de poder ajudar la seva família amb els diners.
Ara se'n torna cap a casa seva, al seu país, esgotada. Se'n torna amb la sensació, em diu, que la gent que no ha fet mai aquest tipus de feina no és capaç d'imaginar-se el que suposa. En el seu cas, estar disponible les vint-i quatre hores del dia els set dies de la setmana. Sempre sola. Amb amb un energumen com el JS.
El JS havia estat un home fort i alhora més aviat gras. Durant els darrers mesos o anys, a causa de la malaltia i la immobilitat, es veu que el greix i la massa muscular se li havien anat consumint, però no es notava perquè quedava dissimulat per l'acumulació de líquid. Anava perdent carn i greix i anava guanyant aigua. I es veu que tota aquesta aigua la tenia just a sota de la pell, perquè quan va començar a sortir per la nafra ja no va parar fins que es va haver buidat del tot. Com si fos una bossa plena d'aigua a la que li haguessin fet un forat a sota.
Un cop sec, xuclat del tot, només amb la pell i l'os, es va morir. Es va morir conservant la seva mala llet fins l'últim moment, insultant la seva cuidadora o provant de clavar-li algun cop de puny. No va perdre les seves "virtuts" ni amb la demència. Fet una completa calamitat, si deia alguna paraula o feia algun moviment eren aquests. Si no, silenci i immobilitat. "En pau descansi"... cal ser compassius amb tothom, encara que la veritat és que ell mentre va viure no va deixar descansar gairebé ningú.
Avui he estat parlant amb la seva cuidadora, una dona forastera que ara està fent les maletes per tornar al seu país. Durant uns quants anys ha estat suportant aquest home, les seves impertinències, les seves grolleries i les seves insinuacions de vell verd, i alhora atenent-lo sempre de manera correcta. Aguantant-lo perquè necessitava la feina, per tal de poder ajudar la seva família amb els diners.
Ara se'n torna cap a casa seva, al seu país, esgotada. Se'n torna amb la sensació, em diu, que la gent que no ha fet mai aquest tipus de feina no és capaç d'imaginar-se el que suposa. En el seu cas, estar disponible les vint-i quatre hores del dia els set dies de la setmana. Sempre sola. Amb amb un energumen com el JS.
16 de set. 2015
No és el mateix
No és el mateix
mirar i veure.
Ni veure i beure.
Si beus molt
veus el doble,
i encara que miris
no veus res.
mirar i veure.
Ni veure i beure.
Si beus molt
veus el doble,
i encara que miris
no veus res.
15 de set. 2015
14 de set. 2015
Volent veure...
Volent veure
el que volem veure
de vegades no veiem
el que veiem.
Ens ho perdem.
I quan ens n'adonem,
ja no podem veure
el que veiem
sense veure-ho:
ja no hi és.
el que volem veure
de vegades no veiem
el que veiem.
Ens ho perdem.
I quan ens n'adonem,
ja no podem veure
el que veiem
sense veure-ho:
ja no hi és.
10 de set. 2015
Lliçons d'infelicitat
No em fa mal res.
Fa una calor que puc suportar.
Si fa fred em puc abrigar.
Puc respirar, escoltar, cantar, riure.
No em sento amenaçat per ningú.
Si tinc son puc dormir.
Si em vull moure puc caminar.
Si vull parlar tinc amics.
Si tinc gana puc menjar.
Però ara em ve de gust, molt de gust,
un gelat da maduixa i vainilla.
I només n'hi ha de xocolata.
I estic obsessionat amb el gelat.
Fa una calor que puc suportar.
Si fa fred em puc abrigar.
Puc respirar, escoltar, cantar, riure.
No em sento amenaçat per ningú.
Si tinc son puc dormir.
Si em vull moure puc caminar.
Si vull parlar tinc amics.
Si tinc gana puc menjar.
Però ara em ve de gust, molt de gust,
un gelat da maduixa i vainilla.
I només n'hi ha de xocolata.
I estic obsessionat amb el gelat.
2 de set. 2015
El dit de l'Anabel
Remenant andròmines, l'Anabel es trenca el dit petit de la mà esquerra. Viu sola, té seixanta-cinc anys i és de caràcter independent, poc inclinada a demanar ajuda. Té clar que el dit se li ha trencat, només mirant-se'l ho veu. Sense atabalar-se, s'adreça el dit trencat, i amb benes i un parell de fustetes ella sola se l'immobilitza, ajuntant-lo alhora al del costat, l'anular. Més o menys tal com es feia abans, quan no es donava tanta importància aquests petits incidents (i accedir a un metge no era tan fàcil); quan un dit trencat s'immobilitzava igual que s'encordava (amb dues fustes, draps i cordills) la pota que s'havia trencat del gos o la cabra.
L'Anabel es mira la seva obra: no té cap dubte que ha fet una bona feina, i està contenta de la seva capacitat de ser autosuficient.
L'Anabel té una germana infermera. Al cap de dos dies la germana infermera s'assabenta de l'incident del dit, i comença a insistir "que l'ha de veure un metge", que allò no és manera de fer les coses. La germana és un corcó, insisteix un dia i un altre... L'Anabel la coneix, sap que l'estratègia de la germana es fonamenta en l'esgotament, anirà insistint tant com calgui, fins que ella cedeixi, de manera que al final acaba claudicant i se'n va al metge. Sobretot perquè calli la germana.
El metge li treu tot el parament que ella s'havia fet, li fa dues radiografies des de dos angles diferents i diu que el dit no està perfectament alineat, que s'ha d'adreçar. Trenca la incipient soldadura, l'adreça segons el seu criteri i li posa un guix des de la punta del dit fins el colze. I li diu que torni al cap de deu o quinze dies, per revisar com va.
Quan torna per fer la revisió, li fan dues noves radiografies. El metge se les mira, arrufa el nas, diu que el dit no està del tot ben adreçat. Li torna a trencar el dit, l'enguixa un altre cop, aquesta vegada només fins el canell, i la cita per al cap de deu o quinze dies. Passen aquests dies i l'Anabel va un altre cop a la revisió. I passa exactament el mateix: noves radiografies, el nas arrufat, el dit trencat un altre cop, la ma novament enguixada.
No m'invento res, no exagero res. L'Anabel es va trencar accidentalment el dit i després el metge li va trencar intencionadament tres cops, per la senzilla raó que li semblava que no li quedava prou adreçat. No hi havia cap altre problema, l'únic problema (presumpte problema) era aquest, el de la "perfecta alineació". Des que es va trencar el dit fins que li van treure el darrer guix van passar gairebé tres mesos.
Però alerta, que encara falta la cloenda: a l'Anabel el dit li ha quedat tort. Sí, després de tantes radiografies, de tanta trencadissa intencionada i de tant guix, li ha quedat tort. Molt més tort que quan ella se'l va immobilitzar, perquè llavors per veure la presumpta falta d'alineació va caldre fer dues radiografies, i ara les radiografies no calen, és evident que el dit li ha quedat "incorrectament adreçat".
Insisteixo un cop més que aquest relat no està gens amanit. Les fractures "intencionades" a càrrec del traumatòleg van ser tres. I abans de la primera intervenció del traumatòleg a simple vista no es veia cap desviació del dit.
Un dia d'aquests haig d'anar a veure el dit de l'Anabel, perquè amb ella de moment només hi he parlat per telèfon. Sé que el seu relat és fidel, que no ha exagerat res. Perquè pel que fa als afers de la seva salut l'Anabel té tendència a ser molt discreta, fins i tot muda. Sovint li has de treure la informació d'aquest tipus amb un tirabuixó, si és que aconsegueixes treure-li alguna cosa. I de problemes de salut no n'hi falten, al contrari. Potser per això aquesta vegada ha estat fàcil que parlés del dit, perquè parlant-ne dóna la sensació "que ja explica què li passa", i mentrestant els problemes de pes queden invisibles, ocults gràcies a la història esperpèntica del dit.
Ultimes i bones notícies: per sort, aquest traumatòleg expert en trencar dits s'ha jubilat.
L'Anabel es mira la seva obra: no té cap dubte que ha fet una bona feina, i està contenta de la seva capacitat de ser autosuficient.
L'Anabel té una germana infermera. Al cap de dos dies la germana infermera s'assabenta de l'incident del dit, i comença a insistir "que l'ha de veure un metge", que allò no és manera de fer les coses. La germana és un corcó, insisteix un dia i un altre... L'Anabel la coneix, sap que l'estratègia de la germana es fonamenta en l'esgotament, anirà insistint tant com calgui, fins que ella cedeixi, de manera que al final acaba claudicant i se'n va al metge. Sobretot perquè calli la germana.
