El Ciscu - 2

El Ciscu de vegades amollava unes sentències tan profundes, exactes i redundants que semblava que hagués conegut en Francesc Pujols i el seu "quan cau, cau". Un dia, de la plaça estant, es mirava el balcó de casa, fet amb una gran llosa que, a causa dels anys, les pluges i els gels s'havia anat esfullant per sota, aprimant-se de forma visible i donant una sensació d'una creixent fragilitat. Se'l mirava amb la seva mirada pròpia d'aquelles ocasions, seriosa i alhora amb una espurna de riure als ulls, brandant de forma lleu i imperceptible el cap, en silenci, pensívol, fins que va dir cerimoniós, rematant la contemplació: "Mentre aguanti no caurà".

I llavors va fer el seu mig somriure trapella i, sense afegir-hi res més, se'n va anar amb el seu caminar pausat i una mica cansat, ajudant-se del seu llarg bastó d'avellaner rematat amb el ganxo amb el que, quan calia, pescava les ovelles per la pota del darrere. Com cada matí va marxar cap al corral, a aviar el bestiar, seguit del Moro, aquell gos que l'hivern passat, amb l'ajuda de lo Pepito, havien castrat perquè era massa fort i anava massa al seu aire: li van garrotar els collons mentre el tenien més o menys immobilitzat a terra, de la panxa en amunt embolicat fort amb un sac, perquè no mossegués mentre els sotmetien a aquella "intervenció"... Tot plegat perquè al capdavall gairebé no es notés la diferència: el Moro seguia anant bastant al seu aire, potser la diferència més gran va ser que, a partir de llavors, quan veia un sac, fugia com un esperitat.