Un dia, parlant amb la Lívia del silenci ella diu que silenci absolut no en sent mai, perquè sempre sent una lleu remor de fons, que no sap si ve de l'exterior o si és interior, de dins del seu cap.
Jo li dic que en entorns molt silenciosos aquesta lleu remor també la sento, i que penso que és interior, potser originada per alguna part de l'aparell auditiu, o pel mateix cervell. Però que com que és molt lleu, si hi ha un mínim de soroll exterior queda ofegada, "inexistent". Perquè cal molt silenci, per tal de poder percebre aquesta falta de silenci...
Alhora, li dic a la Lívia que en entorns molt silenciosos, encara que sembli contradictori, aquesta remor interior en general "tampoc no la sento". Per la senzilla raó què no hi estic atent: com que el meu cap està pendent del silenci exterior, suposo que pel seu compte "esborra" aquest canal sonor interior, aquesta petita interferència acústica.
Li dic això, i després m'adono que el fet d'haver-ne parlat, d'haver-hi pensat, m'ha contaminat el meu automatisme, i ara em costa més ignorar aquesta remor. Quan m'envolta un entorn silenciós, inoportuna, aquesta remor em fa la guitza i em diu: "Ei, que sóc aquí!" Sí, abans ja hi era, i ja ho sabia, però sense fer-n'hi cas era com si no hi fos. I per tant en aquests espais o estones "de gran silenci" (per sort de tant en tant encara puc estar a algun lloc d'aquestes característiques), m'era més fàcil gaudir aquest aparent "silenci absolut".
De moment és així. Suposo que de mica en mica aniré recuperant l'automatisme anterior, l'atenció selectiva capaç d'esborrar, en aquests moments privilegiats de gran silenci exterior, aquest inoportú "soroll sistèmic" interior. A veure...
(de vegades, la despreocupació, la falta d'atenció i l'absència de reflexió són un avantatge)
29 de jul. 2019
25 de jul. 2019
23 de jul. 2019
Llaços grocs
Puja al tren un home d'uns trenta-cinc anys. Porta un llaç groc a la camisa, un altre llaç groc més gran a una motxilla, i un tercer llaç groc que penja d'una bossa de viatge. S'asseu, posa la motxilla al seient del costat i la bossa al seient del davant.
A la següent estació puja bastanta gent, i ja es veu que no hi haurà seients per a tothom. Ell, però, no s'immuta, fa veure que no veu ningú. Fins que una dona li demana si pot treure la bossa, i ell ho fa. Mentrestant la gent segueix passant amunt i avall, buscant seient, fins que una altra dona li diu si pot treure la motxilla. I llavors també treu la motxilla. Aquesta vegada més a poc a poc, i amb cara de frustració; potser pensa que és un abús, que havent tret ja la bossa, "també" hagi de treure la motxilla!
Hi ha gent així, persones que quan van en tren (és a dir, "per la vida"), "obliguen" els altres a demanar el que no haurien d'haver de demanar. Persones que, a sobre, quan els fan demandes com aquesta, quan es veuen obligades a alliberar els seients que tenen ocupats amb les seves pertinences, fan mala cara. Potser perquè pensen que la seva motxilla (ei, poca broma, "la seva motxilla"!), té el mateix dret "a seure" que els altres viatgers.
Als trens, com a tots els espais públics, sempre hi passen coses, són escenaris fascinants. I quan la història té detalls afegits com aquest dels llaços grocs (o altres llaços d'altres colors, o altres "identificadors"), observar el que passa encara és més curiós, interessant, educatiu.
A la següent estació puja bastanta gent, i ja es veu que no hi haurà seients per a tothom. Ell, però, no s'immuta, fa veure que no veu ningú. Fins que una dona li demana si pot treure la bossa, i ell ho fa. Mentrestant la gent segueix passant amunt i avall, buscant seient, fins que una altra dona li diu si pot treure la motxilla. I llavors també treu la motxilla. Aquesta vegada més a poc a poc, i amb cara de frustració; potser pensa que és un abús, que havent tret ja la bossa, "també" hagi de treure la motxilla!
Hi ha gent així, persones que quan van en tren (és a dir, "per la vida"), "obliguen" els altres a demanar el que no haurien d'haver de demanar. Persones que, a sobre, quan els fan demandes com aquesta, quan es veuen obligades a alliberar els seients que tenen ocupats amb les seves pertinences, fan mala cara. Potser perquè pensen que la seva motxilla (ei, poca broma, "la seva motxilla"!), té el mateix dret "a seure" que els altres viatgers.