El metge li treu tot el parament que ella s'havia fet, li fa dues radiografies des de dos angles diferents i diu que el dit no està perfectament alineat, que s'ha d'adreçar. Trenca la incipient soldadura, l'adreça segons el seu criteri i li posa un guix des de la punta del dit fins el colze. I li diu que torni al cap de deu o quinze dies, per revisar com va.
Quan torna per fer la revisió, li fan dues noves radiografies. El metge se les mira, arrufa el nas, diu que el dit no està del tot ben adreçat. Li torna a trencar el dit, l'enguixa un altre cop, aquesta vegada només fins el canell, i la cita per al cap de deu o quinze dies. Passen aquests dies i l'Anabel va un altre cop a la revisió. I passa exactament el mateix: noves radiografies, el nas arrufat, el dit trencat un altre cop, la ma novament enguixada.
No m'invento res, no exagero res. L'Anabel es va trencar accidentalment el dit i després el metge li va trencar intencionadament tres cops, per la senzilla raó que li semblava que no li quedava prou adreçat. No hi havia cap altre problema, l'únic problema (presumpte problema) era aquest, el de la "perfecta alineació". Des que es va trencar el dit fins que li van treure el darrer guix van passar gairebé tres mesos.
Però alerta, que encara falta la cloenda: a l'Anabel el dit li ha quedat tort. Sí, després de tantes radiografies, de tanta trencadissa intencionada i de tant guix, li ha quedat tort. Molt més tort que quan ella se'l va immobilitzar, perquè llavors per veure la presumpta falta d'alineació va caldre fer dues radiografies, i ara les radiografies no calen, és evident que el dit li ha quedat "incorrectament adreçat".
Insisteixo un cop més que aquest relat no està gens amanit. Les fractures "intencionades" a càrrec del traumatòleg van ser tres. I abans de la primera intervenció del traumatòleg a simple vista no es veia cap desviació del dit.
Un dia d'aquests haig d'anar a veure el dit de l'Anabel, perquè amb ella de moment només hi he parlat per telèfon. Sé que el seu relat és fidel, que no ha exagerat res. Perquè pel que fa als afers de la seva salut l'Anabel té tendència a ser molt discreta, fins i tot muda. Sovint li has de treure la informació d'aquest tipus amb un tirabuixó, si és que aconsegueixes treure-li alguna cosa. I de problemes de salut no n'hi falten, al contrari. Potser per això aquesta vegada ha estat fàcil que parlés del dit, perquè parlant-ne dóna la sensació "que ja explica què li passa", i mentrestant els problemes de pes queden invisibles, ocults gràcies a la història esperpèntica del dit.
Ultimes i bones notícies: per sort, aquest traumatòleg expert en trencar dits s'ha jubilat.
31 d’ag. 2015
23 d’ag. 2015
22 d’ag. 2015
21 d’ag. 2015
Parlar, escoltar
Quedo amb l'Anna. Fa anys que no ens veiem, ens uneix una tercera persona que tant per a ella com per a mi és important. Ella li ha perdut una mica la pista, té ganes de saber com li van les coses, i el motiu de la trobada és posar-la'n al corrent.
Quan ens trobem, li explico una mica, a grans trets, la situació d'aquesta altra persona. Li dic que les coses li van bé, i ella se n'alegra. Potser en parlo cinc minuts. Després d'aquests cinc minuts, l'Anna em comença a explicar la seva vida, present i passada. La relació que tinc amb ella en principi no és tan estreta com perquè m'expliqui el que m'explica, de manera que em sobta una mica la seva confiança. O més que confiança, suposo que és la necessitat d'explicar-se, de parlar amb algú que l'escolti i no la jutgi. Per sort, m'hi trobo cómode, escolto i va passant l'estona. Em parla de la seva feina, de la seva família, dels seus problemes, dels seus dubtes. Durant més d'una hora, sense que jo digui pràcticament ni una paraula.
Pocs dies després em trobo la Marta. Ens saludem, em pregunta com em van les coses i li ho explico en dos minuts. A continuació, comença a parlar ella, també sense parar, durant gairebé una hora, d'una manera obsessiva. Tota l'estona només de les seves coses.
En el cas de l'Anna la sensació era que parlar li servia per reflexionar, com si dient el que em deia alhora ella mateixa ho escoltés i hi reflexionés. Com si mirant-me, mentre ella parlava, també es mirés i es veiés millor. Crec que la meva presència li era útil. En el cas de la Marta no veig aquesta utilitat, el seu és un discurs circular, obsessiu. I aquesta reiteració, aquesta falta de reflexió i d'utilitat se'm fa feixuga. A més és una situació que es repeteix sempre que ens veiem, sempre amb el mateix guió. Tinc la sensació que ella podria fer el mateix discurs davant del mirall, o d'una estàtua, és com sentir una gravació.
Monòlegs útils o inútils (segons els casos), suposo que el seu origen és el mateix, la solitud (o la sensació de solitud, perquè la Marta viu aparellada, però suposo que no se sent prou acompanyada). Per sort, jo no tinc aquesta necessitat de parlar, de manera que aquestes trobades no es tornen uns intents de prendre'ns la paraula els uns als altres: si l'altre agafa la paraula, fins i tot si la monopolitza, assumeixo el paper d'espectador, de testimoni silenciós. Suposo que a mi em protegeix el fet d'escriure: com que ja m'esbravo escrivint, no cal que ho faci parlant
De fet, com més gran em faig més m'adono, o sento, que com més estones "perdo" parlant amb persones com elles, menys perdo el temps. Se m'ha acabat el temps "de les meves grans coses" (al capdavall gairebé sempre molt esquifides, i que l'edat m'ha ajudat a situar on corresponen, en un lloc discret). Ara penso que més aviat em toca escoltar, sabent que el que escolti sovint no seran tampoc "grans coses". Tot és petit, discret, com cadascú de nosaltres. O més ben dit, seran grans coses en la mesura que ho siguin per a qui parla, i qui parla sempre és important: les seves pors, inseguretats, il.lusions...
Escoltant, tinc la sensació de ser útil. I m'agrada. Sobretot, en trobades com la de l'Anna. Pel que fa a les del tipus de la Marta, encara no he trobat la manera de convertir-les en més interessants (crec que només és possible encertant una manera discreta de trencar aquests discursos circulars i obsessius, introduint-hi una mica d'aire fresc). Ara bé, com que ella, i les persones com ella, difícilment canvien, és complicat.
Quan ens trobem, li explico una mica, a grans trets, la situació d'aquesta altra persona. Li dic que les coses li van bé, i ella se n'alegra. Potser en parlo cinc minuts. Després d'aquests cinc minuts, l'Anna em comença a explicar la seva vida, present i passada. La relació que tinc amb ella en principi no és tan estreta com perquè m'expliqui el que m'explica, de manera que em sobta una mica la seva confiança. O més que confiança, suposo que és la necessitat d'explicar-se, de parlar amb algú que l'escolti i no la jutgi. Per sort, m'hi trobo cómode, escolto i va passant l'estona. Em parla de la seva feina, de la seva família, dels seus problemes, dels seus dubtes. Durant més d'una hora, sense que jo digui pràcticament ni una paraula.
Pocs dies després em trobo la Marta. Ens saludem, em pregunta com em van les coses i li ho explico en dos minuts. A continuació, comença a parlar ella, també sense parar, durant gairebé una hora, d'una manera obsessiva. Tota l'estona només de les seves coses.
En el cas de l'Anna la sensació era que parlar li servia per reflexionar, com si dient el que em deia alhora ella mateixa ho escoltés i hi reflexionés. Com si mirant-me, mentre ella parlava, també es mirés i es veiés millor. Crec que la meva presència li era útil. En el cas de la Marta no veig aquesta utilitat, el seu és un discurs circular, obsessiu. I aquesta reiteració, aquesta falta de reflexió i d'utilitat se'm fa feixuga. A més és una situació que es repeteix sempre que ens veiem, sempre amb el mateix guió. Tinc la sensació que ella podria fer el mateix discurs davant del mirall, o d'una estàtua, és com sentir una gravació.
Monòlegs útils o inútils (segons els casos), suposo que el seu origen és el mateix, la solitud (o la sensació de solitud, perquè la Marta viu aparellada, però suposo que no se sent prou acompanyada). Per sort, jo no tinc aquesta necessitat de parlar, de manera que aquestes trobades no es tornen uns intents de prendre'ns la paraula els uns als altres: si l'altre agafa la paraula, fins i tot si la monopolitza, assumeixo el paper d'espectador, de testimoni silenciós. Suposo que a mi em protegeix el fet d'escriure: com que ja m'esbravo escrivint, no cal que ho faci parlant
De fet, com més gran em faig més m'adono, o sento, que com més estones "perdo" parlant amb persones com elles, menys perdo el temps. Se m'ha acabat el temps "de les meves grans coses" (al capdavall gairebé sempre molt esquifides, i que l'edat m'ha ajudat a situar on corresponen, en un lloc discret). Ara penso que més aviat em toca escoltar, sabent que el que escolti sovint no seran tampoc "grans coses". Tot és petit, discret, com cadascú de nosaltres. O més ben dit, seran grans coses en la mesura que ho siguin per a qui parla, i qui parla sempre és important: les seves pors, inseguretats, il.lusions...
