Per dins del cap

Pel damunt del respatller del seient que tinc al davant veig la closca pelada del cap d'un home. Al no tenir cabells, m'és més fàcil divagar sobre el que de vegades m'agrada divagar en aquests casos.

Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?

Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.

Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.

I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.

Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.