Als trens, com a tots els espais públics, sempre hi passen coses, són escenaris fascinants. I quan la història té detalls afegits com aquest dels llaços grocs (o altres llaços d'altres colors, o altres "identificadors"), observar el que passa encara és més curiós, interessant, educatiu.
22 de jul. 2019
18 de jul. 2019
"Camino cortado"
Han passat per BTV "Camino cortado", de Ignacio F. Iquino (1955). La segona part passa a Sant Romà de Sau, i això és el que m'ha agradat de la pel.lícula, les imatges del poble, abans de ser cobert per l'embassament de Sau, inaugurat el 1962. (1)
Quan es va fer la pel.lícula el poble ja estava abandonat (se'n va fer un de nou més amunt). M'impressionen les imatges dels carrers, les cases, l'interior d'algunes de les cases... tot abandonat, solitari. Són imatges que he vist a altres pobles abandonats, i que sempre m'emocionen, m'impacten, amb les cases amb les portes obertes, amb vestigis de la vida que s'hi feia...
De les cases, quan ara baixa el nivell de l'embassament, no en queda res. Les parets devien ser de pedra rejuntada amb fang, de manera que a l'aigua li va costar poc anar-les ensulsiant. Només queda dret el campanar i part de l'església, suposo que perquè la construcció deu ser de pedra i morter de calç.
No sé quan es va acabar d'omplir per primer cop, l'embassament, però a mitjans dels anys 60 recordo haver-hi estat. Als meus germans i a mi ens hi van dur els nostres pares (potser més d'una vegada), convidats per un matrimoni amic d'ells. Potser vam ser de les primeres persones que ens vam banyar a l'embassament. I el marit d'aquell matrimoni potser va ser la primera persona que hi va fer esquí aquàtic, una activitat que l'entusiasmava.
De tota manera, la veritat és que gairebé no recordo res d'aquella o aquelles anades a l'embassament de Sau, i després crec que no hi he tornat mai més (les imatges del campanar quan baixa el nivell de l'aigua les he vist en fotos).
Ara hi he tornat a pensar, al veure els escenaris de la pel.lícula. I amb la pel.lícula també he tornat a pensar en els "temes cinematogràfics familiars", en el germà del meu avi, que va dirigir algunes pel.lícules en els estudis que va muntar Ignacio F. Iquino, amb el qual hi va tenir una estreta relació.
És curiós, el món dels records...
--
(1) Sant Romà de Sau a la pel.lícula era "San Román de Sau" (al 1955, poca broma amb els noms...). Per fer la pel.lícula no va ser necessari cap decorat, tot estava a punt, amb el poble realment abandonat, a causa de la imminència de la inundació... L'únic element de ficció és que a la pel.lícula el poble està a punt de ser inundat i arrasat per l'obertura de les comportes "d'una presa que hi ha més amunt" (una presa inexistent), i la realitat és que el poble va ser inundat lentament a causa de la presa que es va fer "més avall" (la de Sau).
Quan es va fer la pel.lícula el poble ja estava abandonat (se'n va fer un de nou més amunt). M'impressionen les imatges dels carrers, les cases, l'interior d'algunes de les cases... tot abandonat, solitari. Són imatges que he vist a altres pobles abandonats, i que sempre m'emocionen, m'impacten, amb les cases amb les portes obertes, amb vestigis de la vida que s'hi feia...
De les cases, quan ara baixa el nivell de l'embassament, no en queda res. Les parets devien ser de pedra rejuntada amb fang, de manera que a l'aigua li va costar poc anar-les ensulsiant. Només queda dret el campanar i part de l'església, suposo que perquè la construcció deu ser de pedra i morter de calç.
No sé quan es va acabar d'omplir per primer cop, l'embassament, però a mitjans dels anys 60 recordo haver-hi estat. Als meus germans i a mi ens hi van dur els nostres pares (potser més d'una vegada), convidats per un matrimoni amic d'ells. Potser vam ser de les primeres persones que ens vam banyar a l'embassament. I el marit d'aquell matrimoni potser va ser la primera persona que hi va fer esquí aquàtic, una activitat que l'entusiasmava.
De tota manera, la veritat és que gairebé no recordo res d'aquella o aquelles anades a l'embassament de Sau, i després crec que no hi he tornat mai més (les imatges del campanar quan baixa el nivell de l'aigua les he vist en fotos).
Ara hi he tornat a pensar, al veure els escenaris de la pel.lícula. I amb la pel.lícula també he tornat a pensar en els "temes cinematogràfics familiars", en el germà del meu avi, que va dirigir algunes pel.lícules en els estudis que va muntar Ignacio F. Iquino, amb el qual hi va tenir una estreta relació.
És curiós, el món dels records...