Escoltant, tinc la sensació de ser útil. I m'agrada. Sobretot, en trobades com la de l'Anna. Pel que fa a les del tipus de la Marta, encara no he trobat la manera de convertir-les en més interessants (crec que només és possible encertant una manera discreta de trencar aquests discursos circulars i obsessius, introduint-hi una mica d'aire fresc). Ara bé, com que ella, i les persones com ella, difícilment canvien, és complicat.
20 d’ag. 2015
Un pa, més de dos jornals
El seu marit s'havia mort. Tenia al seu càrrec la seva mare (impedida a causa d'un atac de feridura), la seva àvia i tres filles menors d'edat. Vivien en una casa sense aigua corrent ni electricitat. Amb comuna, sense vàter ni claveguera. L'aigua l'anaven a buscar, amb galledes, a una font que estava a uns cent metres de casa.
La Guerra Civil havia acabat feia poc. Calien més de dos jornals sencers de la fàbrica de teixits on treballava ella per poder comprar un pa de quilo. Llavors la gent que passava gana en passava molta. Aquella família de només dones acabava d'arribar al poble, atreta per la possibilitat de trobar feina a la fàbrica. Al poble d'on venien la precarietat encara era més gran.
Ella va poder entrar a la fàbrica. Les tres filles, encara nenes, aviat es van posar a servir a cases una mica acomodades, per contribuir a facilitar la supervivència familiar. Servien a canvi de la vida o de sous simbòlics, de misèria. Si menjaven fora, com a mínim no gastaven.
La petita de les filles ara té vuitanta-tres anys (les altres dues ja no viuen). Hi veu molt poc, i a més té vertígens, a causa d'una infecció d'orella mal curada. Això a banda d'altres mals "menors", menors des de la perspectiva del present i d'haver-los superat, ja que algun d'aquests mals fa uns anys va estar a punt d'endur-se-la a l'altra barri. Però va resistint. I conserva el bon humor. I bastanta memòria: té el record molt clar d'algunes persones que en diferents moments de la vida l'han tractat injustament. A ella, a la seva mare o les seves germanes. També recorda molt bé les persones compassives i generoses que s'ha trobat al llarg dels anys, cap a les quals no estalvia les paraules d'agraïment.
Ha estat sempre una dona acollidora, si ha pogut fer un favor a algú l'ha fet. De vegades, a persones que potser no s'ho mereixien gaire... per si de cas, ha preferit pecar de generositat. La conec bastant bé, des de fa trenta anys, quan vaig arribar a aquest poble on viu ella (i jo de vegades sí, i de vegades no) i vaig sentir que era algú en qui podia confiar.
Abans me la trobava sovint pel carrer, perquè li agradava molt tombar i fer-la petar amb tothom. Ara feia temps que no la veia. Fa poc vaig trobar el seu fill i em va dir que la seva mare sortia molt poc, a causa de la poca vista i del vertigen, només una mica amb els caminadors per davant de casa.
Avui he passat per casa seva. Ens hem assegut al menjador i hem estat xerrant una bona estona, sobretot ella. M'ha dit que li agradava molt parlar, fins i tot se m'ha disculpat per parlar tant. Li he dit que no es disculpés, perquè a mi m'agradava molt sentir el que explicava, i que per tant fèiem un bon equip, ella parlant i jo escoltant. Hem quedat que alguna altra estona havíem de continuar.
La Guerra Civil havia acabat feia poc. Calien més de dos jornals sencers de la fàbrica de teixits on treballava ella per poder comprar un pa de quilo. Llavors la gent que passava gana en passava molta. Aquella família de només dones acabava d'arribar al poble, atreta per la possibilitat de trobar feina a la fàbrica. Al poble d'on venien la precarietat encara era més gran.
Ella va poder entrar a la fàbrica. Les tres filles, encara nenes, aviat es van posar a servir a cases una mica acomodades, per contribuir a facilitar la supervivència familiar. Servien a canvi de la vida o de sous simbòlics, de misèria. Si menjaven fora, com a mínim no gastaven.
La petita de les filles ara té vuitanta-tres anys (les altres dues ja no viuen). Hi veu molt poc, i a més té vertígens, a causa d'una infecció d'orella mal curada. Això a banda d'altres mals "menors", menors des de la perspectiva del present i d'haver-los superat, ja que algun d'aquests mals fa uns anys va estar a punt d'endur-se-la a l'altra barri. Però va resistint. I conserva el bon humor. I bastanta memòria: té el record molt clar d'algunes persones que en diferents moments de la vida l'han tractat injustament. A ella, a la seva mare o les seves germanes. També recorda molt bé les persones compassives i generoses que s'ha trobat al llarg dels anys, cap a les quals no estalvia les paraules d'agraïment.
Ha estat sempre una dona acollidora, si ha pogut fer un favor a algú l'ha fet. De vegades, a persones que potser no s'ho mereixien gaire... per si de cas, ha preferit pecar de generositat. La conec bastant bé, des de fa trenta anys, quan vaig arribar a aquest poble on viu ella (i jo de vegades sí, i de vegades no) i vaig sentir que era algú en qui podia confiar.
Abans me la trobava sovint pel carrer, perquè li agradava molt tombar i fer-la petar amb tothom. Ara feia temps que no la veia. Fa poc vaig trobar el seu fill i em va dir que la seva mare sortia molt poc, a causa de la poca vista i del vertigen, només una mica amb els caminadors per davant de casa.
Avui he passat per casa seva. Ens hem assegut al menjador i hem estat xerrant una bona estona, sobretot ella. M'ha dit que li agradava molt parlar, fins i tot se m'ha disculpat per parlar tant. Li he dit que no es disculpés, perquè a mi m'agradava molt sentir el que explicava, i que per tant fèiem un bon equip, ella parlant i jo escoltant. Hem quedat que alguna altra estona havíem de continuar.
11 d’ag. 2015
10 d’ag. 2015
La felicitat
La felicitat depèn de petits detalls.
Per exemple, a l'estiu,
que no hi hagi mosquits.
O que tinguis una mosquitera.
O que les picades de mosquit no et molestin.
Per exemple, a l'estiu,
que no hi hagi mosquits.
O que tinguis una mosquitera.
O que les picades de mosquit no et molestin.
24 de jul. 2015
Carta a la Bet - Sobre l'ideal de bellesa
Estimada Bet.
Si l'evolució humana hagués sigut diferent, si el centre de poder polític i econòmic en lloc d'ubicar-se primer a Europa i desplaçar-se després als Estats Units, s'hagués ubicat històricament a l'Àfrica subsahariana, i avui les nacions d'aquests territoris fossin les més avançades i poderoses del món, "tot seria diferent de com és".
Per exemple, seria diferent el model de bellesa que tindríem, ja que el model dominant de bellesa seria el que haurien "exportat" ells (basat en la seva pròpia morfologia) a través de les seves imatges religioses, la seva literatura, les seves pintures, la seva indústria cinematogràfica, etc. Influïts per aquests estereotips diferents, sotmesos des de faria segles al poder econòmic i cultural d'aquests centres de poder, el model de bellesa dominant (l'equivalent al de les pelis de Hollywood d'avui, del PlayBoy, etc.), seria, per exemple, el d'homes i dones de cabell curt, nas aplanat, llavis gruixuts i culs considerables i prominents.
Bé, parlo d'aquestes característiques per dir alguna cosa, és possible que coincideixin poc amb les dels habitants dels territoris esmentats més amunt. No sóc un expert en el tema de les "característiques morfològiques de les ètnies del món", en absolut. A més, sóc conscient que l'Àfrica subsahariana és molt extensa i molt diversa. És només un exemple, per posar el referent d'unes eventuals i determinades característiques racials hipotèticament dominants (culturalment i econòmicament dominants) completament diferents de les que avui es consideren "les ideals".
Ens pensem que les nostres preferències estètiques són naturals (el nostre ideal de bellesa de cos i cara de dones i homes), i de naturals en tenen molt poc. Ens agradi o no, estem absolutament condicionats pels models dominants de la cultura en què estem immersos. Amb algunes variacions, d'acord, però sempre petites, vinculades "al patró general", sense qüestionar-lo.
Anar contra els condicionants no és mai fàcil, sobretot quan són tan poderosos com aquests. Però el que és decebedor és no ser ni tan sols conscients del fet que tenim aquests condicionants. Que són aquests... i haurien pogut ser uns altres, aquest és el tema important. Per tant, si més no hauríem d'intentar incorporar aquesta idea, com a mínim el concepte: que hi ha tants models possibles de bellesa com ètnies humanes. I que el model dominant avui és fruit de l'atzar i de relacions de poder. Com a mínim hauríem de ser conscients d'això.
