Una persona és interessant quan te la mires amb interès. Qualsevol persona, mirada així, pot esdevenir fascinant.
No són només persones interessants aquelles que criden fàcilment l'atenció. Per exemple, ens podem deixar engalipar pels mitjans de comunicació i la seva "fabricació de persones interessants". Llavors, enlluernats i suggestionats per aquesta faràndula, després igual ens passa desapercebuda l'originalitat (potser lleu i subtil, però única i irrepetible), de cada una de les persones amb les quals convivim, amb les que tenim algun tipus de relació cada dia.
Quan sabem mirar, persones interessants ho som tothom. Per exemple, la meva veïna. Com tantes dones, s'ha passat tota la vida tenint cura de la gent. Primer dels fills, fins que es van independitzar. Després dels pares, quan aquests, amb els anys, es van anar fent dependents. Més tard dels nets, per tal que els fills poguessin treballar i així anar pagant les hipoteques o la nova televisió d'un munt de polzades. Tot això, a més de contribuir a l'economia familiar fent de perruquera: tallant cabells, rentant, posant bigudins i pentinant els caps d'un munt de dones del poble. I sempre sense fer-se notar gens ni mica, amb la més gran naturalitat i discreció.
Si bades, si aquestes persones te les mires de manera distreta, corres el risc de gairebé no veure-les. Com si fossin del color de la paret, o sense substància, transparents. Però quan t'hi atures, quan desconnectes aquest pilot automàtic que sovint ens governa fent-nos viure com uns autòmats, llavors la gent que ens envolta se'ns fa visible, tangible. Emergeix davant nostre. I ens podem adonar que és una llàstima, desaprofitar aquestes oportunitats: la possibilitat de copsar l'originalitat casolana i discreta d'aquestes persones que viuen tan a la vora de les nostres vides.
Tot un regal que se'ns ofereix a cada pas... quan estem atents.
