D'ença d'aleshores han passat potser 30 anys. Llavors a aquella ciutat no hi coneixia ningú i, si com en aquella ocasió hi estava de pas, de nit mirava les finestres dels edificis delint-me pels llits que, sens dubte, en molts d'aquells pisos hi havia buits.
Havia estat caminat pels carrers per tal d'escalfar-me una mica, i a estones intentant arraulir-me en algun portal, procurant sense sort fer alguna becaina, perquè anava mal abrigat i el fred se'm ficava al moll dels ossos. Veient-hi una mica de llum a dins, a les quatre de la matinada i tremolant de fred vaig trucar a la porta d'una fleca. Em va obrir el flequer i, compadint-se de mi, em va deixar passar a l'obrador, al fons de la botiga, on ja feia estona que treballaven. Allí, al costat del forn, em vaig anar refent, cosa que vaig acabar d'aconseguir plenament quan el flequer, suposo que endevinant la meva gana, em va oferir un llengüet calent, obert per la meitat, sucat amb oli i amb una espolsada de sucre, una cosa tan exquisida i reconfortant que va fer que, alhora que retornava a la vida, recuperés també la confiança en la bondat de les persones.
Em vaig estar allí fins que va començar a clarejar, en aquell ambient emblanquinat i càlid, en mig d'aquella meravellosa olor de forn, farina i llevat, d'aquella aroma de molla esponjosa i de crosta torrada, assegut damunt d'una pila de sacs, a estones dormint, de tant en tant despertant-me i mirant com aquell bon samarità, junt amb un parell d'ajudants i mentre sonava la ràdio, anaven pastant, tallant la massa, donant forma als diferents pans, deixant-los reposar als prestatges, enfornant-los més tard amb la pala, desenfornant-los ja cuits, daurats, flairosos...
Era un forn de la Rambla Nova de Tarragona, però no en recordo el nom.
24 de nov. 2008
El germà porter
Ja negra nit, vaig trucar a la porta d'un aïllat monestir cistercenc, confiant poder-me beneficiar de la regla de San Benet que exhorta a acollir el pelegrí. Malgrat uns núvols amenaçadors, el mestral glaçat que bufava i la meva lleugera i inadequada forma de vestir per a aquella època de l'any, en ple hivern (o precisament per això, per la meva imatge es podria dir que d'indigent, però potser seria mal pensar de forma injusta i imprudent que aquest pogués ser el motiu de la resposta que vaig rebre), el germà porter em va explicar, amablement, que no em podien oferir hospitalitat, argumentant que ho havia d'haver demanat amb antelació.
No vaig insistir, perquè vaig pensar que els germans porters són virtuosos quan segueixen les instruccions dels seus superiors, i encara que una nit al ras a l'hivern sense suficient roba d'abric es pugui fer bastant llarga, el que sí tenia clar és que l'hospitalitat es pot desitjar, fins i tot demanar, però no exigir: si generosament te la concedeixen la pots gaudir i agrair, però si te la deneguen, l'únic que pots fer és acceptar la denegació amb naturalitat i resignació. A més, també és cert que aquest tipus de situacions, amb la seva inicial frustració i la indesitjada incomoditat que inevitablement comporten, quan s'és capaç d'entomar-les amb serenitat i deseiximent, són fins i tot educatives, ja que es poden convertir en bones ocasions per reflexionar sobre la vida i les persones.
No vaig insistir, perquè vaig pensar que els germans porters són virtuosos quan segueixen les instruccions dels seus superiors, i encara que una nit al ras a l'hivern sense suficient roba d'abric es pugui fer bastant llarga, el que sí tenia clar és que l'hospitalitat es pot desitjar, fins i tot demanar, però no exigir: si generosament te la concedeixen la pots gaudir i agrair, però si te la deneguen, l'únic que pots fer és acceptar la denegació amb naturalitat i resignació. A més, també és cert que aquest tipus de situacions, amb la seva inicial frustració i la indesitjada incomoditat que inevitablement comporten, quan s'és capaç d'entomar-les amb serenitat i deseiximent, són fins i tot educatives, ja que es poden convertir en bones ocasions per reflexionar sobre la vida i les persones.