Si en som conscients i ens hi sotmetem sense sentir-nos malament, no passa res. El problema és quan, pel motiu que sigui, no és així, quan paguem un preu per aquest condicionament (submissió, esclavitud...). Per exemple, quan ens passem el temps somniant truites, esperant trobar la persona amb "aquella imatge" de bellesa que ens han inculcat... sense trobar-la (o trobant-la i llavors sense que aquella persona es fixi en nosaltres, sense que ens faci cas), de manera que el resultat és que ens sentim frustrats, ansiosos, decebuts. I mentrestant, ens van passant pel costat persones que, "si els nostres esquemes mentals fossin uns altres" (recordem-ho, inventats) ens podríem adonar de la seva bellesa. I celebrar-la, gaudir-la, és a dir, ser tots més feliços, nosaltres i aquestes persones.
Ser ignorant normalment passa factura. Ignorar la subjectivitat dels cànons estètics (els que siguin) implica una servitud, una esclavitud silenciosa que tots patim més o menys. I que a més d'impedir que reflexionem i creixem, moltes vegades a sobre genera molts patiments. I això ja són paraules majors: el patiment, quan apareix (autorebuig o rebuig, ansietat, desgana, falta d'il.lusió, etc.), no és mai irrellevant.
Si l'evolució humana hagués sigut diferent, si el centre de poder polític i econòmic en lloc d'ubicar-se primer a Europa i desplaçar-se després als Estats Units, s'hagués ubicat històricament a l'Àfrica subsahariana, i avui les nacions d'aquests territoris fossin les més avançades i poderoses del món, "tot seria diferent de com és".
Per exemple, seria diferent el model de bellesa que tindríem, ja que el model dominant de bellesa seria el que haurien "exportat" ells (basat en la seva pròpia morfologia) a través de les seves imatges religioses, la seva literatura, les seves pintures, la seva indústria cinematogràfica, etc. Influïts per aquests estereotips diferents, sotmesos des de faria segles al poder econòmic i cultural d'aquests centres de poder, el model de bellesa dominant (l'equivalent al de les pelis de Hollywood d'avui, del PlayBoy, etc.), seria, per exemple, el d'homes i dones de cabell curt, nas aplanat, llavis gruixuts i culs considerables i prominents.
Bé, parlo d'aquestes característiques per dir alguna cosa, és possible que coincideixin poc amb les dels habitants dels territoris esmentats més amunt. No sóc un expert en el tema de les "característiques morfològiques de les ètnies del món", en absolut. A més, sóc conscient que l'Àfrica subsahariana és molt extensa i molt diversa. És només un exemple, per posar el referent d'unes eventuals i determinades característiques racials hipotèticament dominants (culturalment i econòmicament dominants) completament diferents de les que avui es consideren "les ideals".
Ens pensem que les nostres preferències estètiques són naturals (el nostre ideal de bellesa de cos i cara de dones i homes), i de naturals en tenen molt poc. Ens agradi o no, estem absolutament condicionats pels models dominants de la cultura en què estem immersos. Amb algunes variacions, d'acord, però sempre petites, vinculades "al patró general", sense qüestionar-lo.
Anar contra els condicionants no és mai fàcil, sobretot quan són tan poderosos com aquests. Però el que és decebedor és no ser ni tan sols conscients del fet que tenim aquests condicionants. Que són aquests... i haurien pogut ser uns altres, aquest és el tema important. Per tant, si més no hauríem d'intentar incorporar aquesta idea, com a mínim el concepte: que hi ha tants models possibles de bellesa com ètnies humanes. I que el model dominant avui és fruit de l'atzar i de relacions de poder. Com a mínim hauríem de ser conscients d'això.
Si en som conscients i ens hi sotmetem sense sentir-nos malament, no passa res. El problema és quan, pel motiu que sigui, no és així, quan paguem un preu per aquest condicionament (submissió, esclavitud...). Per exemple, quan ens passem el temps somniant truites, esperant trobar la persona amb "aquella imatge" de bellesa que ens han inculcat... sense trobar-la (o trobant-la i llavors sense que aquella persona es fixi en nosaltres, sense que ens faci cas), de manera que el resultat és que ens sentim frustrats, ansiosos, decebuts. I mentrestant, ens van passant pel costat persones que, "si els nostres esquemes mentals fossin uns altres" (recordem-ho, inventats) ens podríem adonar de la seva bellesa. I celebrar-la, gaudir-la, és a dir, ser tots més feliços, nosaltres i aquestes persones.
Ser ignorant normalment passa factura. Ignorar la subjectivitat dels cànons estètics (els que siguin) implica una servitud, una esclavitud silenciosa que tots patim més o menys. I que a més d'impedir que reflexionem i creixem, moltes vegades a sobre genera molts patiments. I això ja són paraules majors: el patiment, quan apareix (autorebuig o rebuig, ansietat, desgana, falta d'il.lusió, etc.), no és mai irrellevant.
21 de jul. 2015
"Només en recordo coses bones"
Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
20 de jul. 2015
Obsessió per la lectura
Passo a saludar el germà de la meva mare, el meu tio, i li pregunto si recorda quan la meva mare, durant l'adolescència, es tancava al vàter per llegir, perquè els meus avis li tenien prohibit que llegís.
Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".
A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.
D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?
Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...
Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).
Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.
És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.
Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.
Em diu que sí, i quan li pregunto per què els meus avis no volien que ella llegís, em diu que perquè aquella afició de la meva mare era malaltissa, una autèntica obsessió. Li pregunto que perquè parla d'obsessió, que quin mal hi ha, en llegir molt, i em diu que la meva mare "només llegia novel.letes romàntiques i frívoles".
A mi em consta que ella llegia algunes novel.les romàntiques, i que li encantaven els contes del Folch i Torres (les "Pàgines viscudes"). Alhora, sé que al vàter també hi va llegir el Quixot i la Vida de Santa Teresa, entre d'altres obres "de pes". Vaja, que llegia de tot, les seves lectures no eren només novel.letes romàntiques irrellevants.
D'altra banda, quan de gran la meva mare es referia a les seves lectures tancada al vàter, sovint les situava en les tardes dels diumenges (la resta de la setmana es veu que normalment no hi havia temps lliure). Unes tardes de diumenge que per a ella eren meravelloses, precisament per això, per la possibilitat de poder-se dedicar a llegir, encara que fos d'amagat. Vaja, que aquella "obsessió patològica", segons els meus avis i el meu tio, de la meva mare per la lectura, potser en realitat era més una obsessió patològica "d'ells" perquè ella no llegís. Tan greu era, que una tarda a la setmana ella la volgués dedicar a la lectura? I tan terrible era, si llavors llegia alguna novel.leta romàntica?
Després la conversa amb el meu tio se'n va una mica cap a una altra banda. No sé si per donar més pes al seu argument sobre "l'obsessió lectora" de la meva mare, em diu que ell, en canvi, no ha tingut mai aquesta obsessió: no ha llegit mai. Em quedo parat, i veient ell la meva sorpresa, m'explica que sempre ha preferit "pensar en les seves coses" que llegir les dels altres. Caram amb el meu tio...
Val a dir que el que em diu lliga amb la seva manera de ser, amb el seu perfil autodidacta i alhora tirant a narcisista. D'altra banda, la seva falta (o presumpta falta) de lectures no l'ha convertit en cap pallús, al contrari. És una persona original, inquieta i intel.lectualment competent. Amb molts interessos, cosa que l'ha dut, per exemple, a publicar alguns llibres, algun excepcional, realment brillant (escriure llibres ho pot fer qualsevol, però escriure'n de bons ja no és a l'abast de tothom).
Tot el que barrinem tots (el meu tio inclòs) és a partir dels impactes que anem rebent de l'exterior i del brou que tenim a dins del cervell generat amb el xup-xup dels impactes anteriors (acumulats, barrejats, recombinats). Sense aquests impactes, sense aquestes influències, potser tindríem un cervell ple de neurones, però buit de connexions, sense ment, sense idees, sense res. És impossible alimentar-se "només d'un mateix", suposo que el que s'assembla més a això deu ser una persona amb alguna malaltia mental com un autisme sever.
És probable que en el cas del meu tio els estímuls més poderosos i fèrtils li hagin arribat a través de la seva gran afició, els viatges. Ha viatjat per tot el món, al llarg de tota la vida, moltes vegades, per països de tota mena. I mai han sigut viatges organitzats, sinó fets pel seu compte (amb la seva dona), triant sempre els destins, els itineraris, els ritmes, defugint els llocs turístics, veient moltes formes de viure diferents. D'aquesta manera, es pot dir que el meu tio "s'ha llegit" un munt d'enciclopèdies, sense lletra impresa però amb molt de contingut.
