Les purgacions

Durant bastants anys el Joan Pintor va viure al costat del Barri Xino. De vegades hi anava a fer tombs, a mirar l'ambient, els bars, les dones exibint-se, oferint-se... Li pregunto si només mirava, i em diu que de vegades alguna dona se li acostava, per tal d'intentar convèncer-lo, se li insinuava, i fins i tot potser es refregava amb ell. Vaja, que el provocava, i que a ell, que ja estava excitat, que ja anava calent com un forn i empalmat, llavors li venia de cop l'orgasme i s'escorria, només amb aquests prolegòmens. M'ho diu somrient, i afegeix que quedava ben content, perquè aconseguia l'alleujament i el plaer de franc, gratis.

Llavors li pregunto si, a part d'aquells "serveis gratuïts espontanis", de vegades la cosa seguia de manera més favorable als interessos econòmics de la senyora. I em diu que sí, però que va agafar purgacions i que va pensar que era una activitat de risc, i que era millor deixar-ho estar. Li pregunto si li va ser difícil curar-se de les purgacions, i em diu que no.

Les purgacions, més conegudes com a gonorrea (o blennorràgia), és una malaltia de transmissió sexual que pot tenir complicacions de diferents tipus. Acompanya la humanitat des de temps ben antics, i només va poder ser tractada de manera eficaç fa poc, a partir de l'aparició dels antibiòtics. De fet, el Joan va estar de sort, el seu contagi devia coincidir amb la utilització dels primers antibiòtics com a tractament per a la gonorrea. Un tractament que, per cert, podria ser que qualsevol dia deixés de ser efectiu, a causa de les mutacions dels bacteris que provoquen la malaltia, cada vegada més resistents als antibiòtics actualment disponibles.

A banda del tema del Barri Xino i la gonorrea (que segons sembla va ser una etapa bastant puntual), li pregunto també al Joan si alguna vegada, quan era jove, o més tard, quan ja no ho era tant, havia pensat en aparellar-se. I em diu que no, que les dones són molt complicades, i que sempre et fan fer el que volen. 

I quan li pregunto si no se'n penedeix, d'una vida sempre tan sol, també em diu que no, que n'està ben content. Que sol s'està millor. D'altra banda, el cas és que el Joan no havia sigut mai una persona sense vida social, sempre havia estat ficat en activitats amb més gent. Per exemple, durant molts anys va pertànyer a un club excursionista, i feien sortides sovint. I també va ser un assidu dels concursos de pintura ràpida, i si no hi havia concurs, sortia al camp a pintar paisatges amb els amics també pintors. 

El que passa és que ara gairebé tots els amics ja se li han mort (i si no s'han mort els ha perdut de vista, a causa de les limitacions de la salut d'uns i altres). I aquesta solitud de "supervivent" sí que li pesa, perquè no és triada.

D'altra banda, quan de tant en tant anem a fer un tomb, cada vegada més curt perquè cada vegada es cansa més, de vegades ell, que sempre ho mira tot amb atenció, fa comentaris sobre el cel, els núvols, el verd dels arbres, els colors de les flors... o sobre les dones que veiem: "Ostres, mira quin cul!" o "Aquesta noieta està la mar de bé".

I ho diu d'una manera simpàtica, que no sona mai grollera, no sona a vell verd, perquè el Joan Pintor no ho és. És un avi conscient que li queda poca vida i, com a bon amant de l'art i de les formes belles, quan veu "coses que li agraden" (culs, cintures, pits, somriures, cels, arbres, flors, etc.), ho gaudeix i ho celebra tot.

La muleta química

La Rosaura és un pou de saviesa i d'històries. Després d'haver-me alliçonat sobre les pròtesis hidràuliques de penis, un altre dia m'explica que una amiga seva, també cuidadora, brasilera (la Rosaura és cubana), no té cap inconvenient en facilitar pastilles de viagra a l'home gran que cuida, sempre que ell les hi demana, tot i saber els dos, ell i ella, que amb el seu precari estat de salut (té el cor malament), pot ser que un dia la palmi, a causa de l'augment de la pressió sanguínia provocat per la viagra. És a dir que pot ser que un dia aquest home "estant empalmat es desempalmi de la vida".

La Rosaura li diu a la brasilera que això és molt perillós, li parla dels riscos, i l'altra es veu que li diu que al capdavall és un risc que a l'home li compensa. I que si al final mor empalmat, si mor després d'haver-se estat donant el gust d'anar-se empalmant sempre que li ha donat la gana, doncs mira, haurà tingut una bona mort. Perquè, a veure, diu la brasilera, ¿què és millor, morir així, amb la titola valenta i reivindicativa, "amb les botes posades", o anar-se marfonent i morint de mica en mica, de manera poruga i conservadora, negant-se desitjos i plaers?

La Rosaura em diu que pensa que la brasilera té la seva part de raó, però que ella no seria capaç de fer-ho, que li faria por el que pogués passar, que l'home es morís a causa dels efectes "secundaris" de la  viagra". I que si això passés, llavors ella, com a cuidadora, a més de sentir-se'n responsable, se la podria carregar.

Tant el vell de la pròtesi hidràulica com el de les pastilles de viagra són vells amb bones carteres, i es veu que, quan estan empalmats, llavors busquen la companyia necessària per tal de poder satisfer les seves pulsions libidinoses. En aquest cas, servei a domicili, a causa del seu estat general de salut i poca autonomia. Quan m'ho explica, la Rosaura em diu, em remarca, que aquest "servei" ella mai el fa. "Només faltaria!", diu. I que la brasilera no ho té clar. 