19 de nov. 2008
L'Anabel
En un poble en qual no s'hi sent integrada, en un casalot gran, fred i sense cap comoditat, l'Anabel viu austerament, amb molts pocs recursos, acompanyada dels seus quatre gossos i una quantitat indeterminada de gats, molts. Menja malament, vesteix de qualsevol manera, no te cura del seu cos cansat i ja una mica atropellat... s'estima poc però, en canvi, tot el que estalvia i no es concedeix ella mateixa no li dol dedicar-ho als seus animals, incloses les atencions mèdiques, en aquest cas veterinàries, de vegades costoses.
De jove era una dona que de seguida es feia estimar. Era vital, curiosa, inquieta, sociable, generosa, viatgera, esplèndida, capaç de cultivar entranyables amistats, sòlides i duradores. Però els atzars de la vida van fer que, a causa de diferents circumstàncies (algun desencís, i sobretot una important decisió equivocada, que la va anar corsecant), s'anés isolant, fins i tot geogràficament, allunyant-se de la gent amb la que havia compartit complicitats i il.lusions. Abocant-se cada cop més als seus animals, es va anar oblidant de les persones, també d'ella mateixa. O potser precisament d'ella mateixa en primer lloc, cosa que va fer que llavors anés lliscant per aquell perillós pendent.
De tant en tant diu que vol reinventar-se la vida, donar-se una altra oportunitat, però els anys passen, li pesen al damunt, i cada cop es fa més difícil imaginar que faci aquest pas que, sembla, l'hauria de reubicar en el món de les il.lusions, vinculada d'alguna manera a les persones amb les que va compartir els millors anys de la seva vida, unes persones que, malgrat el pas del temps, tot i haver-se anat inventant les seves pròpies vides, l'acollirien amb afecte i mirarien de fer-li el més fàcil possible aquesta aventura.
Mentrestant, però, de vegades trista i aclaparada, de vegades molt trista i enfonsada, ella segueix rentant plats a un restaurant, amb unes mans cada cop més adolorides i menys àgils a causa de l'artrosi progressiva, amb l'esquena cansada, recompensada només quan, a l'arribar desmanegada i retuda a casa, els lladrucs dels gossos, fidels i dependents, li donen la benvinguda i esperen d'ella les seves atencions: menjar, carícies, paraules... i llavors ella somriu i s'entendreix.
De jove era una dona que de seguida es feia estimar. Era vital, curiosa, inquieta, sociable, generosa, viatgera, esplèndida, capaç de cultivar entranyables amistats, sòlides i duradores. Però els atzars de la vida van fer que, a causa de diferents circumstàncies (algun desencís, i sobretot una important decisió equivocada, que la va anar corsecant), s'anés isolant, fins i tot geogràficament, allunyant-se de la gent amb la que havia compartit complicitats i il.lusions. Abocant-se cada cop més als seus animals, es va anar oblidant de les persones, també d'ella mateixa. O potser precisament d'ella mateixa en primer lloc, cosa que va fer que llavors anés lliscant per aquell perillós pendent.
De tant en tant diu que vol reinventar-se la vida, donar-se una altra oportunitat, però els anys passen, li pesen al damunt, i cada cop es fa més difícil imaginar que faci aquest pas que, sembla, l'hauria de reubicar en el món de les il.lusions, vinculada d'alguna manera a les persones amb les que va compartir els millors anys de la seva vida, unes persones que, malgrat el pas del temps, tot i haver-se anat inventant les seves pròpies vides, l'acollirien amb afecte i mirarien de fer-li el més fàcil possible aquesta aventura.
