29 de març 2023

Aparicions

(temes més o menys familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/03/aparicions.html

27 de març 2023

Amanida amb ortigues

Coliflor, porro, enciam i xampinyons de la nevera. Sàlvia, julivert, menta, caputxina i tarongina de la terrassa. Barrejat amb una mica d'arròs i de llenties. Més una mica de sal i un bon raig d'oli. I un pessic de llevat, i un altre pessic de comí molt, i uns altres pessics d'alfàbrega i de farigola seques i triturades. 

Sovint aquests són els ingredients de les amanides de l'esmorzar, aquesta temporada. I, des de fa uns dies, també hi poso unes fulles d'ortigues, d'unes ortigues que de manera inesperada han aparegut a una torreta de la terrassa, sense que tingui ni idea de com hi van poder arribar, les llavors.

M'agraden, aquestes amanides. I m'agrada, aquests dies, poder-hi afegir les ortigues: em recorden temps enrere, quan de vegades feia juguesques, dient-li a algú que en podia collir i menjar-me-les directament. I em deien que no era capaç. I és clar, m'atrevia i guanyava la juguesca. I sense ortigar-me. Però això em sembla que fa temps ja ho vaig explicar.

I també vaig explicar que una cosa són les ortigues crues. I una altra, cuites, ja que llavors no hi ha cap risc d'ortigar-te. Cuites, sobretot si són tendres, són molt bones. Com a verdura, o encara millor fetes puré. S'assemblen una mica als espinacs, però tenen un gust més suau, més fi. Ves a saber, potser algun dia oferiran aquests purés d'ortigues als restaurants de luxe, com una delicadesa...

25 de març 2023

Panets

El Joan Pintor normalment no es menja tots els panets que li arriben quan, en dies alterns, li porten el menjar cuinat per als diferents àpats de la setmana. Com que li sobren panets, de vegades en dóna als coloms o a les cotorres. 

Jo alguna vegada també me n'havia endut algun, fins que vaig llegir la llista d'ingredients i em vaig quedar esgarrifat. Vaig pensar: com pot ser que, en un petit panet, s'hi puguin posar tantes coses? En un panet que, en teoria, hauria d'estar fet de pa, és a dir, només amb farina, aigua, llevat i, eventualment, un pessic de sal. Reprodueixo a continuació la llista d'ingredients dels panets del Joan, per tal que ningú no es pensi que sóc un exagerat:

"Harina de trigo integral, agua, azúcar, sal, aceite de girasol (aceite de girasol refinado, antiespumante E-900, antioxidantes E-304 y E-306), vinagre (vinagre de vino blanco, conservante E-220), margarina vegetal (aceites y grasas vegetales de palma y girasol, agua, mantequilla, sal, emulgente E-322 y E-471, aroma natural, acidulante E-330, colorante E-160), levadura liofilizada (levadura natural, agente de rehidratación alimentaria E-491), mejorante para panadería (antiaglomerante E-170, emulgentes E-472e y E-471, harina de trigo, agente de tratamiento de la harina E-330, encimas), conservador E-282." (1)

D'altra banda, també és veritat que tot és segons com es miri. I encara sort, que hi hagi aquest servei de menjar a domicili finançat per l'Ajuntament per a persones en situacions de vulnerabilitat com el Joan Pintor... D'acord, això és una sort. ¿Però, realment costaria molt, que en lloc de portar-li panets amb tants additius, li portessin panets "de només de pa"?

--
(1) Cada panet va a dins d'unes bossetes de cel.lofana, en les quals hi ha la composició que he reproduït. També diu que el fabricant és pans.cat i, al web d'aquesta empresa, expliquen: "pans.Cat neix bàsicament per l'interès de millorar la qualitat del pa dels menjadors escolars. (...) Pel camí s'hi han afegit un bon nombre de residències i Casals d'avis, menjadors socials (...)". 

22 de març 2023

Temes familiars

11 de març 2023

La veïna

Es va passar la vida cuidant als altres. Cuidant, quan va ser necessari, les filles, una tia, el pare, la mare, el marit, de vegades també els nets... I alhora, les estones que podia, anava treballant, portant un sou a casa.

Al final va acabar vivint sola, perquè a casa seva ja no hi quedava ningú. Perquè uns havien mort, i uns altres havien marxat. 

Va passar el temps i, a l'anar fent anys, va arribar un moment que viure sola se li va començar a fer complicat. Perquè tant el cos com el cap se li anaven afeblint. I llavors va anar a viure a casa d'una filla i, de vegades, a casa d'una altra. I així van passar uns anys més.

Ara he sabut que l'han dut a una residència. Suposo que era previsible, tot i que, per a mi, també inconcebible: tota la vida tenint cura dels altres i, quan ella ha necessitat ajudes, més atencions, ha semblat  normal dur-la a una residència (els seus pares, la seva tia, el marit, tots van morir a casa, atesos per ella). L'han dut a una residència perquè, és clar, "ningú no pot ser assumir tanta dedicació", "cadascú ha de poder fer la seva vida", etc.

Anys enrere, quan jo arribava al poble el primer que feia era trucar a casa seva i saludar-la. Sovint fins i tot ho feia abans d'obrir la porta de casa meva, al costat de la seva. Teníem una molt bona relació, fàcil; de vegades ella em feia favors, de vegades els hi feia jo. O, senzillament, fèiem petar la xerrada. Era la millor veïna que podia tenir, una dona senzilla, discreta, amable, servicial... No recordo haver-la vist mai enfadada.

Sé que el seu cas no és cap excepció. Al contrari, ara més aviat és la norma: quan la gent es fa gran i perd autonomia, quan comença a necessitar ajudes, arriba un punt que sembla que és el que toca, portar aquesta persona a una residència. La decisió es justifica de diferents maneres. Per exemple, dient que el pare o la mare "hi estarà molt bé", a la residència. O que s'ha d'aprofitar l'ocasió, "perquè ara hi ha plaça i, més endavant, ves a saber". O que, és clar, "com que nosaltres treballem"...

En aquests casos, és fàcil, trobar excuses... igual que sembla que és fàcil, molt fàcil, oblidar el passat. Només existeix el present, o més ben dit, "el nostre present", els nostres interessos... Nosaltres.

Ella tenia, té, un grau de dependència moderat: acompanyada, encara podia sortir al carrer, i a casa s'entretenia amb facilitat mirant la tele o per la finestra, o fent becaines... A estones, fins i tot podies mantenir amb ella converses força normals. I seguia conservant la seva afabilitat i bon caràcter de sempre, seguia sent una dona de tracte molt fàcil.

Ho he sabut ara, que ja fa més d'un mes que és a la residència. I més que indignació, o mal humor, el que sento és tristesa. Molta tristesa, i també un gran desànim.

9 de març 2023

Històries del Dimoni Escuat

5 de març 2023

El Revolt de les Monges - 8

Qui hi deu haver posat aquestes flors i l'estampa del Jesús de la Divina Misericòrdia...?


Sobre la història d'aquesta creu del Revolt de les Monges:
https://passavolant.blogspot.com/2018/07/el-revolt-de-les-monges.html
(2018)

Altres entrades relacionades:

El Revolt de les Monges - 2


El Revolt de les Monges - 4 (cronologia parcial)


El Revolt de les Monges - 6

El Revolt de les Monges - 7 (camí del fondal de la Budellera)
Subscriure's a: Missatges (Atom)