El Copis

Després d'una caminada de potser trenta quilòmetres sense veure una ànima, gairebé tota l'estona per una carena allunyada de qualsevol poble o masia, vaig baixar per un serrat i vaig arribar a la casa del Copis, un neorural (un "jipi", segons la gent del país) que havia conegut al mercat i que m'havia convidat a passar algun dia per casa seva.

Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.

Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.

Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.