Mentrestant, però, de vegades trista i aclaparada, de vegades molt trista i enfonsada, ella segueix rentant plats a un restaurant, amb unes mans cada cop més adolorides i menys àgils a causa de l'artrosi progressiva, amb l'esquena cansada, recompensada només quan, a l'arribar desmanegada i retuda a casa, els lladrucs dels gossos, fidels i dependents, li donen la benvinguda i esperen d'ella les seves atencions: menjar, carícies, paraules... i llavors ella somriu i s'entendreix.
18 de nov. 2008
La Maria Àngels
Un dia la van trobar estesa a la cuina, morta de fred. La Maria Àngels vivia sola, en un mas situat al llindar entre uns boscos ufanosos que s'enfilaven muntanya amunt i una plana de conreus fèrtils i agraïts, un lloc extraordinàriament bell i verd, ple de vida, un indret on la naturalesa era generosa de forma especial, amb una gran vitalitat que, no obstant, a ella no se li havia encomanat.
Amb el pas del temps la Maria Àngels s'havia anat tornant cada cop més estranya, més esquerpa, més solitària. Darrerament s'havia envellit molt, caminava amb dificultat, ja no sortia de casa. Sempre anava amb el cap acotat, i la seva esquena, encorbada des de qui sap quan (potser a causa del pes de la seva vida solitària i grisa), amb els anys s'havia anat vinclant encara més, fins el punt que semblava que el nas, ganxut i gran, li busqués els genolls.
Gairebé mai encenia el foc, per a no gastar llenya, i això que el mas a l'hivern era una nevera, per no dir un congelador. Una actitud, la seva, incomprensible si no es coneixien una mica les seves rareses, perquè a l'eixida de llenya sempre n'hi tenia: sempre hi havia algun veí caritatiu que n'hi portava.
Amb la mateixa actitud austera que gestionava la llenya, menjava poc, fred i monòton. Fins i tot estalviava les paraules. Tancada en ella mateixa, les seves converses, si se'ls podia donar aquest nom, s'havien acabat limitant a unes poques paraules, molt i molt pausades, arrossegades, amb la seva veu greu, en general sense ni mirar-te.
Era una bona persona, gelosa de la seva independència i alhora d'una aconformada tristesa, feta a aquella vida solitària, dura i desangelada, aquella vida que, potser de manera irremeiable, sense alternatives possibles, li havia tocat viure.
Amb el pas del temps la Maria Àngels s'havia anat tornant cada cop més estranya, més esquerpa, més solitària. Darrerament s'havia envellit molt, caminava amb dificultat, ja no sortia de casa. Sempre anava amb el cap acotat, i la seva esquena, encorbada des de qui sap quan (potser a causa del pes de la seva vida solitària i grisa), amb els anys s'havia anat vinclant encara més, fins el punt que semblava que el nas, ganxut i gran, li busqués els genolls.
Gairebé mai encenia el foc, per a no gastar llenya, i això que el mas a l'hivern era una nevera, per no dir un congelador. Una actitud, la seva, incomprensible si no es coneixien una mica les seves rareses, perquè a l'eixida de llenya sempre n'hi tenia: sempre hi havia algun veí caritatiu que n'hi portava.
Amb la mateixa actitud austera que gestionava la llenya, menjava poc, fred i monòton. Fins i tot estalviava les paraules. Tancada en ella mateixa, les seves converses, si se'ls podia donar aquest nom, s'havien acabat limitant a unes poques paraules, molt i molt pausades, arrossegades, amb la seva veu greu, en general sense ni mirar-te.
Era una bona persona, gelosa de la seva independència i alhora d'una aconformada tristesa, feta a aquella vida solitària, dura i desangelada, aquella vida que, potser de manera irremeiable, sense alternatives possibles, li havia tocat viure.
10 de nov. 2008
El senyor Rius
De professió, el senyor Rius era fuster i bona persona, les dues coses alhora. Feia el manteniment d'aquell nou col.legi, llavors aïllat enmig de camps de cereals i algun bosquet d'alzines i pins, a on em van enviar quan tenia nou anys.
