El silenci

Un dia, parlant amb la Lívia del silenci ella diu que silenci absolut no en sent mai, perquè sempre sent una lleu remor de fons, que no sap si ve de l'exterior o si és interior, de dins del seu cap.

Jo li dic que en entorns molt silenciosos aquesta lleu remor també la sento, i que penso que és interior, potser originada per alguna part de l'aparell auditiu, o pel mateix cervell. Però que com que és molt lleu, si hi ha un mínim de soroll exterior queda ofegada, "inexistent". Perquè cal molt silenci, per tal de poder percebre aquesta falta de silenci...

Alhora, li dic a la Lívia que en entorns molt silenciosos, encara que sembli contradictori, aquesta remor interior en general "tampoc no la sento". Per la senzilla raó què no hi estic atent: com que el meu cap està pendent del silenci exterior, suposo que pel seu compte "esborra" aquest canal sonor interior, aquesta petita interferència acústica.

Li dic això, i després m'adono que el fet d'haver-ne parlat, d'haver-hi pensat, m'ha contaminat el meu automatisme, i ara em costa més ignorar aquesta remor. Quan m'envolta un entorn silenciós, inoportuna, aquesta remor em fa la guitza i em diu: "Ei, que sóc aquí!" Sí, abans ja hi era, i ja ho sabia, però sense fer-n'hi cas era com si no hi fos. I per tant en aquests espais o estones "de gran silenci" (per sort de tant en tant encara puc estar a algun lloc d'aquestes característiques), m'era més fàcil gaudir aquest aparent "silenci absolut".

De moment és així. Suposo que de mica en mica aniré recuperant l'automatisme anterior, l'atenció selectiva capaç d'esborrar, en aquests moments privilegiats de gran silenci exterior, aquest inoportú "soroll sistèmic" interior. A veure...

(de vegades, la despreocupació, la falta d'atenció i l'absència de reflexió són un avantatge)