Pòtol de barraca

Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...

Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.

A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.

De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.


(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.

Sabons i detergents

Quina és la despesa o petjada ecològica d'anar cada dia amb tota la roba en perfecte estat de revista, impecablement neta, acabada de sortir de la rentadora, amb la corresponent olor (intensa, perfumada, aquesta aroma que ara s'associa amb "bona olor" i netedat) del suavitzant? I amb el cos en semblants condicions, gairebé en estat d'esterilització, ensabonat, rabejat i finalment, sovint, untat amb els productes corresponents per tal que la pell no pateixi massa els efectes de l'agressió provocada per tanta aigua calenta i tant sabó. Quina és la despesa d'energia, aigua, xampú, detergents i sabons de tota mena que tot això implica? És sostenible? Què passaria si tota la humanitat, tota, cada dia volgués viure segons aquests costums? Hi ha tants recursos disponibles? Els rius i els oceans poden assimilar aquestes ingents quantitats de tota mena de sabons, detergents, suavitzants, cremes, olis i altres potingues?

¿Podria ser que, paradoxalment, la obsessió per la higiene i el consegüent ús generalitzat i a dojo de sabons i detergents acabés generant una greu crisi mediambiental als sistemes fluvials i marítims, un col.lapse ecològic que, fins i tot, poses en perill la supervivència de la humanitat? Potser caldria fer els estudis pertinents...

D'altra banda, la creuada a favor de la roba impecable i la pinta d'aparador impulsada per la gent com cal i la societat com cal sovint provoca, com totes les creuades, "efectes col.laterals" sobre les persones que no compleixen les normes de la bona pinta i la bona presència. Però això ja és una altra història, de la qual ja n'hem parlat algunes vegades i de la que en seguirem parlant alguna altra estona.

Caramel Xiulet

Gent del barri

Gairebé tota la gent del barri és "gent com cal". Gent amb el seu pis de propietat o de lloguer, gent ben vestida, ben rentada, ben planxada, segura de si mateixa gràcies al seu desodorant i als ingressos del seu treball, de la seva pensió o de les seves rendes.

Compartint el mateix territori urbà, hi ha la corresponent proporció (potser més elevada que en d'altres barris) de gent marginal i més o menys pintoresca, gent de flaires més intenses i robes no tan bugadejades ni planxades, gent que potser ocupa alguna vivenda abandonada, o que dorm als caixers o a algun altra mena d'aixopluc precari.

Uns i altres circulen pels mateixos carrers, viuen en el mateix espai urbà, però en fan un ús diferent. Uns van als supermercats a comprar i els altres hi van a les hores que els establiments llencen els aliments a punt de caducar o ja caducats. Uns omplen els contenidors de deixalles mentre els altres hi rebusquen restes de menjar, peces de roba o ferralla per a revendre a pes. Uns van de dia als bancs, a dur-hi els estalvis o a demanar préstecs, i els altres de nit, a dormir als caixers. Uns van actualitzant el seu mobiliari i els seus electrodomèstics mentre els altres amb els embalatges de cartró de l'activitat consumista dels primers s'improvisen el jaç.

Avui plou i fa fred, és de nit. Obro la porta del petit balcó i deixo que el vent glaçat em tensi la pell de la cara. Una estona. A dins hi tinc el llit, amb les mantes necessàries. Pertanyo al món dels privilegiats. Recordo la meva mare parlant d'aquesta mateixa sensació.

La Triu

La Triu mou les mans
com si fos cada una
una companyia de ballet.

Cada dit una ballarina,
ballant harmoniosament,
amb elegant lleugeresa:
tallant les verdures,
preparant les sopes,
llescant el pa i les coques,
remenant les cassoles,
servint el te.

Amb les seves mans de prestidigitadora
va oferint un espectacle constant
(lleuger, subtil, discret)
per als clients del seu restaurant.

Somrient seductorament
o afirmant contundent
alguna de les seves
contundents afirmacions,
la seva companyia de ballet
dansa sempre enjogassada:
els seus dits ballarins
van representant diligents i contents
la coreografia del dia.

(si aneu a veure la funció,
fixeu-vos sobretot en el dit petit:
es el més ballarí i divertit de tots)

L'Anabel - 2

Viu lluny, de tant en tant la telefono. Parlo una estona amb l'Anabel i aquest cop em transmet la seva indignació pel fet que hi hagi veterinaris dedicats a guarir les malalties de les serps, les iguanes, les tortugues, els conills d'índies, les fures, els esquirols...d'aquesta mena de nous animals de companyia que ara en diuen mascotes. Em diu que ha vist per la tele un programa dedicat a aquest tema i que li sembla una vergonya totes les atencions que hi ha persones que proporcionen a aquests animals: menjars sofisticats, medicacions encara més sofisticades, clíniques especialitzades, operacions en quiròfans dotats de les més modernes tecnologies...

L'Anabel parla acaloradament. Quan s'ha esbravat una mica i afluixa el seu devessall d'indignació, li dic si ella no fa el mateix amb els quatre gossos que té, als que hi dedica totes les atencions i recursos de què disposa.

Quan li dic això salta com una fera, amb una passió desbordada, de forma sorprenent. Em diu que no té res a veure una cosa amb l'altra, que són animals absolutament diferents, que com pot ser que digui el que dic i no m'adoni de l'íntima complicitat que es pot establir amb un gos i, en canvi, la impossibilitat d'establir cap relació remotament semblant amb una tortuga, un conillet d'índies o un esquirol. Mentre l'escolto, tot i reconèixer la part de raó que té, alhora penso meravellat en la particular i inconscient habilitat que tenim la gent quan volem justificar els nostres comportaments...

La relació que té l'Anabel amb els seus gossos és ben curiosa (o relativament curiosa, tenint en compte la relació que té molta gent amb els seus animals de companyia). Sobretot és curiosa la seva relació amb el més atrotinat dels seus quatre gossos: vell, cec, sord, diabètic i amb càncer... un gos fet una absoluta calamitat i que tanmateix no hi ha manera que el deixi morir en pau, obsessionada com està en què visqui. No caldria ni que li fes l'eutanàsia, no caldria que fes res de res: només que un dia no el punxés amb la insulina, el pobre ja s'apagaria del tot i deixaria de patir i de fer patir. Però l'Anabel tot el dia n'està pendent, esclavitzada, medicant-lo, vigilant-lo... Capficada a més, ja en el súmmum dels despropòsits, perquè com que està tan delicat no se'l pot operar del càncer del cul que pateix.

La situació de l'Anabel és del tot esperpèntica i incomprensible, si s'observa des d'una perspectiva estrictament racional (cosa d'altra banda ben absurda i inútil, ja que al capdavall ja sabem que el que ens regeix són les emocions). En el cas de l'Anabel, el seu comportament a més té un important agravant afegit: va molt escassa de recursos i, tot el que dedica als seus animals (a més dels gossos té un munt indeterminat de gats), s'ho resta del que s'hauria de dedicar a ella mateixa. De fet, no és cap exageració dir que està pitjor alimentada que els seus gats i gosos, i també pitjor atesa sanitàriement: entre l'edat i el poc que es mima ella mateixa, a l'Anabel se li ha anat deteriorant la salut, de mals diferents en té uns quants, una bona cabassada. I encongeix el cor veure-la en una situació tan estranya i alhora tan absurdament dolorosa, baldada pels seus mals i esclavitzada per les seves emocions traidores...

El Batista - 2 (clavells d'aire)

Al balcó d'un tercer pis de l'altre costat del carrer de la casa on viu el Batista hi ha la mata més gran que jo hagi vist mai de clavells d'aire. Fa uns quants anys, tot parlant amb el Batista, un dia em mirava aquell balcó tan espectacular i li vaig preguntar si en coneixia els veïns. Em va dir que naturalment, mirant-me com si li hagués fet una pregunta fora de lloc, absurda. Li vaig demanar si me'n podria aconseguir un esqueix.

