El germà porter

Ja negra nit, vaig trucar a la porta d'un aïllat monestir cistercenc, confiant poder-me beneficiar de la regla de San Benet que exhorta a acollir el pelegrí. Malgrat uns núvols amenaçadors, el mestral glaçat que bufava i la meva lleugera i inadequada forma de vestir per a aquella època de l'any, en ple hivern (o precisament per això, per la meva imatge es podria dir que d'indigent, però potser seria mal pensar de forma injusta i imprudent que aquest pogués ser el motiu de la resposta que vaig rebre), el germà porter em va explicar, amablement, que no em podien oferir hospitalitat, argumentant que ho havia d'haver demanat amb antelació.

No vaig insistir, perquè vaig pensar que els germans porters són virtuosos quan segueixen les instruccions dels seus superiors, i encara que una nit al ras a l'hivern sense suficient roba d'abric es pugui fer bastant llarga, el que sí tenia clar és que l'hospitalitat es pot desitjar, fins i tot demanar, però no exigir: si generosament te la concedeixen la pots gaudir i agrair, però si te la deneguen, l'únic que pots fer és acceptar la denegació amb naturalitat i resignació. A més, també és cert que aquest tipus de situacions, amb la seva inicial frustració i la indesitjada incomoditat que inevitablement comporten, quan s'és capaç d'entomar-les amb serenitat i deseiximent, són fins i tot educatives, ja que es poden convertir en bones ocasions per reflexionar sobre la vida i les persones.