La Maria Àngels

Un dia la van trobar estesa a la cuina, morta de fred. La Maria Àngels vivia sola, en un mas situat al llindar entre uns boscos ufanosos que s'enfilaven muntanya amunt i una plana de conreus fèrtils i agraïts, un lloc extraordinàriament bell i verd, ple de vida, un indret on la naturalesa era generosa de forma especial, amb una gran vitalitat que, no obstant, a ella no se li havia encomanat.

Amb el pas del temps la Maria Àngels s'havia anat tornant cada cop més estranya, més esquerpa, més solitària. Darrerament s'havia envellit molt, caminava amb dificultat, ja no sortia de casa. Sempre anava amb el cap acotat, i la seva esquena, encorbada des de qui sap quan (potser a causa del pes de la seva vida solitària i grisa), amb els anys s'havia anat vinclant encara més, fins el punt que semblava que el nas, ganxut i gran, li busqués els genolls.

Gairebé mai encenia el foc, per a no gastar llenya, i això que el mas a l'hivern era una nevera, per no dir un congelador. Una actitud, la seva, incomprensible si no es coneixien una mica les seves rareses, perquè a l'eixida de llenya sempre n'hi tenia: sempre hi havia algun veí caritatiu que n'hi portava.

Amb la mateixa actitud austera que gestionava la llenya, menjava poc, fred i monòton. Fins i tot estalviava les paraules. Tancada en ella mateixa, les seves converses, si se'ls podia donar aquest nom, s'havien acabat limitant a unes poques paraules, molt i molt pausades, arrossegades, amb la seva veu greu, en general sense ni mirar-te.

Era una bona persona, gelosa de la seva independència i alhora d'una aconformada tristesa, feta a aquella vida solitària, dura i desangelada, aquella vida que, potser de manera irremeiable, sense alternatives possibles, li havia tocat viure.