El senyor Rius era un bon artesà. No recordo exactament amb quin motiu o excusa, de vegades passava estones al taller que li havien habilitat al col.legi. Allí m'encantava, mirant i aprenent: a fer la cola de conill amb el tupí i el fogonet elèctric, a untar d'oli el xerrac per tal que llisqués més bé pel tall, a esmolar els informadors, les gúbies i la fulla del ribot, primer amb la mola i després polint el fil, la vora tallant, amb la pedra plana de gra fi i unes gotes d'oli. A fer anar els sarjants, l'escaire, el serrabiaixos, el martell d'orelles i el de placar, el filaberquí, la barrina, el ribot, el garlopí...
Era un plaer estar entre aquelles olors de fusta i resina, d'aiguacuit i oli de llinosa, envoltat de les peces que s'havien de reparar, enmig de les eines, dels prestatges amb els paquets i caixetes de puntes i visos de tota mena i mida, entre els bancs, els taulons, els plafons, trepitjant els flocs i les serradures, acompanyat del seu fer reposat i meticulós, amb la seva gran paciència quan li preguntaves alguna cosa. El senyor Rius, menut, amb les seves petites ulleres a la punta del nas i la seva cara bondadosa...
El senyor Rius era un bon artesà. No recordo exactament amb quin motiu o excusa, de vegades passava estones al taller que li havien habilitat al col.legi. Allí m'encantava, mirant i aprenent: a fer la cola de conill amb el tupí i el fogonet elèctric, a untar d'oli el xerrac per tal que llisqués més bé pel tall, a esmolar els informadors, les gúbies i la fulla del ribot, primer amb la mola i després polint el fil, la vora tallant, amb la pedra plana de gra fi i unes gotes d'oli. A fer anar els sarjants, l'escaire, el serrabiaixos, el martell d'orelles i el de placar, el filaberquí, la barrina, el ribot, el garlopí...
Era un plaer estar entre aquelles olors de fusta i resina, d'aiguacuit i oli de llinosa, envoltat de les peces que s'havien de reparar, enmig de les eines, dels prestatges amb els paquets i caixetes de puntes i visos de tota mena i mida, entre els bancs, els taulons, els plafons, trepitjant els flocs i les serradures, acompanyat del seu fer reposat i meticulós, amb la seva gran paciència quan li preguntaves alguna cosa. El senyor Rius, menut, amb les seves petites ulleres a la punta del nas i la seva cara bondadosa...
9 de nov. 2008
L'Onclet - 2
"Hi ha homes, homenets i moniatos". Quan l'Onclet deia això, no hi havia cap mena de dubte que estava tractant el destinatari dels seus comentaris de moniato. I quan valorava si algú era poc o molt treballador i deia allò de "postes de sol i caps de setmana", també sabies que l'estava tractant de gandul. Amania les converses amb dites com aquestes, especialment amb la gent amb la que hi tenia confiança i hi podia fer broma, cosa que li agradava i buscava sempre que s'esqueia. En aquests casos era xerraire i extravertit, de la mateixa manera que era força reservat, fins i tot sorrut, amb els desconeguts o amb la gent que no li acabava de fer el pes.
Vivia unes cases més amunt. De bon matí, despertava tots els dormilegues del carrer quan engegava el seu tractoret en minatura i marxava lentament cap al defora, si fa no fa a la mateixa velocitat que si hi anés passejant. Era una maquina que feia un soroll inversament proporcional a les seves reduïdes dimensions, un rebombori espectacular, un prodigi d'escandalosos decibels, mentre ell, la mar de cofoi, seia el damunt amb el seu caliquenyo.
Ara ja no hi és, i sense aquells regulars terrabastalls matinals és com si al carrer hi faltés alguna cosa. Quan el senties, pensaves: "Mira, ja marxa l'Onclet". I seguies esmorzant si era el que feies, o et llevaves si era l'hora, o aprofitaves per mandrejar encara una estoneta més...