És clar, jo només sé que la Rosaura "em diu el que em diu" i, per tant, del que en concret fa o deixa de fer ella en relació amb aquest tema, de fet en sé ben poc, i amb seguretat no res.

D'altra banda, un resum "moral" de tot plegat podria ser aquest. És obvi que tots tenim els nostres principis i valors, i també les nostres pors i interessos, en general uns i altres resultat de la nostra biografia. I la veritat és que, pel que fa a mi, no sé que passaria, amb els meus valors, els meus interessos i les meves pors, si fos una Rosaura, o una brasilera, que per guanyar-me la vida m'hagués de dedicar a cuidar vells rics, verds i libidinosos.

Pròtesis hidràuliques de penis

A casa del Joan Entrenador un dia la Rosaura, la seva cuidadora, m'explica que un home pel qual temps enrere havia treballat, anava sempre amb la titola empalmada. Era un home ja gran, i com que tenia problemes per tenir ereccions, s'havia fet posar una pròtesi hidràulica de penis. Una pròtesi que, tal com el seu nom indica, és un tipus de pròtesi que incorpora un mecanisme que, mitjançant una petita bomba d'activació manual, envia a un dipòsit allargat i inserit a dins del penis, un líquid que fa que la titola es torni rígida.

El mecanisme funciona en els dos sentits, omplint i enrigidint el penis, o buidant-lo, retornant el líquid als dipòsits d'emmagatzemament. Té dos polsadors, cada un dels quals serveix per omplir o per buidar. Ara bé, es veu que aquell home, fos per mandra o perquè volia estar sempre a punt, anava sempre empalmat. Cosa de la qual la gent que el coneixia, d'entrada, se n'estranyava, fins que convenientment informada, ja s'hi acostumava.

Jo no en sabia res, d'aquesta mena d'artefactes, d'aquests prodigis de la mecànica hidràulica aplicada a les disfuncions erèctils. I el que és curiós de l'invent és que totes les peces estan empeltades, a dins del cos, fins i tot els polsadors per bombar o desbombar, a sota la pell. 

Com que la informació que em facilita la Rosaura em sorprèn, quan arribo a casa el primer que faig és mirar a internet, a veure què hi ha. I efectivament, tot el que m'ha explicat ella és ben cert. I també m'assabento que hi ha molts centres i professionals de la urologia que ofereixen aquest servei. Suposo que a preus que no són gens econòmics.

A partir d'aquesta explicació de la Rosaura, lligant caps, llavors entenc que, quan fa potser un parell d'anys el Joan Entrenador em va dir que havia anat a un uròleg "perquè no se li aixecava", gairebé segur que era amb aquest objectiu. La Rosaura li hauria parlat ja de l'invent, i a ell, engrescat, li hauria faltat temps per anar a fer la consulta.

Alhora, m'imagino que l'uròleg consultat, al constatar l'estat lamentable de salut del Joan, li va desaconsellar l'implant de la pròtesi de penis, perquè la impotència seva era un problema insignificant, al costat dels altres problemes de salut que arrossegava el Joan. M'imagino que el metge, òbviament privat, per molt que estigués interessat en el seu negoci, va considerar massa arriscada aquella eventual intervenció, sobretot perquè, si al final alguna cosa sortia malament, encara se l'hauria carregat. Potser fins i tot hauria sortit als diaris: "Un uròleg és denunciat per posar una bomba hidràulica de penis a un iaio mig dement i amb bolquers".

En resum, que el Joan va seguir amb la seva titola flàccida i cada vegada més pansida, i la Rosaura no sé si se'n va alegrar, o si ho va lamentar. Perquè de les relacions entre ells, interessades per les dues bandes (cada una òbviament per motius diferents, ell, poder tocar una mica de pit i cuixa, ella, potser complementar el seu sou de cuidadora), no n'he sabut mai els detalls més humits i concrets. Ni he fet preguntes: quan un dels dos m'ha explicat alguna cosa he escoltat, val a dir que encuriosit. I si algun dia, ell o ella, se m'han queixat del que fos sobre aquest tema, els he dit que ja eren prou grans, que fessin el que els donés la gana, i que n'assumissin els peatges i les conseqüències. Però que a mi, amb aquest tema no m'atabalessin.

Nacho Simal i Roberto Rastapopoulos

https://divagaccions.blogspot.com/2021/11/nacho-simal-i-roberto-rastapopoulos.html

Els models

Com una ceba amb les seves múltiples capes, com un conjunt de mòduls vinculats entre ells cada un amb la seva informació o peculiaritat, com un sistema atòmic amb electrons i neutrons orbitant... 

Ens podem imaginar com som de diferents maneres, i segons la forma com ens imaginem, condicionarem la nostra concepció del món i de la vida; capes, mòduls, òrbites, o qualsevol altre model que ens pugui passar pel cap (o segons una barreja de diferents models).

Però, sigui el que sigui, conscient o inconscient, necessitem "un model", perquè tenir-lo és la nostra manera d'ubicar-nos en el món, en l'existència. De fet, l'accés "al món dels models" segurament és la clau que ens ha permès ser humans. Una altra cosa és com es valori aquest pas, aquesta ja és una altra història. I sigui dit de passada: una valoració només possible gràcies a l'accés previ al món dels models.

Cebes, mòduls, òrbites... al capdavall, diferents maneres d'imaginar-nos per tal que, imaginant-nos, tinguem una mica la sensació que entenem alguna cosa, per exemple, que entenem "qui" (o què) som, què és això de ser, existir, etc.

Tot plegat, potser només per tal d'evitar l'abisme i el vertigen de sentir que, per a nosaltres mateixos, potser som incomprensibles. Perquè potser la nostra ment és massa limitada per entendre què és la nostra ment.