Em va aconseguir l'esqueix. D'ençà d'aleshores, a poc a poc, amb la lentitud que ho fan els clavells d'aire (una lentitud que de vegades exaspera la gent que no n'ha tingut mai), aquell petit esqueix ha anat creixent, però encara no ha florit cap vegada.

Ja tenia dos menes de clavells d'aire diferents, uns floreixen cada any de forma espectacular, amb les seves flors blaugranes, esplèndides, abundants. Unes flors que a més duren molts dies, una veritable festa major visual (si no m'equivoco, és una "tillandsia aeranthos"). L'altre mena de clavell d'aire, del que en desconec l'espècie concreta, es passa anys sense florir, i quan ho fa ho fa de forma mesurada, només unes poques flors, potser només una o dues. Són flors delicades, d'un color blaucel, efímeres, de seguida es marceixen.

Els clavells d'aire són plantes epífites (en els seus llocs d'origen, en general l'Amèrica central, viuen damunt d'altres plantes, però sense parasitar-les), i aquí s'acostumen a penjar d'un filferro. Pertanyen a la família de les bromèlies i s'alimenten de forma exclusiva de l'aire, de la mica de pols que arrossega el vent i de la humitat de l'ambient. Són plantes que em fascinen, per la seva capacitat de viure, literalment, "dels aires del cel".

(1) Tillandsia aeranthos (foto de la wikipèdia):

El Batista

Després de potser dos anys de no veure'l (abans el veia sovint, però he deixat de passar amb regularitat pel seu barri), em trobo el Batista pel carrer. Amb el seu inseparable puro fumejant i la seva cara rodona, somrient, amb un posat d'home feliç. Igual que el darrer cop que el vaig veure, em diu que "ja està a punt per a anar a Suïssa". M'explica que allí hi ha gent preparada, interessant, amb la que podrà treballar conjuntament i desenvolupar les seves idees i inquietuds. Si m'interesso per aquestes idees, em diu que són moltes, i si li pregunto de quin tipus, em diu que molt interessants; ho diu amb els ulls riallers i ben oberts, fent un gest expressiu amb la mà en la que no hi té el puro.

Deu tenir més de seixanta anys. Viu a una porteria d'una casa de pisos d'un carrer petit i tranquil: palplantat a la vorera, o assegut a la seva cadira, és com si formés part del mobiliari urbà. Tinc entès que viu amb els seus pares, però no els he vist mai. Ell tampoc en parla, si més no a mi.

(1) Es veu que això de "puro", segons l'IEC, no es pot dir... sembla que caldria escriure cigar o havà, caldria...

Apunts - 4

És un barri de gent benestant. Passen dues gitanes, potser mare i filla, la filla d'uns 20 anys, acompanyades d'un home nan, jove. Són com una aparició, una mena d'estampa sortida d'una època remota o d'alguna pel.lícula. Elles duen vestits bigarrats, faldilles grans i amples, fins els turmells, de roba estampada més aviat fosca. Els cabells recollits amb mocadors, dels que se n'escapen algunes puntes rinxolades. Les cares esmolades, seques, la pell bruna. Caminen a ritme viu mentre gesticulen i discuteixen acaloradament, cridaneres. Uns metres més enrere, l'home, que a més de ser extremadament nan és també estrafet, estrany, intenta seguir-les amb un caminar treballós, forçat, queixant-se, cridant també alguna cosa; va vestit de negre, d'un negre lluent i un punt tornassolat, resultat de l'ús continuat de la roba i de la manca de parèntesis per a passar-la pel safareig. Se'n van carrer enllà, enduent-se els seus colors, els seus gestos exagerats, el seu brogit i la seva cridòria, mentre el carrer recobra el seu gris i monòton estat habitual.

Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?

El Jonàs de la Leocàdia - 5

Hi ha persones amb malalties mentals, com el Jonàs, reclosos de per vida en un manicomi. De vegades el motiu principal de la seva reclusió indefinida és una cosa tan prosàica com la manca de recursos. Amb més recursos (que possibilitessin una atenció externa seriosa, el seguiment de la seva medicació, que quan fos possible fessin feines adequades a les seves capacitats, que participessin en activitats socialitzadores...), algunes d'aquestes persones de vegades es podrien reintegrar a les seves famílies, o traslladar-se a pisos tutelats, o a residències de mides més humanitzades, més obertes... Fos una o una altra l'opció possible en cada cas, el resultat seria que aquestes persones podrien viure més integrades en la societat. És a dir, en la mesura que la vida social ens conforma com a persones, "serien més persones".

És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).

El Jonàs de la Leocàdia - 4

De vegades el Jonàs em diu: "estem bojos, però no som rucs", i es fa un tip de riure. Ho diu quan m'explica les estratagemes que fan servir per a entrar tabac d'estranquis sense que el personal del centre se n'adoni, o com l'amaguen després, de formes de vegades molt enginyoses, perquè algun altre intern no els el prengui. Per exemple, fent clots als llocs més isolats i amagats dels grans jardins, vigilant que ningú els vegi quan els fan, enterrant-hi el tabac ben embolicat amb bosses de plàstic, per tal que si plou no es malmeti. Una altra mercaderia preuada i prohibida és el cafè soluble, que després del tabac és el que genera més transaccions entre els interns.

Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.

Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...

El Jonàs de la Leocàdia - 3

Fa uns dies vaig anar a veure el Jonàs de la Leocàdia. Vaig telefonar abans d'anar-hi, no fos que coincidís que estigués ocupat amb alguna activitat o teràpia. Una possibilitat poc probable, perquè com la resta d'interns es passa la majoria dels dies sense fer res. Costa d'imaginar que en aquestes condicions algú pugui fer cap tipus d'evolució favorable, de fet el curiós és que fent aquesta mena de vida la gent no empitjori molt més.

El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.

El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".

El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.

L'Ester M. - 2

Des que li van detectar el càncer i fins que va morir, el Miguel, el germà de l'Ester, només va viure un parell de mesos. Li faltaven només unes setmanes per a jubilar-se, una jubilació avançada (acabava de fer seixanta anys) i que esperava amb moltíssima il.lusió. Estava cansat, volia viure més lliure, sense obligacions laborals i feia temps que feia projectes del que faria quan s'hagués jubilat. Llavors es dedicava a l'ensenyament i era un bon professor d'institut, li agradaven les matemàtiques i li agradava ensenyar-les (abans, durant molts anys, havia estat apartat de l'ensenyament, implicat en diferents iniciatives i activitats vinculades al món alternatiu i neorural).

El Miguel era un home intel.ligent, bona persona, i alhora castigat per unes emocions rebels i per un excés de rigidesa mental en segons quins àmbits, una combinació no gaire favorable de cara al propi benestar. De vegades no aconseguia que dins del seu cap hi regnes la tranquil.litat que anhelava, a estones se li feia difícil la vida... és molt possible que aquell viure tens, dolorós, tan poc relaxat, afavorís el desenvolupament del mal que, al final, se li va endur la vida de forma tan sobtada.

No sé exactament per quin motiu, però algunes amistats les relaciono sobretot amb detalls gastronòmics concrets. En el cas del Miguel i l'Ester, els associo amb uns ous ferrats esplèndids, inundats en oli, devorats amb passió mentre hi anava sucant una llesca rere l'altra de pa. Ells, junt amb la seva mare i el seu germà, ja havien dinat, i em miraven bocabadats, sorpresos de la manera com endrapava, amb la meva cara suposo que de profund agraïment i felicitat. Miraven i alhora anaven teixint una d'aquelles converses divertides i enginyoses, saltejades d'acudits i riures, prenent-se la paraula i el pel els uns als altres, una manera de fer que em va seduir, i que els definia tan bé: aquella barreja d'humor particular emergint d'una mena de concepció mig desconfiada i mig tràgica de la vida, mig sorneguera i mig endurida, navegant entre la comicitat, la sàtira, l'humor negre i la tendresa.