--
(1) Sant Romà de Sau a la pel.lícula era "San Román de Sau" (al 1955, poca broma amb els noms...). Per fer la pel.lícula no va ser necessari cap decorat, tot estava a punt, amb el poble realment abandonat, a causa de la imminència de la inundació... L'únic element de ficció és que a la pel.lícula el poble està a punt de ser inundat i arrasat per l'obertura de les comportes "d'una presa que hi ha més amunt" (una presa inexistent), i la realitat és que el poble va ser inundat lentament a causa de la presa que es va fer "més avall" (la de Sau).
17 de jul. 2019
15 de jul. 2019
Curacions a distància
Em fa mal l'esquena, i un amic em diu que no em preocupi, que n'ha parlat amb la seva dona i que ella em curarà a distància. Com? Fent-me "reiki", un tipus "d'imposició de mans" que segons els seus practicants té efectes curatius, tant sobre problemes físics com emocionals.
Li dic que ja sap que jo sóc de mena descregut, pel que fa a aquestes coses, que les veig com a pures fantasies, tant si es "practiquen" a distància com de forma presencial. Em diu que és igual, que el que compta és "l'energia que transmet qui ho fa", hi cregui o no el destinatari.
Li dic que ja sé que la seva dona hi creu molt, en aquesta història (i en altres de semblants), però, i ell, hi creu? I em diu que ves a saber, que no és bo ser escèptic, perquè, a veure, i si funciona?
Tot i la meva actitud (és a dir, la meva absoluta incredulitat), em diu que durant tres dies la seva dona em farà reiki a distància, i no ella sola, sinó amb el suport, "amb la potència afegida", del seu cercle de persones que fan reiki a distància quan saben que hi ha algú que el necessita. Bé, doncs que vagin fent...
Al cap de quatre dies aquest amic em telefona i em pregunta com em trobo, si he millorat. I li dic que sí, que em trobo més bé. I ell em diu: "Ho veus? No has de ser tan descregut!"
Li dic que cadascú creu en el que creu. Que fins ara, cada vegada que he tingut mal d'esquena, el procés ha sigut el mateix: comença de cop, fort, i després, de mica en mica, si faig bondat, el mal va minvant i vaig recuperant la normalitat. I que aquesta vegada ha passat exactament el mateix.
Ell, tossut, insisteix, em segueix dient que sóc un incrèdul. Suposo que és normal: suposo que és més atractiu tenir fe en l'existència d'extraordinaris poders màgics que confiar en una mica de "prosàica" paciència.
Li dic que ja sap que jo sóc de mena descregut, pel que fa a aquestes coses, que les veig com a pures fantasies, tant si es "practiquen" a distància com de forma presencial. Em diu que és igual, que el que compta és "l'energia que transmet qui ho fa", hi cregui o no el destinatari.
Li dic que ja sé que la seva dona hi creu molt, en aquesta història (i en altres de semblants), però, i ell, hi creu? I em diu que ves a saber, que no és bo ser escèptic, perquè, a veure, i si funciona?
Tot i la meva actitud (és a dir, la meva absoluta incredulitat), em diu que durant tres dies la seva dona em farà reiki a distància, i no ella sola, sinó amb el suport, "amb la potència afegida", del seu cercle de persones que fan reiki a distància quan saben que hi ha algú que el necessita. Bé, doncs que vagin fent...
Al cap de quatre dies aquest amic em telefona i em pregunta com em trobo, si he millorat. I li dic que sí, que em trobo més bé. I ell em diu: "Ho veus? No has de ser tan descregut!"
Li dic que cadascú creu en el que creu. Que fins ara, cada vegada que he tingut mal d'esquena, el procés ha sigut el mateix: comença de cop, fort, i després, de mica en mica, si faig bondat, el mal va minvant i vaig recuperant la normalitat. I que aquesta vegada ha passat exactament el mateix.
Ell, tossut, insisteix, em segueix dient que sóc un incrèdul. Suposo que és normal: suposo que és més atractiu tenir fe en l'existència d'extraordinaris poders màgics que confiar en una mica de "prosàica" paciència.
12 de jul. 2019
Sobre les cites
Hi ha dues maneres de citar bé. Una és donant les referències exactes de l'obra d'on treus la cita, i l'altra, ubicant la cita, quan cal, en el moment i context històric en què es va escriure el text.
Per exemple, si cito un paràgraf d'un llibre de mitjans del segle XX, d'un l'assaig (posem per cas) d'un psicòleg, i només aporto la referència d'una edició actual d'aquesta obra (la que he consultat), si aquesta persona és poc coneguda, o no ho és gens, la cita (el seu contingut), pot generar confusió.
