Les paraules rodolen

Les paraules rodolen.
Soles o acompanyades:
acompanyades
de la falta d'atenció i,
de vegades,
de la mala intenció.

T'han dit

T'han dit que he dit.
I t'ho has cregut.
Has badat.

El meu pare - Estereotips i matisos

"Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic les coses com són."

Aquest era el meu pare, en estat pur. Era una frase habitual seva, per tal de resumir, o tancar, qualsevol discrepància que s'hagués plantejat. Penséssim el que penséssim nosaltres, els fills, quedava clar que, si hi havia discrepàncies, nosaltres ens equivocàvem i ell tenia raó. Tinguéssim l'edat que tinguéssim, encara que ja estiguéssim ben emancipats. Un moment adequat per escenificar aquesta distribució de credibilitats i de papers familiars era durant els àpats.

Recordo quan davant d'algú barbut, fent broma, somrient i amb bones paraules (amb unes bones paraules que no devien fer cap gràcia al seu interlocutor), com el meu pare es referia a la seva barba associant barba i brutícia. Tenia una obsessió amb les barbes, i era divertit, perquè ell durant uns anys va dur un bon bigoti, de manera que el seu argument de "la cara bruta" no era molt coherent. O si més no, era curiós el seu mapa de la brutícia facial.

Recordo quan a l'ascensor d'un hotel de Madrid em va dir que havia de parlar en castellà, amb l'argument que era de mala educació parlar allí en català, ja que no ens podien entendre les altres persones que hi havia a l'ascensor (a les que no coneixíem de res i amb les que no hi teníem cap conversa). Això va passar durant el "viatge iniciàtic" que anàvem fent els germans quan teníem l'edat adequada, amb l'objectiu de visitar El Valle de los Caidos i L'Escorial (aquí una parada obligada era seure al seient de pedra de dalt d'un turó des del que Felip II contemplava la construcció de L'Escorial).

Recordo la vegada que amb els bitllets d'avió ja comprats (jo potser tenia ja divuit anys), quan sortíem de casa per anar a l'aeroport per anar a Galícia, el meu pare em va dir que em tragués les bambes que duia i que em posés sabates, perquè anar amb bambes per anar amb avió era una falta de respecte. I recordo que no vaig voler canviar-me les bambes, de manera que em vaig quedar a casa i ell va haver de pagar els bitllets més cars, ja que viatjant tres (en el cas d'aquell viatge, ell, la meva mare i jo, suposo que aquell dia no hi havia cap altre germà "disponible") sortia més barat que només dos, a causa d'unes ofertes relacionades amb el carnet de família nombrosa.

Recordo alguns divendres quan, per allò de l'abstinència tocava menjar peix, com el meu pare es menjava el seu tall de lluç i els altres sardines. Suposo que la discriminació alimentaria positiva que la meva mare feia amb ell contribuïa a consolidar la seva autoritat. De fet la necessitava, l'autoritat (basada en el tall de lluç o el que fos), sobretot a mesura que anàvem arribant a l'adolescència i ens anàvem envalentint. Reconec que el seu paper de pare llavors no devia ser fàcil. Gens fàcil.

Però també recordo altres coses. Per exemple recordo la vegada que al fill d'un important client seu que es casava, li va regalar un quadre que jo havia pintat, molt gran. Un quadre que havia de ser dolent per força, perquè llavors jo només era un "aprenent de pintor", en sabia ben poc. Encara ara em costa d'entendre per què ho va fer, perquè per estalviar-se diners segur que no, amb els bons clients no estalviava. Segur que ho va fer pensant que era un bon regal, i a més original.

Recordo també més o menys a aquella època que em va proposar fer una exposició "a Nova York". Fins i tot llavors ja em va semblar un despropòsit, perquè ho trobava fora de lloc: jo no feia res més que bunyols, i ell del món de l'art no n'entenia res de res, ni li interessava. Però pel motiu que fos devia pensar "que allò que feia jo estava bé" (o que havia d'estar bé "perquè jo era fill seu", potser aquesta seria l'explicació més encertada).

Recordo els dies que, al vespre, quan ell acabava de treballar i jo acabava d'entrenar a l'Estadi (llavors em va agafar la cosa que volia ser corredor, i ara el mal de genolls m'ho fa present), em venia a recollir amb el seu 600, fent una volta que se l'hauria pogut estalviar (perquè a més jo ja era prou gran com per poder anar sol pel món). Però recordo que m'agradava, suposo que sobretot per la comoditat (no recordo converses amb ell, i molt menys confidències).

Recordo com uns anys més tard, quan jo ja havia abandonat els estudis i em dedicava a la vida de neorural, em va proposar algun cop ajudar-me a comprar un ramat, cosa que mai vaig acceptar, perquè ni volia saber res d'embolics de ramats propis ni tampoc de ser ajudat per la família.