Vivia unes cases més amunt. De bon matí, despertava tots els dormilegues del carrer quan engegava el seu tractoret en minatura i marxava lentament cap al defora, si fa no fa a la mateixa velocitat que si hi anés passejant. Era una maquina que feia un soroll inversament proporcional a les seves reduïdes dimensions, un rebombori espectacular, un prodigi d'escandalosos decibels, mentre ell, la mar de cofoi, seia el damunt amb el seu caliquenyo.
Ara ja no hi és, i sense aquells regulars terrabastalls matinals és com si al carrer hi faltés alguna cosa. Quan el senties, pensaves: "Mira, ja marxa l'Onclet". I seguies esmorzant si era el que feies, o et llevaves si era l'hora, o aprofitaves per mandrejar encara una estoneta més...
1 de nov. 2008
Lo Joan
Lo Joan era germà de lo Xic. Mentre son germà s'ocupava de la casa, ell feia de pastor. Duia un ramat d'ovelles més magres que grasses, amb uns gossos no gaire fins que no paraven de córrer i bordar, alhora esverats i despistats amb els crits que cada dos per tres els feia lo Joan. Amb aquell aldarull, sabies sempre d'una hora lluny per on tombaven.
Tot i aquell rastre acústic inconfusible, quan venia a tomb lo Joan no tenia inconvenient en fer pasturar el ramat pels erms, els rostolls o els sembrats dels veïns, fent-se sempre el desentès quan algú li ho recriminava. Era el pastor més mentider de tots els pastors del món, tot un artista en aquest art de les negacions categòriques mancades de tot fonament i prudència. Per exemple, podia assegurar, impertorbable i rotund, que les seves ovelles no havien estat les que havien pasturat aquell o aquell altre sembrat de perdiguera, encara que hi hagués testimonis que asseguressin haver-lo vist. Duia unes ulleres amb uns vidres que semblaven culs d'ampolla... qui ho sap, potser estava convençut que, com que ell no hi clissava gaire, els altres tampoc el veien quan en feia una de les seves.
Tot i aquell rastre acústic inconfusible, quan venia a tomb lo Joan no tenia inconvenient en fer pasturar el ramat pels erms, els rostolls o els sembrats dels veïns, fent-se sempre el desentès quan algú li ho recriminava. Era el pastor més mentider de tots els pastors del món, tot un artista en aquest art de les negacions categòriques mancades de tot fonament i prudència. Per exemple, podia assegurar, impertorbable i rotund, que les seves ovelles no havien estat les que havien pasturat aquell o aquell altre sembrat de perdiguera, encara que hi hagués testimonis que asseguressin haver-lo vist. Duia unes ulleres amb uns vidres que semblaven culs d'ampolla... qui ho sap, potser estava convençut que, com que ell no hi clissava gaire, els altres tampoc el veien quan en feia una de les seves.
Lo Xic
Durant uns anys vaig viure en una casa que tenia una teulada molt particular. Quan plovia, part de l'aigua de la teulada s'escorria cap a la Noguera Pallaresa, mentre que la resta anava cap a la Noguera Ribagorçana.
Seguint el barranc de la vessant de la Noguera Ribagorçana, uns dos quilòmetres més avall, en un mas enclotat hi vivien lo Xic i lo Joan, els dos ja grans. Lo Xic segurament es deia així perquè, a banda de ser el més petit de tres germans (el gran feia molts anys que havia abandonat el mas), era també menut, físicament poca cosa, amb un parlar, una mirada i uns gestos una mica efeminats (si és que es pot dir així i no és políticament incorrecte...). Era pèl-roig, o més ben dit, ho havia estat, perquè de pèls n'hi quedaven pocs, i llavors ja força esblanqueïts pels anys.