Ara bé... aquesta saviesa que ha adquirit viatjant no ha sigut suficient per poder-se adonar que, la seva germana, la meva mare, quan era adolescent, viatjava d'una altra manera. A través dels llibres, però amb la mateixa passió desmesurada i el mateix entusiasme amb què ell ha viatjat per tot el món.
17 de jul. 2015
16 de jul. 2015
Amb voluntat de ferro
Amb voluntat de ferro,
o de xiclet,
hem d'anar vivint.
No hi manual d'instruccions.
Ni llibre de reclamacions.
Ni oficina de devolucions.
(ni tribunal d'Estrasburg)
o de xiclet,
hem d'anar vivint.
No hi manual d'instruccions.
Ni llibre de reclamacions.
Ni oficina de devolucions.
(ni tribunal d'Estrasburg)
15 de jul. 2015
Plaça de Sarrià
De tant en tant passo per la Plaça de Sarrià, i algunes de les vegades que hi passo entro a l'Església i m'assec una estona, a l'última fila. M'agrada aquest parèntesi de quietud. Normalment no hi ha ningú.
Un d'aquests dies veig que avancen pel passadís lateral, en direcció cap a la sortida, juntes, una dona molt gran i una altra de molt jove, que deu ser la seva cuidadora. La gran suposo que és cega, perquè du un bastó d'aquests per orientar-se, no per arrepenjar-se, i va agafada del braç de la jove. Les dues són més aviat baixes, la gran escanyolida, eixarreïda, la jove immensa, grassa, molt. Però sense morbidesa, dóna sensació de força, d'energia, es mou amb lleugeresa, malgrat el seu cos. Sembla que podria agafar en braços la velleta i dur-la sense cap esforç. Però va mirant el mòbil, no en treu els ulls, sembla que ni s'adoni que li penja del braç la velleta, i dic que li penja perquè és la sensació que dóna, va al seu remolc, amb el braç una mica estirat, una mica endarrerida, amb una expressió d'ensurt a la cara, de por, de fragilitat. Se la veu molt desvalguda.
Caminant d'aquesta manera, a un ritme que és pausat per a la cuidadora i forçat per a la velleta, la primera mirant impertèrrita el mòbil, l'altra intentant no despenjar-se del braç, arriben a la porta. Passa la jove ben pel mig, sense ni mirar l'altra, i la velleta, massa arrambada a la vora, es clava un cop contra el marc de la porta. No és que el fregui, es clava un bon cop. La jove ni se n'adona, segueix al seu pas, mirant el mòbil, amb la velleta penjant-li del braç, a la qual ja no li puc veure la cara.
Al cap d'unes setmanes, a la mateixa Plaça de Sarrià, a fora, les veig assegudes. La jove segueix absorta amb el seu mòbil, protegida del sol per l'ombra esclarissada dels arbres; la velleta, al seu costat, queda mig a fora de l'ombra. Falta poc pel migdia, estem al juliol, el sol crema, fa una calor asfixiant.
Potser li hauria de dir alguna cosa, a aquesta noia? I si ho faig i resulta que és pitjor? I si s'ho agafa malament i encara li toca més el rebre a la velleta? Podria molt ben ser, la pinta i l'actitud d'aquesta noia no convida a l'optimisme. No dic res. No sé si per covardia o per prudència.
On deu viure aquesta dona? Viu només amb aquesta cuidadora? Té fills o filles que se n'ocupen? Si és així, estan al cas de com funciona aquesta cuidadora? Moltes preguntes, cap resposta... segons com, millor, de vegades en casos així és pitjor saber les respostes. I de casos així o més o menys semblants malauradament n'hi ha, molts, de persones grans vulnerables, desprotegides, espantades...
Un d'aquests dies veig que avancen pel passadís lateral, en direcció cap a la sortida, juntes, una dona molt gran i una altra de molt jove, que deu ser la seva cuidadora. La gran suposo que és cega, perquè du un bastó d'aquests per orientar-se, no per arrepenjar-se, i va agafada del braç de la jove. Les dues són més aviat baixes, la gran escanyolida, eixarreïda, la jove immensa, grassa, molt. Però sense morbidesa, dóna sensació de força, d'energia, es mou amb lleugeresa, malgrat el seu cos. Sembla que podria agafar en braços la velleta i dur-la sense cap esforç. Però va mirant el mòbil, no en treu els ulls, sembla que ni s'adoni que li penja del braç la velleta, i dic que li penja perquè és la sensació que dóna, va al seu remolc, amb el braç una mica estirat, una mica endarrerida, amb una expressió d'ensurt a la cara, de por, de fragilitat. Se la veu molt desvalguda.
Caminant d'aquesta manera, a un ritme que és pausat per a la cuidadora i forçat per a la velleta, la primera mirant impertèrrita el mòbil, l'altra intentant no despenjar-se del braç, arriben a la porta. Passa la jove ben pel mig, sense ni mirar l'altra, i la velleta, massa arrambada a la vora, es clava un cop contra el marc de la porta. No és que el fregui, es clava un bon cop. La jove ni se n'adona, segueix al seu pas, mirant el mòbil, amb la velleta penjant-li del braç, a la qual ja no li puc veure la cara.
Al cap d'unes setmanes, a la mateixa Plaça de Sarrià, a fora, les veig assegudes. La jove segueix absorta amb el seu mòbil, protegida del sol per l'ombra esclarissada dels arbres; la velleta, al seu costat, queda mig a fora de l'ombra. Falta poc pel migdia, estem al juliol, el sol crema, fa una calor asfixiant.
Potser li hauria de dir alguna cosa, a aquesta noia? I si ho faig i resulta que és pitjor? I si s'ho agafa malament i encara li toca més el rebre a la velleta? Podria molt ben ser, la pinta i l'actitud d'aquesta noia no convida a l'optimisme. No dic res. No sé si per covardia o per prudència.
On deu viure aquesta dona? Viu només amb aquesta cuidadora? Té fills o filles que se n'ocupen? Si és així, estan al cas de com funciona aquesta cuidadora? Moltes preguntes, cap resposta... segons com, millor, de vegades en casos així és pitjor saber les respostes. I de casos així o més o menys semblants malauradament n'hi ha, molts, de persones grans vulnerables, desprotegides, espantades...
10 de jul. 2015
Fotogrames
La dona jove de l'abric blanc és una cosina de la meva mare. La noia del seu costat de la cara rodona, una mica més baixeta i de botons aparellats a l'abric és la meva mare. La foto no està datada, és de passada la Guerra Civil. Si a la meva mare, a ull, li poso catorze anys, la foto seria del 1942.
La va fer el Josep Playà, i la va reproduir La Vanguardia el 31-5-2015, dins d'un reportatge dedicat a aquest fotògraf. El diari acompanyava la foto amb aquesta descripció: "Acto de imposición de medalla al niño Josep Pelfort, de 3 años, hijo de un falangista 'caído'".
Quan fa uns dies La Vanguardia va reproduir la foto, una germana meva va comentar que a la meva mare no se la veia gaire entusiasmada amb la cerimònia a què assistia. Jo em vaig mirar la foto una mica diferent: en l'expressió de la meva mare hi vaig veure tristesa, compassió cap el nen que està mirant, el presumpte protagonista de l'escena. Veig un nen utilitzat: s'ha organitzat l'acte amb l'excusa de la mort del seu pare, no pensant en ell, el nen, sinó amb l'objectiu de fer un acte de propaganda política. És un nen manipulat, sol i trist, que deu trobar a faltar el seu pare i que li importa un rave la cerimònia, la medalla i la reivindicació del nacionalcatolicisme.
En qualsevol cas, l'atribució d'un significat, sigui el que sigui, a una mirada d'una foto no deixa de ser bastant gratuïta. Mirar una foto i especular amb el significat de les expressions de les cares és un exercici arriscat, en general d'una utilitat dubtosa. Veiem una imatge "congelada" i li atribuïm un significat que fonamentalment només existeix dins de la nostra ment, i que pot no tenir cap relació amb el que passava (amb el que li passava, pensava i sentia la persona de la fotografia en aquell moment que va captar la màquina).
Si la imatge congelada fos d'un instant abans o després, si fos "el següent o l'anterior fotograma", potser la cara d'aquella persona seria molt diferent, per mil motius rellevants o irrellevants: un parpelleig, un alè d'aire, un soroll, un pensament, el vol d'una mosca, una picor al nas o a l'orella...
Ens agrada especular a partir d'una imatge congelada: ens atrau interpretar, gairebé psicoanalíticament, un fotograma concret, atribuint-li el significat que "a nosaltres" (segons els nostres esquemes mentals, les nostres associacions personals, la nostra biografia, etc.) ens sembla més oportú, i que pot no tenir cap relació amb allò que pensava o sentia aquella persona quan va ser fotografiada.