Aquells ous ferrats amanits amb acudits me'ls van obsequiar el primer cop que vaig anar al poble on llavors havien anat a viure, en el que de moment ocupaven una casa que havien llogat, mentre arreglaven la que havien comprat (això va ser uns vint-i-cinc anys abans que el Miguel morís). Hi vaig arribar després d'una llarguíssima caminada sense haver tastat ni una mossada, amb les mans a la butxaca, com era el meu costum en aquella època, confiant en la "divina providència", que aquell dia va ser realment divina i providencial. És un detall que s'ha de remarcar, perquè algun cop alguna d'aquelles caminades incertes havia acabat amb resultats una mica més decebedors, per no dir del tot.

L'Ester M.

L'Ester M. és una amiga dels temps d'experiments neorurals. El seu cas es força curiós, atípic. En aquella època el perfil habitual dels neorurals eren parelles molt joves o nois sols. Ella, en canvi, es va traslladar a un poblet pràcticament deshabitat amb la seva mare (que llavors devia tenir ja uns seixanta anys), els seus dos germans i el seu fill, que aleshores potser tenia uns quatre o cinc anys. La mare va vendre el pis on vivia a una llunyana capital de província i van comprar una casa a aquell poblet aïllat dels Pirineus, una casa molt barata i molt abandonada, força deteriorada, en la que hi van haver d'invertir moltes energies per a fer-la habitable i una mica confortable.

L'Ester ha viscut sempre d'una manera molt especial, submergida alhora en una gran eufòria i un gran cansament, una cosa de difícil explicar però de fàcil copsar tenint-la al davant. Ha tingut una vida complicada, tant a causa de la salut, que li ha anat fent algunes males passades de forma més o menys periòdica, com per les responsabilitats familiars en les que s'ha anat trobant implicada. Amb l'agravant de no tenir cap qualificació professional ni cap gran habilitat valorable en el món laboral: la majoria de feines que ha fet han estat ingrates, mal pagades, dures.

Després d'aquella etapa neorural va viure molts anys fora del poble, per tal de facilitar l'escolarització del fill... i també potser pel seu delit ocult de ciutat, una mica cansada com estava, segurament, de tanta naturalesa i solitud. Durant aquells anys urbans va treballar sobretot netejant i fregant cases, quedant sovint exhausta, a causa de la seva especial fragilitat.

Dels cinc membres de la familia que van iniciar aquell experiment neorural dos ja no hi són.

La mare va morir després de patir una llarga malaltia d'Alzheimer, durant la qual l'Ester la va cuidar com una nina, de forma incansable. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant uns quatre anys que és el que potser va durar la fase final, apagant-se la mare de mica en mica, requerint una atenció permanent que l'Ester li va dedicar sense cap mena de reserva.

També va morir el seu germà gran, d'un càncer de cap fulminant. L'altre germà de l'Ester viu a un altre poble de la zona, i el fill més lluny, a una altra autonomia, també en un poblet, també sol com la seva mare.

És normal que passin anys sense que vegi l'Ester, fins i tot sense que en sàpiga res. Ara viu sola a la casa familiar d'aquell poblet isolat, un poblet en el que ara hi viu més gent, neorurals que al llarg del temps hi han anat habilitant algunes cases.

Fa potser un any l'Ester es va trobar una gata i la va adoptar, i ara ja té una dotzena de gats, i es veu que la seva nova família segueix augmentant, alhora que augmenta també la despesa destinada a comprar pinso, cosa que li perjudica de forma remarcable la seva precària economia. A més, com que ha de tenir cura dels seus animals, està lligada, no pot marxar del poble.

L'Ester sempre ha viscut pendent dels altres, la mare, el fill, els germans. Contenta d'ocupar-se de la gent de la seva família, i alhora cansada i de vegades esgotada a causa d'aquesta atenció i dedicació absorbent, sovint somniant amb el que faria el dia que no tingués obligacions que la retinguessin. I quan s'ha quedat sola, de forma sorprenent és com si hagués tingut por de perdre aquest estat de dependència i d'obligacions permanents en què sempre havia viscut, que sempre li havia impedit tenir la llibertat de poder decidir el que volia fer. Com si tingués por de perdre "el sentit" de la seva vida, s'ha lligat un altre cop.

Espigolant gotims

Mentre espero el tren a l'estació deserta, travesso les vies i vaig a la vinya de l'altre costat. Ja fa uns dies que la van veremar i en ressegueixo les rengles pessigant bagots, gotims, catims: aquests raïms petits, de només dos o tres grans, que pengen als extrems dels sarments (per aquí en diuen redoltes), que en el moment de la collita eren encara verds. Ara són ben madurs, amb aquesta dolçor suau de les parellades, aquest raïm de conreu majoritari (junt amb el macabeu) per aquests tombants.

Al voltant, un gran silenci, només trencat de tant en tant per algun cotxe que passa per la carretera, no gaire llunyana. Després vindrà el tren, i després la gran ciutat, sorollosa, neguitosa, atrafegada. Però mentrestant, passejant pel mig de les fileres de ceps, buscant entre els pàmpols gotims despistats, espigolant-los mentre el sol se'n va cap a ponent lentament i bufa un suau ventijol, el temps s'ha encantat i la sensació de benestar i placidesa és profunda, meravellosa, màgica.

Àpats especials

Al vespre, per sopar, figues de la figuera de l'Alfredo i una mica de raïm, ull de llebre de la parada del Ramon. Amb una mica de pa amb oli. Un sopar de primera.

O figues de qualsevol altre figuera, ja que gairebé ningú les cull, acompanyades amb un grapat d'ametlles, llarguetes o marcones, d'algun ametller abandonat, dels molts que hi ha a les moltes parades que, per petites i poc avinents, es van deixant de treballar. Figues i ametlles, un bon àpat, potser per esmorzar, o per dinar, o per sopar, o repetint el mateix menú els tres cops. Uns àpats possibles només alguns dies, quan les circumstàncies ho permeten, darrerament ben clares vegades, de forma excepcional.

També són puntuals una altra mena d'àpats. Per exemple, a l'estiu pensava estar uns dies fora i volia deixar la nevera desendollada. Gairebé ja no hi quedava res, només algunes restes rescatades de la nevera del pis d'uns amics que també havien marxat: tres ous, un flascó encetat de tomàquet fregit, una mica de margarina, mitja poma, mig pebrot i mitja bossa de magdalenes. Amb la margarina vaig fer ous ferrats, abocant-hi el tomàquet fregit pel damunt, sucant-hi després les magdalenes. De postres, el mig pebrot (dels vermells, carnosos, sucosos) i la mitja poma. Deliciós.

O un altre dia que l'Ofèlia em va donar uns pots de tomàquet fregit, que ella mateixa havia cuinat i envasat amb tomàquets de l'hort dels seu home. Com que estava fent ja la conserva nova, llavors li sobraven pots dels envasats l'any anterior i me'n va passar uns quants. Uns dies més tard es va escaure que, feinejant a casa, se'm va fer l'hora de dinar i, alhora amb molta gana i poques ganes de cuinar, vaig obrir un pot de "solís" (tal com l'Ofèlia anomena aquestes conserves, mediatitzada pels anuncis de la televisió), i combinant-lo amb un paquet de galetes torrades vaig menjar la mar de a gust.

Afortunadament, trobo tan bo un plat d'ous fregits amb magdalenes o un pot de "solís" amb galetes com un grapat de figues amb ametlles o raïms... uns i altres els trobo àpats de primera. Tan de primera com quan, algun cop, m'he trobat pel carrer alguna barra de pa en bon estat i me l'he menjat per sopar la mar de content, sucada amb oli o combinada amb allò que en aquell moment tingués a l'abast. Això, quan no s'escau que, com em va passar fa uns mesos, el que trobo és una bona bossa de bunyols de quaresma, amb aquell gust d'anís tan bo, deliciosos, i que ves a saber per quin motiu algú no havia volgut...