Lo Xic s'ocupava de la casa: cuinava, rentava (no gaire), cosia (feia uns sargits i uns pedaços esplèndids, veritables obres d'art), acomboiava l'aviram i els conills... Cuinava sempre a la llar de foc, penjant l'olla de la vianda dels ganxos, posant les paelles damunt dels tres peus o les graelles damunt les brases. Als vespres, si convenia, encenia el llum de ganxo, amb el ble de cotó i l'oli d'oliva de combustible.
L'habitació del foc era semblant a la de totes les cases d'aquelles contrades: petita, sense porta (per a afavorir el corrent d'aire i la combustió de la llenya), amb el foc contra la paret del fons i un banc a cada lateral. Tot i les reduïdes dimensions, era el principal espai de la casa. A més de cuinar-hi, s'hi menjava, amb el plat a la falda, i s'hi passava l'estona al vespre mentre no es feia l'hora d'anar a dormir, a les habitacions plenes de mosquits a l'estiu i glaçades com caramells a l'hivern.
A banda i banda del foc hi havia dues petites finestres, a través de les quals, de dia, si feia bo, passava una mica de claror. A força d'anys d'acumular-s'hi la pols, els vapors densos de les viandes i el greix dels fregits, junt amb els milers de cagades de les mosques que sempre hi havia quan feia bon temps, aquells vidres s'havien anat fent cada cop més opacs, coberts d'una gruixuda i resistent capa d'un color marró resinós, apergaminat, esplèndid.
En un dels vidres, però, al mig hi havia una petita rodona, d'uns tres centímetres de diàmetre, raonablement neta, força transparent: per allí, quan sentien bordar els gossos, podien veure si s'acostava algú a través del pati que hi havia al davant.
Seguint el barranc de la vessant de la Noguera Ribagorçana, uns dos quilòmetres més avall, en un mas enclotat hi vivien lo Xic i lo Joan, els dos ja grans. Lo Xic segurament es deia així perquè, a banda de ser el més petit de tres germans (el gran feia molts anys que havia abandonat el mas), era també menut, físicament poca cosa, amb un parlar, una mirada i uns gestos una mica efeminats (si és que es pot dir així i no és políticament incorrecte...). Era pèl-roig, o més ben dit, ho havia estat, perquè de pèls n'hi quedaven pocs, i llavors ja força esblanqueïts pels anys.
Lo Xic s'ocupava de la casa: cuinava, rentava (no gaire), cosia (feia uns sargits i uns pedaços esplèndids, veritables obres d'art), acomboiava l'aviram i els conills... Cuinava sempre a la llar de foc, penjant l'olla de la vianda dels ganxos, posant les paelles damunt dels tres peus o les graelles damunt les brases. Als vespres, si convenia, encenia el llum de ganxo, amb el ble de cotó i l'oli d'oliva de combustible.
L'habitació del foc era semblant a la de totes les cases d'aquelles contrades: petita, sense porta (per a afavorir el corrent d'aire i la combustió de la llenya), amb el foc contra la paret del fons i un banc a cada lateral. Tot i les reduïdes dimensions, era el principal espai de la casa. A més de cuinar-hi, s'hi menjava, amb el plat a la falda, i s'hi passava l'estona al vespre mentre no es feia l'hora d'anar a dormir, a les habitacions plenes de mosquits a l'estiu i glaçades com caramells a l'hivern.
A banda i banda del foc hi havia dues petites finestres, a través de les quals, de dia, si feia bo, passava una mica de claror. A força d'anys d'acumular-s'hi la pols, els vapors densos de les viandes i el greix dels fregits, junt amb els milers de cagades de les mosques que sempre hi havia quan feia bon temps, aquells vidres s'havien anat fent cada cop més opacs, coberts d'una gruixuda i resistent capa d'un color marró resinós, apergaminat, esplèndid.
En un dels vidres, però, al mig hi havia una petita rodona, d'uns tres centímetres de diàmetre, raonablement neta, força transparent: per allí, quan sentien bordar els gossos, podien veure si s'acostava algú a través del pati que hi havia al davant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