Mai m'ha agradat que em facin fotos. Ara penso que el meu rebuig potser obeïa, sense saber-ho, a això que he exposat, a la por a quedar congelat en un instant. I posteriorment ser mirat, "interpretat", a través d'aquell instant. No hi havia pensat mai, sobre aquest tema d'aquesta manera. I se m'ha acudit precisament ara que cada cop m'importa menys això que tant m'havia preocupat, ara que ja m'és igual el que pensi la gent. De les fotos, de mi, de tot. Suposo que en el fons no és res més que un problema de falta de seguretat personal. La tenia fràgil, i a mesura que se m'ha anat consolidant una mica, aquesta mania d'evitar les fotos ha anat desapareixent. M'ha costat gairebé tota la vida.
Em sembla recordar que a la meva mare tampoc li agradava gaire que li fessin fotos. En el seu cas crec que era perquè no li agradava no sortir afavorida, i ja se sap, quan et fan fotos et poden pescar de qualsevol manera. Però sobretot, a ella no li agradaven les fotos de quan estava passant una etapa depressiva. A mi, més que agradar-me o no, aquelles fotos que reflecteixen el seu sofriment m'angoixen. Aquella cara tan trista, tan adolorida... En aquest cas, a més, l'explicació dels fotogrames canviants no serveix: durant aquelles etapes, el fotograma sempre era el mateix, estàtic, immutable, dolorosament sempre el mateix.
30 de juny 2015
Les paraules rodolen
Les paraules rodolen.
Soles o acompanyades:
acompanyades
de la falta d'atenció i,
de vegades,
de la mala intenció.
Soles o acompanyades:
acompanyades
de la falta d'atenció i,
de vegades,
de la mala intenció.
29 de juny 2015
28 de juny 2015
El meu pare - Estereotips i matisos
"Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic les coses com són."
Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.
Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.
Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).
Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.
Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.
Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.
Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).
Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).
Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.
Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.
I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.
Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...
I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.
Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.
Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.
Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.
Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.
Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).
Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.
Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.
Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.
Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).
Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).
Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.
Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.
I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.
Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...
I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.
Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.
Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.
22 de juny 2015
20 de juny 2015
Els seguidors
He penjat un escrit a internet
i cada dia tinc tres visites:
me'l miro al matí, al migdia i al vespre.
i cada dia tinc tres visites:
me'l miro al matí, al migdia i al vespre.
19 de juny 2015
A dins...
A dins de la més petita
de les nines russes
hi havia un haiku,
a dins de l'haiku
una petxina,
a dins de la petxina
un mar blau,
a dins del mar blau
un misteri
i a dins del misteri...
no ho sap ningú.
de les nines russes
hi havia un haiku,
a dins de l'haiku
una petxina,
a dins de la petxina
un mar blau,
a dins del mar blau
un misteri
i a dins del misteri...
no ho sap ningú.
16 de juny 2015
4F
Quan algú fa mal a la policia la policia s'enfada.
S'enfada molt, i fa molt mal:
-mal físic,
-mal testimonial,
-mal judicial,
-mal penitenciari.
Sobretot, quan polítics i jutges
no li para els peus (a la policia).
Quan la policia fa mal tothom hi surt perdent:
primer, és obvi, la víctima.
I després tots plegats,
perquè en lloc de sentir-nos protegits
ens sentim amenaçats.
Algun dia sabrem la veritat?
Algun dia la policia ens dirà que ha mentit?
Algun dia la jutgessa ens dirà que ha prevaricat?
Algun dia els polítics ens diran que van ser covards?
De moment, molta pudor.
Protegint-se els uns als altres,
còmplices de la mateixa ignomínia,
tots són mentiders, prevaricadors i covards.
S'enfada molt, i fa molt mal:
-mal físic,
-mal testimonial,
-mal judicial,
-mal penitenciari.
Sobretot, quan polítics i jutges
no li para els peus (a la policia).
Quan la policia fa mal tothom hi surt perdent:
primer, és obvi, la víctima.
I després tots plegats,
perquè en lloc de sentir-nos protegits
ens sentim amenaçats.
Algun dia sabrem la veritat?
Algun dia la policia ens dirà que ha mentit?
Algun dia la jutgessa ens dirà que ha prevaricat?
Algun dia els polítics ens diran que van ser covards?
De moment, molta pudor.
Protegint-se els uns als altres,
còmplices de la mateixa ignomínia,
tots són mentiders, prevaricadors i covards.
10 de juny 2015
Corrupció de menors
Un nen petit crida pel carrer:
"Barça, Barça, Barça!"
Com un lloro ben ensinistrat.
Quina calamitat!
"Barça, Barça, Barça!"
Com un lloro ben ensinistrat.
Quina calamitat!
5 de juny 2015
Tota la vida
Tota la vida intentant deixar una petjada,
tota la vida sabent que no quedarà cap petjada.
I doncs?
Cada instant,
com una taula de salvació,
la bondat, la tendresa.
També efímeres,
encara més.
Només això.
Tot això.
Poc o molt, segons les balances de cadascú.
tota la vida sabent que no quedarà cap petjada.
I doncs?
Cada instant,
com una taula de salvació,
la bondat, la tendresa.
També efímeres,
encara més.
Només això.
Tot això.
Poc o molt, segons les balances de cadascú.
4 de juny 2015
La vida és curta
La vida és curta.
La meitat ens la passem dormint,
l'altra meitat dormint desperts,
sense adonar-nos de gairebé res.
La vida és tan curta i adormida
que gairebé no existeix.
La meitat ens la passem dormint,
l'altra meitat dormint desperts,
sense adonar-nos de gairebé res.
La vida és tan curta i adormida
que gairebé no existeix.
21 de maig 2015
Fer-te gran
Fer-te gran és adonar-te
que no passa res
si vols moltes coses,
però que malament rai
si les vols totes.
Fer-te gran és adonar-te
que no passa res
si vols una cosa,
però que no passa res
si no la tens.
Fer-te gran és adonar-te.
que no passa res
si vols moltes coses,
però que malament rai
si les vols totes.
Fer-te gran és adonar-te
que no passa res
si vols una cosa,
però que no passa res
si no la tens.
Fer-te gran és adonar-te.
19 de maig 2015
Llegir al vàter i altres lectures
"M'agradava molt llegir, però no podia llegir, perquè llegir era perdre el temps. Tenia la meva novel.la amagada al lavabo, i allí podia llegir fins que algú trucava a la porta i m'apressava. Diumenge a la tarda era el meu principal dia de lectura. Durant les tardes de diumenge, mentre vaig ser soltera, em vaig empassar moltes novel.les. Fins i tot el Quixot em vaig llegir, entre diferents tardes de diumenge! I també Santa Teresa, i molts altres llibres. Com que el meu avi devia estar jubilat, era el que em trobava sempre i picava a la porta, tot dient: 'Què hi fots aquí, tanta estona?' A casa hi havia quatre vàters, un a cada galeria, perquè eren dues cases ajuntades. Jo no devia ser tan espavilada com ara, perquè el meu avi sempre em trobava."
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
6 de maig 2015
Aferrar-se a la vida
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
1 de maig 2015
En Mercadé
Al número 18 del Carrer del Mig
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
29 d’abr. 2015
En Jan de Cal Ritu
Estava casat amb la Rebeca.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.
14 d’abr. 2015
Les meves àvies
"Recordo que la meva sogra era una persona molt pràctica. Era diabètica, i li donaven unes pastilles que no eren precisament petites. Quan havia begut tres o quatre vasos d'aigua i havia fet un mos de pa, si encara tenia la pastilla a la boca, obria l'estufa amb molta calma, hi tirava la pastilla i deia: 'Ja m'ha fet l'efecte'. I es quedava ben tranquil.la."
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).
A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.
Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).
8 d’abr. 2015
L'escopeta de la besàvia
Els meus avis paterns vivien a una masia aïllada, amb els dos fills que llavors ja tenien i amb els pares del meu avi. El meu avi volia marxar d'allí, per tal que els seus fills poguessin anar a l'escola. El meu avi i la meva àvia sabien llegir i escriure, però els pares d'ell, els meus besavis, eren analfabets. Un dia el meu avi va dir als seus pares que marxaven, que se n'anaven a viure a la capital de la comarca. Es veu que llavors la meva besàvia va agafar l'escopeta, es va plantar a la porta barrant el pas i els va dir: "Si marxeu, disparo". I és clar, de moment no van marxar, fins que més endavant es veu que la meva besàvia els va donar el vist-i-plau. Tot això devia passar al voltant del 1920.
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.
Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert, en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.
Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!