Menjar cada dia és una necessitat ineludible, i poder-la satisfer amb gust i alegria és un privilegi que sovint no té tan a veure amb el que es menja sinó amb el plaer amb el que es menja allò que es menja... No sé exactament per quin motiu, però es veu que a la rifa dels gustos a mi m'ha tocat aquest interessant privilegi. D'allò més agradable i pràctic quan fas àpats solitaris, i amb aspectes una mica més delicats, també s'ha de dir, quan vols compartir aquests menús atípics amb gent poc avesada a sortir de les seves rutines.

El meu pare - 2

Fa molts anys, quan jo era petit i a l'hora de dinar o de sopar potser em costava d'acabar-me el plat, i feia fàstics i escarafalls (o era algun germà meu que els feia), el meu pare ho ventilava fàcil, tenia molt clar el diagnòstic, li havia sentit a dir moltes vegades: "El problema és de massa menjar".

Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".

Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).

Apunts - 3

Al mig del carrer una gavina, grisa, gran, imponent, sacseja amb el seu bec poderós un colom encara viu, agonitzant. Quan el colom deixa de bellugar-se, aguantant-lo amb el bec la gavina fa una petita volada i se l'enduu fins un racó poc transitat, disposada a assaborir, sense ser destorbada, el seu berenar.

Recapitulació

Aquests apunts al principi volien ser una recopilació de personatges, escenes o paisatges en general vinculats al món rural. Amb el pas dels dies, de mica en mica s'han anat obrint algunes altres finestres, desdibuixant-se els límits inicials, eixamplant-se i fent-se indefinits.

Així que, corregint la declaració d'intencions de fa un temps, els temes i els tractaments d'aquests textos sembla que aniran sent "els que vagin sent", tal com ragin, sense que calgui escalfar-se el cap per tal que encaixin en un marc predefinit. I així ja no caldrà patir per si compleixen o no unes determinades característiques.

L'únic que no canvia és l'objectiu fonamental, potser fins ara no explicitat: passar una bona estona escrivint, jugant amb les paraules i els records, fent d'aquest exercici un entreteniment agradable, un joc, sense pretensions més ambicioses.

Sense oblidar (siguem honestos) el que podríem anomenar "la part inconfessable" d'aquestes activitats. Cal tenir en compte el factor narcisista i exhibicionista que, de manera més o menys intensa, arrosseguem la majoria de les persones. En aquest cas, és molt probable que l'afirmació de que s'escriu només per al propi plaer i satisfacció, sense la preocupació de si algú altre ho llegeix o no, sigui només una mentida infantil i no gaire elaborada, una innocent forma d'autoengany. És un fet conegut: entabanar-se un mateix no és difícil, de manera especial quan ens encanta o asserena l'engany.

La meva mare - 3 (pastís de pa)

Abans era habitual recollir al calaix del pa les molles que es feien al llescar-lo. L'objectiu de recollir-les no era només estalviar-se cops d'escombra més tard sinó també, o sobretot, conservar-les dins del circuit alimentari, aprofitar-les, evitant que entressin en la categoria d'escombraries.

Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.

La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.

Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.

Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.

El pa

El forn d'aquell poble feia anys que no es feia servir. El petit habitacle, al qual s'hi arribava baixant uns graons des del carrer, donava una sensació d'abandonament, de tristesa. Encara hi havia dues pales d'enfornar, renegrides, i algunes lleixes mig desmanegades a la paret. La teulada estava força deteriorada, amb alguna llata trencada, els cabirons vinclats amenaçant també d'esfondrar-se, a causa del mal que de mica en mica havien anat fent les goteres, un mal afavorit pel pes de les grans lloses, que conformaven una teulada molt més pesada que les de teules. En canvi, en aquell espai trist i que amenaçava ruïna, al fons, el forn pròpiament dit es conservava força bé, amb la boca d'entrada, la xemeneia, la volta interior i la solera intactes.

Era un poble molt petit, hi havia hagut només entre sis i deu cases habitades. El Climent, un dels darrers pagesos que hi havia viscut (llavors feia anys que estava abandonat del tot, i encara més que ell n'havia marxat), em va explicar algunes coses relacionades amb l'ús del forn, que era comunal. Segons em va dir, més o menys un cop al mes, una família rere l'altra, per tal d'aprofitar al màxim l'escalfor de la cuita anterior i minimitzar la despesa de llenya, anaven couen cadascuna el seu pa. Com que qui coïa primer havia d'assumir una despesa de llenya molt més gran, ja que trobava el forn fred, l'ordre de cuita era rotatori, potser amb alguna excepció si hi havia alguna família en una situació més precària, a la qual llavors es podia alliberar del primer torn.

Els pans que hi coïen eren grans, uns pans de dos o tres quilos, que aguantaven bé el pas de les setmanes. Pans compactes, que quan eren més bons no era tot just cuits, sinó a partir d'un parell de dies després, quan havien reposat una mica. Amb els dies i les setmanes s'anava assecant, molt de mica en mica, s'anava endurint lentament. Però més tendre o més sec era un pa que es menjava amb gust. I amb alegria, perquè la gana no anava escassa i qualsevol aliment, no només el pa, era sempre benvingut.

Al llarg dels segles el pa ha estat un aliment que sempre s'ha menjat, per dir-ho d'alguna manera, amb una certa devoció, tant pel fet de ser un aliment bàsic, una part fonamental de la dieta, com per la seva simbologia religiosa, vinculada als orígens del cristianisme (Jesús de Natzaret repartint el pa entre els apòstols durant el darrer sopar, fent el miracle dels pans i dels peixos...).

De fet, es podria escriure la història dels nostres avantpassats a través de la seva relació amb el pa, de l'escassetat que en algunes èpoques en van patir, de quan el pa blanc era un privilegi dels rics, només accessible per a la gent corrent els dies de festa gran, com si fos un pastís, dels moliners que amb molins d'aigua o de vent molien el blat, de les adulteracions de la farina, dels temps no tan llunyans en què un pa valia un jornal, de la torna, el tall de pa que s'afegia al pa que es comprava quan aquest no arribava al pes que havia de fer...

Recordant aquests dies històries relacionades amb el pa, amb la cultura agrícola i social basada en el conreu dels cereals, els molins fariners i els forns, llegeixo amb sorpresa una notícia sobre els contenidors d'escombraries, en concret d'un nou model que s'incorporarà als existents, dedicat en exclusiva a la matèria orgànica. Parlant d'aquests nous contenidors, la notícia posa exemples del que s'hi haurà d'abocar, i entre els exemples esmenta "el pa sec".

No és que ignori que a les societats opulentes, com la nostra, entre moltes altres restes de menjar cada dia es llencen munts de pa sec a les escombraries. Però si aquest fet em sembla trist i simptomàtic dels mals de la societat en què vivim, encara m'ho sembla més que l'Administració, els responsables polítics, a través dels seus tècnics y especialistes, elevin a la categoria de "norma cívica" aquest comportament lamentable.

La meva mare - 2 (la platja)

Durant l'estiu i part de la tardor, de bon matí, de vegades encara fosc, la meva mare anava a banyar-se a la platja. Al final, els darrers temps, hi anava ja una mica acovardida, a causa dels anys i dels diferents mals i contrarietats que anava acumulant, com ara la seva pròtesi de maluc cada cop més desmanegada, que l'obligava a caminar amb el bastó o la crossa, tota adolorida. Però malgrat el progressiu increment d'adversitats ella seguia anant de bon matí a banyar-se (la resta de l'any anava a una piscina), amb la seva ferma determinació, amb la voluntat de conservar aquell hàbit i la possibilitat de gaudir d'aquelles albades fresques i lluminoses a la vora del mar.

Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.

Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...

Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...

És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.

A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.

