Les orenetes

A les orenetes que fan el niu al ràfec de la teulada de la casa on visc els és indiferent el plaer amb què jo llegeixo, a dins de casa, per exemple, la traducció de "l'Odissea" feta per Carles Riba.

Els és indiferent que jo llegeixi aquest llibre, o "Caperucita en Manhatan", de Carmen Martín Gaite, o "La escritura o la vida", de Jorge Semprún, o...

Elles van a la seva: ocupen el ràfec de la teulada i no els importa el que jo faig, sobretot perquè no les molesto, no interfereixo en les seves vides. Elles fan els nius a fora, i jo tinc el niu a dins.

El meu niu: tot el que jo valoro, els meus llibres, els meus papers, la meva taula, el meu llit, la meva terrassa, la meva tranquil.litat, el meu benestar (i amb tants "meus" a la boca o al llapis em sento estrany, amb tantes declaracions de propietat)... Tot això a les orenetes els és ben igual.

Des de fa uns anys, uns quinze o vint, fan nius al ràfec. Primer va ser un niu, un any o dos després un altre, després un altre... fins a quatre, els que ara hi ha.

Aquesta progressiva colonització va començar després d'arreglar el ràfec (cosa que em vaig veure obligat a fer a causa del mal estat en què estava). Abans, tal com he dit, no hi havia nius, tot i que algunes cases de la vora, també amb ràfecs molt vells i precaris, ja estaven colonitzades (en canvi, a altres cases, tot i tenir bons ràfecs, no hi ha hagut mai cap niu). Misteris dels gustos de les orenetes...