13 de març 2015
Ens venen a matar
La Guerra Civil va començar amb alguns membres de la família de la meva mare assassinats, i el meu avi i besavi materns a punt de ser-ho també. Això ja ho he explicat. El motiu: ser de dretes, rics i catòlics i trobar-se en la zona republicana, és a dir, per a ells l'equivocada. I es va acabar, pel que fa a la meva família materna, amb aquestes paraules de la meva àvia adreçades als seus fills: "Veniu, que ens venen a matar!"
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.
Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.
Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.
A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.
Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.
Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.
La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:
"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...
12 de març 2015
Ortotipografia particular
(si no t'interessa l'ortotipografia, pots passar de llarg, perquè aquest escrit només tracta d'això, exclusivament)
M'han regalat el llibre "Ortotipografia", de Josep M. Pujol i Joan Solà. M'ha fet molta il.lusió. D'acord, suposo que veient com escric es pot dubtar del que dic, però són dues coses diferents. Una pertany al món de les teories i les normes, del qual m'agrada estar-ne una mica al cas. L'altre és el món quotidià, amb les seves limitacions i mandres, perquè les mandres, sobretot en el meu cas, són bastant importants. Bé, he dit dues coses, però de fet són tres: per acabar-ho d'embolicar, resulta que de vegades "el magisteri" dels experts potser no em fa del tot el pes, i en un moment donat me'n vaig al meu aire... Això també em passa.
Parlaré primer dels condicionants. De per què quan escric no faig servir negretes, ni cursives, ni versaletes, ni subratllats, ni sagnies de paràgrafs, ni tipografies de diferents famílies ni de diferents mides, ni la forma volada dels números de les referències, ni... No faig servir res d'això perquè escric amb el "bloc de notes" (la versió que inclouen per defecte els sistemes operatius Windows), i aquesta aplicació no té cap opció de format (1). Ara bé, totes aquestes limitacions per a mi es compensen amb els següents avantatges: a) obertura instantània (literalment) del programa i dels arxius; b) possibilitat de lectura no només des del bloc de notes, sinó també des de qualsevol processador de textos o navegador de qualsevol plataforma; c) mínim volum dels arxius generats.
És evident que el bloc de notes no és cap editor de textos mínimament sofisticat (de fet, només que vulguis imprimir alguna cosa ja tens problemes importants), però per escriure a raig, abocant-hi textos i després arxivant-los, és una meravella.
Com que no té opcions de format, per tal de compensar l'absència de cursives i negretes faig un ús de les cometes (simples o dobles) poc habitual (2). Reconec, alhora, que aquest ús que faig de les cometes és irregular; un mateix tipus de dilema no sempre el resolc igual, ja que encara no tinc establerta una "normativa general" que em serveixi per resoldre qualsevol tipus de cas. Desconec si hi ha més gent a qui interessi aquest tema i que hi pugui haver estat pensant, seria bo saber-ho.
El cas especial de la ela geminada. L'ela geminada l'escric sempre l.l (d'acord, un pecat mortal segons l'ortotipografia "políticament correcta"). L'escric així perquè estic cansat de veure-la a les pantalles de les maneres més insòlites, per exemple amb el punt substituït per un interrogant ("al?lucinació", "intel?ligent", etc., com en un correu rebut fa poc), o substituït per un punt immens, o ves a saber com. Això té a veure amb els intercanvis d'informació a la xarxa, quan de vegades l'emissor i el receptor "no s'entenen bé" entre ells, i apareixen aquests bunyols (a causa dels diferents sistemes operatius, configuracions dels programes de visualització, codificacions i descodificacions de caràcters al circular per la xarxa...). Vaja, que m'estimo més escriure "al.lucinació" i saber que en principi tothom llegirà "al.lucinació", que no escriure-ho amb el punt volat i no saber, en segons quins casos, en què es pot convertir el punt volat, tot i haver-lo escrit de manera "ortotipogràficament impecable". (3)
L'altre àmbit potencialment conflictiu són els accents, susceptibles de convertir-se en ves a saber quins signes, segons l'embolic aquest de les codificacions i dels sistemes de visualització (4). Però aquí sí que sóc més covard; no m'atreveixo, a prescindir dels accents per tal d'aconseguir "un text més estable", menys vulnerable a aquestes variacions indesitjades provocades per les limitacions tecnològiques apuntades (una altra cosa és que de vegades els accents els posi poc acuradament, però aquesta és una altra història, més relacionada amb la meva mala orella i la meva mandra de memoritzar normes i excepcions).
Resumint: escrivint amb les limitacions del bloc de notes sé que els textos són ortotipogràficament més pobres i incorrectes, però tenen més probabilitats de no patir alteracions indesitjades si circulen per la xarxa. I això, afegit al que he dit al principi sobre la lleugeresa i facilitat d'utilització del bloc de notes, per a mi és determinant. (5)
Fins aquí, pel que fa al continent dels escrits. Pel que fa al contingut... suposo que de vegades seria bastant irrellevant que les meves divagacions fossin indesxifrables, a causa d'estar totes esquitxats de & % ? # $... però aquesta ja és una altra història.
En qualsevol cas, el que he dit al principi és del tot cert. M'agrada molt que m'hagin regalat aquest llibre del Pujol i el Solà (m'agraden molt aquest tipus de llibres), ja que així, com a mínim, puc saber com hauria d'escriure si volgués escriure de manera "ortotipogràficament impecable". Potser algun dia...
--
(1) El bloc de notes fa servir el codi ASCII bàsic, que no inclou opcions de format ni caràcters massa especials.
(2) Pel mateix motiu, no faig servir les cometes tipogràfiques (diferents segons si obren o tanquen), ja que en el bloc de notes tampoc existeixen.
(3) En el cas de voler publicar en paper, la substitució del grup l.l per l'ela geminada correcta no costa gens fer-la sobre el text definitiu amb la l'ordre automàtica "buscar i substituir" (cosa que d'altra banda tampoc faig, per mandra).
(4) En el cas dels accents, un "l'element contaminant" afegit són les conversions txt-html dels gestors de correu electrònic, condicionades per les preferències establertes en la configuració del programa i pel tipus de missatges rebuts. És el que pasa quan en lloc d'arribar-te, per exemple, la paraula "esdrúixola", t'arriba per exemple així, "esdr$ixola", o "esdrúixola", o...
(5) Un altre aspecte interessant del bloc de notes: crec que el vaig començar a fer servir amb el Windows 3.1 o amb el Windows 95, ja no ho recordo (llavors també feia servir el Word Star, sobre MSDOS). L'aprenentatge del funcionament del bloc de notes em devia costar uns 15 segons, i d'ençà d'aleshores, sense cap "reciclatge o actualització" posterior, l'he anat fent sevir amb regularitat. De vegades unes quantes hores al dia. És la millor i més rendible inversió que he fet en els més de 25 anys que fa que remeno eines informàtiques.
M'han regalat el llibre "Ortotipografia", de Josep M. Pujol i Joan Solà. M'ha fet molta il.lusió. D'acord, suposo que veient com escric es pot dubtar del que dic, però són dues coses diferents. Una pertany al món de les teories i les normes, del qual m'agrada estar-ne una mica al cas. L'altre és el món quotidià, amb les seves limitacions i mandres, perquè les mandres, sobretot en el meu cas, són bastant importants. Bé, he dit dues coses, però de fet són tres: per acabar-ho d'embolicar, resulta que de vegades "el magisteri" dels experts potser no em fa del tot el pes, i en un moment donat me'n vaig al meu aire... Això també em passa.
Parlaré primer dels condicionants. De per què quan escric no faig servir negretes, ni cursives, ni versaletes, ni subratllats, ni sagnies de paràgrafs, ni tipografies de diferents famílies ni de diferents mides, ni la forma volada dels números de les referències, ni... No faig servir res d'això perquè escric amb el "bloc de notes" (la versió que inclouen per defecte els sistemes operatius Windows), i aquesta aplicació no té cap opció de format (1). Ara bé, totes aquestes limitacions per a mi es compensen amb els següents avantatges: a) obertura instantània (literalment) del programa i dels arxius; b) possibilitat de lectura no només des del bloc de notes, sinó també des de qualsevol processador de textos o navegador de qualsevol plataforma; c) mínim volum dels arxius generats.
És evident que el bloc de notes no és cap editor de textos mínimament sofisticat (de fet, només que vulguis imprimir alguna cosa ja tens problemes importants), però per escriure a raig, abocant-hi textos i després arxivant-los, és una meravella.
Com que no té opcions de format, per tal de compensar l'absència de cursives i negretes faig un ús de les cometes (simples o dobles) poc habitual (2). Reconec, alhora, que aquest ús que faig de les cometes és irregular; un mateix tipus de dilema no sempre el resolc igual, ja que encara no tinc establerta una "normativa general" que em serveixi per resoldre qualsevol tipus de cas. Desconec si hi ha més gent a qui interessi aquest tema i que hi pugui haver estat pensant, seria bo saber-ho.