Però en alguna cosa em va ajudar: recordo que quan ja vivia pel meu compte i li vaig comentar que m'agradaria comprar-me el Diccionari Moll-Alcover (català, valencià, balear), em va dir que ell a través d'un conegut que tenia una editorial el podia aconseguir més barat. I se'n va ocupar, i me'l va regalar. I va ser un bon regal, perquè durant uns anys vaig fer servir els diferents volums del diccionari com a divertit llibre de lectura.

I també va ser durant aquells anys que em va deixar cinquanta-mil pessetes. Les hi vaig demanar perquè vaig clavar-me una trompada conduint el cotxe d'un amic (jo ni tan sols tenia carnet) i la factura del mecànic pujava això. I jo no tenia ni un ral a la butxaca (aquesta és una altra història, la de "quan vivia sense diners"...). Les hi vaig tornar tan aviat com vaig poder, i ell em va recordar el que sempre m'havia dit, que si alguna vegada estava apurat que li digués. És l'única vegada a la vida que he hagut de demanar diners a algú. Per sort. Però suposo que saber "que si calia" podia demanar ajuda em devia donar confiança. Aquesta confiança, la de saber que "els meus pares eren allí", sempre la vaig tenir, i m'adono que val molt.

Durant els anys que vaig fer de neorural en una altra ocasió em van ajudar "amb espècies": vaig caure d'una olivera, vaig anar pel meu compte a un metge perquè em feia mal la clavícula, em va fer una radiografia i em va dir que no hi tenia res. Vaig deixar passar una setmana, amb el mal que no marxava i la zona de la clavícula cada cop més morada, amb més mala pinta, fins que em vaig ficar l'orgull a la butxaca, vaig agafar el tren i vaig anar a casa dels meus pares. Em van dur a un prestigiós traumatòleg que, abans de fer-me una radiografia, ja em va dir que tenia la clavícula trencada, i que com era que anava d'aquella manera pel món. I sí que la tenia trencada, i per dos llocs diferents. Més endavant vaig saber que al primer metge li agradava beure, suposo que aquell dia devia tenir "un mal dia"...

I encara me'n deixava una (i segurament encara n'hi ha més que no recordo). En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, bastanta febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar, afegint a l'orgull que ja tenia a la butxaca, la capsa d'antibiòtics que m'havia receptat el metge i que m'estava prenent.

Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també.

Les persones no som cromos, no som només una única imatge. Si de cas, som cada una una col.lecció de cromos, amb les nostres diferents facetes, les nostres contradiccions, els nostres misteris. El meu pare també. Trencar la imatge estereotipada de persona quadriculada, distant i sense gaires matisos que jo mateix puc haver alimentat em sembla "just i necessari". Aquest escrit d'avui és un modest intent. Segur que insuficient, però si més no ara la porta ja està oberta.

Fotos

Com que no sé fer
dues coses alhora,
en lloc de fer fotos,
miro.

Els seguidors

He penjat un escrit a internet
i cada dia tinc tres visites:
me'l miro al matí, al migdia i al vespre.

A dins...

A dins de la més petita
de les nines russes
hi havia un haiku,
a dins de l'haiku
una petxina,
a dins de la petxina
un mar blau,
a dins del mar blau
un misteri
i a dins del misteri...
no ho sap ningú.

4F

Quan algú fa mal a la policia la policia s'enfada.
S'enfada molt, i fa molt mal:
-mal físic,
-mal testimonial,
-mal judicial,
-mal penitenciari.
Sobretot, quan polítics i jutges
no li para els peus (a la policia).
Quan la policia fa mal tothom hi surt perdent:
primer, és obvi, la víctima.
I després tots plegats,
perquè en lloc de sentir-nos protegits
ens sentim amenaçats.
Algun dia sabrem la veritat?
Algun dia la policia ens dirà que ha mentit?
Algun dia la jutgessa ens dirà que ha prevaricat?
Algun dia els polítics ens diran que van ser covards?
De moment, molta pudor.
Protegint-se els uns als altres,
còmplices de la mateixa ignomínia,
tots són mentiders, prevaricadors i covards.

Corrupció de menors

Un nen petit crida pel carrer:
"Barça, Barça, Barça!"
Com un lloro ben ensinistrat.
Quina calamitat!

Tota la vida

Tota la vida intentant deixar una petjada,
tota la vida sabent que no quedarà cap petjada.
I doncs?
Cada instant,
com una taula de salvació,
la bondat, la tendresa.
També efímeres,
encara més.
Només això.
Tot això.
Poc o molt, segons les balances de cadascú.

La vida és curta

La vida és curta.
La meitat ens la passem dormint,
l'altra meitat dormint desperts,
sense adonar-nos de gairebé res.
La vida és tan curta i adormida
que gairebé no existeix.