Amb bata i sabatilles

Des de lluny, veig una dona que surt de casa amb bata i sabatilles i que va cap als contenidors, a tirar-hi un parell de bosses. Després veig que no torna cap a casa, sinó que enfila en direcció contrària. Se'm fa estrany, anant com va amb bata i sabatilles.

Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.

M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.

Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.

Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...

Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.