Òbviament hi ha una tercera manera de citar, la ideal (en el cas d'autors poc coneguts), aquella que aporta les dues informacions, tant la font concreta utilitzada, com la relativa al moment o context històric de la primera publicació (i si és necessari, el període entre el moment de l'escriptura i el moment d'aquella primer publicació, que ves a saber, per exemple, potser va ser pòstuma).
Per a mi, que sovint m'agrada fer servir cites, aquesta rigorositat és una assignatura pendent: sóc conscient que moltes vegades he citat les fonts exactes (de l'edició feta servir), però en canvi no he aportat la informació, igual de necessària, "de l'edició original en l'idioma original" (aquest és un altre element de "distorsió", sobretot quan la traducció d'una obra es fa anys, o dècades, després de l'edició en l'idioma original).
Per descomptat, es poden fer altres consideracions sobre el fet de citar bé, com per exemple la relativa al fet d'utilitzar una cita que, treta del seu context (del conjunt del text al qual pertany), adquireix un sentit contrari al que pretén l'autor. Cosa que pot passar de manera inadvertida... o més sovint, de manera intencionada, podríem dir que, llavors, de manera "perversa" per part del citador. Però si de cas, aquest tema, ben interessant, queda ajornat fins un altre dia.
--
(*) Vaig fer un intent previ de parlar d'aquest tema de les cites, però al final el tema de les cites va quedar engolit per l'altre tema del text:
http://holapronobis.blogspot.com/2019/07/exercici-de-perfeccio.html
Per exemple, si cito un paràgraf d'un llibre de mitjans del segle XX, d'un l'assaig (posem per cas) d'un psicòleg, i només aporto la referència d'una edició actual d'aquesta obra (la que he consultat), si aquesta persona és poc coneguda, o no ho és gens, la cita (el seu contingut), pot generar confusió.
Òbviament hi ha una tercera manera de citar, la ideal (en el cas d'autors poc coneguts), aquella que aporta les dues informacions, tant la font concreta utilitzada, com la relativa al moment o context històric de la primera publicació (i si és necessari, el període entre el moment de l'escriptura i el moment d'aquella primer publicació, que ves a saber, per exemple, potser va ser pòstuma).
Per a mi, que sovint m'agrada fer servir cites, aquesta rigorositat és una assignatura pendent: sóc conscient que moltes vegades he citat les fonts exactes (de l'edició feta servir), però en canvi no he aportat la informació, igual de necessària, "de l'edició original en l'idioma original" (aquest és un altre element de "distorsió", sobretot quan la traducció d'una obra es fa anys, o dècades, després de l'edició en l'idioma original).
Per descomptat, es poden fer altres consideracions sobre el fet de citar bé, com per exemple la relativa al fet d'utilitzar una cita que, treta del seu context (del conjunt del text al qual pertany), adquireix un sentit contrari al que pretén l'autor. Cosa que pot passar de manera inadvertida... o més sovint, de manera intencionada, podríem dir que, llavors, de manera "perversa" per part del citador. Però si de cas, aquest tema, ben interessant, queda ajornat fins un altre dia.
--
(*) Vaig fer un intent previ de parlar d'aquest tema de les cites, però al final el tema de les cites va quedar engolit per l'altre tema del text:
http://holapronobis.blogspot.com/2019/07/exercici-de-perfeccio.html
9 de jul. 2019
8 de jul. 2019
El quadern gris
"19 de març. - Sant Josep. (...) La meva mare ha fet crema."
Quan fa unes setmanes vaig començar a llegir "El quadern gris", a banda de passar-m'ho la mar de bé, també em va desconcertar: ¿com era possible que Josep Pla l'hagués escrit, presumptament (el dietari és de 1918 i 1919), quan tenia només 21 i 22 anys? A aquella edat ja escrivia tan bé?
Com que se'm feia estrany, vaig tafanejar una mica per internet. I de seguida vaig trobar l'explicació (potser ho sap tothom, però jo no ho sabia): es veu que abans de publicar "El quadern gris" el 1966, Pla es va dedicar a revisar-lo a fons, reescrivint-lo, també incloent-hi nous continguts, fins a arribar al text que finalment va donar per bo:
"No es tracta però, com l’autor pretén fer creure al lector, del seu dietari dels anys 1918 i 1919, per tant el de l'estudiant desvagat i el del jove escriptor que s’inicia en l’exercici de la literatura, sinó que és el Pla adult i escriptor consolidat que revisa el seu dietari de joventut. Més que d’una revisió es tracta d’un exercici de re-creació literària. (...) l'autor el poleix, el modifica i l’amplia amb una gran quantitat de textos fins a construir minuciosament un artifici literari que crea la perfecta il.lusió de l'escriptor novell a la recerca d'una veu literària pròpia." Maria Nunes (1)
Va ser una sort que Pla fes aquella feina de revisió, ja que en cas contrari, si "El quadern gris" publicat hagués sigut el text de quan tenia vint-i-dos anys, potser tindria un interès per als estudiosos de Pla, però per a la resta de la gent, per als lectors que des del 1966 l'han anat llegint, i per als que el llegim ara, potser no en tindria cap, d'interès, o molt poc.