Apunts - 2

L'escena passa a un barri d'aquests de gent benestant, tirant a luxós. Per la vorera ampla d'un carrer una mica costerut, un avi ben vestit, ben pentinat, ben afaitat, seriós, reconcentrat, enfila amunt assegut a la seva cadira de rodes elèctrica, controlant amb la mà els comandaments de la direcció i la velocitat, a bon ritme, com si tingués pressa, o com si volgués fugir d'algun mal humor, potser el de la revolta perduda contra l'edat, les malalties, la falta d'autonomia... Al seu darrera, una noia amb pinta de sud-americana, segurament la seva cuidadora, baixeta, grassoneta, amb una bossa del supermercat ben plena a cada mà, camina a passets menuts i accelerats, esbufegant i fent esforços per tal que no se li escapi l'avi malhumorat.

Apunts

Surto al carrer. Porto uns papers i uns llibres a la mà, me'ls fico a la motxilla i, despistat, provo d'agafar la bicicleta sense adonar-me que encara no l'he deslligat del fanal on l'havia deixat. Un home gran que tot just en aquell moment passa pel costat em diu, sorneguer i rialller: "Vigila, que amb tanta energia arrancaràs el fanal!". Em fa tanta gràcia la situació i l'acudit que se m'encomana la rialla i, després de deslligar la bicicleta, me'n vaig pedalant feliç i la mar de content.

--

Un indigent d'esquena, pixant contra la paret. Tatuat, pelut, la pell colrada, xuclat. Brut, amb aquella mena de brutícia greixosa i lluenta, amb solera, de setmanes o mesos. Vestit de negre, la roba mig esparracada. Quan acaba d'alleujar la bufeta es passa una bona estona remenant-se els pantalons i la samarreta, fins que sembla que queda d'acord amb el resultat. Llavors es gira, adopta un posat cerimoniós, estén els braços, amb les mans obertes i els palmells cap al cel, amb els ulls clucs. I comença a respirar de manera pausada i profunda, com si fes meditació.

--

Al costat d'un contenidor hi trobo una bossa amb un assortit de calçotets en bones condicions, nets, fins i tot amb olor de suavitzant. És una gran troballa: en aquest circuit de la roba que la gent no vol i per mandra de dur-la als punts de reciclatge la deixa al costat dels contenidors d'escombraries, no és difícil arreplegar samarretes, pantalons, jerseis, però uns calçotets, o uns mitjons, són peces molt escasses, excepcionals.

El Ciscu - 4

Cada matí el Ciscu es rentava la cara i les mans fent servir la palangana esmaltada, aguantada damunt d'uns senzills i allargats tres peus, rematats per un mirall ovalat i amb una mitja anella lateral per a penjar-hi la tovallola. De tant en tant també s'afaitava, sobretot si pensava que durant el dia havia d'aparèixer algú per aquells tombants apartats i solitaris.

L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.

Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.

Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.

Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.

Olors -2

Un pet en un solitari i gran espai obert, o en un concorregut i petit espai. Al cim d'una carena o a dins d'un ascensor.

La brutícia i les males olors són relatives, no es pot establir un llindar objectiu per a diferenciar clarament el que es pot considerar netedat i el que es pot considerar brutícia. Depèn de molts factors, dels moments històrics, dels tipus de vida, de la feina, de la cultura, del accés a l'aigua i al sabó, de l'educació... I cosa també molt important, dels espais oberts o tancats on es visqui, perquè són elements determinants. No es pot intentar establir cap regle ni mesura mínimament objectiva sense tenir en compte aquesta variable fonamental de l'espai. Com més oberts són els espais, la tolerància a les presumptes males olors és més gran, augmenta: han de ser molt més intenses, abans d'arribar a ser molestes, en comparació a les que es poden detectar amb facilitat en un espai tancat, de manera especial si aquest espai a més de tancat és petit.

La cultura urbana moderna, cada vegada més uniforme, com més va deixa menys lloc per a aquesta mena de reflexions. L'obsessió per la higiene, l'assimilació d'aquesta higiene a qualsevol olor de sabó o de perfum (per intenses i ofensives que siguin, que de vegades ho són), és una mena de nova religió, un dogma revelat, una doctrina integrista que no admet gairebé cap controvèrsia: qüestionar-la, plantejar-li la més mínima objecció, et converteix de manera automàtica en una mena de porquet ideològic, mentalment brut, desfasat, antiquat, fora de la nova realitat higienista i asèptica.

Tot i reconèixer les innegables aportacions i avantatges de la higiene moderna (perquè tampoc es tracta de reivindicar l'olor de la suor confitada després de dies o setmanes de no rentar-se ni canviar-se la roba), de vegades potser se'n fa un gra massa, amb aquesta dèria de, o be "no fer olor de res", o be fer olor de patxuli, roses, menta, maduixa, xiclet o ves a saber què. Perquè avui, una olor "socialment acceptable" pot ser molt intensa i agressiva, això sí, sempre que no tingui la més mínima relació amb l'olor del cos, per lleu i subtil que aquesta olor corporal pugui ser. Per exemple, la gent està encantada amb aquesta mena de productes de "bones olors", per a "ambientar" els habitatges, quan de fet son un veritable càstig per a qualsevol persona que tingui unes cèl.lules olfactives i una sensibilitat general més o menys en bon estat.

Olors

Abans a pagès les cases estaven molt ventilades. En general de forma involuntària, perquè les portes i finestres no ajustaven massa i acostumaven a tancar més aviat malament. Això era un inconvenient relatiu, ja que també era en part necessari: per tal que tirés el foc a terra i no fes fum, calia que l'aire circulés amb facilitat, fos l'època de l'any que fos. Si al mig de l'hivern, nevant o glaçant, calia deixar la porta oberta, s'hi deixava, ja que si no el fum, sobretot si el tiratge era més aviat precari (cosa habitual), t'ofegava. El foc t'escalfava, això sí, la part del davant del cos, però l'esquena se't glaçava, si no havies pres la precaució d'abrigar-te-la amb un bon jec.

Per això en aquella comarca l'habitació del foc a terra en general era petita, amb un banc a cada banda del foc, fixats contra les parets laterals, de manera que l'esquena et quedés protegida mentre el corrent d'aire et passava pel davant. A d'altres comarques, amb habitacions més grans, el que s'estilava era els escons, aquests bancs més aparatosos, completament tapats pel darrera, des dels peus fins al cap, precisament per a protegir les esquenes, fos on fos de l'habitació on els posessis.

A més, a les cases es convivia amb el bestiar: les mules, l'aviram, els conills, els porcs, les cabres, les ovelles... amb els seus respectius pixums, cagallons i gallinasses. I encara calia afegir-hi, sovint, la femta humana a un racó del corral, barrejada amb la cendra del foc i la palla dels jaços, per tal que s'anés confitant i anés fent un bon adob.

En aquelles cases en les que els corrents d'aire formaven part de la vida quotidiana i en les que hi havia tantes olors intenses fent-se la competència les unes a les altres costava que s'arribés a fer molesta l'olor de les americanes i els pantalons de vellut, fets servir durant mesos sense rentar-se, de les camises i samarretes "allargades" durant setmanes... i els calçotets i els mitjons uns quants dies.

No és que aquella forma de vida fos un món de brutícia i pestilència, encara que des de la llunyania urbana i higienista ho pugui semblar. Senzillament, era un altre món, un món diferent.

El Ciscu - 3

Un dia amb el Ciscu vam anar a veure el pis que el seu fill i la seva jove s'acabaven de comprar. De moment no tenien la intenció d'anar-hi a viure de forma regular, seguirien vivint al poble. L'havien comprat pensant en que els podria anar bé per a facilitar l'escolarització dels fills, els nets del Ciscu. I pensant també en el Ciscu, de cara a un futur no gaire llunyà, ja que començava a tenir una bona pila d'anys.

Un cop a dalt del pis, tot just oberta la porta el fill ens va deixar, perquè tenia algunes gestions per a fer. Vam quedar que al cap d'una estona ens trobaríem al carrer. El pis estava encara ben buit. Era més aviat petit, sobretot comparat amb la gran casa del poble on llavors vivien, un poble mig abandonat, on només hi quedaven tres o quatre famílies, de les potser quaranta que temps enrere hi havien viscut.