El cas especial de la ela geminada. L'ela geminada l'escric sempre l.l (d'acord, un pecat mortal segons l'ortotipografia "políticament correcta"). L'escric així perquè estic cansat de veure-la a les pantalles de les maneres més insòlites, per exemple amb el punt substituït per un interrogant ("al?lucinació", "intel?ligent", etc., com en un correu rebut fa poc), o substituït per un punt immens, o ves a saber com. Això té a veure amb els intercanvis d'informació a la xarxa, quan de vegades l'emissor i el receptor "no s'entenen bé" entre ells, i apareixen aquests bunyols (a causa dels diferents sistemes operatius, configuracions dels programes de visualització, codificacions i descodificacions de caràcters al circular per la xarxa...). Vaja, que m'estimo més escriure "al.lucinació" i saber que en principi tothom llegirà "al.lucinació", que no escriure-ho amb el punt volat i no saber, en segons quins casos, en què es pot convertir el punt volat, tot i haver-lo escrit de manera "ortotipogràficament impecable". (3)
L'altre àmbit potencialment conflictiu són els accents, susceptibles de convertir-se en ves a saber quins signes, segons l'embolic aquest de les codificacions i dels sistemes de visualització (4). Però aquí sí que sóc més covard; no m'atreveixo, a prescindir dels accents per tal d'aconseguir "un text més estable", menys vulnerable a aquestes variacions indesitjades provocades per les limitacions tecnològiques apuntades (una altra cosa és que de vegades els accents els posi poc acuradament, però aquesta és una altra història, més relacionada amb la meva mala orella i la meva mandra de memoritzar normes i excepcions).
Resumint: escrivint amb les limitacions del bloc de notes sé que els textos són ortotipogràficament més pobres i incorrectes, però tenen més probabilitats de no patir alteracions indesitjades si circulen per la xarxa. I això, afegit al que he dit al principi sobre la lleugeresa i facilitat d'utilització del bloc de notes, per a mi és determinant. (5)
Fins aquí, pel que fa al continent dels escrits. Pel que fa al contingut... suposo que de vegades seria bastant irrellevant que les meves divagacions fossin indesxifrables, a causa d'estar totes esquitxats de & % ? # $... però aquesta ja és una altra història.
En qualsevol cas, el que he dit al principi és del tot cert. M'agrada molt que m'hagin regalat aquest llibre del Pujol i el Solà (m'agraden molt aquest tipus de llibres), ja que així, com a mínim, puc saber com hauria d'escriure si volgués escriure de manera "ortotipogràficament impecable". Potser algun dia...
--
(1) El bloc de notes fa servir el codi ASCII bàsic, que no inclou opcions de format ni caràcters massa especials.
(2) Pel mateix motiu, no faig servir les cometes tipogràfiques (diferents segons si obren o tanquen), ja que en el bloc de notes tampoc existeixen.
(3) En el cas de voler publicar en paper, la substitució del grup l.l per l'ela geminada correcta no costa gens fer-la sobre el text definitiu amb la l'ordre automàtica "buscar i substituir" (cosa que d'altra banda tampoc faig, per mandra).
(4) En el cas dels accents, un "l'element contaminant" afegit són les conversions txt-html dels gestors de correu electrònic, condicionades per les preferències establertes en la configuració del programa i pel tipus de missatges rebuts. És el que pasa quan en lloc d'arribar-te, per exemple, la paraula "esdrúixola", t'arriba per exemple així, "esdr$ixola", o "esdrúixola", o...
(5) Un altre aspecte interessant del bloc de notes: crec que el vaig començar a fer servir amb el Windows 3.1 o amb el Windows 95, ja no ho recordo (llavors també feia servir el Word Star, sobre MSDOS). L'aprenentatge del funcionament del bloc de notes em devia costar uns 15 segons, i d'ençà d'aleshores, sense cap "reciclatge o actualització" posterior, l'he anat fent sevir amb regularitat. De vegades unes quantes hores al dia. És la millor i més rendible inversió que he fet en els més de 25 anys que fa que remeno eines informàtiques.
11 de març 2015
Divagacions sobre la memòria - El Joan F. - 2
Una altra anècdota del Joan F. Anem a dinar a un bar de menjars casolans, d'on ell n'és client habitual. A l'entrada em presenta a l'amo, amb qui es veu que hi té molta confiança. Li diu que quan jo era jove vaig ser campió de Catalunya de curses a peu camps a través. Com que no és veritat, intervinc per aclarir-ho. Però ell s'entossudeix, diu que sí, que ho recorda perfectament, fins i tot en dona detalls, del lloc, els altres corredors... I jo ja no insisteixo, perquè veig que seria inútil, i em limito a somriure, pensant que amb els seus records distorsionats de fet m'està fent quedar bé, està millorant la meva antiga biografia esportiva de corredor. Em diverteix.
Després, més tard, hi torno a pensar. A veure, podria ser que ell tingués aquest record distorsionat a causa del fet que algunes curses de camp a través si que les vaig guanyar, quan era jove, i resulta que ell ara les confon i es fa aquest embolic. També podria ser que a partir dels fets certs, sense ser-ne conscient hagi construït aquesta versió falsa o distorsionada amb el desig, també inconscient, de fer-me content. I en aquest cas, "per la bona intenció", li hauria d'estar agraït.
Encara tinc una altra hipòtesi, potser la més versemblant. De manera més o menys inconscient o conscient, distorsiona la realitat perquè del resultat ell en surt enaltit. Perquè hi ha una cosa que no he dit: ell era el meu entrenador. Ara, a les seves velleses, recordar els seus èxits com a entrenador (que només es poden posar en evidència a través dels èxits dels seus entrenats) suposo que li alegra una mica la vida. O si més no, avui li alegra aquesta estona. Som tan vulnerables...
D'altra banda, el cas és que amb la seva invenció no fa mal a ningú, i en canvi a ell li fa bé, de manera "que ja està bé". I pel que fa a mi, la seva invenció no m'és tampoc indiferent, de fet trobo que és una anècdota molt interessant, ja que em serveix per constatar, un cop més, la fragilitat del funcionament dels nostres caps. Per falta de memòria, per falta d'autoestima, pel desig de reconeixement, de protagonisme... poden ser tantes, les causes, són tantes, les nostres febleses...
Després, més tard, hi torno a pensar. A veure, podria ser que ell tingués aquest record distorsionat a causa del fet que algunes curses de camp a través si que les vaig guanyar, quan era jove, i resulta que ell ara les confon i es fa aquest embolic. També podria ser que a partir dels fets certs, sense ser-ne conscient hagi construït aquesta versió falsa o distorsionada amb el desig, també inconscient, de fer-me content. I en aquest cas, "per la bona intenció", li hauria d'estar agraït.
Encara tinc una altra hipòtesi, potser la més versemblant. De manera més o menys inconscient o conscient, distorsiona la realitat perquè del resultat ell en surt enaltit. Perquè hi ha una cosa que no he dit: ell era el meu entrenador. Ara, a les seves velleses, recordar els seus èxits com a entrenador (que només es poden posar en evidència a través dels èxits dels seus entrenats) suposo que li alegra una mica la vida. O si més no, avui li alegra aquesta estona. Som tan vulnerables...
D'altra banda, el cas és que amb la seva invenció no fa mal a ningú, i en canvi a ell li fa bé, de manera "que ja està bé". I pel que fa a mi, la seva invenció no m'és tampoc indiferent, de fet trobo que és una anècdota molt interessant, ja que em serveix per constatar, un cop més, la fragilitat del funcionament dels nostres caps. Per falta de memòria, per falta d'autoestima, pel desig de reconeixement, de protagonisme... poden ser tantes, les causes, són tantes, les nostres febleses...
9 de març 2015
Divagacions sobre la memòria - El Joan F.
Feia molts anys que no el veia i fa tres mesos vaig quedar amb ell. Em va impactar veure'l tan envellit, encongit, gras, caminant amb moltes dificultats, arrossegant els peus, les mans i els llavis tremolosos, amb la saliva escapant-se-li per les vores dels llavis... ell, que havia sigut sempre tan ferreny i presumit. Conservava, això sí, la mirada desperta, i aparentment també tota la lucidesa.
Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.
Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.
Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.
No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.
Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.
Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.
Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.
Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.
Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.
Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.
Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.
Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.
No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.
Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.
Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.
Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.
Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.
Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.
27 de febr. 2015
La jura de la bandera
Va fer la jura de la bandera a Castillejos el mateix any que jo vaig néixer. De l'estada a Castillejos n'explica algunes anècdotes en un recull de records que està escrivint ara. Aquest capítol de les anècdotes de Castillejos està il.lustrat amb una foto de la portada de La Vanguardia de dos dies després de la jura de la bandera. La fota du aquest text:
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