Bé, ja que parlo de Pla i d'"El quadern gris", suposo que la millor manera d'acabar aquesta nota és amb una altra cita seva. Per exemple aquesta:
"Després, es produeix en la meva memòria un túmul confús d'imatges i records. A dins d'aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d'orinar vaig sentir que el líquid feia olor d'espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat." (2)
--
(1) "100 anys del primer apunt d'El Quadern Gris de Josep Pla", www.nuvol.com, 7/3/2018
(2) Pàg. 96, de l'edició d'Edicions Destino.
Quan fa unes setmanes vaig començar a llegir "El quadern gris", a banda de passar-m'ho la mar de bé, també em va desconcertar: ¿com era possible que Josep Pla l'hagués escrit, presumptament (el dietari és de 1918 i 1919), quan tenia només 21 i 22 anys? A aquella edat ja escrivia tan bé?
Com que se'm feia estrany, vaig tafanejar una mica per internet. I de seguida vaig trobar l'explicació (potser ho sap tothom, però jo no ho sabia): es veu que abans de publicar "El quadern gris" el 1966, Pla es va dedicar a revisar-lo a fons, reescrivint-lo, també incloent-hi nous continguts, fins a arribar al text que finalment va donar per bo:
"No es tracta però, com l’autor pretén fer creure al lector, del seu dietari dels anys 1918 i 1919, per tant el de l'estudiant desvagat i el del jove escriptor que s’inicia en l’exercici de la literatura, sinó que és el Pla adult i escriptor consolidat que revisa el seu dietari de joventut. Més que d’una revisió es tracta d’un exercici de re-creació literària. (...) l'autor el poleix, el modifica i l’amplia amb una gran quantitat de textos fins a construir minuciosament un artifici literari que crea la perfecta il.lusió de l'escriptor novell a la recerca d'una veu literària pròpia." Maria Nunes (1)
Va ser una sort que Pla fes aquella feina de revisió, ja que en cas contrari, si "El quadern gris" publicat hagués sigut el text de quan tenia vint-i-dos anys, potser tindria un interès per als estudiosos de Pla, però per a la resta de la gent, per als lectors que des del 1966 l'han anat llegint, i per als que el llegim ara, potser no en tindria cap, d'interès, o molt poc.
Bé, ja que parlo de Pla i d'"El quadern gris", suposo que la millor manera d'acabar aquesta nota és amb una altra cita seva. Per exemple aquesta:
"Després, es produeix en la meva memòria un túmul confús d'imatges i records. A dins d'aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d'orinar vaig sentir que el líquid feia olor d'espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat." (2)
--
(1) "100 anys del primer apunt d'El Quadern Gris de Josep Pla", www.nuvol.com, 7/3/2018
(2) Pàg. 96, de l'edició d'Edicions Destino.
7 de jul. 2019
Iogurts i batuts
Després d'una temporada sense làctics, faig un dia intens de reposició de calci: al sortir de casa em trobo una bossa amb uns quants iogurts i minibatuts de llet, que suposo que ha deixat allí algú del supermercat del davant (les dates de caducitat són del dia, o del dia abans).
Encara que normalment no begui mai llet ni mengi formatges ni iogurts, la veritat és que tots els làctics m'agraden molt... de manera que arreplego la troballa, la fico a la motxilla i, a mig matí (és un dia d'anar d'aquí cap allà), em bec, un rere l'altre, mitja dotzena de minibatuts, boníssims. A més, l'etiqueta diu que van molt bé pel colesterol (tot i que jo no sé si en tinc, perquè no m'ho he mirat mai, per si de cas).
Després, al migdia, em menjo quatre iogurts, acompanyats de mitja barra prima de pa, que m'he trobat una estona abans. És sorprenent, el munt de pa que de vegades hi ha pel carrer, hi ha dies que n'hi ha tant que fins i tot pots triar el que et ve més de gust.
A la tarda, abans de tornar cap a casa, primer em trobo una samarreta (neta), que també arreplego, i després m'assec a un banc del carrer, i escric això.
Al vespre suposo que em menjaré alguns iogurts més, perquè encara me'n queden uns quants.
