Empremtes i petjades

La finestra desencaixada d'una casa abandonada, des de la que generacions de persones devien haver mirat, al matí, si faria un dia seré o boirós. Una gran estaca de ginebre clavada a terra, el darrer vestigi d'un antic galliner. Un marge de pedra seca en mig d'un bosc, gairebé invisible a causa de les grans argelagues, els arítjols, els llentiscles i uns pins potser ja centenaris, indicant que en temps remots allí algú hi havia conreat una feixa. Les roderes que van deixar les rodes ferrades dels carros damunt d'un tram de camí rocós. Vestigis més efímers com, al fons d'una cabanya esportellada, uns quants papers esgrogueïts pels anys, rebregats per les humitats i renegrits pels fongs. Una estampa d'un Sagrat Cor clavada en una biga, a la que li arriba, a través de la teulada foradada, un raig de sol. Una forquilla plena de verdet, restes d'una cassola o d'un càntir, que ves a saber la set de qui devia sadollar...

Passejant per la vida ens anem trobant les petjades i els rastres de la gent que ens ha precedit. Empremtes de tota mena, de vegades molt visibles, d'altres vegades gairebé imperceptibles, mig esborrades pel pas del temps.

Si passegem sense presses per la vida, qualsevol d'aquestes restes ens pot fer pensar en la gent que va viure en aquests indrets, que va fer servir aquests objectes, gent de la vida de la qual només en queden aquests vestigis. Unes restes que, segons la seva consistència, més o no tant de pressa s'aniran degradant, confonent amb l'entorn, fins que al final no en quedarà cap indici. Res de res.

Tot és efímer: venim del no res i, més aviat o més tard, el no res ho tornarà a engolir tot. Mentrestant, però, emociona contemplar el rastre que ha quedat dels que han passat per la vida abans que nosaltres...