Totes les finestres del pis estaven tancades, però amb les persianes alçades: hi havia claror però no hi havia la més mínima ventilació. I el Ciscu es va tirar un pet. Un pet més, perquè sempre se n'havia tirat i mai hi havia patit. Al contrari, allò l'alleujava, que és el que s'escau en relació a una necessitat biològica com aquesta, tan natural i en general de mal controlar, sobretot quan no s'ha tingut mai cap interès en sotmetre-la a cap mena de disciplina.

Però aquell pet no tenia res a veure amb els milers i milers de pets anteriors. Engabiat en l'espai tancat i sense ventilar del pis, el seu impacte acústic i, sobretot, la seva difusió olfactiva, van causar uns grans efectes, podríem dir que espectaculars. Davant d'aquelles conseqüències inesperades, el Ciscu va posar una cara alhora de sorpresa i d'esfereïment, m'imagino jo que pensant en el difícil i incòmode que podia arribar a ser sobreviure en un pis com aquell, petit i hermètic, quan el curs natural de la vida, privat ja ell de poder treballar, fes que acabés vivint allí.

El problema dels pets (i en general el de les olors corporals intenses), si vius sol no existeix. Només es crea, o es fa evident (això podria donar peu a tot un assaig filosòfic), quan et sociabilitzes, quan vas "a la civilització". Llavors, a causa de la proximitat de la gent i dels espais tancats (pisos, tendes, oficines...), la cosa canvia de forma radical. Allò que passava desapercebut a l'aire lliure, als espais oberts, o fins i tot dins de les cases rurals en general espaioses i generosament ventilades, llavors adquireix una presència i una intensitat poderoses, de mal ignorar. I la vida es complica.

Els matxacadors

A un banc del passeig del davant de casa seva, el Segú s'entreté mirant com passa de tant en tant algun cotxe, i encara més de tant en tant potser alguna persona. És un home de queixa fàcil, cosa que de vegades el fa una mica feixuc, o molt si el que es tracta és de dir les coses més d'acord amb la realitat. Darrerament, aquesta característica congènita se li ha agreujat, a mesura que ha anat acumulant anys i la salut se li ha anat deteriorant. Fer-se gran és un mal negoci, i si a sobre no s'és de massa bona mena, difícil de tractar, una mica emprenyador, encara és més mal negoci...

Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.

De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).

Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.

Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.

Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.

Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.

(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.

Lo Xic - 5 (escombraries urbanes)

Passejant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, amb els seu contenidors caramullats d'escombraries, sovint desbordats pels costats, amb una barreja heterogènia de tot tipus de residus, objectes, materials i aliments, incloses barres senceres de pa mig sec, altres queviures en raonable bon estat i rebutjats ves a saber per quin motiu, roba vella o pràcticament nova, aparells de tota mena més o menys desballestats o aparentment nous, em torna el record de lo Joan i lo Xic i la seva vida frugal, estalviadora i immersa en un permanent procés de reciclatge extrem.

Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.

Lo Xic - 4 (la bugada)

La baixa freqüència de les bugades era un factor important a l'hora de trobar explicacions als colors característics de la roba que feien servir lo Joan i lo Xic. Rentar uns pantalons o una americana de vellut fent servir cossis o galledes, havent de treure l'aigua de la cisterna o del torrent (quan no estava sec, el més habitual), no era precisament una feina engrescadora. Si a sobre era a l'hivern, la cosa encara imposava més. No devia ser massa difícil trobar un motiu prou convincent per a mirar de deixar sempre la feina "per a un altre dia", un dia que no devia ser fàcil que arribés.

Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.

No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.

Lo Xic - 3 (pedaços i sargits)

Les peces de vellut o cotó havien estat de color negre o blau marí, però el pas dels anys feia gairebé impossible endevinar el color original. Havien anat agafant un color de mal definir, semblant als colors dels turons i del cel d'un dia rúfol, tapat, un color gris i descolorit que es fonia i es confonia amb l'entorn.

Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.

El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.

El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.

Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.

Lo Xic - 2

L'aïllament en què vivien lo Joan i lo Xic, la consegüent dificultat de proveir-se i una economia que no permetia massa alegries feia que no haguessin variat gens ni mica el sistema de vida frugal que havien heretat i que llavors ja començava a ser força insòlit. S'havia produït un gran procés de despoblació. Moltes famílies, cansades de les estretors i enlluernades per les notícies que els arribaven dels que havien marxat cap a les ciutats, havien seguit també aquell camí. Havien abandonat les seves masies, els espais oberts, la incertesa de la meteorologia i de les collites tot buscant la seguretat urbana, sovint concretada en una porteria d'un bloc de pisos (gairebé sense excepció un espai minúscul, poc ventilat i al qual el sol no hi arribava per cap banda, però que malgrat tot sembla que els donava aquella seguretat que anhelaven).

Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.

No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.

Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.

Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.

Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.

Falciots i orenetes

Rabent, passa un estol de falciots, a ran de les teulades. Fent grans cercles, volant de forma esbojarrada i frenètica, els falciots passen, una vegada i una altra. Rapidíssims, omplen el capvespre amb el so del seu poderós batec d'ales i amb els seus xisclets característics.

Uns quants avions, coneguts també com orenetes cuablanques (pel seu carpó blanc), aprofiten també el que queda de dia i de claror per a omplir-se el pap, mentre alguna oreneta comuna fa el mateix.

Els poderosos falciots, les elegants orenetes, amb les seves fines i llargues cues i el seu coll vermellós, els avions, més compactes i rabassuts... Mentre van engolint petits insectes, amb els seus àgils vols van fent dibuixos pel cel.

Alhora, els pardals, amb el seu volar tan diferent, van d'aquí cap allà... i els dragons s'enfilen per les parets... mentre la claror va minvant.

Al terrat del costat, la veïna recull la roba estesa, sense fer cas del festival aeri amb què el capvespre ens obsequia.

La Nuri

Fa temps que s'ha oblidat de somriure. Ella, que li era tan fàcil. I que ho feia tan bé, tan suaument, amb tanta dolcesa i discret encant.

Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.

Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.

Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.

Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.

El Jonàs de la Leocàdia - 2

Quan vaig a veure el Jonàs no hi arribo per la carretera, passo per un camí que fa drecera, polsegós, ressec, vorejat de fonolls, cards i gramínies de diferents menes, algunes oliveres abandonades, amb la brosta encongida, sobtada, esclarissada, també algun garrofer i algunes figueres de moro... el verd de les diferents plantes és més aviat glauc, enfarinat de pols i descolorit per la sequera.

No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.

Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.

El Jonàs de la Leocàdia

És alt, prim, escardalenc, tot ell xuclat, de la punta dels peus al capdamunt del cap, amb uns ulls inquiets, amb la mateixa inquietud de tota la seva persona fibrosa, sempre a punt per a iniciar una de les seves passejades plenes d'energia i vivacitat... que tanmateix no el poden portar enlloc, només a donar voltes i més voltes pels grans jardins, perquè els murs i les reixes que l'envolten són una frontera infranquejable: té cinquanta i alguns anys, i en fa quatre que està tancat a aquest manicomi.

Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).

Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.

Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.

Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).

Troballes - presumptes parents llunyans

L'alzina

Al cim d'aquell collet que coincidia amb la partió entre els aiguavessants de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana hi havia una ufanosa alzina, esplèndida, immensa, solitària, que s'albirava de molt lluny estant i que servia per a ubicar aquell paratge de manera inconfusible.

Un dia, parlant amb el pagès que conreava aquelles terres solitàries, em va dir que estava pensant de tallar-la, ja que en sortiria un munt de llenya i si la venia en faria uns quants calerons. No m'ho vaig pensar ni un moment i, sense saber el valor que podria tenir la llenya d'aquella alzina (llavors la meva economia era molt precària, més que precària, pràcticament etèria, intangible), li vaig dir que si calia li comprava l'alzina, al preu de la llenya que pensava treure'n, però que no la tallés. Es va quedar una estona callat, mirant-se ara l'alzina, ara a mi, fins que al final em va dir que no em preocupés, que no la tallaria, que no calia que la hi comprés, que aquell hivern ja faria la llenya a una altra banda.