Encara que normalment no begui mai llet ni mengi formatges ni iogurts, la veritat és que tots els làctics m'agraden molt... de manera que arreplego la troballa, la fico a la motxilla i, a mig matí (és un dia d'anar d'aquí cap allà), em bec, un rere l'altre, mitja dotzena de minibatuts, boníssims. A més, l'etiqueta diu que van molt bé pel colesterol (tot i que jo no sé si en tinc, perquè no m'ho he mirat mai, per si de cas).
Després, al migdia, em menjo quatre iogurts, acompanyats de mitja barra prima de pa, que m'he trobat una estona abans. És sorprenent, el munt de pa que de vegades hi ha pel carrer, hi ha dies que n'hi ha tant que fins i tot pots triar el que et ve més de gust.
A la tarda, abans de tornar cap a casa, primer em trobo una samarreta (neta), que també arreplego, i després m'assec a un banc del carrer, i escric això.
Al vespre suposo que em menjaré alguns iogurts més, perquè encara me'n queden uns quants.
5 de jul. 2019
2 de jul. 2019
Memòria, oblits, història i literatura- 2
Ahir vaig parlar del que vaig parlar i, també ahir, casualment, David del Rosario parlava d'aquests temes a La Contra ("Sólo el que no sabe mira"). M'ha semblat tan interessant que en recullo unes parts, potser sobretot "per recordar-me a mi mateix" aquestes idees.
--
El cerebro es un agricultor con mono azul y sombrero de paja que se dedica a sembrar pensamientos, emociones y sensaciones en el campo mental.
Cada vez que el cerebro encuentra un parecido entre situaciones, personas, cosas..., simplifica el asunto asignando el mismo nombre a todas ellas.
No hay ninguna duda de que el cerebro deja de ver cuando cree saber.
El origen de cualquier problema es olvidar que estamos viendo una imagen mental y no la realidad.
La neurociencia nos demuestra que la memoria es muy poco de fiar, pero constantemente nuestro cerebro nos lleva a tomar decisiones hoy, a partir de lo que almacena nuestra engañosa memoria.
Yo lo que propongo es darle un uso diferente a los pensamientos, en lugar de creérselos y defenderlos a capa y espada, pregúntese cómo le hace sentir ese pensamiento. Inmediatamente recibirá lo que llamamos la sensación afectiva: bienestar o malestar y el nivel de excitación.
El cerebro nos propone todo el tiempo los pensamientos que más usamos, se aferra con fuerza a sus patrones mentales más arraigados y consume gran parte de su energía resistiéndose a los cambios en lugar de adaptarse.
En la raíz de todo malestar, si analiza qué hay detrás de los pensamientos que le crean malestar, verá que está básicamente el miedo.
-
L'entrevista sencera:
https://www.lavanguardia.com/lacontra/20190701/463190384374/solo-el-que-no-sabe-mira.html
--
El cerebro es un agricultor con mono azul y sombrero de paja que se dedica a sembrar pensamientos, emociones y sensaciones en el campo mental.
Cada vez que el cerebro encuentra un parecido entre situaciones, personas, cosas..., simplifica el asunto asignando el mismo nombre a todas ellas.
No hay ninguna duda de que el cerebro deja de ver cuando cree saber.
El origen de cualquier problema es olvidar que estamos viendo una imagen mental y no la realidad.
La neurociencia nos demuestra que la memoria es muy poco de fiar, pero constantemente nuestro cerebro nos lleva a tomar decisiones hoy, a partir de lo que almacena nuestra engañosa memoria.
Yo lo que propongo es darle un uso diferente a los pensamientos, en lugar de creérselos y defenderlos a capa y espada, pregúntese cómo le hace sentir ese pensamiento. Inmediatamente recibirá lo que llamamos la sensación afectiva: bienestar o malestar y el nivel de excitación.
El cerebro nos propone todo el tiempo los pensamientos que más usamos, se aferra con fuerza a sus patrones mentales más arraigados y consume gran parte de su energía resistiéndose a los cambios en lugar de adaptarse.
En la raíz de todo malestar, si analiza qué hay detrás de los pensamientos que le crean malestar, verá que está básicamente el miedo.
-
L'entrevista sencera:
https://www.lavanguardia.com/lacontra/20190701/463190384374/solo-el-que-no-sabe-mira.html
1 de jul. 2019
Memòria, oblits, història i literatura
"El cultiu de la capacitat d'oblit crec que és una cosa excel.lent per a saber viure." Josep Pla (1)
Llegeixo aquests dies diferents textos sobre la memòria, uns remarcables i altres menys. Aquesta vegada em fixo sobretot en la referència que fan a l'oblit com a estratègia adaptativa.
