El Manolo - 2

Més que un hort, el del Manolo era un jardí: les cols, els enciams, les escaroles, les bledes, els rabanets, les patateres, totes les plantes les tenia barrejades amb flors i herbes aromàtiques de tota mena. Era feliç movent-se entre les seves plantes, li apassionava tenir-ne cura, i aquella felicitat i aquella passió es manifestava en els bancals florits i ufanosos. No havia vist abans, ni mai he tornat a veure, cap hort com aquell.

En un terreny costerut, a la vora d'un riuet, treballant com un escarràs havia anat fent murets de pedra seca, construint petites feixes. En aquell espai en principi tan poc indicat, amb l'únic avantatge de la proximitat de l'aigua, de mica en mica n'havia anat fent emergir el seu prodigi. Com si volgués demostrar que, si algú s'ho proposava, es podia treure el partit que es volgués dels recursos aparentment més poc adequats.

La facilitat que tenia per a aquestes feines era el resultat de tota la vida treballant amb les màns i estimant les plantes. Eren molts els horts que havia treballat en diferents indrets, i aquell tampoc va ser el darrer. Quan els camins de la vida se'l van endur un altre cop cap a d'altres tombants, encara en va posar en marxa, successivament, com a mínim uns dos o tres més, sempre amb la mateixa dedicació i semblants resultats. Fins que els anys se li van començar a fer massa feixucs, i va haver de deixar l'aixada i els arpiots.

Ara, si li parles dels seus hort, només somriu, no diu res, però veus en l'expressió de la seva cara tant una certa enyorança com l'orgullós que n'està (amb tota la raó del món), de tots aquells horts que semblaven jardins.