D'això ja fa potser trenta anys, i com que al cap de un parell o tres d'anys vaig marxar d'aquells tombants i d'ençà d'aleshores no hi he tornat més, de vegades m'he recordat de l'alzina, i he pensat si encara devia ser al capdamunt d'aquell collet. Fins avui, que se m'ha acudit mirar les pàgines d'internet de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la foto aèria de la zona, ampliant-la, s'hi veu encara la gran capçada d'aquella l'alzina solitària, perfectament identificable. Ha estat una bonica sorpresa.

El Ramon - 2

El Ramon era molt creatiu, enginyós, brillant i llest, i alhora també molt narcisista, una combinació perillosa que, quan s'esqueia, el convertia en una persona capaç de fer mal, ja fos de manera subtil o oberta. Quan posava les seves grans capacitats al servei de contemplar-se ell mateix tot humiliant o menyspreant algú, es convertia en molt perillós.

Tanmateix, de forma insòlita (o potser ja és l'habitual en aquests casos), en alguna ocasió que a ell li havia calgut treure algun profit d'alguna persona que abans havia menyspreat, no havia dubtat en fer el que convingués per tal d'aconseguir-ho, oblidant aparentment la seva actitud despreciativa (en algun cas encara més curiós, fent només un parèntesi, reprenent més endavant el seu menyspreu amb tota la naturalitat del món, un cop aconseguit el seu objectiu).

Ser una persona brillant pot afavorir aquestes situacions perverses, pot permetre que malgrat la sobergueria i els eventuals menyspreus cap a altres persones aquestes no se sàpiguen distanciar de qui d'alguna manera alhora els sedueix i els degrada, afavorint així que, unes relacions que podríem qualificar de tòxiques, es perllonguin de manera racionalment incomprensible, perjudicant de forma notable els afectats.

Era una persona curiosa, el Ramon. De fet, el món és ple de persones ben curioses, perquè tots tenim les nostres curiositats particulars. El que està clar, això sí, és que, posats a triar, si es pot, més val fer una selecció interessada. Com el Ramon... però amb uns altres criteris. Per exemple, acostant-nos a les persones que encomanen alegria, bondat, tendresa, perquè a la vora d'aquestes persones la vida normalment és molt més agradable. I amb una mica de sort, fins i tot pot ser que ens encomanin una mica les seves virtuts, fent-nos també a nosaltres una mica millors.

El Ramon

Amb el Ramon vam compartir caminades per paratges meravellosos, vetllades inoblidables a la vora del foc amanides amb delicioses torrades i llargues converses, divertides o profundes segons els casos, però sempre gratificants. Durant uns anys, les seves passejades y les meves van coincidir en diferents cruïlles de les nostres vides.

Sempre ens vam tractar molt bé, amb franquesa, respecte i alegria. Tanmateix, jo de vegades sentia una mena d'incomoditat, que de bon principi no sabia com definir (o potser és que en el fons més aviat em feia mandra analitzar-la i afrontar-la, una certa por). Amb el pas del temps, aquella sensació incòmoda se'm va anar concretant, fent-se'm palès, no podent ignorar més, que allò que la causava era sobretot la forma com ell tractava algunes persones, aquelles que, segons el seu criteri, no assolien el nivell d'excel.lència que ell esperava de les seves coneixences, de les persones amb les que es relacionava. En aquests casos, de vegades podia arribar a ser molt dur, desagradable, fins i tot groller.

Algunes persones d'aquestes que en un moment donat podien patir el seu rebuig o menyspreu eren persones per les que jo sentia un gran afecte. O per les que potser no sentia cap afecte especial, però que considerava que eren mereixedores d'un mínim de consideració, la que tots ens mereixem, siguem qui siguem i com siguem. Aquesta actitud seva superba, quan es manifestava, cada cop m'incomodava més, fins i tot em feria (encara que jo no fos mai el destí de les seves fiblades), i va ser així com, de mica en mica, es van anar espaiant les nostres trobades.

Relacions incòmodes

De vegades hi ha algunes persones de les que el record més agradable que en tens és de quan te'n vas distanciar, alliberant-te, per dir-ho d'alguna manera, d'aquella coneixença, de la seva proximitat. Gent amb la que vas ensopegar a alguna de les moltes cruïlles de la vida, adonant-te però que el contacte amb ella t'aportava més conflictes i desencisos que satisfaccions. Potser te'n vas adonar ja d'antuvi, o no, de vegades potser no ho vas veure clar fins al cap d'un temps, que el més terapèutic per a la teva salut era que te'n distanciessis, sense donar-hi massa voltes ni buscar-hi grans explicacions. Perquè amb el munt de gent que hi ha al món, a l'hora de relacionar-se amb algú (en l'àmbit que sigui, afectiu, laboral, cultural...), quan es pot més val triar les persones amb les que s'intueix o es constata que la relació pot ser fecunda i joiosa, i intentar defugir les que només generen incomoditat, incomprensió, tibantors o fins i tot patiments.

De vegades, a aquest punt de desitjar el distanciament d'algú també s'hi pot arribar amb gent amb la que potser vas compartir moments bonics, intensos, profunds, amb la que potser fins i tot en un moment donat hi vas arribar a teixir una bona amistat, a sentir un gran afecte, però que per les raons que fossin, després va créixer entremig una falta de complicitat, de sintonia, un allunyament que es va anar fent cada cop més obvi i tangible. I llavors, quan vas adonar-te que aquella situació era difícilment reversible, potser vas tenir la intuïció, l'encert, de no encaparrar-t'hi, de deixar que allò anés fent el seu curs, sense intentar forçar-ho, deixant que aquell distanciament s'anés dibuixant cada cop amb més claredat, alhora que els camins s'anaven separant.

Passejar per la vida té aquestes coses. L'emoció d'apropar-se a noves coneixences sovint va acompanyada de la modificació dels lligams establerts amb les coneixences anteriors, uns lligams que de vegades s'enforteixen i s'embelleixen, omplint la vida de serenitat, joia i plenitud, mentre que d'altres vegades potser es van decandint, es van esvaint, en ocasions fins arribar al punt de desaparèixer del tot. Això de vegades és una mica trist, i de vegades fins i tot ho és molt, de trist, i enyores aquelles complicitats i confiances que vas compartir amb algú.

Però no és sempre així, tal com dèiem en algunes ocasions aquest allunyament representa un meravellós alleujament, un autèntic regal: com quan un s'enamora, però en aquest cas de la llibertat, descobrint com n'és de meravellós el món i la vida sense el pes o la incomoditat en què s'havia convertit aquella relació.

Empremtes i petjades

La finestra desencaixada d'una casa abandonada, des de la que generacions de persones devien haver mirat, al matí, si faria un dia seré o boirós. Una gran estaca de ginebre clavada a terra, el darrer vestigi d'un antic galliner. Un marge de pedra seca en mig d'un bosc, gairebé invisible a causa de les grans argelagues, els arítjols, els llentiscles i uns pins potser ja centenaris, indicant que en temps remots allí algú hi havia conreat una feixa. Les roderes que van deixar les rodes ferrades dels carros damunt d'un tram de camí rocós. Vestigis més efímers com, al fons d'una cabanya esportellada, uns quants papers esgrogueïts pels anys, rebregats per les humitats i renegrits pels fongs. Una estampa d'un Sagrat Cor clavada en una biga, a la que li arriba, a través de la teulada foradada, un raig de sol. Una forquilla plena de verdet, restes d'una cassola o d'un càntir, que ves a saber la set de qui devia sadollar...

Passejant per la vida ens anem trobant les petjades i els rastres de la gent que ens ha precedit. Empremtes de tota mena, de vegades molt visibles, d'altres vegades gairebé imperceptibles, mig esborrades pel pas del temps.