Per exemple, Martin Korte (a la revista Mente & Cerebro) diu: "Olvidar no es siempre un fallo de la memoria". I després afegeix: "Solo las personas que olvidan pueden distinguir lo relevante de lo irrelevante". (2)
I com es distingeix entre rellevant i irrellevant, o més ben dit, i encara més important, entre positiu de recordar i funest? Martin Korte posa aquest exemple:
"En el caso de las personas con estrés postraumático parece que la experiencia traumática se almacena sin que pueda modificarse."
D'això en parla també Daniel L. Schacter, a "Los siete pecados de la memoria". Diu:
"Las memorias persistentes son una consecuencia importante de prácticamente cualquier clase de experiencia traumática: guerra, violaciones o agresiones violentas, abuso sexual, terremotos y otros desastres naturales, torturas y encarcelamiento cruel, accidentes de tráfico. (...) Por lo general, los recuerdos intrusos derivados de estas experiencias adoptan la forma de imágenes percentuales gráficas, que a veces conservan con todo lujo de detalles los rasgos del trauma que los supervivientes anhelarían olvidar." (3)
La revista "Claves de Razón Práctica" va dedicar la majoria dels articles del penúltim número a la memòria. Algun també fa referència (des d'un altre punt de vista) a la utilitat o necessitat de la desmemòria:
"Seguro que todos recordamos lo que desayunamos esta mañana. Afortunadamente, no recordamos todo lo que en primera instancia almacena nuestra memoria. Por tanto, podemos decir que, para aprender, olvidar es igualmente importante. Es saludable." Juan Lerma, Santiago Canals (4)
El ja esmentat Martin Korte posa un altre exemple de memòria peculiar i poc funcional, la de Kim Peek, la persona amb autisme (variant 'savant') que va inspirar la pel.lícula "Rain Man"; per exemple, Kim Peek recordava el text de milers de llibres que havia llegit (o més que llegit, "fotografiat" a dins del seu cap), i els podia recitar, "però no entenia el que deien", de manera que no podia treure cap profit d'aquelles "lectures".
Torno a la revista "Claves". Altres articles d'aquest número parlen de la polèmica al voltant de "la memòria històrica" a Espanya, posant en relleu que mai hi pot haver "només una memòria", i que encara és més absurd que aquesta pretensió d'exclusivitat es vulgui imposar a cop de decret.
A la mateixa revista també hi ha algun article sobre la literatura sobre l'Holocaust; d'aquests, el que m'ha semblat més interessant és un de Marisa Siguan, "Literatura, memoria, violencia":
"¿Cómo construir una obra literaria a partir de semejantes experiencias y presupuestos? Todos los autores que he mencionado se plantean esta pregunta. Escriben textos que van más allá de la mera documentación, que necesitan de la elaboración estética para cumplir con su cometido."
Y poc després, diu: "Había que re-crear el pasado, dice Kertesz, que en 1962 hace un viaje a los campos de concentración de Buchenwald y Zeitz con objeto de revivir su cautiverio, de reencontarse consigo mismo durante la escritura de 'Sin destino'. No consigue revivir el pasado en el campo de Buchenwald, convertido en un museo, y llega a la conclusión de que lo único que cabe es su recreación mediante la escritura."
D'altra banda, no sempre una lectura que sembla prometedora al final és realment interessant. Per exemple, em passa amb l'assaig divulgatiu "Somos nuestra memoria, recordar i olvidar", d'Emilio García García, en el qual no hi trobo res que em sorprengui. (5)
Bé, acabo aquests salts entre diferents autors i vessants de la memòria amb una cita de l'Esther Tusquets, en aquest cas referint-se als diferents records que tenen del passat ella i els seus fills:
"Todos nos reinventamos un pasado y raramente coinciden. ¿Por qué no iban mis hijos a inventarse el suyo?" (6)
Per cert, de l'Esther Tusquets, com a escriptora, un altre dia m'agradaria parlar-ne més, perquè els seus llibres autobiogràfics, que no coneixia, els trobo fascinants.
--
(1) El quadern gris, Edicions Destino, 1969 (p. 358)
(2) "El olvido, un aliado del aprendizaje". Mente & Cerebro, nº 96, maig-juny 2019.
(3) Al capítol 7, "El pecado de la persistencia". Ariel, 2003 (p. 214).
(4) "La química de los circuitos del aprendizaje y la memoria", Claves, n. 263 (març-abril 2019).
(5) EMSE EDAPP, 2018 (llibre de divulgació venut amb un diari).
(6) "Confesiones de una vieja dama indigna", Bruguera, 2009 (p. 261).
Llegeixo aquests dies diferents textos sobre la memòria, uns remarcables i altres menys. Aquesta vegada em fixo sobretot en la referència que fan a l'oblit com a estratègia adaptativa.