Si passegem sense presses per la vida, qualsevol d'aquestes restes ens pot fer pensar en la gent que va viure en aquests indrets, que va fer servir aquests objectes, gent de la vida de la qual només en queden aquests vestigis. Unes restes que, segons la seva consistència, més o no tant de pressa s'aniran degradant, confonent amb l'entorn, fins que al final no en quedarà cap indici. Res de res.

Tot és efímer: venim del no res i, més aviat o més tard, el no res ho tornarà a engolir tot. Mentrestant, però, emociona contemplar el rastre que ha quedat dels que han passat per la vida abans que nosaltres...

El Ciscu - 2

El Ciscu de vegades amollava unes sentències tan profundes, exactes i redundants que semblava que hagués conegut en Francesc Pujols i el seu "quan cau, cau". Un dia, de la plaça estant, es mirava el balcó de casa, fet amb una gran llosa que, a causa dels anys, les pluges i els gels s'havia anat esfullant per sota, aprimant-se de forma visible i donant una sensació d'una creixent fragilitat. Se'l mirava amb la seva mirada pròpia d'aquelles ocasions, seriosa i alhora amb una espurna de riure als ulls, brandant de forma lleu i imperceptible el cap, en silenci, pensívol, fins que va dir cerimoniós, rematant la contemplació: "Mentre aguanti no caurà".

I llavors va fer el seu mig somriure trapella i, sense afegir-hi res més, se'n va anar amb el seu caminar pausat i una mica cansat, ajudant-se del seu llarg bastó d'avellaner rematat amb el ganxo amb el que, quan calia, pescava les ovelles per la pota del darrere. Com cada matí va marxar cap al corral, a aviar el bestiar, seguit del Moro, aquell gos que l'hivern passat, amb l'ajuda de lo Pepito, havien castrat perquè era massa fort i anava massa al seu aire: li van garrotar els collons mentre el tenien més o menys immobilitzat a terra, de la panxa en amunt embolicat fort amb un sac, perquè no mossegués mentre els sotmetien a aquella "intervenció"... Tot plegat perquè al capdavall gairebé no es notés la diferència: el Moro seguia anant bastant al seu aire, potser la diferència més gran va ser que, a partir de llavors, quan veia un sac, fugia com un esperitat.

El Manolo - 2

Més que un hort, el del Manolo era un jardí: les cols, els enciams, les escaroles, les bledes, els rabanets, les patateres, totes les plantes les tenia barrejades amb flors i herbes aromàtiques de tota mena. Era feliç movent-se entre les seves plantes, li apassionava tenir-ne cura, i aquella felicitat i aquella passió es manifestava en els bancals florits i ufanosos. No havia vist abans, ni mai he tornat a veure, cap hort com aquell.

En un terreny costerut, a la vora d'un riuet, treballant com un escarràs havia anat fent murets de pedra seca, construint petites feixes. En aquell espai en principi tan poc indicat, amb l'únic avantatge de la proximitat de l'aigua, de mica en mica n'havia anat fent emergir el seu prodigi. Com si volgués demostrar que, si algú s'ho proposava, es podia treure el partit que es volgués dels recursos aparentment més poc adequats.

La facilitat que tenia per a aquestes feines era el resultat de tota la vida treballant amb les màns i estimant les plantes. Eren molts els horts que havia treballat en diferents indrets, i aquell tampoc va ser el darrer. Quan els camins de la vida se'l van endur un altre cop cap a d'altres tombants, encara en va posar en marxa, successivament, com a mínim uns dos o tres més, sempre amb la mateixa dedicació i semblants resultats. Fins que els anys se li van començar a fer massa feixucs, i va haver de deixar l'aixada i els arpiots.

Ara, si li parles dels seus hort, només somriu, no diu res, però veus en l'expressió de la seva cara tant una certa enyorança com l'orgullós que n'està (amb tota la raó del món), de tots aquells horts que semblaven jardins.

El Manolo

El Manolo ara ja té noranta-quatre anys, conserva el cap clar i està en bona forma. Cada diu surt sol a fer la seva petita passejada, compra el diari, torna cap a casa i se'l llegeix atentament; li segueix agradant estar al corrent del que passa pel món.

Va néixer a un petit poblet de Cantàbria. Quan va començar la Guerra Civil es va allistar de voluntari amb els republicans. Al cap de ben poc, a l'ocupar els nacionals la zona, el van tancar en un camp de concentració, on s'hi va passar uns quatre anys. Va tornar al poble quan el van alliberar, però allí, a causa del seu passat republicà i d'antigues enveges per afers de terrenys, els veïns simpatitzants del bàndol guanyador, amb el vist i plau i la col.laboració activa de la Guardia Civil, li van fer la vida impossible, tant que, després d'unes quantes pallisses, cansat de rebre llenya, temorenc fins i tot de que al final algun dia l'acabessin pelant, se'n va anar amb els maquis. Més que per una qüestió ideològica, per sobreviure; no va ser l'únic, que s'hi va afegir per aquest motiu.

Amb els maquis s'hi va estar fins que, cada cop més assetjats, la situació es va fer insostenible. Llavors se'n va anar a Bilbao i va viure uns anys en la clandestinitat, fins que una tia seva va pactar la seva entrega. El va salvar que no tingués delictes de sang, però va anar a la presó uns anys més. Quan en va sortir, tenia al voltant de quaranta anys.

Crec que tenia seixanta tres anys quan el vaig conèixer. Llavors ell vivia des de feia uns dos anys a un poblet abandonat dels Pirineus. Tenia, i encara conserva, una mirada viva i trapella, i alhora cauta. El seu cos reflectia també aquesta cautela: una mica encongit, com si volgués guardar una distància prudencial amb la gent, suposo que un vestigi dels anys tan difícils que de jove li van tocar viure.

Aglans d'alzina

En un petit poblet abandonat de només unes deu cases, a l'escola, una escola en miniatura de amb prou feines uns dotze metres quadrats, hi vaig trobar, entre d'altres papers, la llibreta d'una nena. En una de les pàgines hi havia, adornada amb una sanefa, una bonica redacció sobre les aglans d'alzina. No recordo del tot la redacció, només que deia que, torrades, les aglans d'alzina eren prou bones, però que abans se'ls havia de fer un tall, per tal que amb l'escalfor del foc no esclatessin com les castanyes.

Va ser així, gràcies a la redacció d'aquella nena (què se n'hauria fet, d'ella? on devia viure?), com a partir de llavors, quan n'era el temps, vaig incorporar les aglans d'alzina a la meva dieta, aprenent, a banda del que havia llegit, que s'havien de torrar poc i no deixar-les refredar massa, perquè si no quedaven dures i llavors eren difícils de rosegar.

Algun cop havia tastat aglans de roure, però no m'havien acabat de fer al pes, a causa de la seva amargor. Les d'alzina fins aleshores no se m'havia acudit de tastar-les, potser perquè eren més petites, i com que ja havia tastat les de roure i m'havien decebut, pensava que devien ser semblants. De vegades passen, aquestes coses, que ens despistem amb les mides, les apariències, les idees preconcebudes... i llavors ens perdem el que ens perdem.

El Copis

Després d'una caminada de potser trenta quilòmetres sense veure una ànima, gairebé tota l'estona per una carena allunyada de qualsevol poble o masia, vaig baixar per un serrat i vaig arribar a la casa del Copis, un neorural (un "jipi", segons la gent del país) que havia conegut al mercat i que m'havia convidat a passar algun dia per casa seva.

Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.

Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.

Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.

La meva mare (el cementiri)

Després de morir el meu pare, la meva mare va agafar el costum de, molts dissabtes al matí, anar al cementiri on ell estava enterrat. No hi anava sola, s'enduia uns quants nets i netes. Amb el munt que en tenia, no li costava gaire arreplegar-ne mitja dotzena i omplir el cotxe. S'hi apuntaven entusiasmats, perquè anar al cementiri amb l'àvia era apassionant, tota una aventura.

Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".

Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.

L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...

Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.

Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.

La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.

La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.

El Cel

Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.

Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.

No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.

A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).

M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.

M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...