Per exemple, Martin Korte (a la revista Mente & Cerebro) diu: "Olvidar no es siempre un fallo de la memoria". I després afegeix: "Solo las personas que olvidan pueden distinguir lo relevante de lo irrelevante". (2)
I com es distingeix entre rellevant i irrellevant, o més ben dit, i encara més important, entre positiu de recordar i funest? Martin Korte posa aquest exemple:
"En el caso de las personas con estrés postraumático parece que la experiencia traumática se almacena sin que pueda modificarse."
D'això en parla també Daniel L. Schacter, a "Los siete pecados de la memoria". Diu:
"Las memorias persistentes son una consecuencia importante de prácticamente cualquier clase de experiencia traumática: guerra, violaciones o agresiones violentas, abuso sexual, terremotos y otros desastres naturales, torturas y encarcelamiento cruel, accidentes de tráfico. (...) Por lo general, los recuerdos intrusos derivados de estas experiencias adoptan la forma de imágenes percentuales gráficas, que a veces conservan con todo lujo de detalles los rasgos del trauma que los supervivientes anhelarían olvidar." (3)
La revista "Claves de Razón Práctica" va dedicar la majoria dels articles del penúltim número a la memòria. Algun també fa referència (des d'un altre punt de vista) a la utilitat o necessitat de la desmemòria:
"Seguro que todos recordamos lo que desayunamos esta mañana. Afortunadamente, no recordamos todo lo que en primera instancia almacena nuestra memoria. Por tanto, podemos decir que, para aprender, olvidar es igualmente importante. Es saludable." Juan Lerma, Santiago Canals (4)
El ja esmentat Martin Korte posa un altre exemple de memòria peculiar i poc funcional, la de Kim Peek, la persona amb autisme (variant 'savant') que va inspirar la pel.lícula "Rain Man"; per exemple, Kim Peek recordava el text de milers de llibres que havia llegit (o més que llegit, "fotografiat" a dins del seu cap), i els podia recitar, "però no entenia el que deien", de manera que no podia treure cap profit d'aquelles "lectures".
Torno a la revista "Claves". Altres articles d'aquest número parlen de la polèmica al voltant de "la memòria històrica" a Espanya, posant en relleu que mai hi pot haver "només una memòria", i que encara és més absurd que aquesta pretensió d'exclusivitat es vulgui imposar a cop de decret.
A la mateixa revista també hi ha algun article sobre la literatura sobre l'Holocaust; d'aquests, el que m'ha semblat més interessant és un de Marisa Siguan, "Literatura, memoria, violencia":
"¿Cómo construir una obra literaria a partir de semejantes experiencias y presupuestos? Todos los autores que he mencionado se plantean esta pregunta. Escriben textos que van más allá de la mera documentación, que necesitan de la elaboración estética para cumplir con su cometido."
Y poc després, diu: "Había que re-crear el pasado, dice Kertesz, que en 1962 hace un viaje a los campos de concentración de Buchenwald y Zeitz con objeto de revivir su cautiverio, de reencontarse consigo mismo durante la escritura de 'Sin destino'. No consigue revivir el pasado en el campo de Buchenwald, convertido en un museo, y llega a la conclusión de que lo único que cabe es su recreación mediante la escritura."
D'altra banda, no sempre una lectura que sembla prometedora al final és realment interessant. Per exemple, em passa amb l'assaig divulgatiu "Somos nuestra memoria, recordar i olvidar", d'Emilio García García, en el qual no hi trobo res que em sorprengui. (5)
Bé, acabo aquests salts entre diferents autors i vessants de la memòria amb una cita de l'Esther Tusquets, en aquest cas referint-se als diferents records que tenen del passat ella i els seus fills:
"Todos nos reinventamos un pasado y raramente coinciden. ¿Por qué no iban mis hijos a inventarse el suyo?" (6)
Per cert, de l'Esther Tusquets, com a escriptora, un altre dia m'agradaria parlar-ne més, perquè els seus llibres autobiogràfics, que no coneixia, els trobo fascinants.
--
(1) El quadern gris, Edicions Destino, 1969 (p. 358)
(2) "El olvido, un aliado del aprendizaje". Mente & Cerebro, nº 96, maig-juny 2019.
(3) Al capítol 7, "El pecado de la persistencia". Ariel, 2003 (p. 214).
(4) "La química de los circuitos del aprendizaje y la memoria", Claves, n. 263 (març-abril 2019).
(5) EMSE EDAPP, 2018 (llibre de divulgació venut amb un diari).
(6) "Confesiones de una vieja dama indigna", Bruguera, 2009 (p. 261).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
